La segona entrega de la sèrie sobre el
periodista Jim Qwilleran i els seus gats superdotats és una mica millor que la
primera (ja comentada en aquest blog) però tampoc en excés. Té les virtuts de
la primera entrega, és a dir, ofereix entreteniment, és molt lleugera i fàcil
de llegir i també té bona part dels inconvenients que ja patia la primera entrega,
com ara la falta de densitat i de força en el que explica, la història està
massa allargassada, el misteri està molt diluït i no té gaire interès, l’explicació
final és anticlimàtica, sense interès i extremadament sosa però...., però Koko
fa moneries excèntriques i ajuda d’una forma peculiar i activa al protagonista
a resoldre el misteri central. I aquesta sembla ser la gràcia de la novel·la.
Aquesta vegada Qwilleran s’ha de fer càrrec
(obligat pel director del diari on treballa) d’un suplement setmanal sobre
decoració sense tenir ni idea sobre el tema. Naturalment Braun aprofita per
satiritzar suaument alguns tòpics sobre el món de la decoració i els decoradors
i fer una mica d’humor sobre el tema. Un humor com la mateixa novel·la, ensucrat
i superficial. El gat Koko segueix
vivint amb el protagonista i un dels màxims reclams de la novel·la és saber que
menja el gat gurmet i com juga a buscar paraules al diccionari amb el seu amo. Té
collons la burra!
Qwilleran ha de fer un reportatge sobre la
decoració d’una casa amb una important col·lecció de peces de jade. La
col·lecció és robada i la mestressa de la casa, una invàlida intractable,
apareix morta (un atac al cor). El gat de la morta és diu Yu, el nom que els xinesos donaven antigament al jade, i al final
de la investigació acabarà en poder del protagonista completant així el trio d’investigadors
de les següents entregues de la sèrie. Qwilleran li canvia el nom a Yu i, en
homenatge a l’opereta The Mikado l’anomena
Yum Yum. Koko i Yum Yum. Tela.
La investigació no té gaire interès, els
personatges tampoc sobresurten per la seva complexitat en el seu dibuix, la
trama no presenta cap tipus de suspens o emoció, tot és agradable i prou.
Qualsevol apunt punyent sobre res és exclòs del llibre. Res emociona ni enganxa
en un exercici de profilaxis literària totalment aconseguit.
 |
| La iaia Braun signant algun dels seus llibres |
El
millor: és fàcil de llegir i algunes característiques
del gat Koko són gracioses. El capítol del psiquiatre de gats té la seva conya.
El
pitjor: no té gaire interès, en cap sentit. Braun munta
un misteri amb assassinat inclòs i al final sembla que no li interessi com
resoldre’l.
Títol original: The Cat Who
Ate Danish Modern
Títol en castellà: El gato que
se comía los muebles
Traducció: Paloma Ovejero
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: Biblioteca de
Lilian Jackson Braun
Any primera publicació: 1967
Any d’aquesta publicació: 1996
Pàgines: 255
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada