"La dama de blanco y negro" de Mary Roberts Rinehart

La senyora Pitman (magnífic personatge) explica com en la pensió de mala mort que regenta en una zona depauperada de la ciutat d’Allegheny (Pittsburgh), a inicis del segle XX, comença a trobar indicis que s’ha comès un crim. La pensió s’inunda uns dies a l’any amb la crescuda del riu i l’aigua arriba fins al primer pis. Això obliga tothom a desplaçar-se en barques. En una de les poques habitacions llogades d’aquest cau viu un matrimoni format per una actriu de tercera i un pobre home amb ínfules d’escriptor. Un dia, en plena inundació, l’actriu desapareix. La senyora Pitman comença a sospitar que el marit a mort la seva dona i aprofitant la inundació s’ha desfet del cos.

La novel·la, escrita l’any 1913, es llegeix festivament al dia. És breu i ajustada al que s’explica, té tocs d’humor, alguns d’ells cruels, té un bon dibuix del personatge principal i de les situacions, l’argument t’atrapa, encara que el suspens brilla per la seva absència, i manté un bon equilibri entre la sempre sobrera historieta d’amor i algun altre toc sentimental i la trama criminal. També s’ha de dir que donada la data en què va ser escrit el llibre i la tradició a la qual pertany l’autora, iniciada per la molt més decimonònica (i també reivindicable) escriptora Anna Katharine Green (1846-1935), la novel·la és molt mesurada en l’exposició i desenvolupament de la història d’amor entre el periodista i la bleda de torn (que, amb un cop melodramàtic és neboda de la narradora sense que la joveneta ho sàpiga) i en els aspectes melodramàtics de la trama.

Una contraportada amb plano inclòs

El retrat psicològicament realista i creïble de la persona que explica la història (la senyora Pitman) és tota una troballa. No es pot dir el mateix de l’escàs interès de Rinehart per aportar algun element de suspens a la trama. Acceptant que és una novel·la de misteri i no una novel·la detectivesca acceptes que les deduccions brillin per la seva absència. Una pena. En el tram final del llibre un dels personatges explica als altres que va succeir la nit de la desaparició de la víctima. Tot i un gir final sorprenent i interessant, amb algun apunt amarg, la peça seria molt millor amb una mica més d’activitat investigadora per part de la senyora Pitman, encara que res d'això entela el plaer que procura la lectura.

El cas de l‘escriptora nord-americana Mary Roberts Rinehart (1876-1958) és peculiar, ja que habitualment és maltractada per crítics com Julian Symons en la seva imprescindible Historia del relato policial (1972), titllant-la d’escriptora per a tietes solterones i exposant que escrivia les novel·les utilitzant invariablement un motllo. Symons li critica que és la iniciadora de l’escola “d’haver-ho sabut”. Aquesta peculiar “escola” es dóna quan alguns personatges de la història es resisteixen a narrar alguns fets que haurien pogut estalviar maldecaps a l’heroïna i moltes pàgines al lector si haguessin estat explicats abans. Totes aquestes crítiques tenen un component de veritat, però Symons no li atorga a Rinehart cap de les vàries virtuts que fan llegibles, i en alguns casos degustables, algunes de les seves novel·les. Com penso seguir llegint llibres de la Rinehart ja parlaré de les seves virtuts en una altra entrada. Aquesta ja és prou llarga.

Una de les inundacions d'Allegheny
a principis del segle XX

El millor: la novel·la no ha envellit (quasi) gens. El personatge principal. Una joia.

El pitjor: la convencional història d’amor, inclús sent molt secundaria, sobra.

Títol original: The Case of Jennie Brice

Títol en castellà: La dama de blanco y negro

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 32

Any primera edició: 1913

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 187

"La fiesta de la muerte" de Helen McCloy

La novel·la comença força bé. En plena nevada hivernal novaiorquesa una noia de l’alta societat apareix morta al carrer sepultada per la neu. El cadàver és molt calent, de fet és morta per excés de calor i tot el coll i la cara té un color groguenc estrany. Les robes que porta són de molt baixa qualitat i no hi ha cap avís a la policia segons falta a la seva llar. El que segueix és la presentació del psiquiatre agregat a l’oficina del fiscal del districte Basil Willing.

És la primera de les tretze novel·les (més un recull de contes) amb Wiling de protagonista. El personatge creat per l’escriptora Helen McCloy és descrit com un home alt i prim, de moviments elegants i tranquils. McCloy ens diu que:

“Su madre havia sido rusa y eso explicaba muchas coses, entre ellas su temperamento irritable, más bondadoso e intiutivo que el de las razas a las cuales la capa de civilización ha tenido tiempo de endurecer”.

I remata la presentació amb una afirmació magnífica: “Era una prueba viviente de la teoria de que un médico de locos debe estar tambien algo loco para comprender a sus pacientes”. Seguim amb la trama. Willing, intrigat, comença a investigar i es troba amb un cas de suplantació de personalitat (argumentalment agafada pels pèls i ràpidament descoberta) i de pas reconstruint els fets succeïts en una festa de presentació en societat de la futura víctima la nit en què morí. Un ponx enverinat, un grup de sospitosos delimitat entre la gentada de la festa i, sobretot, el que li dóna color a la novel·la: les deduccions psicològiques de Willing.

Avui els recursos de Willing per saber quan un sospitós menteix (ninetes dilatades, moviments corporals determinats, etc.) semblen ingenus. En un moment donat, després d’una llarga explicació d’un sospitós aquest s’apropa a una taula i tira, sense voler, un pot de tinta que li taca el vestit. Quan acaba l’interrogatori i el policia que acompanya a Willing li diu a aquest que el cas cada vegada és més embolicat, el psiquiatre exclama: ¡El indicio que más me interesó fué que Rhoda Jocelyn volcara ese tintero! I a partir d’aquí comença una digressió sobre Freud i els actes no intencionals i la teoria del mateix Willing sobre les impressions digitals psíquiques (lapsus lingua, moviments corporals, etc.) que és un dels millors moments lectors de l’any. També cal anotar la modernitat del verí emprat per acabar amb la víctima: un producte per aprimar-se.

I per acabar unes notes biogràfiques: L’escriptora nord-americana Helen McCloy (1904-94) va iniciar la seva carrera en la literatura policíaca l’any 1938 amb la novel·la que avui comento. Es casà amb Brett Halliday, el creador de Mike Shayne, l’any 1946 i es divorcià quinze anys després. L’any 1953 rep un Edgar per la seva obra crítica sobre el gènere. Tres anys abans, l’any 1950, fou la primera dona a ocupar el càrrec de presidenta dels Mystery Writers of America.

[no puc deixar d’anotar un personatge molt secundari com una gran troballa de la novel·la. El criat negre de Willing, Juniper. Aquest criat parla com la Mammy d’Allò que el vent s’endugué. Impagable.]

El millor: la construcció i densitat del misteri, l’interès de la intriga i el plaer que m’ha donat la seva lectura. La modernitat d’alguns elements argumentals. No és poc.

El pitjor: alguns comentaris i deduccions psicològiques avui poden semblar molt ingènues. Alguns aspectes de la trama estan agafats amb pinces.

Títol original: Dance of Death

Títol en castellà: La fiesta de la muerte

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 26

Any primera edició: 1938

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 188

"Dos veces mejor que una" de Pascal Lainé

En una pensió francesa apareix un hoste mort a la banyera. Electrocutat. Algú li ha llençat un assecador del pèl mentre es banyava. Els sospitosos són molt escassos. Entra en acció l’inspector adjunt Robert Lester. Com més pistes troba més incoherent sembla tot plegat. El mort, que no fumava, apareix amb una pipa flotant en la banyera. L’habitació del difunt regirada i amb l’armari rober forçat...., des de dins! El llit del mort apunyalat de dalt a baix formant quatre barres però sense tocar el farcit del matalàs.

El cadàver somriu beatíficament mirant la finestra del bany. Potser somriu perquè és conscient que esbrinar les causes reals de la seva mort serà tan difícil com saber qui el va assassinar. Com sona. No per falta de culpables, sinó per excés d’assassins. Res sembla tenir sentit. No es poden unir les peces per donar una explicació coherent sense que tot plegat no sembli un vodevil grotesc. Lester desesperat i impotent exclama: !Que ganas tengo de volver a mi casa y leer una buena novel·la policíaca!

Les pistes no estan posades per ser unides i trobar així la veritat. Les peces unides no formen un tot coherent. Quan Lester aconsegueix reconstruir el crim, o un dels crims, s’adona que ha d’escollir ell mateix qui és el criminal. Un sol cadàver, vàries morts i una munió d’assassins. Un merder.

La novel·la té moltes coses interessants. La primera: la brevetat. Va al gra sense palla ni digressions ni subtrames que allargassin una història delineada i executada en el seu just espai. Les pàgines justes. Ben mesurada i amb les sorpreses i girs argumentals suficients per enganxar i no deixar-te fins a un final sorprenent.

Pascal cofoi amb  el seu Goncourt

Segona: l’humor. Un humor cruel i una mica satíric. L’inspector és el nebot de Miss Marple. Els pensaments del nebot vers la tieta són divertits i un punt irreverents. Els personatges tenen un component caricaturesc considerable. No hi autocomplaença ni melodrama ni pseudopsicologia en el seu dibuix.

Tercera: està ben escrita. L’estil de Lainé és sec, irònic i punyent. Quan la llegeixes t’interessa tant el que explica com el com ho explica. Una virtut rara en un gènere ple de narracions amb proses carrinclones i planes.

Notes biogràfiques: Aquest autor francès, Pascal Lainé (1942), deixà l’ensenyament per consagrar-se a la literatura. L’any 1972 guanya el premi Medicis per L’Irrevolution i el Goncourt, tres anys més tard, per La Denteillère. Inspirant-se en Agatha Christie escriu els seus quatre llibres policíacs del que el comentat aquí és el primer. Totes quatre novel·les tenen com a protagonista l’inspector Lester. (informació extreta del Dictionnaire des literatures policères de Claude Mesplède).

El millor: és un bon entreteniment.

El pitjor: algun gir argumental és una mica previsible.

Títol original: Plutôt deux fois qu’une

Títol en castellà: Dos veces mejor que una

Traducció: Jordi Marfà

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any d’aquesta edició: 1987

Any primera publicació: 1985

Pàgines: 143

"La muñeca de cuerda" de Carter Brown

Rick Holman, l’investigador privat que treballa a Hollywood, rep l’encàrrec d’esbrinar el passat d’un galà de la pantalla. Aquest galà-cantant està a punt de casar-se amb una estrella rutilant del cinema i el productor que porta l’estrella en qüestió no vol veure perillar la reputació de la seva inversió. El galà apareix mort i tot sembla indicar que ha sigut un accident. Naturalment Holman no és de la mateixa opinió. Comença la investigació.

A pesar que aquestes novel·les de Brown estan fetes amb motllo i com a xurros aquesta presenta algunes curiositats. La primera: quasi no hi ha violència, ni matança final, ni tirotejos, ni quasi agressions físiques,  ni res de semblant. Segona curiositat: Holman comença a fornicar a meitat de novel·la i no al final (com quasi sempre). Tercera: el final es digne d’una novel·la clàssica de misteri anglesa. Reunió de sospitosos amb Holman descobrint la veritat en una escena d’un melodramatisme qüestionable i fent confessar al culpable i entregant-lo a la policia. Tot molt civilitzat. Massa tractant-se d’una novel·la de Brown.

El text és el millor de la novel·la

Pel camí, com és de suposar, els tòpics sobre l’estrella de cinema triomfadora però solitària i trista, mare dominant determinada a fer triomfar la seva vàstaga (neboda en aquest cas, però és igual), productors sense escrúpols només preocupats pels diners, etc. Puf!!!! La novel·la és breu i no hi caben més tòpics. Sorprèn el nivell de melodrama de moltes situacions i el fet que hi hagi menys humor que en altres peces de la llarga llista de xurros de Brown. No és bona, és una mica diferent.

El millor: es llegeix ràpidament, com tot Brown.

El pitjor: és difícil trobar res bo.

Títol original: The Wind-Up Doll

Títol en castellà: La muñeca de cuerda

Traducció: René Cárdenas Barrios

Editorial: Editorial Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1966 (3ª edició)

Pàgines: 159

"El gato que se comía los muebles" de Lilian Jackson Braun

La segona entrega de la sèrie sobre el periodista Jim Qwilleran i els seus gats superdotats és una mica millor que la primera (ja comentada en aquest blog) però tampoc en excés. Té les virtuts de la primera entrega, és a dir, ofereix entreteniment, és molt lleugera i fàcil de llegir i també té bona part dels inconvenients que ja patia la primera entrega, com ara la falta de densitat i de força en el que explica, la història està massa allargassada, el misteri està molt diluït i no té gaire interès, l’explicació final és anticlimàtica, sense interès i extremadament sosa però...., però Koko fa moneries excèntriques i ajuda d’una forma peculiar i activa al protagonista a resoldre el misteri central. I aquesta sembla ser la gràcia de la novel·la.

Aquesta vegada Qwilleran s’ha de fer càrrec (obligat pel director del diari on treballa) d’un suplement setmanal sobre decoració sense tenir ni idea sobre el tema. Naturalment Braun aprofita per satiritzar suaument alguns tòpics sobre el món de la decoració i els decoradors i fer una mica d’humor sobre el tema. Un humor com la mateixa novel·la, ensucrat i superficial. El gat Koko segueix vivint amb el protagonista i un dels màxims reclams de la novel·la és saber que menja el gat gurmet i com juga a buscar paraules al diccionari amb el seu amo. Té collons la burra!

Qwilleran ha de fer un reportatge sobre la decoració d’una casa amb una important col·lecció de peces de jade. La col·lecció és robada i la mestressa de la casa, una invàlida intractable, apareix morta (un atac al cor). El gat de la morta és diu Yu, el nom que els xinesos donaven antigament al jade, i al final de la investigació acabarà en poder del protagonista completant així el trio d’investigadors de les següents entregues de la sèrie. Qwilleran li canvia el nom a Yu i, en homenatge a l’opereta The Mikado l’anomena Yum Yum. Koko i Yum Yum. Tela.

La investigació no té gaire interès, els personatges tampoc sobresurten per la seva complexitat en el seu dibuix, la trama no presenta cap tipus de suspens o emoció, tot és agradable i prou. Qualsevol apunt punyent sobre res és exclòs del llibre. Res emociona ni enganxa en un exercici de profilaxis literària totalment aconseguit.

La iaia Braun signant algun dels seus llibres

El millor: és fàcil de llegir i algunes característiques del gat Koko són gracioses. El capítol del psiquiatre de gats té la seva conya.

El pitjor: no té gaire interès, en cap sentit. Braun munta un misteri amb assassinat inclòs i al final sembla que no li interessi com resoldre’l.

Títol original: The Cat Who Ate Danish Modern

Títol en castellà: El gato que se comía los muebles

Traducció: Paloma Ovejero

Editorial: Plaza y Janés

Col•lecció: Biblioteca de Lilian Jackson Braun

Any primera publicació: 1967

Any d’aquesta publicació: 1996

Pàgines: 255

"Un asunto de familia" de John Creasey

Autor: John Creasey (1908-73). Producció: 560 llibres. Pseudònims emprats: 20 aprox. Anys de producció literària: 40 també aprox. La paraula prolífic es queda curta. Molta imaginació i molt poca qualitat. Tot és funcional, superficial, sense cap interès dramàtic ni cap personatge mínimament construït per semblar humà. Creasey tenia pressa per escriure la següent novel·la i no s’entretenia a crear quelcom d’interessant. Posava el motllo i endavant.

La quarta de les quaranta-tres novel·les amb l’inspector d’Scotland Yard Roger West com a protagonista, Inspector West Regrets (1945), aquí (a l’Argentina) traduït lliurement com Un asunto de família. No provoca precisament gaire entusiasme ni tampoc cap emoció especial. Tot és àgil i ràpid. Indolor i incolor. L’argument tampoc és per llençar coets. West, ara casat i amb una criatura, s’enfronta a la investigació de l’assassinat del fill d’un magnat amb negocis tèrbols rere seu. La promesa desequilibrada del mort, el pare, el secretari del pare i uns mafiosos de poca monta formen el poc atractiu quadre de sospitosos.

L’acció és ràpida i els personatges-ninotets compleixen amb la seva funció sense que en cap moment t’interessi la seva sort ni el que faran. El doble vessant de la trama, la criminal amb la consegüent investigació i interrogatoris de rigor i la vida familiar de l’inspector West no tenen interès ni per separat ni juntes. La mirada vers Scotland Yard és ensucrada i tòpica. Tampoc esperava apunts crítics o realistes en una novel·la d’aquestes característiques però un petit gir argumental o comentari afilat, crític o fora de lloc sobre qualsevol cosa o personatge s’hauria agraït. Un desert. Ja l’he oblidat. Passo d’allargassar aquesta entrada. Ni tan sols té l’encant ingenu de la sèrie de El Barón que és igualment dolenta però més esbojarrada.

El millor: és breu.

El pitjor: es fa llarga.

Títol original: inspector West Regrets

Títol en castellà: un asunto de familia

Traducció: M. Bornand

Editorial: Acme SA

Col·lecció: Rastros nº 279

Any primera publicació: 1945

Any d’aquesta publicació: 1958

Pàgines: 128

MAIGRET 28: "Les vacances de Maigret" de Georges Simenon

Maigret i senyora estiuegen en un poblet costaner de França. La senyora Maigret dissortadament ha de ser operada d’apendicitis. Una monja-infermera posa dissimuladament una nota a la butxaca de la jaqueta de Maigret avisant-lo que visiti a una dona moribunda. Ni de vacances pot deixar d’investigar. Ja és una celebritat i quasi tothom en el poble el coneix i l’admira com si fos una estrella de cinema. El cas es va complicant amb una nena morta per asfíxia  i la desaparició d’un jovenet que teòricament hauria marxat a Paris per buscar-se la vida.

