La senyora Pitman (magnífic personatge)
explica com en la pensió de mala mort que regenta en una zona depauperada de la
ciutat d’Allegheny (Pittsburgh), a inicis del segle XX, comença a trobar
indicis que s’ha comès un crim. La pensió s’inunda uns dies a l’any amb la
crescuda del riu i l’aigua arriba fins al primer pis. Això obliga tothom a
desplaçar-se en barques. En una de les poques habitacions llogades d’aquest cau
viu un matrimoni format per una actriu de tercera i un pobre home amb ínfules
d’escriptor. Un dia, en plena inundació, l’actriu desapareix. La senyora Pitman
comença a sospitar que el marit a mort la seva dona i aprofitant la inundació
s’ha desfet del cos.
La novel·la, escrita l’any 1913, es llegeix
festivament al dia. És breu i ajustada al que s’explica, té tocs d’humor,
alguns d’ells cruels, té un bon dibuix del personatge principal i de les situacions,
l’argument t’atrapa, encara que el suspens brilla per la seva absència, i manté
un bon equilibri entre la sempre sobrera historieta d’amor i algun altre toc
sentimental i la trama criminal. També s’ha de dir que donada la data en què va
ser escrit el llibre i la tradició a la qual pertany l’autora, iniciada per la
molt més decimonònica (i també reivindicable) escriptora Anna Katharine Green (1846-1935),
la novel·la és molt mesurada en l’exposició i desenvolupament de la història
d’amor entre el periodista i la bleda de torn (que, amb un cop melodramàtic és
neboda de la narradora sense que la joveneta ho sàpiga) i en els aspectes
melodramàtics de la trama.
 |
| Una contraportada amb plano inclòs |
El retrat psicològicament realista i creïble
de la persona que explica la història (la senyora Pitman) és tota una troballa.
No es pot dir el mateix de l’escàs interès de Rinehart per aportar algun
element de suspens a la trama. Acceptant que és una novel·la de misteri i no
una novel·la detectivesca acceptes que les deduccions brillin per la seva
absència. Una pena. En el tram final del llibre un dels personatges explica als
altres que va succeir la nit de la desaparició de la víctima. Tot i un gir final
sorprenent i interessant, amb algun apunt amarg, la peça seria molt millor amb
una mica més d’activitat investigadora per part de la senyora Pitman, encara
que res d'això entela el plaer que procura la lectura.
El cas de l‘escriptora nord-americana Mary
Roberts Rinehart (1876-1958) és peculiar, ja que habitualment és maltractada
per crítics com Julian Symons en la seva imprescindible Historia del relato policial (1972), titllant-la d’escriptora per a
tietes solterones i exposant que escrivia les novel·les utilitzant
invariablement un motllo. Symons li critica que és la iniciadora de l’escola
“d’haver-ho sabut”. Aquesta peculiar “escola” es dóna quan alguns personatges de
la història es resisteixen a narrar alguns fets que haurien pogut estalviar
maldecaps a l’heroïna i moltes pàgines al lector si haguessin estat explicats
abans. Totes aquestes crítiques tenen un component de veritat, però Symons no
li atorga a Rinehart cap de les vàries virtuts que fan llegibles, i en alguns casos
degustables, algunes de les seves novel·les. Com penso seguir llegint llibres
de la Rinehart ja parlaré de les seves virtuts en una altra entrada. Aquesta ja
és prou llarga.
 |
| Una de les inundacions d'Allegheny a principis del segle XX |
El
millor: la novel·la no ha envellit (quasi) gens. El
personatge principal. Una joia.
El
pitjor: la convencional història d’amor, inclús sent
molt secundaria, sobra.
Títol original: The
Case of Jennie Brice
Títol en
castellà: La dama de blanco y negro
Traducció: J.
Roman
Editorial: Acme
Agency
Col•lecció: Rastros
nº 32
Any primera
edició: 1913
Any d’questa
edició: 1945
Pàgines: 187
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada