"Una ventana sin cerrar" d'Ethel Lina Withe

Ethel, esperant a ser rescatada de l'oblit

Ethel Lina White és un cas d’escriptora oblidada perfectament rescatable. Encara recordo, després d’uns quants anys transcorreguts, moments magnífics de “Ellas ven en la oscuridad”. Recordo el plaer que em produí el final de la novel·la, quan l’heroïna es troba sola, cara a cara, amb l’assassí, en una enorme casa de camp (en el conte d'avui hi ha quelcom de similar), o el moment de terror gòtic delirant i digne d’Ann Radclife, quan l’heroïna, que no para de passar-les canutes, es topa amb una processó religiosa nocturna d’encaputxades, en plena contrada anglesa!!!! Aquesta és una novel·la a redescobrir que té més d’un moment memorable.

White era una escriptora amb un domini del suspens i la caracterització dels personatges realment magnífic. El que he escanejat per avui és un conte no menys interesant i ben escrit. No explicaré res. Aquesta entrada ja és prou llarga. Llegiu-lo.

Una ventana sin cerrar - Ethel Lina White

"Revisión de un crimen" de Ruth Rendell

Una anciana és assassinada a destralades. Detenció, judici i execució del culpable. Quinze anys després la filla de l’ajusticiat vol casar-se, però la família benestant del nuvi no veu amb bons ulls el passat familiar de la noia. Davant de la insistència de la noia sobre la innocència del seu pare, Archery, el pare del futur nuvi, es desplaça a la localitat on van transcórrer els fets luctuosos per iniciar una investigació que “netegi” el cognom de la seva futura nora. La recerca d’una veritat suposadament amagada el portarà a descobrir aspectes de la realitat i d’ell mateix fins aleshores soterrats.

En aquesta segona novel·la de la sèrie Wexford ens trobem amb una Rendell en plena forma. Quan passades unes trenta pàgines, on Wexford i Burden ens posen en antecedents del crim que es va cometre quinze anys enrere, l’inspector Wexford cita l’Enric IV de Pirandello (quin policia més culte¡), en aquell moment el focus de l’acció passa a centrar-se en Archery, el pare del futur nuvi, qui inicia una recerca esperant trobar la veritat sobre el crim comés en el passat. Una veritat feta a mida que s’acomodi als seus desitjos i a les convencions socials, unes convencions de les que ell mateix és presoner. La indagació el portarà a trobar una veritat que ja coneixia, tossuda, i alhora una altra totalment diferent a l’esperada.

L’itinerari d’Archery passarà per prendre contacte amb la bogeria, la culpa, la mort, els efectes colaterals imprevisibles d’un crim anys després de comés, l’atracció per una dona i l’enfrontament callat entre ell, un home de fe, i Wexford, un home que es guia per la lògica i la raó. Els dos, finalment, arribaran a la mateixa conclusió, com li acaba reconeixent Wexford a Archery al final de la novel·la, però aquest últim arriba a la veritat després d’un viatge interior. Tot això (i més) explicat amb penetració psicològica, subtilesa i una calculada ambigüitat en els personatges que mai tenen una sola cara, mai són d’una sola peça.

La novel·la és Rendell de la bona: introspecció psicològica plena de matisos; realisme en les descripcions de llocs, ambients i personatges; una construcció perfecta i mesurada de la trama fins arribar a un final paradoxalment previsible i sorprenent alhora.

El millor: fer interesant la investigació d’un crim del que es coneixen tots els detalls, inclòs qui és l’assassí. Tot un magnífic tour de force narratiu.

El pitjor: que Wexford i Burden no tinguin més protagonisme.

Titol original: A new lease of death
Titol en castellà: Revisión de un crimen
Autora: Ruth Rendell
Traducció: M. Giménez Sales
Any: 1967
Any de publicació: 1968
Editorial: Editorial Molino
Colecció: Biblioteca Oro
Pagines: 189

Llibreries 2: Llibres de companyia

Fa molts anys que cerco i regiro llibres el dissabte pel matí al mercat de l’Hospitalet i els diumenges, al Mercat de Sant Antoni. “Llibres de companyia” és una parada de llibres on sempre pots trobar novel·les interessants a un preu molt assequible. Paga la pena perdre’s en el munt de volums posats en les caixes o en el taulell.

Us penjo unes fotos, així podreu fer-vos una idea del que us dic.



"Los asesinos a escena" de Henry Slesar

Henry Slesar (1927-2002) és conegut pels seus contes i també pel munt de guions que escrigué per a les sèries “La dimensió desconeguda” i “Alfred Hitchcock presenta” entre d’altres. La seva segona novel·la, “Los asesinos a escena” (1960), sembla un guió d’un telefilm per la quantitat ingent de diàleg i per l’escàs dibuix psicològic dels personatges. Aquests són ninots utilitzats com a tals en una novel·la que és tot trama. Una trama molt ben portada, desenvolupada amb precisió i rematada amb varis girs dramàtics que són el més interesant de l’auca. S’ha d’agrair a Slesar que no intenti allargar la novel·la amb subtrames inútils i vagi sempre al gra.          