Bona part de les constants de la sèrie Maigret es troben en la novel·la. La descripció de la vida somorta d’un poble i la seva gent, encara que aquesta vegada Simenon és mostra menys punyent en la seva mirada. Potser perquè retrata a gent senzilla i no a la burgesia de províncies. Les habituals descripcions de llocs, ambients i personatges fetes amb breus pinzellades. Maigret més sorrut i sec que mai i capficat en un cas en el qual tot són sospites i malastrugances sense poder trobar cap prova, etc.

La veritat és que sense ser un Maigret dels excel·lents no decep. El personatge del metge i la seva malaltissa passió amorosa (el centre del relat) no queda del tot ben dibuixat i la novel·la es ressent una mica. La trama és ben bé policíaca i la barreja novel·la policíaca + novel·la costumista aquesta vegada està ben equilibrada. No importa tant que el lector vagi (en les sospites) per endavant del comissari sinó la falta de força i dramatisme que deixa com a saldo el conjunt de la novel·la.

El millor: la relació de Maigret amb la resta de personatges. Les descripcions de personatges, llocs i ambients.

El pitjor: no és dels millors Maigrets. Tot i així es llegeix amb molt de plaer. La trama criminal no és tot l’interessant que podria ser.

Títol original: Les vacances de Maigret

Títol en català: Les vacances de Maigret

Traducció: Esteve Riambau Saurí

Editorial: Columna

Col•lecció: Clàssica

Any: primera publicació 1947

Any d’aquesta publicació: 1997

Pàgines: 178

"El cadáver que habló" de Richard Ellington

Steve Drake, exactor i ara detectiu privat, passeja per Nova York quan alguna cosa colpeja el seu barret. Mira a terra i veu un cartó amb una paraula escrita: help. Alça la vista i observa una anciana en una finestra que mou el cap indicant-li que ha sigut ella qui ha tirat el cartonet. Quan minuts després Drake aconsegueix entrar a l’habitació de la iaia aquesta és morta...., des de fa una setmana!!! Un bon punt de partida on es barregen amb encert aspectes sobrenaturals de màgia xinesa (el més interessant de la novel·la), investigació detectivesca, una història d’amor que no molesta gaire i desaparicions sobtades de persones a plena llum del dia.

Ellington no era precisament un estilista i encara que els diàlegs siguin ràpids i fluids i les situacions no donin respir al lector, no pots menys que desitjar una mica més de refinament en l’exposició de les situacions i uns personatges menys esquemàtics. Això no invalida que Ellington sigui un bon narrador que sap utilitzar tots els trucs literaris per donar interès i emoció a una història ben revestida d’elements màgics on curiosament, en un gènere on prima el raciocini, algun d’aquests aspectes sobrenaturals no acaben de ser explicats del tot racionalment. Podria ser una bona i original novel·la detectivesca amb elements sobrenaturals i acaba sent una novel·la policíaca més on, per més inri, el detectiu descobreix poques coses i el dolent li explica fil per randa, al final del llibre, el com i el perquè de tot plegat.

Alguns dels aspectes sobrenaturals estan ben portats i posteriorment explicats amb senzillesa, inclús simplicitat, però d’altres, com la desaparició d’una criada dins d’un pis, té una explicació poc plausible i menys creïble. Inclús les càbales més plausibles del protagonista respecte el misteri que dóna peu a la trama central, la vella morta que mou el cap i tira cartonets al carrer, son directament indigeribles i ridícules. Un moment realment interessant és quan el protagonista tira les varetes màgiques xineses que obren portes a altres dimensions i davant l’astorament del racional detectiu privat un fet inexplicable succeeix. El més increïble és que aquest fet que hauria de marcar la narració és bandejat i mai més és nomenat al llarg de la novel·la. Ellinghton entrava en jardins que després es negava a transitar. Quin malbaratament argumental!!

I ara unes notes biogràfiques que mai venen malament. Richard Ellington (Virginia, 1914 – Fort Lauderdale, 1980) només és autor de cinc novel·les policíaques, la primera, Shoot the Works, fou finalista en l’apartat de primera novel·la als Edgars de l’any 1949. Les altres quatre peces del seu corpus literari són: It’s a Crime (1948), Stone Cold Dead (1950), Exit for a Dame (1951) que és la que ens ocupa i Just Killing Time (1953). Als anys cinquanta publicà tres històries curtes a la revista Manhunt [Fan Club abril 1953; The Ripper agost 1953 i Shadow Boxer febrer 1954] i un altre conte a finals dels seixanta a Mike Shayne Mystery Magazine [Good-By, Cora febrer 1968]. També escrigué un parell d’episodis per a Mike Hammer a finals dels cinquanta. Potser la raó que s’addueix comunament, i segur que certa, per explicar la seva minsa producció és que va regentar el seu propi hotel durant trenta anys en una població caribenya anomenada Gallows Point a Cruz Bay. Ja gran i malalt es canvia de domicili, amb la seva esposa, a La Florida, on morí.

La seva vida laboral es reparteix com a soldat, actor de teatre i actor i locutor de ràdio i també, naturalment, escriptor de novel·les policíaques. Finalment es convertí en l’amo de l’hotel abans esmentat i s’oblidà de la ficció literària (començà unes memòries però les deixà inacabades). El més estrany és que cercant informació en internet sobre ell totes les pàgines visitades l’emmarquen com a autor hard-boiled. Potser les altres novel·les ho són, però aquesta no. És una novel·la de detectius lleugera i agradable, no una novel·la negra nua i crua.

