"El Nilo verde" d'Anne Hocking

En plena Segona Guerra Mundial, William Austen, l’inspector d’Scotland Yard, es desplaça a El Caire amb una missió militar secreta. De tan secreta com és no sabrem mai que fa un inspector  de la policia anglesa tan lluny de Londres. Naturalment a la pàgina 10 ja es veu immers en la clarificació d’un crim. Una noia de l’alta societat cairota (es diu així?)mor ofegada en una piscina. Una munió de sospitosos, un segon assassinat (una nena), els interrogatoris de rigor i una investigació portada amb molta discreció per part d’Austen acaben per treure l’entrellat de tot plegat.

Com a lector (aquest últim any més assidu del recomanable) de la senyora Anne Hocking (1890-1966) m’esperava trobar l’agradable dosi habitual de verins en els diversos cadàvers de la novel·la. Primera sorpresa, cap dels dos assassinats ho és pels molts verins utilitzats habitualment per l’autora. Segona sorpresa, l’acció se situa en un marc exòtic, lluny de les contrades angleses o del mateix Londres. Tercera sorpresa, aquest marc exòtic, la ciutat del Caire, està ben utilitzat argumentalment, jugant amb el clima, els mercats, els costums dels nadius, els refugiats per la guerra, etc. Per una vegada, a més de ser un decorat de cartró pedra, se li treu algun profit argumental i en alguns moments inclús dóna la sensació que els personatges “viuen” en ell.

Els aspectes més negatius de la novel·la és fan palesos sobretot en la recta final. Les causes del segon assassinat estan agafades pels pèls quan no són directament increïbles. Austen va reduint el número de sospitosos fins a descobrir l’assassí. Per quan això passa el lector ja ho sospita des de fa unes quantes pàgines. Tot i així el misteri de les causes que porten a l’assassí a cometre el segons assassinat segueix intacte. I quan arriba l’explicació del perquè de tot plegat no pots menys que quedar decebut amb el psicologisme d’estar per casa d’Austen. De fet, l’inspector va repetint de tant en tant que creu que les motivacions de l’assassí són increïbles. Quan l’autor d’una novel·la policíaca li fa dir això a l’investigador de torn pots témer el pitjor. I efectivament, els pitjors temors es veuen confirmats en una explicació final mediocre i agafada amb pinces.

Tot plegat la novel·leta manté l’atenció del lector, però Hocking no sap o no pot rematar bé la història. Un últim i molt irritant error de la novel·la és la història d’amor entre una grega que fuig de la guerra i un aviador de la RAF. Com en una novel·la policíaca d’aquesta mena és molt difícil que una bomba perduda caigui sobre aquesta parella insuportable has d’empassar-te pàgines i pàgines de sucre amorós gratuït. Un corol·lari rosa perfectament prescindible amb Austen unint a la parelleta dels collons. Puafff!!!!

El millor: passes una bona estona si no li demanes gaire a la novel·la. Compleix uns mínims, però poca cosa més.

El pitjor: la història d’amor és una pèrdua de temps i de pàgines irritant i l’explicació final no sorprèn i no convenç.

Títol original: Nile Green

Títol en castellà: El Nilo verde

Traducció: H. C. Granch (un clàssic en aquesta col·lecció)

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1943

Any de publicació: 1952

Pàgines: 240

"Abracadáver" de Peter Lovesey

El sargent Cribb i Thackeray, la parella de policies victorians més divertits de la literatura policíaca anglesa, s’enfronten a la investigació d’un seguit de petits atemptats, les víctimes dels quals són artistes de varietats de tercera categoria. Aquests ridículs boicots a la fauna més cutre del món de l’espectacle acaba finalment amb un assassinat.

La investigació es centra en el món del vodevil anglès de finals del segle XIX. Sense deixar de banda els elements que tota novel·la policíaca clàssica ha de tenir, Peter Lovesey (1936) fa una immersió en el funcionament del món de l’espectacle teatral de varietats victorià amb rigor i detalls històrics curiosos. Ofereix també apunts sobre la fragilitat laboral de la gent de la faràndula, el naixement de la investigació privada i descripcions del funcionament d’un espectacle de varietats per dins, entre bambolines, i per fora, entre el públic.

Si alguna cosa té Lovesey és capacitat per crear atmosferes i fer una reconstrucció d’aquell món ja finat d’una forma creïble. A tot això s’han de sumar diàlegs i situacions plenes d’ironia british i una trama interessant que acaba per enganxar malgrat dilatar molt l’aparició del primer cadàver. Abracadaver (1972) és la tercera (de vuit) correria que la parella de policies han portat a terme fins ara, i donada l’edat de l’autor suposo que es pot donar per tancada la sèrie.

No tot han sigut flors i violes en la lectura. La novel·la té aspectes poc reeixits. Per pams: una resolució final sobre les causes que porten a l’assassí a fer el que fa poc convincents i sobretot la falta de joc net entre Lovesey i el lector. És impossible que ningú pugui sospitar de l’assassí perquè no deixà cap indici durant tota la narració que el culpable hagi sigut ell. Si Cribb al final del llibre apuntés cap un altre personatge com a possible culpable, el lector no tindria més remei que acceptar-ho. Res permet culpar a cap personatge en concret. El dolent de la funció acaba per confessar i així sabem que era ell qui havia planificat tot l’entrellat. Quina decepció després del plaer que procura la novel·la que tingui un desenllaç tan agafat pels pèls.

 

El millor: la reconstrucció històrica, l’humor i el dibuix dels personatges.

El pitjor: certa morositat en la primera part de la història i un culpable de l’assassinat decebedor.

Títol original: Abracadaver

Títol en castellà: Abracadáver

Traducció: Esperanza Pérez

Editorial: Versal

Col•lecció: Crimen & Cia

Any: 1972

Any de publicació: 1987

Pàgines: 207

"El hombre que no existía" de Geoffrey Homes

Segons l’imprescindible “Diccionari de la novel·la negra nord-americana” de l’especialista Xavier Coma, Daniel Mainwaring (1902-77) o Geoffrey Homes, com a nom de guerra literari, fou detectiu privat i periodista abans de convertir-se en un magnífic guionista cinematogràfic.  The Man Who Didn't Exist (1937)traduïda correctament, per una vegada, com “El hombre que no existia” és una típica peça policíaca ianqui. És a dir, molta acció i poca reflexió.

Robin Bishop, el protagonista de la novel·la (i de quatre més) és un periodista que comença a fer tasques detectivesques quan troba la roba d’un suïcida en la platja, amb una nota. Una nota no de suïcidi sinó periodística. El retall d’un article sobre la misteriosa i desconeguda identitat d’un escriptor de novel·leria policíaca. El cos no apareix però tot apunta que es tracta de l’autor misteriós. Un anar i venir investigant i fent interrogatoris a tot sospitós que es posi pel davant i un parell d’assassinats més tard s’acaba per esbrinar qui és l’assassí. El plànol de la contraportada no té cap valor ni interès en la resolució del misteri.

Molts diàlegs, molta acció, tot molt ràpid i molt àgil perquè no t’avorreixis. Bé, jo sí que em vaig avorrir. Els

personatges són plans i estereotipats i la trama que podria ser interessant si explotés aspectes que només apunta, com el plagi literari que millora l’original, la novel·la policíaca com a gènere “menor”, de consum fàcil, comparat amb la denominada literatura “seriosa”, etc., no ajuda gaire a seguir amb interès un argument del qual com a lector acabes per desentendre’t. Tot queda en un esbós i de vegades ni això, en només un apunt. Tot ha d’anar ràpid perquè si et pares a reflexionar, pots acabar per llençar la novel·la a les escombraries. Tot molt superficial. Efectiu i superficial. El que podria ser un guió cinematogràfic  d’una entretinguda pel·lícula de misteri dels anys 30 queda reduïda al no res com a novel·la. Només els tocs d’humor podrien alleugerar la sensació de producte adotzenat que té tot plegat. D’humor n’hi ha, però no el suficient per a fer passable una novel·la tan intranscendent.

Suposo que dins de la seva producció Homes té peces molt més inspirades, a part de la mítica “Eleven mi horca” (1946), perquè si s’hagués de fer un retrat com a novel·lista per aquesta obra la veritat és que no sortiria gaire ben parat. Sobretot tenint en compte que fou el guionista d’algunes pel·lícules mítiques del cinema ianqui dels anys 40 i 50.

El millor: És de ritme àgil....

El pitjor: i poca cosa més.

Títol original: The Man Who Didn't Exist.

Títol en castellà: El hombre que nunca existió.

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Colección Rastros nº 24

Any: 1937

Any de publicació: 1945

Pàgines: 189

"El asesino se equivoca" de George Bellairs

La primera impressió que tens en llegir una novel·la de Bellairs és de sorpresa per la falta de tensió, força, grapa, diguem-ho com vulguem, de les seves novel·les. És com si algú sedat escrivís sobre quelcom d’emocionant. Repassant mentalment la novel·la que acabo de llegir conto dos assassinats, un suïcidi, una temptativa d’homicidi i més d’un personatge amb una doble vida. Si expliqués l’argument del llibre ningú es creuria que amb aquests ingredients es pogués cuinar un brou tan insuls.

Si fos una novel·la que no tingués un propòsit de retratar de forma realista els personatges i les situacions això no tindria més importància, però Bellairs es passeja pels drames humans que retrata amb una dedicació al detall i a les descripcions de tota mena encomiable, però sense provocar cap emoció, cap calfred. Tot és molt agradable, inclús les tragèdies.  Tot és polit, detallat i civilitzat. No tinc res en contra d’una novel·la plena de civilitat. M’agraden les novel·les policíaques angleses d’ambient rural. També gaudeixo de l’amor pels detalls i la introspecció psicològica dels personatges, d’uns  interrogatoris plens d’educació i cortesia, del ritme lent d’una narració que requereix trenar els indicis i descriure l’ambient on viuen els personatges. Una novel·la cuita a foc lent no té per què significar avorriment.

De fet, per ser sincer, si la resolució final fos enginyosa o impactant o sorprenent o les tres coses alhora no crec que estigués escrivint aquests comentaris sobre el llibre. El que passa és que després de més de cent cinquanta pàgines d’investigació, Littlejohn el personatge protagonista de totes les novel·les de Bellairs, no dedueix res i si ho fa, no ho explica a ningú. Es planta davant dels sospitosos i comença a exposar la solució perquè el culpable canti. El més (in)creïble és que el culpable és tan idiota que ho fa i d’aquesta forma tan artificial i còmode Littlejohn i el lector ja poden respirar tranquils. Els dolents són castigats. Amb una resolució final de l’entramat tan decebedora el regust que et deixa la lectura és amargant, de temps perdut. No faré un spoiler d’una novel·la que ningú llegirà però cada delicte té el seu culpable i quan arribes al final hi ha tants culpables com morts. La mare que els va parir! A Bellairs i a Littlejohn.

Llegint els apunts biogràfics que he trobat per Internet m’adono que el fet que Harold Blundell (1902-82) àlies George Bellairs fos un banquer potser explicaria que tractés el material literari que tenia entre mans com si contés bitllets o repassés apunts comptables. Amb interès però amb distància. I ja posats a buscar explicacions agafades pels pèls, aquest fet laboral podria excusar la poca implicació emocional que tenia amb el que narrava. Ja sé que això és un argument inconsistent i una mica delirant, de psicologisme barat, però aquí ho deixo. Ah! A finals dels 50 es traslladà a l’illa de Man on fa transcórrer l’acció de moltes de les seves novel·les.

Bellairs va esprémer les aventures detectivesques del superintendent Littlejhon durant quaranta anys, del 41 fins a l’any 80. Desconec si té alguna novel·la realment destacada entre la seva producció. “El asesino se equivoca” (1958) és una de les 57 aventures del personatge. Un policia amb una educació exquisida i unes maneres de lord anglès. El  tracte del policia amb la resta de la fauna que pobla el llibre és la mateixa que té Bellairs amb el lector, impecable i distant.

El millor: és agradable i no està mal escrita.

El pitjor: només és agradable. Li falta força. Tot plegat queda aigualit.

Títol original: Murder Makes Mistakes

Títol en castellà: El asesino se equivoca

Traducció: Jaime Bernat Altes

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro nº 475

Any: 1958

Any de publicació: 1963

Pàgines: 192

"La extraña muerte" d'A. B. Cunningham

Vaig agafar aquesta novel·la que rondava des de feia anys per casa sense saber res del seu autor. En un gènere amb tanta purrialla la vaig encertar. Tot un descobriment. Qui és A. B. Cunningham? He trobat informació per la ret. Aquí va un mini resum.

Albert Benjamin Cunningham (1888-1962) nasqué a Linden (Virginia Occidental). Durant la Primera Guerra Mundial serví com a capellà i una vegada acabada la guerra reprengué els estudis en la Universitat de Nova York on es doctorà en Sociologia i Psicologia. Ensenyà anglès durant tota la seva carrera professional i es jubilà l’any 1945.

Un escriptor injustament oblidat però recordat per algun aficionat per la creació l’any 1939 del personatge del xerif d’un poblet de Kentucky  Jess Roden en la novel•la Murder at Deer Lick. En seguiren vint novel·les més amb el mateix personatge. També utilitzà el pseudònim d’Estil Dale per la seva novel•la de l’any 1952 The Last Survivor.

“La extraña muerte” (1941) és una novel·la d’ambient rural en el sud profund nord-americà. Un retrat d’una societat que viu ancorada al segle XIX encara que cronològicament l’acció succeeixi a l’any 1940 o 1941. L’acció transcorre en un petit poble anomenat Deer Lick (un nom ben estrany per un poble) d’un estat que no s’anomena mai però que és Kentucky.  Una novel·la surenya amb tocs costumistes ben narrats, creïbles. Naturalment amb crim inclòs. La primera sorpresa va ser trobar-me amb una bona descripció de personatges, llocs i ambients i amb un marc creïble i important en el desenvolupament de la trama policíaca. El crim és senzill i alhora intrigant i té un final molt reeixit i el que és molt difícil en aquest tipus de novel·les, acaba en punta. L’interès no es dilueix en les últimes pàgines. I una curiositat, quasi una novetat en el gènere, tots els personatges han de treballar per a viure. No estan envasats al vuit, són creïbles amb vides creïbles.

Una mica de l’argument: Manny Square, un hisendat ric del poble mor d’una suposada coça de la seva mula preferida “Lige”. La cara destrossada per la patada és la prova palpable de l’accident. El xerif Jess Roden, protagonista de la sèrie de novel·les rurals de Cunningham, un personatge tenaç, dur i observador, descobreix que la profunditat de la marca de la ferradura no coincideix amb la postura que hauria de tenir la cara del mort quan va rebre la patacada. Comença a investigar tot i que en un petit poble és més difícil del que sembla. Tothom coneix tothom. Tothom té alguna relació amb tothom. El xerif no pot donar a conèixer que és un crim per no posar sobre avís al criminal i així comença una investigació com qui no vol la cosa fins que, ja ben entrada la novel·la, es veu obligat a descobrir el crim i els esdeveniments s’acceleren.

La investigació es desenvolupa lentament, dissimuladament, sense pressa però sense pausa. Un procedural entre mules, ferradures, canteres, granges, pagesos i la seva vida quotidiana. Ben bé no és un procedural a l’ús doncs els mètodes d’investigació del xèrif no són gaire científics ni segueixen cap ordre, són com a mínim discutibles, ja que per treure la informació a un sospitós fa que aquest lluiti amb un negre forçut i li trenqui la cara fins que confessi el que sap. Els mètodes d'investigació de Roden són un dels punts més fascinants del llibre. Roden no perd detall de res. Entre partida de dames i converses intranscendents observa com un falcó tot el que succeeix al seu voltant. Un personatge curiós. I racista i masclista i amb necessitat de casar-se per tenir una dona. I tímid amb les femelles de les contrades. Tot un personatge. Tampoc em queda clar si el racisme i el masclisme del xerif és compartit per l’autor doncs la novel·la és bastant ambigua i no saps mai on acaba la descripció d’una mentalitat i uns costums i on comença l ’aquiescència de l’autor vers aquesta mentalitat.

El millor: El marc on es desenvolupa l’acció. Els mètodes d’investigació del protagonista. Un argument senzill ben portat. És políticament incorrecte tota ella. Tinc ganes de més Cunningham.

El pitjor: El personatge (i l’autor?)principal és racista, sexista i moralment ambigu (per dir-ho finament). El retrat d’una societat ancorada en el passat podria ser millor.

Títol original: The Strange Death of Manny Square

Títol en castellà: La extraña muerte

Traducció: María Luisa Martínez Alinari

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1941

Any de publicació: 1951

Pàgines: 224

"El recibo verde" de John Godey

Només coneixia a aquest autor per la seva arxiconeguda novel·la “Pelham 1,2,3” (1973), dues vegades portada al cinema amb bastant fortuna per cert. Així que vaig començar la lectura de “The Blue Hour” (1948). El títol original de la novel·la és el nom d’una cançó d’amor  melangiosa. La traducció castellana del títol no pot ser més prosaica. Bé, del títol i de la resta de la novel·la que bascula entre la grisor i la mediocritat. El protagonista de la història, un excombatent de la Segona Guerra Mundial traumatitzat per l’experiència bèl·lica i per l’abandonament de la seva esposa deambula pels carrers de Nova York com anima en pena, borratxo, trist i perdut.