                                               

Un grup d’actors fracassats decideix venjar-se del ric llogater d’un local de mala mort, que volen convertir en un teatre, perquè aquest no els hi vol renovar el contracte d’arrendament. Decideixen muntar una farsa amb una falsa seducció, un fals assassinat, una falsa detenció, la del llogater en qüestió, i així extorquir-lo per un dineral a repartir entre els actors de la juguesca. Les coses es compliquen cada vegada més i el que començà com una broma va convertint-se progressivament en una farsa de tints negres amb uns quants cadàvers pel mig. El pròleg del llibre comença amb el fals assassinat del llogater potentat. Després, com un “flasback” cinematogràfic, se’ns expliquen les raons i la preparació de la falsa broma i l’epíleg, ja totalment virat en negre, les conseqüències dramàtiques de la mateixa.

L’inici t’atrapa amb força per després decaure un xic en el desenvolupament de la juguesca, doncs en cap moment sents gaire interès per l’esdevenir dels fets perquè Slesar no aconsegueix que el lector tingui empatia amb uns personatges només lleugerament perfilats per uns abundosos diàlegs, això sí, àgils i brillants.

No és pas una novel·la mediocre, però quan l’estàs llegint t’adones que perfilant millor els personatges i amb un tractament més punyen de les seves relacions podria ser molt millor. És lleugera, quasi insubstancial, però entretinguda, sobretot en la seva part final on el girs argumentals aconsegueixen atrapar-te i on progressivament el to de comèdia de l’inici es converteix en dramàtic.

 El millor: bons diàlegs i el to cada vegada més fosc de l’argument.

El pitjor: la falta d’interès vers els personatges et deslliga de la història.

Títol original: Enter murderers

Títol en castellà: Los asesinos a escena

Traducció: Horacio González Trejo

Editorial: Círculo de lectores

Col·lecció: ----

Any: 1960

Any de publicació: 1997

Pàgines: 176

"No tiene importancia" de Margery Allingham



Allingham treballant



Un conte sobre un cap de setmana en una casa de camp anglesa amb una amfitriona esnob i uns pocs convidats selectes, entre ells un savi xinès anomenat “l’Einstein de l’est”. Un refinat humor anglès ple d’ironia mordaç arrodoneix un conte esplèndid en la seva lleugeresa. No surt el personatge fixe de l’Allingham, Albert Campion, però no importa. No el trobareu a faltar. Una petita joia.

No tiene importancia - Margery Allingham

"El laberinto" de Philip Macdonald

“El laberinto (un ejercicio deductivo para el lector)” és una novel·la enigma pura i dura. Això no és una crítica, ni molt menys. M’agraden les novel·les enigma i considero que Philip Macdonald (1899-1981) era un escriptor suficientment enginyós com per fer entretinguda qualsevol trama que pogués semblar poc atractiva en una primera ullada, com és el cas.

L’estructura de la peça té la seva importància. Un pròleg on el coronel Arthur Gethryn, el personatge fixe de vàries de les novel•les de Macdonald, rep una carta, enviada per un company policia, acompanyada d’un feix de papers amb les transcripcions de tots els interrogatoris fets davant del jutge instructor, sobre un crim comès en una casa benestant anglesa a altes hores de la matinada, perquè així Gethryn pugui treure l’entrellat de tot l’àfer.

L’amo de la casa ha aparegut mort al seu despatx amb l’ull perforat i un tros de quars ensangonat a poca distància del cadàver. Tota la família, els convidats i algun criat són sospitosos. No pot faltar el plano de l’habitació on es troba el cadàver i un altre plano del pis on es trobaven els sospitosos en el moment del crim. Cada capítol de la novel·la és la transcripció de la declaració d’un habitant de la casa, i finalment, l’epíleg  es composa de vàries missives, retalls de diaris i algun informe on se’ns informa que Gethryn resol finalement el misteri.

En aquesta part final Gethryn descobreix  l’assassí després de pensar en el tema tota una setmana des del seu lloc d’estiueig en Costa Chica, Espanya (sí, com sona, confon Mèxic amb Espanya). Però tornant a l'argument, trobo que Gethryn resol el problema molt ràpidament perquè una vegada exposada la solució només queda preguntar-se si algun lector de l'obra, en algun moment, en algun lloc del món ha pogut imaginar la solució del crim. Dir que és la persona menys esperada és quedar-se curt. Gethryn, com bon fill literari de l'imaginatiu Macdonald, no solament exposa una solució lògica al problema sinó que ho fa amb possibles diàlegs i especulacions sobre la pertorbació mental de l’assassí. Impressionant!

Com no hi ha probes que acusin a un assassí que de tant idiota és brillant, i el lector pot quedar torbat si la justícia no pot fer res i l’ordre establert finalment no es refà, el culpable acaba suïcidant-se no sense abans escriure una declaració de culpabilitat. Ja podem dormir tranquils.

Philip Macdonald

Macdonald, com un bon exponent d’aquest tipus de novel·la, reta al lector que descobreixi al culpable. Una tasca impossible per a mi perquè quan has acabat de llegir totes les declaracions et sent un inútil per esbrinar entre tanta declaració qui pot mentir, qui no i perquè. Una autèntica teranyina de declaracions on qualsevol habitant de la casa menys un, el culpable, pot tenir motius aparents per clavar-li a l'ull de la víctima, fins arribar al cervell, un petjapapers que és un pesat tros de quars!!!

