"Un asunto de familia" de John Creasey

Autor: John Creasey (1908-73). Producció: 560 llibres. Pseudònims emprats: 20 aprox. Anys de producció literària: 40 també aprox. La paraula prolífic es queda curta. Molta imaginació i molt poca qualitat. Tot és funcional, superficial, sense cap interès dramàtic ni cap personatge mínimament construït per semblar humà. Creasey tenia pressa per escriure la següent novel·la i no s’entretenia a crear quelcom d’interessant. Posava el motllo i endavant.

La quarta de les quaranta-tres novel·les amb l’inspector d’Scotland Yard Roger West com a protagonista, Inspector West Regrets (1945), aquí (a l’Argentina) traduït lliurement com Un asunto de família. No provoca precisament gaire entusiasme ni tampoc cap emoció especial. Tot és àgil i ràpid. Indolor i incolor. L’argument tampoc és per llençar coets. West, ara casat i amb una criatura, s’enfronta a la investigació de l’assassinat del fill d’un magnat amb negocis tèrbols rere seu. La promesa desequilibrada del mort, el pare, el secretari del pare i uns mafiosos de poca monta formen el poc atractiu quadre de sospitosos.

L’acció és ràpida i els personatges-ninotets compleixen amb la seva funció sense que en cap moment t’interessi la seva sort ni el que faran. El doble vessant de la trama, la criminal amb la consegüent investigació i interrogatoris de rigor i la vida familiar de l’inspector West no tenen interès ni per separat ni juntes. La mirada vers Scotland Yard és ensucrada i tòpica. Tampoc esperava apunts crítics o realistes en una novel·la d’aquestes característiques però un petit gir argumental o comentari afilat, crític o fora de lloc sobre qualsevol cosa o personatge s’hauria agraït. Un desert. Ja l’he oblidat. Passo d’allargassar aquesta entrada. Ni tan sols té l’encant ingenu de la sèrie de El Barón que és igualment dolenta però més esbojarrada.

El millor: és breu.

El pitjor: es fa llarga.

Títol original: inspector West Regrets

Títol en castellà: un asunto de familia

Traducció: M. Bornand

Editorial: Acme SA

Col·lecció: Rastros nº 279

Any primera publicació: 1945

Any d’aquesta publicació: 1958

Pàgines: 128

MAIGRET 28: "Les vacances de Maigret" de Georges Simenon

Maigret i senyora estiuegen en un poblet costaner de França. La senyora Maigret dissortadament ha de ser operada d’apendicitis. Una monja-infermera posa dissimuladament una nota a la butxaca de la jaqueta de Maigret avisant-lo que visiti a una dona moribunda. Ni de vacances pot deixar d’investigar. Ja és una celebritat i quasi tothom en el poble el coneix i l’admira com si fos una estrella de cinema. El cas es va complicant amb una nena morta per asfíxia  i la desaparició d’un jovenet que teòricament hauria marxat a Paris per buscar-se la vida.

Bona part de les constants de la sèrie Maigret es troben en la novel·la. La descripció de la vida somorta d’un poble i la seva gent, encara que aquesta vegada Simenon és mostra menys punyent en la seva mirada. Potser perquè retrata a gent senzilla i no a la burgesia de províncies. Les habituals descripcions de llocs, ambients i personatges fetes amb breus pinzellades. Maigret més sorrut i sec que mai i capficat en un cas en el qual tot són sospites i malastrugances sense poder trobar cap prova, etc.

La veritat és que sense ser un Maigret dels excel·lents no decep. El personatge del metge i la seva malaltissa passió amorosa (el centre del relat) no queda del tot ben dibuixat i la novel·la es ressent una mica. La trama és ben bé policíaca i la barreja novel·la policíaca + novel·la costumista aquesta vegada està ben equilibrada. No importa tant que el lector vagi (en les sospites) per endavant del comissari sinó la falta de força i dramatisme que deixa com a saldo el conjunt de la novel·la.

El millor: la relació de Maigret amb la resta de personatges. Les descripcions de personatges, llocs i ambients.

El pitjor: no és dels millors Maigrets. Tot i així es llegeix amb molt de plaer. La trama criminal no és tot l’interessant que podria ser.

Títol original: Les vacances de Maigret

Títol en català: Les vacances de Maigret

Traducció: Esteve Riambau Saurí

Editorial: Columna

Col•lecció: Clàssica

Any: primera publicació 1947

Any d’aquesta publicació: 1997

Pàgines: 178

"El cadáver que habló" de Richard Ellington

Steve Drake, exactor i ara detectiu privat, passeja per Nova York quan alguna cosa colpeja el seu barret. Mira a terra i veu un cartó amb una paraula escrita: help. Alça la vista i observa una anciana en una finestra que mou el cap indicant-li que ha sigut ella qui ha tirat el cartonet. Quan minuts després Drake aconsegueix entrar a l’habitació de la iaia aquesta és morta...., des de fa una setmana!!! Un bon punt de partida on es barregen amb encert aspectes sobrenaturals de màgia xinesa (el més interessant de la novel·la), investigació detectivesca, una història d’amor que no molesta gaire i desaparicions sobtades de persones a plena llum del dia.

Ellington no era precisament un estilista i encara que els diàlegs siguin ràpids i fluids i les situacions no donin respir al lector, no pots menys que desitjar una mica més de refinament en l’exposició de les situacions i uns personatges menys esquemàtics. Això no invalida que Ellington sigui un bon narrador que sap utilitzar tots els trucs literaris per donar interès i emoció a una història ben revestida d’elements màgics on curiosament, en un gènere on prima el raciocini, algun d’aquests aspectes sobrenaturals no acaben de ser explicats del tot racionalment. Podria ser una bona i original novel·la detectivesca amb elements sobrenaturals i acaba sent una novel·la policíaca més on, per més inri, el detectiu descobreix poques coses i el dolent li explica fil per randa, al final del llibre, el com i el perquè de tot plegat.

Alguns dels aspectes sobrenaturals estan ben portats i posteriorment explicats amb senzillesa, inclús simplicitat, però d’altres, com la desaparició d’una criada dins d’un pis, té una explicació poc plausible i menys creïble. Inclús les càbales més plausibles del protagonista respecte el misteri que dóna peu a la trama central, la vella morta que mou el cap i tira cartonets al carrer, son directament indigeribles i ridícules. Un moment realment interessant és quan el protagonista tira les varetes màgiques xineses que obren portes a altres dimensions i davant l’astorament del racional detectiu privat un fet inexplicable succeeix. El més increïble és que aquest fet que hauria de marcar la narració és bandejat i mai més és nomenat al llarg de la novel·la. Ellinghton entrava en jardins que després es negava a transitar. Quin malbaratament argumental!!

I ara unes notes biogràfiques que mai venen malament. Richard Ellington (Virginia, 1914 – Fort Lauderdale, 1980) només és autor de cinc novel·les policíaques, la primera, Shoot the Works, fou finalista en l’apartat de primera novel·la als Edgars de l’any 1949. Les altres quatre peces del seu corpus literari són: It’s a Crime (1948), Stone Cold Dead (1950), Exit for a Dame (1951) que és la que ens ocupa i Just Killing Time (1953). Als anys cinquanta publicà tres històries curtes a la revista Manhunt [Fan Club abril 1953; The Ripper agost 1953 i Shadow Boxer febrer 1954] i un altre conte a finals dels seixanta a Mike Shayne Mystery Magazine [Good-By, Cora febrer 1968]. També escrigué un parell d’episodis per a Mike Hammer a finals dels cinquanta. Potser la raó que s’addueix comunament, i segur que certa, per explicar la seva minsa producció és que va regentar el seu propi hotel durant trenta anys en una població caribenya anomenada Gallows Point a Cruz Bay. Ja gran i malalt es canvia de domicili, amb la seva esposa, a La Florida, on morí.

La seva vida laboral es reparteix com a soldat, actor de teatre i actor i locutor de ràdio i també, naturalment, escriptor de novel·les policíaques. Finalment es convertí en l’amo de l’hotel abans esmentat i s’oblidà de la ficció literària (començà unes memòries però les deixà inacabades). El més estrany és que cercant informació en internet sobre ell totes les pàgines visitades l’emmarquen com a autor hard-boiled. Potser les altres novel·les ho són, però aquesta no. És una novel·la de detectius lleugera i agradable, no una novel·la negra nua i crua.

Un últim apunt. Sempre cerco informació en els meus manuals i d’altres tipus de llibres sobre novel·leria policíaca. En tinc uns quants. Un és un viciós fetitxista d’aquests llibres. Només he trobat citat a Ellington en dos volums. El primer és Breve historia de la novella policíaca d’ Alberto del Monte. Curiosament Del Monte situa a l’autor en la branca hard boiled i diu que Ellington assajà amb èxit una fórmula entre la novel·la aventurera i la investigació psicològica. La primera part és una mica més certa que la segona. De psicologia en aquesta peça no n’hi ha gens. Però tampoc és una obra amb elements de novel·la d’aventures. Té tots els ingredients, ritme àgil i lleuger, canvi de localitzacions, diàlegs ràpids i acció continuada, que posseeixen moltes altres novel·les de l’escola nord-americana d’aquells anys. També surt citat breument al magnífic, encara que molt incomplet, Diccionari de la novel·la negra nord-americana de Xavier Coma. Coma sembla l’únic crític que ha llegit a Ellington. No el cataloga en cap corrent i apunta que el seu detectiu Drake és típic i tòpic. És cert.

El millor: te la pots polir d’una seguda amb gust, sense patir efectes secundaris.

El pitjor: et quedes amb la sensació que amb els mateixos elements podria ser molt millor del que és.

Títol original: Exit for a Dame

Títol en castellà: El cadàver que habló

Traducció: J. Romero de Tejada

Editorial: Planeta

Col•lecció: El buho

Any d’aquesta edició: 1953

Any primera publicació: 1951

Pàgines: 210