Un últim apunt. Sempre cerco informació en els meus manuals i d’altres tipus de llibres sobre novel·leria policíaca. En tinc uns quants. Un és un viciós fetitxista d’aquests llibres. Només he trobat citat a Ellington en dos volums. El primer és Breve historia de la novella policíaca d’ Alberto del Monte. Curiosament Del Monte situa a l’autor en la branca hard boiled i diu que Ellington assajà amb èxit una fórmula entre la novel·la aventurera i la investigació psicològica. La primera part és una mica més certa que la segona. De psicologia en aquesta peça no n’hi ha gens. Però tampoc és una obra amb elements de novel·la d’aventures. Té tots els ingredients, ritme àgil i lleuger, canvi de localitzacions, diàlegs ràpids i acció continuada, que posseeixen moltes altres novel·les de l’escola nord-americana d’aquells anys. També surt citat breument al magnífic, encara que molt incomplet, Diccionari de la novel·la negra nord-americana de Xavier Coma. Coma sembla l’únic crític que ha llegit a Ellington. No el cataloga en cap corrent i apunta que el seu detectiu Drake és típic i tòpic. És cert.

El millor: te la pots polir d’una seguda amb gust, sense patir efectes secundaris.

El pitjor: et quedes amb la sensació que amb els mateixos elements podria ser molt millor del que és.

Títol original: Exit for a Dame

Títol en castellà: El cadàver que habló

Traducció: J. Romero de Tejada

Editorial: Planeta

Col•lecció: El buho

Any d’aquesta edició: 1953

Any primera publicació: 1951

Pàgines: 210

"La deseada" de Carter Brown

La filla d’un líder sindical no gaire recomanable està a punt d’estavellar el seu cotxe contra el vehicle d’Al Wheeler. No hi ha ferits però en el maleter del cotxe de la noia apareix un cadàver. Naturalment Wheeler començarà a investigar. Uns quants cadàvers més tard Wheeler descobrirà l’intringulis dels assassinats.

No és millor ni pitjor que les altres novel·les de Brown. Personatges plans, tòpics a dojo, prosa cotxambrosa, diàlegs àgils i moltes vegades ridículs, erotisme soft infantiloide i apte per qualsevol persona que pertanyi a l’Opus i altres llocs comuns típics de les obres d’aquest stakhanovista de la literatura trash.

Un moment d’especial vergonya aliena. La noia posa en dubte la virilitat de l’heroi i aquest picat intenta violar-la. Li estripa la roba i li diu furiós “Desde la primera vez que nos vimos, cuando faltó poco para que me aplastases en la autopista me has venido arrojando tu sexo como si fuera confeti”. El cim de la vergonya aliena i del plaer culpable en una lectura. És un excrement literari de primera magnitud però sincerament, no podia deixar de llegir. El teenager crostós que porto dins campava lliurement.

Un altre fragment per a acabar aquesta pútrida entrada. La noia, furiosa i sense roba, li diu a Wheeler “Si me tocas, ¡te asseguro que grito! – murmuró” i la traca final la possa ell “¿Será el grito de la hembra en celo?- le dije tan grosera como entusiasticamente-. ¡Eso si que me va ha gustar!”

No segueixo. Algú recolliria firmes per reeditar aquesta obra mestra.

El redactor de les contraportades
de l'Editorial Diana mereix un monument

El millor: es llegeix amb vergonya i plaer.

El pitjor: es llegeix amb molta més vergonya que plaer.

Títol original: The Desired

Títol en castellà: La deseada

Traducció: Andrés María Mateo

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Colección Caimán

Any edició original: 1959

Any d’aquesta publicació: 1961

Pàgines: 156

"Asesinar para vivir" d'E. i M. A. Radford

Mistress Hardcastle, una iaia que viu en un poblet anglès, es desplaça a Londres per informar Scotland Yard que algun habitant de la seva casa l’està enverinant. El doctor Mason, doctor en ciències que no en medicina, inspector en cap, pren nota mentalment de la informació però fa que la iaia retorni a casa seva tranquil·litzant-la. Dos mesos després el matrimoni format pel majordom i l’ama de claus de Mistress Hardcastle moren enverinats. El doctor Mason entra en acció. L’acció ens situa en una típica contrada idíl·lica anglesa tan estimada pel gènere, en un casalot antic i senyorial, en la taverna com a centre de reunió de les xafarderies del poble, etc. Tot molt clàssic i agradable.

Aquesta novel·la fou escrita per Edwin Radford [1891-1973] en solitari, és a dir, sense la col·laboració de la seva dona Mona Augusta Radford. La trama planteja diverses incògnites. Perquè els dos servents són assassinats? Per a qui? Per quina raó? Com pogueren ingerí el verí que els matà si tothom a la casa menjava els mateixos aliments? Naturalment la solució passa per uns fets del passat que Manson anirà esbrinant lentament però implacablement. El problema (un d’ells) de la novel·la no és tant una trama que està ben perfilada (i una mica inflada) sinó les solucions finals a les preguntes plantejades.

La novel·la té algun punt curiós. El primer és que tots els sospitosos, amb l’assassí inclòs, són uns iaios amb una pota a l’altre barri. El segon és l’afany de realisme del matrimoni Radford explicant els mètodes d’investigació i l’estructura de Scotland Yard. La llàstima és que els Radford confonien realisme amb falta de grapa i d’imaginació. El tercer és que tractant-se d’una clàssica novel·la procedural i d’investigació científica, el doctor Mason va amb el seu maletí anomenat “la caja de las sorpresas” on porta tot l’instrumental per fer experiments i analitzar tot tipus de probes, i no acabes d’entendre perquè no envia totes les probes que les analitzi el laboratori de la policia.

El quart punt és el més curiós de tots, ja que el llibre està narrat en tercera persona però hi ha un moment que passa a explicar-se una anècdota policíaca en primera persona com si el narrador formés part del grup de policies que investiga el cas sense que en cap moment sàpigues qui ho explica de tot el grup. Molt rar i sorprenent. Una pífia narrativa, un error de la traducció o una innovació momentàniament involuntària de la tècnica narrativa per part dels Radford? El quint punt és palesa com els Radford copien una característica de les primeres novel·les d’Ellery Queen, quan al final del llibre reptaven al lector, que tenia totes les pistes, a esbrinar qui era el culpable. Aquí passa el mateix o quasi. La nota de desafiament al lector acaba amb “los autores conceden una puntuación sobresaliente al lector que, ahora, haya resuelto este caso.”.

Tot això està molt bé si el lector tingués totes les claus per començar a trencar-se el cap pensant qui és l’assassí. Però no és així. El cas el resol Manson sis mesos després d’abandonar la investigació i al final li pregunta a l’assassí perquè va matar a les seves víctimes. L’explicació és molt poc convincent. Amb un acomiadament s’acabava el perill i la novel·la. A falta de poder esbrinar el mòbil qui pot saber qui és l’assassí? Per a més inri només al final Manson sap com l’assassí aconseguia posar el verí en el menjar de les seves víctimes perquè finalment (li costa investigar en el lloc del crim) es passeja per la casa i descobreix l’utensili inculpatori. Perquè no escorcollava la casa abans?

Si penses la novel·la, cosa que no recomano a ningú, t’adones que els Radford la sustenten en una idea senzilla però eficaç que a tot estirar podria haver donat per una novel·la curta. Tampoc puc deixar de comentar les escasses i poc encertades digressions que es permet el narrador sobre el primer detectiu de la literatura, segon ell, el Daniel bíblic. Hi ha més punts a comentar però no penso allargar més aquesta entrada.

El millor: es llegeix amb facilitat i és una lectura plàcida i convencional.

El pitjor: l’estil i la idea central de com es comet el crim són perfectament descriptibles.

Títol original: It’s Murder to Live

Títol en castellà: Asesinar para vivir

Traducció: Óscar Pírez

Editorial: -----

Col•lecció: Colección “El Buho”

Any primera edició: 1947

Any d’questa edició: 1958

Pàgines: 157

"El crimen del acuario" de Michael Innes

La traducció d’One Man Show (versió ianqui) o A Private View (versió anglesa original) passa al castellà amb el títol d’El crimen del acuario. Sense paraules. Tenint en compte que no apareix cap aquari en cap moment. Acostumar-se a certes traduccions, acceptant la dificultat de traduir bé a Innes, és un treball que hauria de remunerar-se.

Michael Innes (1906-94) és el pseudònim de John Innes Mackintosh Stewart. Escocès de naixement i professor de literatura anglesa en diverses universitats, entre elles Oxford. Escrigué 45 (24 amb Sir John Appleby) novel•les policíaques i també conreà l’assaig literari i d’altres gèneres encara que fou la novel·leria policíaca la que li donà fama mundial.

Hauria de començar dient que tinc debilitat per Michael Innes (1906-94) i les seves ultracivilitzades, sofisticades i literàries obres policíaques plenes de lords, ladies, contes, cites literàries cultes, jocs de paraules, humor i ironia 100% British i ambients sofisticats. Tot és tan literari i sofisticat que inclús en aquesta novel•la un pub s’anomena Thomas Carlyle. Com sona.

El llibre té tot el que un fan d’Innes espera. Intel•ligència en el plantejament, desenvolupament i resolució de la trama i personatges amb encant i algun d’ells divertidament caricaturesc. Com a curiositat anotar que el robatori del Vermeer i d’un altre quadre ràpidament recuperat per Appleby succeeix en l’enorme mansió del duc de Horton on transcorre l’acció d’una novel•la anterior d’Innes, Hamlet, venganza. Però millor donar unes pinzellades sobre l’argument.

Sir John Appelby, és arrossegat per la seva senyora, Judith, a visitar una exposició d’un jove valor de la pintura mort recentment. El pintor s’ha suïcidat. Naturalment ni la mort del jove pintor és un suïcidi ni tots els quadres de l’exposició són el que semblen. De fet, un dels quadres exposats és un Vermeer robat i degudament tunejat per passar desapercebut, és a dir, pintat a sobre i exposat i posteriorment robat davant dels nassos del mateix Appleby.

Un escriptor escocès molt british

En la primera meitat del llibre seguim a Appleby investigant el cas de l’assassinat i el robatori dels quadres i en la segona part de la novel·la, en un gir de la trama, acompanyarem a la senyora Appleby buscant al seu marit i de pas investigant el cas. Innes es belluga millor en les converses cultes que en l’acció. Així en la segona part, quan ha de descriure una persecució de cotxes, no està tan reeixit (li falta força) com en les parts més civilitzades de l’argument.

El millor: tot en general. La trama, l’humor, algun personatge molt divertit, ....

El pitjor: la segona part de la novel·la no és tan bona (que ho és) com la primera.

Títol original: One Man Show

Títol en castellà: El crimen del acuario

Traducció: Luisa María Álvarez

Editorial: Cumbre SA

Col•lecció: Colección Laberinto

Any: 1952

Any de publicació: 1956

Pàgines: 166

"Parker Pyne investiga" d'Agatha Christie

“¿Quiere usted ser feliz? Si no lo es consulte al señor Parker Pyne.”

Així s’anuncia als diaris Parker Pyne per aconseguir clients. En la seva primera aparició Pyne és descrit com un home gros, calb i amb ulleres i amb uns ullets que no paren de parpellejar. Una característica del personatge és la capacitat de fer sentir a gust la gent quan es troba al seu costat. Un dibuix caricaturesc d’un  ex funcionari del govern que després de trenta-cinc anys compilant estadístiques decideix muntar la seva pròpia agència. Una agència on s’atenen i resolen casos molt peculiars.

Mr. Parker Pyne, Investigates (versió anglesa) o  Mr. Parker Pyne, Detective (1934) (versió ianqui) és un recull de 12 contes, dels 14 amb aquest personatge de protagonista. És un recull de contes menor dins de la producció de Christie. Pyne es veu secundat per altres personatges com la senyoreta Lemon, secretaria de Pyne (i  també de Poirot a Asesinato en la calle Hickory). Un altre personatge recurrent és Magdalena de Sara, una noia que tant fa de ballarina professional  com de vampiressa. Pyne, que no és detectiu, repeteix en algunes de les històries als clients que el visiten que hi ha cinc causes d’infelicitat en l’ésser humà. Alguns dels contes tenen un caire lleuger i sentimental i d’altres són plenament policíacs, és a dir, el que un lector de Christie espera de les seves narracions. Però millor anem per feina.

El primer conte és  El caso de la esposa de mediana edad  [The Case of the Middle-aged Wife]. Una dona descobreix que el seu marit l’enganya i contracta a Pyne i aquest contracta a un gigoló  (Claudio Luttrell, un altre personatge recurrent, però menys) per posar gelós al marit. Un conte sentimental i entretingut, però no policíac. Poca cosa.

Tampoc millora el nivell El caso del soldado descontento [The Case of the Discontented Soldier] on un militar retirat, després d’una vida aventurera, s’avorreix. Pyne, ajudat per una escriptora de novel·les policíaques, la senyora Oliver, inventarà un seguit d’aventures per a ell i el farà revifar. En quest conte només es nomena de passada a la senyora Oliver, però aquest és un personatge que apareix en diverses novel·les, com El templete de Nasse House, La senyora McGinty ha muerto i a Las manzanas.  Previsible i fluix.

Enginyós i lleuger, El caso de la dama acongojada [The Case of the Distressed Lady] anima una mica el cotarro i permet afrontar la lectura de la resta dels contes amb més ganes. L’argument se centra en un anell molt car i una còpia del mateix. Enganys, canvis d’anells i una noia molt espavilada fan d’aquesta narració la millor (o menys fluixa) fins ara.

Agatha mirant somiadora els milions que guanyava amb les
seves narracions

D’Insuls i antiquat es pot qualificar El caso del esposo descontento [The Case of the Discontented Husband]. D’un marit enamorat de la seva dona i a punt de ser abandonat per ella i de com el senyor Pyne amb l’ajut de Magdalena de Sara, fent de vampiressa, soluciona el problema matrimonial....o no. Del recull de contes aquest era un dels preferits de Christie. Inexplicable.

Segueixen dues històries que tampoc són especialment brillants. En el primer conte, El caso del empleado de la City [The Case of the City Clerk], un home avorrit de la vida que porta li demana a Pyne que solucioni el problema. Una petita trama d’espionatge tòpica i relativament entretinguda. Més ranci és El caso de la mujer rica [The Case of the Rich Woman] on una millonetis no sap que fer amb tants diners com té i li demana consell a Pyne. La moralina que els diners no donen la felicitat traslladada a una narració fàcil de llegir i difícil de pair.

En el conte ¿Tiene usted lo que desea? [Have You Got Everything You Want?] Pyne, que després de sis contes sense moure’s del seu despatx, de cop i volta comença a viatjar, en aquest cas en tren per ciutats exòtiques, veu com a una passatgera li roben les joies. Naturalment resol el misteri que, tot sigui dit, no té gaire interès.

El vuitè conte per fi és el que podríem dir “netament” Christie. Pyne viatja en autobús i en el trajecte pel desert un passatger és assassinat. Pyne descobreix i desemmascara al culpable. Ja tocava. El primer mort del llibre. La narració no està malament però tampoc és brillant. L’assassinat és factible i ben buscat i les deduccions de Pyne són plausibles però l’explicació final de l’assassí està molt lluny del mínim fair play que Christie hauria de tenir cap al lector. Ah!, el títol és La Puerta de Bagdad [The Gate of Baghdad].

El novè conte  tampoc aporta gran cosa a la sèrie, La casa de Chiraz [ The House at Shiraz] tracta d’una usurpació d’identitat sense gaire misteri. Pyne dedueix i aclareix l’enigma, aquesta vega a Pèrsia. El mètode utilitzat perquè la sospitosa confessi és discutible i no gaire versemblant. Aquesta idea de la usurpació d’identitats apareixerà en un conte posterior de la senyoreta Marple, La señorita de compañía, recollit en Miss Marple y trece problemas i en la novel·la, també amb la Marple, Se anuncia un asesinato. I per inversemblant que sembli, Christie, en un moment donat, va voler convertir aquest conte en una obra teatral. Seguim.

Seguim viatjant per llocs exòtics, ara Petra, i el conte La perla de precio [The Pearl of Price] porta a esbrinar al senyor Pyne qui és el lladre d’una arracada (suposadament) valuosa. La idea és enginyosa però està enclaustrada en un espai narratiu petit i si a més afegim la falta d’explicacions dels processos deductius de Pyne tot plegat acaba per aigualir el plaer que hauria pogut donar la història. El mateix li passa al penúltim conte de la col·lecció Muerte en el Nilo [Death on the Nile], un lloc que Christie explotaria millor en una novel·la posterior, on es comet un assassinat en un vaixell i Pyne descobreix al culpable sense explicar amb un mínim de convicció com l’ha descobert. Promet més del que acaba donant. Curiosament, en un principi, Christie va idear aquest relat curt per a Poirot. En algun d’aquests últims contes, que són realment policíacs, les figures Pyne i Poirot podrien intercanviar-se. L’última història, El oráculo de Delfos  [The Oracle at Delphi], és un conte agradable amb sorpresa final.

Títol original: Parker pyne Investigates

Títol en castellà: Parker Pyne investiga

Traducció: Guillermo de Boladeres

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1933

Any de publicació: 1957

Pàgines: 250

"Agatha Christie. Los cuadernos secretos" de John Curran

L’any 2005 Mathew Pritchard, net d’Agatha Christie, va convidar a l’autor d’aquest assaig a la casa de la seva àvia. Mathew va ensenyar la casa a John, un reputat especialista i fan fervorós de l’obra de Christie. Visitant la casa va veure en una habitació, que estava folrada de prestatges plens de novel·les de l’autora, una caixa sota una estanteria baixa on hi havia una col·lecció de 73 quaderns escolars….., quina va ser la sorpresa de Curran quan fullejant els quaderns descobrí anotacions de la Christie sobre els seus contes, novel·les i obres teatrals. El descobriment somiat per qualsevol estudiós d’un autor. Després d’anys d’ordenar (o intentar-ho) i estudiar el material, l’any 2009 sortia publicat aquest assaig. Déu n’hi do.

