"Malas artes de mujer" de Hugh Pentecost

Judson Pentecost Philips [1903-1989] aka Judson Philips, o també Hugh Pentecost, el pseudònim amb el que firmà els contes i novel·les protagonitzats pel pintor detectiu John Jericho, no era un escriptor molt donat a les filigranes estilístiques, ni a les subtileses psicològiques, ni a res que no fos narrar de la forma més efectiva i clara una història. Fins aquí res a criticar.

Mr Pentecost no entenia (ni li agradava) el jovent dels anys 60. Les discoteques i les pintes que portaven li produïen urticària. El conte, a pesar de tenir com a detectiu una figura bastant atractiva, ha envellit molt i molt malament. És, però, un conte entretingut....i la traducció d’algunes paraules i expressions és impagable. No s’accepten reclamacions.

Malas artes de mujer - Hugh Pentecost

"Asesinato en el club" de Carter Brown

Una portada no tan horrible
com era habitual en la colecció

Dues de les moltes perles de la novel·la:

“la cremosa turgencia de sus senos encima del encaje negro era una atormentadora invitación al éxtasis.”

“En la vida de todos los hombres hay momentos en que sueñan con encontrar una mujer fácil…, pero pocos tienen la desgracia de acabar casándose con una.”

El realment memorable sempre són les
contraportades. No tenen desperdici.

És Carter Brown. Si no abuses de les seves novel·les pots divertir-te i no morir intoxicat. “Asesinato en el club” (1962) ofereix el mateix còctel de sempre: Descripcions reduïdes a la mínima expressió, molts diàlegs àgils i divertits, personatges sense cap entitat, tòpics a dojo, una mica d’erotisme, el protagonista castigant a les dones exuberants que se li creuen, poc sexe (un coit per novel·la aproximadament), etc. Podria ser el guió d’un capítol d’una sèrie.

Argument: el protagonista, un detectiu privat amb fama de molt bo en la seva feina, es contractat pel propietari d’un club de pilinguis perquè creu que el volen matar. El de sempre: Investigacions amunt i avall, interrogatoris, tots són sospitosos, finalment hi ha un mort (no el cabronàs del propietari del local) i tiroteig final amb una mica de violència (no massa), algun cadàver més  i happy end. I ja està. Res de nou ni en la trama, ni en les situacions, ni en els personatges, ni enlloc.

El millor: Es llegeix ràpid. Entreté.

El pitjor: s’oblida més ràpid.

Títol original: Murder in the Key club

Títol en castellà: Asesinato en el club

Traducció: Eduardo Escalona

Editorial: Editorial Diana SA.

Col·lecció: Colección Caiman

Any: 1962

Any de publicació: 1963

Pàgines: 159

"De tal palo..." d'Irma B. Frazier

D’Irma B. Frazier no he pogut trobar informació en cap dels manuals i diccionaris del gènere que tinc. Evidentment tampoc cap foto. Posiblement fos un d'aquest escriptors amateurs que servien narracions de "relleno" en  les revistes com l'EQMM i altres de l'estil.
La veritat és que no deixa de ser un conte ben escrit però poc desenvolupat i sense força. La sorpresa final l'esperes abans que arribi i això en una història que basa la seva “gràcia” en el cop d’efecte final la perjudica molt. És un conte breu i entretingut, això sí.

De tal palo... - Irma B. Frazier

"Viernes por la tarde" de Noël Vindry

Pot un home ser acusat d’un robatori de joies i d’un assassinat comesos el mateix dia, a la mateixa hora, en dos llocs diferents separats entre ells per molts kilòmetres.., i ser innocent?

Un home derrotat per la vida rep l'encàrrec de peritar unes obres d’art. Paral·lelament hi ha un robatori de joies en un hotel de luxe i poca estona després una anciana milionària mor assassinada en la seva casa. Els tres fets podrien no tenir cap relació.....però això és una novel·la enigma i les múltiples peces disseminades acaben per conformar un tot diabòlicament complicat però coherent.

No és una novel·la amb el personatge més conegut de Vindry, Monsieur Allou, però no importa perquè el detectiu Igor Alex, narrador de la història, no perd detall del que passa al seu voltant, tot i ser  un detectiu fal·lible i que finalment només amb l’ajut d’un personatge, fins aleshores secundari, acabarà esbrinant els detalls finals de tot l'intricat trencaclosques.

Noël Vindry (1856-1954) cargola i recargola un argument ple d’enganys i trampes amb l’afegitó que la història té pocs personatges i aquests es dediquen a crear pistes falses, declaracions interessades, coartades inventades, etc., Tots els personatges de l’auca s’obstinen a tapar-se, delatar-se, mentir-se i manipular-se. Juguen al gat i a la rata entre ells i Vindry (amb molta astúcia) amb el lector.

Tot i que té elements de la novel·la popular d’aventures i fulletonesca (Vindry és fidel a la seva tradició) com ara dos germans que s'assemblen molt, situacions melodramàtiques, un love story entre dos jovenets, una lladra internacional de joies digna emula d’Arsene Lupin, aventurers torbs però de bon cor, etc., és un esplèndid exponent de la millor novel·la enigma francesa (mai prou valorada) amb tocs d’humor i d’aventura i amb tota la lleugeresa i perfum que un aficionat pot esperar.

Tres preguntes retòriques ingènues: perquè la novel·la enigma (i ja no diguem la no anglosaxona) no té la consideració que sí té l’anomenada novel·la negra? No són ficció les dues? Una bona novel·la és més bona per ser novel·la negra i no ser novel·la enigma?

El millor: és un trencaclosques magnífic i poques vegades se li veuen les costures.

El pitjor: aquest tipus de històries acostumen a tenir punts narratius poc plausibles en les seves trames.

Títol original: Vendredi soir
Títol en castellà: Viernes por la tarde
Traducció: José Mirabet
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: P & J Policial
Any: 1954
Any de publicació: 1984
Pàgines: 240

"El collar de los venenos" de Miriam Allen deFord

Miriam de joveneta...

i de iaia

Un collar enverinat que corre de ma en ma esperant una víctima. Sobre les voltes i recargolaments del destí i la bona/mala sort que podem tenir en la vida. Miriam Allen deFord (1988-1975) fou una escriptora ianqui de ciència ficció i misteri. El conte no provoca cap calfred i és massa mecànic en el desenvolupament com per crear tensió. L’avantatge és que la brevetat és, aquí més que mai, una virtut i en un tres i no res ja l’has acabat. Un conte que no passarà mai a cap antologia del gènere però es deixa llegir de bon grat.

El collar de los venenos - Miriam Allen deFord

"Estocada y veneno" de James Endhard

Una novel·la enigma amb tots els ets i els uts. El marc de l’acció no és rural però la resta de components pertanyen a la tradició més pura del gènere (o subgènere). Tot molt british, majordom impertèrrit inclòs. Una casona, un assassinat, un grup reduït de sospitosos (no hi ha cap personatge femení) tots ells practicants d’esgrima, detectiu amateur (antic mâitre d’hôtel reconvertit en investigador), un Watson que explica la història, plànols de la casa on s’ha comés l’assassinat, horaris, interrogatoris, deduccions a dojo, etc. Tot molt període d’entreguerres. Tot menys l’autor. James Endhard no era anglès, ni nord-americà, ni res de semblant.

Primera sorpresa: el pseudònim escollit per l’autor és una “anglificació” de Santiago (James) del Nuevo Extremo o Extremadura (Endhard). L’autor era xilè. L’escriptor Camilo Pérez de Arce (1912-1970) escrigué vàries novel·les policíaques al més pur estil clàssic com la que ens ocupa avui, “Estocada y veneno”, amb el pseudònim de James Endhard.

Segona sorpresa: Quan dic que la novel·la en qüestió és una còpia no exagero gens ni mica. Si no sabés que l’autor era xilè podria passar tranquil•lament per anglès. Aquesta peça, de fet, podria ser una de les moltes novel·les enigma d’entreguerres. Pel que es veu, l’amic  Camilo, com d’altres autors xilens de l’època, copiaven les novel·les policíaques anomenades clàssiques  esperant que arribessin els anys 80 i la novel·la negra arrelés en el país.

Té tots els pros i els contres d’aquest tipus de narracions. Els personatges són plans, sense vida pròpia. La mort que ronda al seu voltant no sembla humanitzar-los, segueixen envasats al buit després de 200 pàgines, dos cadàvers i una tragèdia familiar increïble (increïble és la paraula adient). També has d’acceptar aspectes argumentals poc plausibles (dos germans que després de 15 anys es retroben i no es reconeixen, la víctima es travessada per una espasa i només cau una petita gota de sang a l’estora on cau morta, l’assassí munta un pla sofisticadíssim per matar a una persona, etc.) i els tòpics d’aquest tipus de novel·letes (els estereotips  dels personatges estrangers(?), els criats quasi no existeixen precisament perquè són criats, les relacions entre els protagonistes no estan desenvolupades, etc.).

Un dels varis plànols
que amenitzen la lectura

És cert que els pros també fan acte de presència: la trama criminal té un caràcter lúdic que s’agraeix, tot és un joc de saló molt entretingut (en el millor dels casos), té petits tocs d’humor, algunes deduccions del detectiu Hermes Theocopullos (sí, és grec) són enginyoses, és lleugera i agradable de llegir,....

El millor: Passes una estona entretingut.

El pitjor: novel·les enigma d’aquest nivell n’hi ha cents. No aporta res digne de ser recordat. L’autor copia també els defectes d’aquest tipus de narracions....