Si ets aficionat a les novel·les enigma i a les  enquestes judicials pots entrar en èxtasi durant 200 pàgines. Sinó et trobaràs una novel·la molt més amena del que pot semblar gràcies al talent d’un escriptor que al final de la seva carrera encara tingué esma per escriure aquella joia que es diu “La lista de Adrian Messenger”.

El millor: L'amenitat insospitada donada l'estructura de la novel·la. L’humor en el retrat d’algun personatge i fer passadores una llarga sèrie de declaracions judicials. El culpable és una revelació sorprenent.

El pitjor: si no t’agraden les novel·les enigma no toquis el llibre i si odies les obres de i sobre judicis, surt corrents.

 

Títol original: The maze (An exercise in detection).

Títol en castellà: El laberinto (un ejercicio deductivo para el lector)

Traducció: José Flores Espinosa

Editorial: Canguro

Col·lecció: Serie policiaca

Any: 1932

Any de publicació: maig 1945

Pàgines: 226

Llibreries 1: Books Factory & Co.

Carrer Secretari Coloma, 33
08015 Barcelona
Tel: 93 2840073

Una de les meves debilitats és passar hores remenant llibres de segona mà. Aquesta llibreria és un somni fet realitat per tot aquell aficionat a qualsevol gènere o autor que cerqui un llibre descatalogat o difícil de trobar. D’això se’n diu fer propaganda, és cert, però no m’importa gens. No deixeu d’anar-hi, no us en penedireu.

   

"Dispuesto a matar" de Kelley Ross

És estrany i injust que Kelley Ross no sigui més popular entre els aficionats al gènere. Desgraciadament, si vols trobar informació sobre ell(s) en els llibres i/o manuals escrits en castellà (en català no en tinc cap) sobre literatura policíaca, negra, criminal o com li vulgueu dir, et trobes amb un buit crític difícil d’entendre. Ni tan sols una cita en el llibre “Breve historia de la novel·la policíaca” d’Alberto del Monte on es citen molts autors “menors” en llargues llistes, molts d’ells només a títol nominatiu, però no a Kelley Ross. Tampoc es citat en l’imprescindible “Los mitos de la novela criminal” de Vázquez de Parga. Tot plegat incomprensible.

Els millors moments de “Dispuesto a matar” (1940) tenen l’esperit i l’encant d'algunes pel·lícules de sèrie B ianquis dels anys quaranta, on el ritme àgil, desimbolt i divertit d'algunes situacions es dóna de la mà amb la intriga i el misteri. “Dispuesto a matar” és la primera d’una sèrie de vuit novel·les i un recull de contes, protagonitzada per la parella, i en posteriors entregues matrimoni, Jeff i Haila Troy.

Jeff Troy  treballa en una agència de publicitat i no guanya els suficients diners per casar-se amb Haila. En el teatre on treballa ella (és una actriu mediocre) es produeix l’assassinat de l’actriu principal i ell, Jeff, pretén descobrir al culpable per aconseguir una recompensa econòmica. La parella no para de posar-se en embolics i entremig de tanta anada i vinguda cercant al culpable, Ross ofereix algun apunt crític sobre la professió teatral dels anys quaranta a Nova York i sobre la vida dels actors. Tampoc és una mirada profunda sobre el tema, ni els personatges tenen gaire entitat, ni les situacions són originals en extrem. Tampoc crec que Ross ho pretengui. Vol que passis una bona estona i ho aconsegueix plenament.

És un divertiment àgil i intel·ligent que es llegeix amb plaer i t’enganxa. Que més pots demanar? Hi ha cites iròniques a Philo Vance, Nero Wolfe i Ellery Queen amb un humor directe i sense complexos. Aquesta falta de seriositat, sense cap pudor ni pretensions, fa simpàtica la novel·la. Un altre aspecte sí més no curiós i extensible a moltes de les novel·les d’aquell període, és que permet conèixer la mentalitat, la forma de viure, els gustos, etc., de l’època. Una petita radiografia involuntària feta pel pas del temps.

Parlo de Ross com si fos una persona però en realitat n’eren dues de persones, un matrimoni format per Audrey Kelley Roos (1912-1982) i William Roos (1911-1987). La barreja dels cognoms d’ambdós formà el pseudònim amb el que firmaren els seus llibres.

La col·lecció que més conreà la producció de Ross fou l’editorial Hachette en la seva Biblioteca de bolsillo, en els llibres de la  Serie Naranja . Publicà cinc de les vuit entregues. Les traduccions, en l’espanyol  de l’argentina, no son gaire engrescadores. Així, et trobes que la parella protagonista no agafa el metro sinó el “subterraneo”. Déu n’hi do. Millor això que res.

El millor: Divertida, lleugera i sense pretensions. Un plaer.

El pitjor: S’acaba ràpid. Que la parella d’escriptors no siguin més coneguts i reeditats.