El llibre proposa un itinerari ordenat per temes, no de forma cronològica, ja que els quaderns són un caos d’anotacions i numeracions, utilitzats per Christie en la intricada confecció de les seves obres. Això no és tot. A més de múltiples anotacions sobre aspectes i personatges de l’obra de l’autora anglesa va trobar dos relats de Poirot inèdits que també s’adjunten en la part final del llibre. Per plorar d’alegria. Curran coneix molt bé les obres de Christie i d’aquesta manera va poder assignar i ordenar els noms i esbossos de trames plantejats en els quaderns. Una feinada. Una llàstima és la poca o nul·la informació sobre bona part dels contes, i sobretot l’exclusió en aquests quaderns de qualsevol anotació sobre dues de les grans peces de Dame Agatha, Asesinato en el Orient Express i El asesinato de Roger Ackroyd. Sap greu sobretot per aquesta última obra, ja que saber com va arribar a adjudicar-li el paper d’assassí a qui ho va fer hagués sigut fascinant.

Estructurar el llibre per temes i no de forma cronològica, segons Curran, implicava parlar de tot tipus d’obres de l’autora i no ajuntar les més famoses en una part acotada del llibre. És una opció tan bona com una altra. Cada lector trobarà seccions més interessant que d’altres. Jo vaig trobar fascinant el capítol on s’agrupen les obres que tenen com a motiu recurrent les cançons infantils. L’anàlisi de Curran és detallat i brillant i quan ha de criticar a l’autora per no saber enllaçar alguna part d’una cançó amb el fil argumental d’una novel·la ho fa sense miraments. Curran és un fan però no un cretí. Això queda acreditat quan afirma que “la prosa de Christie, aunque bajo ningun concepto era distingida, fluye con gran facilidad”. 

Dame Agatha de joveneta

Un altre dels aspectes més destacables del llibre són les conclusions de Curran sobre el mètode de construcció de les trames de les novel·les que utilitzava Christie quan diu “sabemos que esta apariencia indiscriminada que muestran las anotaciones y la construcción de las trames es percisamente eso, mera apariencia....en realidad, esa manera de avanzar a merced del azar es justamente su método. Era capaz de sacar un gran partido mental del caos, que la estimulava más que la rigidez del orden” (pag 92). Costa creure que unes novel·les que precisament han de tenir una “construcció” perfecta com un trencaclosques no estiguessin dissenyades amb tiralínies. Però bé, farem cas a Curran que en sap un niu del tema.

L’assaig també és interessant quan aborda, encara que per sobre, la relació de Christie amb el Detection Club i els seus membres i de les relacions que mantingué amb alguns d’ells. També descobreix que la novel·la Muerte en el Nilo havia de ser protagonitzada per la senyoreta Marple però Christie no va creure convenient que una iaia viatgés per llocs exòtics i es va decantar finalment pel seu detectiu estranger Poirot. També és molt curiós el capítol dedicat a les obres teatrals de l’autora anglesa. Menció especial als comentaris de Curran a l’obra teatral de l’any 1973, Akenaton.

El llibre és ple d’informació curiosa com quan explica que Ellery Queen,  més d’una vegada va haver d’abandonar la redacció d’una novel·la després de llegir una obra de la Christie. I és que Agatha era una pedrera d’idees com deixa molt clar la lectura d’aquest llibre.

L’única pega que li podria posar a Curran és l’inevitable desvetllament dels culpables/assassins de les novel·les i contes que comenta. Encara que és del tot punt inevitable comentar les estratègies que utilitzava l’autora per escriure les seves peces i no parlar sobre els punts culminants de les novel·les i contes que és el desemmascarament del culpable. Un altre aspecte negatiu, del que Curran no té cap culpa, és l’errada del traductor quan confon a Ellery Queen amb una dona escriptora. Entenc que un traductor no te perquè saber que Ellery Queen eren dos homes, però com a lector d’un llibre que possiblement només llegiran els fans o curiosos de l’autora hi ha errors que degraden el plaer de la lectura. Una altra pega tampoc atribuïble a Curran és la inclusió d’un índex final d’obres però no de noms.

Curran cofoi per la feina feta

La part final és irresistible per a qualsevol aficionat al gènere. Curran adjunta dos contes, mai publicats, de Christie. El primer és una nova i totalment diferent versió del conte La captura del Cerbero recollit en Los Trabajos de Hèrcules. El conte és fluix i la trama per la seva escassa extensió sembla massa desperfilada. Molt millor és el segon conte El incidente de la pelota del perro, possible gènesi de la seva novel·la El testigo mudo. Una història ben traçada i executada. Una joia.

Entenc que aquest documentadíssim assaig sobre les tècniques, temes i maneres d’elaborar bona part de la producció de Christie estigui molt acotada als fans de l’autora, però no hauria de ser així perquè és una lectura absorbent i irresistible. El delit que provoquen les fotografies amb les anotacions il·legibles (Déu meu quina lletra!!) dels quaderns de la Christie feien aflorar el friki que porto dintre. Agradi o no Christie, quan acabes la lectura del llibre no pots menys que sentir admiració per la fecunditat i brillantor de bona part de la seva producció literària.

Títol original: Agatha Christie’s Secret Notebooks

Títol en castellà: Agatha Christie. Los cuadernos secretos.

Traducció: Miguel Martínez-Lage

Editorial: Suma de letras

Col•lecció: -----

Any de publicació: 2009

Any d’aquesta edició: 2010

Pàgines: 555