Títol original: Estocada y veneno
Títol en castellà: Estocada y veneno
Traducció: ---
Editorial: Libreria Hachette SACol•lecció: Biblioteca de bolsillo. Serie naranja.
Any: ?
Any de publicació: 1944
Pàgines: 201

"La dignidad ante todo" de Dorothy Salisbury Davis

La Davis i Sara Paretsky

Una portada ianqui

Una història d’amor entre una dona i un quadro de Monet. Ella es passa hores en el museu contemplant-lo, admirada, fascinada,...Un dia una ala del museu es crema i ella es veu obligada a salvar el quadro. Així comença aquest magnífic conte sobre la impostura, l’estultícia, les aparences i la falsedat. Salisbury Davis li atorga a la història el seu ritme, la seva cadència. Sense preses, sense pausa. Tot un plaer. Una petita joia.

La dignidad ante todo - Dorothy S. Davis

"Los rostros de la sombra" de Boileau i Narcejac

Pierre Boileau (1906-89) i Thomas Narcejac (1908-98), escriptors de novel•leria policíaca per separat s’uneixen el 1948 per escriure plegats les novel•les que els faran famosos. Boileau s’encarregava de la trama i Narcejac de la psicologia dels personatges.

L'argument de “Los rostros de la sombra” és típica d’ells. Un potentat es queda cec. Tot un cabró quan tenia ulls per controlar la seva fabrica i també la seva família  acaba convertit en un ésser mutilat i indefens. No pot portar el negoci, no pot fer res per no ser enganyat. No controla res de res, ni el seu negoci, ni la família, ni l’entorn. Això és massa insuls com argument pel duo d’escriptors. Aquest no és un argument com Déu mana pel tàndem Boileau i Narcejac. Ells han de posar al protagonista en perill, han de fer dubtar al lector sobre la cordura o bogeria del mutilat i sobretot han de crear suspense. Sinó que faig llegint una de les seves novel·les? El protagonista passa de ser botxí a ser la víctima del que ha conreat al seu voltant durant anys. Ara ja sí és una novel·la del tàndem francès. Les seves pors, angoixes, dubtes, certeses inquietants, etc., van apareixent al llarg de l’obra ben dosificades, ben graduades... fins el final. Un final lapidari.

Perquè la seva estimada casa de camp on reposa és un laberint desconegut? Perquè hi ha detalls que el fan sospitar que no es troba on li diuen que està? Hi ha algú en la seva habitació per les nits que el vigila? Quan firma xecs ho fa per les quantitats que li diuen?  Sap que la seva dona no l’estima, que un altre porta la seva fàbrica, que està rodejat de persones que preferirien veure’l mort. Creia que la seva vida era un triomf continu i ara, sense visió, descobreix que ho ha fet tot malament i el que és pitjor, no pot rectificar. Només intentar sobreviure indefens en un món hostil, la seva casa. Rodejat d’estranys, la seva família.

El suspens psicològic, molt de l’estil de William Irish, marca de la casa del tàndem francès, va creixent a mesura que anem descobrint amb el cec que res és el que sembla, que un perill cada vegada més palès l’amenaça... Només queda la fugida. Una novel·la paranoica amb un final amb humor negre, contundent i inquietant. Si hagués de fer-li algun retret seria la morositat excessiva en alguns passatges que resta força a un relat opressiu. Naturalment el Duo dinámico del suspense francès ens reserva un final kafkià i plausible quan el llegeixes però poc creïble quan penses un minut en ell. Millor no pensar. Millor retenir el record del plaer que t’ha donat la novel·la.

El millor: Enganxa. Aquest tàndem tenien la ma trencada per atrapar-te amb arguments addictius (però poc creïbles).

El pitjor: No em dona la gana de criticar res. M’ho he passat pipa.

 

Títol original: Les visages de l’ombre

Títol en castellà: Los rostros de la sombra

Traducció: Alfredo Crespo

Editorial: Ediciones GP

Col·lecció: GP Policiaca

Any: 1953

Any de publicació: 1960

Pàgines: 128



"El asesinato gris" de Julian Symons

Tinc debilitat per aquest tipus de contes on un personatge resol un misteri sense bellugar-se del sofà de casa seva (“El siete del calvario” de Boucher) o d’un bar (els contes d'“El vell del racó” de la baronessa d’Orczy). És una mini tradició de narracions policíaques meravellosa, poc conreada, i és el conte el format perfecte per crear un puzle o endevinalla de sorprenent resolució.

De sorprenent resolució si el conte és bo, naturalment. La breu narració de Symons segueix aquesta magnífica tradició i ens ofereix una miniatura senzilla i enginyosa.  Suposo que per a un estudiós i conreador del gènere com ell seria un repte i un homenatge alhora enfrontar-se a una narració de deducció pura on totes les pistes i les informacions han de donar-se de forma mil·limètrica i al mateix temps enganyar al lector. Symons aprova amb nota.

El asesinato gris - Julian Symons