Després d’un inici prometedor la intriga es torna més convencional  i es centra en l’embolic en el qual es veu ficat el protagonista sense voler-ho per la possessió, en un principi sense ell saber-ho, d’un rebut de color verd per la compra de dues obres pictòriques caríssimes. Un grup de personatges volen aquest rebut i negocien, manipulen, enganyen, persegueixen, colpegen i maten per ell. Pel camí, entre tanta anada i vinguda i negociació el protagonista coneix l’amor altre cop. Que bonic!

La segona novel·la de John Godey (1912-2006) no és res de l’altre món. El protagonista pateix de mala manera però en cap moment Godey aconsegueix que el lector ho senti com a propi. Bons diàlegs i algun personatge especialment afortunat no és suficient per redimir una intriga allargassada i massa convencional. El final del primer capítol permetia portar la intriga per altres camins menys transitats  però no és el cas. No tot és negatiu. Es nota un gust pels personatges excèntrics i pels  girs argumentals curiosos dins de situacions mil vegades llegides que la fan simpàtica i amena. Acabes per perdonar-li les debilitats perquè intueixes a un escriptor encara verd i encotillat per les convencions però amb potencial.

El moment més increïble del llibre és quan la dona del protagonista apareix en escena i li birla el rebut verd. Ella és odiosa. Ell per recuperar el rebut sense el qual el poden matar en qualsevol moment, i que ella es nega a tornar-li, pren la decisió més ràpida i expeditiva, l’apallissa. Li fot tants cops que acaba amb la cara feta un cromo. Ell es penedeix, però menys. La lectura de quelcom tan políticament incorrecte frapa i per un moment creus que Godey tiba la corda sobre la simpatia i/o empatia que el lector pot tenir amb el protagonista. Un moment interessant. Un altre punt curiós és l'ambigüitat/maldat dels dos personatges femenins. Una és una mala pècora i la noia de la funció es passa tota la novel·la situada en una ambigüitat moral inquietant. La misogínia no és una novetat en aquest gènere precisament.

El millor: és eficaç i entretinguda amb algun moment curiós i interessant.

El pitjor: dóna la sensació que podria ser millor del que finalment és.

Títol original: The Blue Hour

Títol en castellà: El recibo verde

Traducció: H. C. Granch

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1948

Any de publicació: 1955

Pàgines: 237

MAIGRET 13: "L'ombra xinesa" de Georges Simenon

L’any 1932 Simenon va escriure set novel·les amb Maigret de protagonista. Infatigable. És normal que hi hagi peces més aconseguides que d’altres. Però quines són millors i quines són menys bones? Totes tenen una base de novel·la policíaca però ofereixen les pinzellades costumistes de rigor, agudes i intel·ligents, i l’anàlisi psicològic dels personatges típicament simenonià. Totes són diferent i alhora s’assemblen i dóna la sensació que si les uníssim conformarien una enorme novel·la...coherent.

Aquesta, el número tretze del corpus Maigret, és un cas típic de l’inspector. Un home és assassinat d’un tret. Hi ha un robatori. La dona, l’exdona, el marit de l’exdona, l’amant del mort i el fill del primer matrimoni voltegen el cadàver. El passat sempre torna. Maigret reconstrueix la figura i la psicologia del finat a través dels altres. Reconstruir no és el terme exacte. Diguem que fa quelcom que sempre fa Maigret. Posar-se en la pell del mort, interpel·lant-lo, emprenyant-se  amb ell pels seus errors, rient-se de les seves decisions. S’identifica amb el fiambre i el critica alhora.

Els interrogatoris també són marca de la casa. Converses de vegades insubstancials perquè el comissari s’impregni de l’atmosfera que envolta els sospitosos. Si fes una altra cosa no seria una novel·la de Maigret. El punt de partida és el crim, la resta són descripcions de llocs, personatges i ambients. La trama no avança gaire. Tot sembla aturar-se perquè gaudim de com està explicat l’immoble on succeeix el crim i coneguem els seus habitants. Un microcosmos humà on a part de l’assassinat hi ha molt ressentiment,  un suïcidi, bogeria, frustració, etc. Simenon/Maigret es passa pel forro qualsevol mètode deductiu i/o anàlisi de les proves. Ni tan sols li interessa el soroll que pot fer un tret de revòlver en plena nit i que cap personatge menciona. Maigret tampoc ho pregunta. Passant de tot. Un suposat assassí confessa el seu crim sense que Maigret li pregunti res. De fet, sembla que al comissari no li interessi gens el que li explica. Tant és així que es queda adormit. Sensacional cop d’efecte!

