"Falta otro ataúd" de Harold Q. Masur

Repassant la llista de les novel·les policíaques escrites pel ianqui Harold Q. Masur (1912-2005) m’adono de l’escassetat de la seva producció. Masur mai va ser un escriptor policíac de primera línia però tampoc una mediocritat. La seva producció té la qualitat suficient per a ser reimpresa i llegida avui dia. Entre la seva minsa producció policíaca i la no reedició de cap de les seves obres traduïdes al castellà han acabat per condemnar-lo a un oblit no merescut.

De defectes la novel·la en té, Send Another Hearse (1960) no és un prodigi d’inventiva i d’originalitat i el seu final és massa acomodatici i ensucrat. El que no se li pot negar a Masur és el domini i l’habilitat manegant les vàries trames argumentals. Una novel•la és policíaca amb l’afegitó de tocs de novel•la negra incloent un assassinat per part de la policia d’un testimoni molest. També hi ha tocs de trama judicial, o millor dit legalista, al més pur estil Sara Woods. Però essencialment és una novel•la policíaca on un advocat, a part de defendre al seu client, es dedica a desentortolligar el misteri central interrogant i deduint. Cap novetat.

Un dels dos socis d’una companyia literària fuig amb 50 mil dòlars i deixa al seu altre soci penjat amb el deute. Davant aquest problema decideix demanar ajut al seu amic i advocat Scott Jordan, el protagonista de vàries de les novel·les de Masur. Naturalment l’argument s’embolica cada vegada més amb l’aparició de més personatges, més cadàvers i trames complementàries que animen la troca.

Harold exhibint la seva producció literària

Bons i abundosos diàlegs, situacions ràpides i una estructura de ferro amb un argument recaragolat molt ben portat tapen o ajuden a oblidar les convencions i estereotips habituals i uns personatges massa esquemàtics.

El millor: és una novel·la que es llegeix amb gust. No ha envellit. És efectiva i està ben escrita. Un bon entreteniment.

El pitjor: al conjunt li falta una mica de consistència.

Títol original: Send Another Hearse

Títol en castellà: Falta otro ataúd

Traducció: E. Ruiz Ibáñez

Editorial: Bruguera, SA

Col•lecció: Marabú suspense

Any: 1960

Any de publicació: 1963

Pàgines: 160

"El gato que leia del revés" de Lilian Jackson Braun

Lilian Jackson Braun (1913-2011) va iniciar la seva sèrie de més de 30 novel·les policíaques amb Jim Qwilleran i el seu gat siamès Koko (més endavant s’afegiria un segon gat, Yum Yum) l’any 1966. La sèrie, la veritat, no és gran cosa, però si té quelcom d’innegable, és l’encant ingenu, quasi infantil, en la idea d’un(s) gat(s) que ajuden a resoldre crims al protagonista.

Qwilleran, un periodista amb una carrera professional en declivi, entra a treballar en un diari de segona regional com a crític d’art. Ell no té cap coneixement sobre la matèria però al director del diari li és igual. Així entra en contacte amb la fauna artística local on es barregen joves pintors milionaris, galeristes aprofitats i d’altres frikis. Entre aquesta fauna es troba un viperí crític d’art. Un home sofisticat amb gustos encara més sofisticats que viu sol amb el seu gat Koko, al qual tracte com si fos una persona tan sofisticada com ell mateix.

L’assassinat de rigor triga unes 100 pàgines a produir-se. Una mica tard, la veritat. Ni els personatges ni les situacions són tan interessants com per mantenir-te tant de temps esperant el que saps que succeirà. El retrat del món de l’art en una ciutat petita d’Estats Units és tòpica i superficial, amb una descripció d’un happening ridícula i sense gràcia. Tampoc els personatges presenten un excessiu interès, menys Koko (el seu nom complet és Kao K’o-Kung, en homenatge a un poeta xinès del segle XIII). Aquest gat, en paraules del crític d’art, el seu amo:

“Ha desarrollado un interès por ciertos periodos de la historia del arte y, aunque no comparto sus preferencias, admiro su independència”

Però el millor i que dóna títol a la novel·la:

“Tambien lee los titulares de los periódicos como tendrá ocasión de comprobar cuando recibamos la última edición de hoy”

Braun i Koko, un duo
indescriptible

És Koko llegint les seves aventures?

La repera. Encara és més al·lucinant perquè Koko llegeix els titulars al revés. Movent el cap de dreta a esquerra!!!! Que un gat sigui el més (o l’únic) interessant d’una novel·la policíaca no diu gaire a favor de l’obra. La investigació és la típica en una novel·la de caràcter tan clàssic i tampoc presenta molt d’interès. Després d’un parell d’assassinats i l’ajuda de Koko per desemmascarar l’assassí finalitza la novel·la. Ah! Koko finalment es queda amb el protagonista disposat a viure noves aventures tan prescindibles i allargassades com aquesta. Un gat lector sempre és millor que un d’analfabet.