De vegades, i aquesta novel·la és un d’aquests casos,  no importa la resolució del cas perquè l’art de Simenon sembla més contemplatiu i analític que no centrat en l’acció que el gènere sembla reclamar encara que sigui mínimament. Menció especial als personatges femenins de la portera de l’immoble on es comet el crim i també per l’amant del mort. Dos personatges que semblen saltar del llibre, vius i versemblants. El final inclou una escena de bogeria com si d’una òpera romàntica es tractés.

El millor: l’escriptura de Simenon pot fer interessant els detalls més grisos de la vida.

El pitjor: la trama policíaca sembla una excusa per (des)escriure el que li agrada.

Títol original: L’ombre chinoise

Títol en castellà: L’ombra xinesa

Traducció: Maria Aurèlia Capmany

Editorial: Edicions 62

Col•lecció: La cua de palla, nº 54 (1ª etapa)

Any: 1932

Any de publicació: 1967

Pàgines: 96

"El personaje imaginario" de Doris Miles Disney

La portada de Fernando Rubio
no és de les més horribles de la
col·lecció

Aquesta novel·la és un exemple de com una bona història amb una premissa argumental atractiva es pot desinflar i acabar destrossada. La premissa argumental no pot ser més interessant. Un grup de iaies, ocioses i amb una vida acomodada que es reuneixen una vegada al mes per jugar a cartes, beure i xafardejar, decideixen omplir i enviar una butlleta a una agència de contactes. S’inventen el nom i les altres dades d’una  noia imaginària, però no la direcció on viu. Posen la direcció d’una d’elles. Una broma innocent. A la setmana reben un llistat amb diversos noms de pretendents, escollits aleatòriament amb ordinador, interessats en la noia imaginària. Un dels nois seleccionats és un psicòpata molt perillós que no pararà fins a trobar-se amb la noia dels seus somnis. Ai las!!!

Es comet un assassinat.... i a partir d’aquí la història perd força. Es desinfla una mica, però res inquietant, res comparat amb el que vindrà després. En un dels pitjors girs argumentals mai inventats resulta que en la mateixa població hi ha una noia amb el mateix nom i amb característiques similars a la inventada. Quina presa de pèl! Quina poca vergonya! Si la història no fos interessant el xoc per aquest desaguisat no seria tan indignant. La part final és l’assetjament de l’assassí a la noia que no sap res. No sap res perquè la policia que està relativament a l’aguait de què passa no l’avisa!!! 

No vaig llençar la novel·la a les escombraries de miracle. La vaig acabar remugant...i ja. Si aquesta entrada tingués un títol seria: els ovaris de Doris. No és la primera vegada que una novel·la es desinfla després d’una bona idea mal desenvolupada. Hi ha moltes novel·les enigma en què la solució és més que dubtosa quan no delirant (el meu adorat John Dickson Carr seria el rei) però això no invalida (del tot) el plaer de la seva lectura. Però fer inviable la credibilitat d’una novel·la que aspira a ella amb un gir argumental intragable és com a mínim irritant. De tots els camins que l’autora podia haver agafat l’escollit és el pitjor. L'escena final permet una breu reconciliació amb l'autora. La protagonista innocent i sola assetjada en una casa gran pel psicòpata remet directament a qualsevol final de novel·la d'Ethel Lina White. Bona atmosfera de perill i suspens molt efectiu. Un final sec i contundent deixa un bon sabor.

Les iaies abans de posar-se en un
embolic de dramàtiques conseqüències

Els meus sentiments vers Miles Disney són ambivalents perquè té gust pels detalls quotidians i els personatges tenen credibilitat psicològica i s’agraeix  la falta d’efectismes barats típics de les novel·les amb psicòpata assassí. El ritme de la narració és lent i uniforme i està molt ben portat. Es llegeix amb gust. Tot molt sòlid i agradable fins al gir argumental comentat abans. No acabaré l’entrada sense unes mini pinzellades biogràfiques.