Atenció spoiler!!!: L’habitual en aquest tipus de novel•la és que l’assassí sigui qui menys t’ho esperes. El que no esperes és que l’assassí sigui un personatge tan residual que quan el protagonista el descobreix quasi no sàpigues qui és. Al llarg de bona part de la novel·la un accident passa com assassinat només per marejar al lector. Encara i així no crec que cap lector  en el món hagi esbrinat mai qui és l’assassí. Tot plegat està massa agafat pels pèls.

El millor: és agradable i ingènua. Té encant i es llegeix fàcilment.

El pitjor: pel que explica no calen tantes pàgines.

Títol original: The Cat Who Could Read Backwards

Títol en castellà: El gato que leia del revés

Traducció: Gloria Méndez

Editorial: Plaza & Janés

Col•lecció: Biblioteca de autor de...

Any: 1966

Any de publicació: 1996 

Pàgines: 246

"Un asesino entre nosotros" de Carter Brown

Una altra novel·la de Carter Brown. Aquesta vegada amb l’investigador privat de Hollywood Rick Holman. Una famosa actriu del cinema perd un paper estel·lar en una superproducció i comença a criticar la rival que aconsegueix fer-se amb el rol. L’actriu afortunada comença a patir intents d’assassinat de forma continuada. Un exmarit de l’estrella contracta a Holman perquè esbrini si aquests atacs són certs i si és així, qui els provoca. La trama, no gaire original, es complica amb l’aparició de dos exmarits més de l’estrella amenaçada i un parell de psicòpates.

Poc sexe, poca violència i una mica de suspense al final del llibre per animar el cotarro. Res de nou. Dones amb corbes sinuoses, pits turgents, detectiu cínic, sortit i descarat, diàlegs suposadament aguts, personatges plans, situacions estereotipades, etc. El de sempre. Una gasòfia de primera magnitud amb poques coses noves a comentar respecte a les altres novel·les de Brown ja ressenyades en aquest blog.

El millor: el final, encara que previsible, té certa grapa.

El pitjor: és com totes les altres novel·les de Brown. Un xurro més.

Títol original: A Murderer Among Us

Títol en castellà: Un asesino entre nosotros

Traducció: Eduardo Escalona

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any: 1962

Any de publicació: 1963

Pàgines: 159

"Suzuki hace hablar a los muertos" de Jean-Pierre Conty

Aquesta setmana toca una d’espies de mitjan anys 60. El japonès Suzuki és un espia de la CIA enviat habitualment a l’Orient Mitjà. Aquesta vegada té com a missió aconseguir que en un congrés amb els principals caps del món àrab surti elegit com a president l’únic candidat amb possibilitats d’aturar l’extermini que pateixen les tribus del sud del Sudan, amb creences catòliques, per part de l’integrisme musulmà. Suzuki triga cinquanta pàgines a aparèixer per posar ordre.

L’espia Suzuki és un personatge estrany. En unes novel·les se’ns explica que està casat i té fills i per això cada vegada que una dona (sempre una espia) l’intenta seduir, ell la refusa no sense abans maltractar-la una mica. Aquesta vegada no solament no la maltracta sinó que dos minuts després de conèixer-la se’n va al llit amb ella. Conty escrivia tantes novel·les de l’espia japonès que no devia recordar com reaccionava el seu personatge.

Suposo que a Conty en unes novel·les li sortia el seu vessant de còpia barata de James Bond i en altres l’esperit civilitzat francès. És igual. Quan llegeixes una novel·la amb Suzuki (en aquesta no és senyor Suzuki) ja saps que la credibilitat, la coherència i el realisme en qualsevol aspecte de la narració serà inexistent.

En la trama participa una espia, el pare de la qual és cabdill d’una tribu perseguida per les forces integristes musulmanes, que vol ajudar a la seva tribu fent un documental i estrenant-lo a Nova York!!! Primer atac de riure. No ha sigut l’únic. En un moment donat la noia li diu al seu pare que li deixa la càmera perquè filmi la tribu i li passi després el material. Com? No estan assetjats pels fanàtics dolents? El pare sabrà filmar alguna cosa? Una estrena d’un documental amateur a un cinema de Nova York? Un deliri naïf. En aquest moment jo ja estava fascinat amb l’argument i totalment enganxat.

La cosa segueix per uns camins encara més al·lucinants. Suzuki, entre altres coses, es disfressa d’africà. Segon atac de riure. Més. La noia en un moment donat ha de fugir dels dolents i contravenint les ordres de Suzuki va a visitar a la seva mare malalta. Definitivament és l’espia més idiota de la història de la literatura. La part final de la novel·la ofereix un seguit de sorpreses a quina més divertida. Els dolents segresten a la noia, que no triga gens a “cantar”, i l’únic que volen d’ella és una còpia del documental inacabat!!!!! Que volen fer amb ell? Seguir rodant? Suzuki la salva fent que els raptors es matin entre ells. Inenarrable.

El millor: és un deliri divertit en la seva ingenuïtat.

El pitjor: no ofereix res digne de ser recordat. Hi ha poca violència i menys sexe. No tinc més novel·les de Conty, ai-las!

Títol original: Mr. Suziki fait parler les morts

Títol en castellà: Suzuki hace hablar a los muertos

Traducció: M. Cervelló

Editorial: Ediciones Toray

Col•lecció: Espionaje

Any: 1967

Any de publicació: 1968

Pàgines: 176