Doris Miles Disney [1907-1976] novel·lista ianqui amb una carrera literària que comença l’any 1943 i acaba l’any de la seva mort és coneguda bàsicament pel seu personatge Jefferson Di Marco, un agent d’assegurances protagonista de 8 de les seves 47 novel·les. Pel que es veu la vida que portava l’autora no diferia gaire de les dones que surten retratades en la novel·la que comento. Una sort.

El millor: una primera part interessant.

El pitjor: la decepció que provoca la resta de la història (menys el final).

Títol original: Do Not Fold, Spindle or Mutilate.

Títol en castellà: El personaje imaginario

Traducció: Angeles Ortega

Editorial: Forum

Col•lecció: Círculo del Crimen nº 35

Any: 1970

Any de publicació: 1983

Pàgines: 78

"El ganso rengo" de Frank Gruber

Jonnhy Fletcher i Sam Cragg, els dos rodamons creats per Frank Gruber, es troben atrapats en l’habitació d’un hotel de quarta categoria sense un cèntim i amb poques esperances de poder menjar res de res un dia més. Ni tan sols conserven un exemplar del llibre “Todo hombre es un Sansón” que venen pels pobles més misèrrims d’Estats Units. La sort canvia quan un cobrador els reclama uns diners i acaben contractats per ell. El primer treball: cercar una noia que deu uns dòlars. S’inicia així una aventura típica de la parella on van d’un lloc a l’altre sense descans i no paren de posar-se en embolics. Amb un cadàver pel mig i una guardiola de coure plena de monedes antigues en forma d’ànec...coix.

Diàlegs àgils, ritme viu, poques descripcions i molta acció. Res de nou en l'entrega número tretze (de catorze) de la sèrie sobre els dos simpàtics rodamons. Sembla que aquestes novel·les es llegeixen tan ràpid com Frank Gruber (1904-69) les escrivia. Res a criticar. Saps que tens entre mans, no enganyen ningú i procuren evasió. També saps que la parella protagonista començarà la història sense un duro i en el transcurs de la trama guanyaran molts diners per finalment quedar-se pelats altre cop. Un entreteniment naïf i amb encant amb una resolució final del misteri amb un cert enginy on les monedes juguen un paper important.

Fletcher és el cervell entremaliat del tàndem i Cragg és el forçut ingenu i bo. La resta de personatges entren i surten de la història sense esquitxar al lector. Sense respir però sense cap impacte. Tot és molt funcional i ben engreixat. Gruber era un rei de les narracions pulp. Té uns 300 contes i 60 novel·les. Sense contar el 200 guions de sèries i pel·lícules. Intentar fer un catàleg de la seva obra ha de ser més difícil que trobar una bona novel·la en la seva producció.

El millor: és entretinguda i d’àgil lectura.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: The Limping Goose

Títol en castellà: El ganso rengo

Traducció: Maurice Bornand

Editorial: Acme S.A.C.I.

Col•lecció: Rastros

Any: 1954

Any de publicació: 1956

Pàgines: 141



"Un cadáver para la boda" de Ruth Rendell

Wexford s’enfronta a un cas d’assassinat d’un camioner fatxenda. L'endemà  una dona surt del coma en un hospital després d’un  accident de cotxe. Un accident on ha mort el seu marit i on ha aparegut un cadàver que no viatjava en el cotxe sinistrat. Un cadàver misteriós de més. Els dos casos són cada vegada més tèrbols i d’una manera sinuosa comencen a unir-se, com una teranyina. La barreja de procedural i novel•la policíaca clàssica anglesa sempre li surt bé a Rendell i “Un cadáver para la boda” títol castellà de “The Best Man to Die” (1969) no és una excepció, encara que se li puguin posar alguns peròs. Ruth Rendell és una escriptora prolífica amb un nivell mitjà de qualitat bastant alt. És una de les reines (iaies) de la novel·la policíaca anglesa junt amb la sobirana indiscutible (per a mi) que és P.D. James.

La sèrie sobre l’inspector Wexford, l’únic personatge fixe de la seva producció, és magnífica però com en totes les series hi ha títols millors i de menys bons. Aquest que acabo de llegir i que és la quarta entrega de la saga no estaria entre els més aconseguits tot i la qualitat i la perícia de Rendell en el dibuix de personatges i situacions. És una novel·la sòlida i ben escrita però sense el plus de qualitat que se li pot exigir a l’autora en els seus millors moments. Potser per la predicibilitat en la unió dels dos casos o en l’excés de fragments de vida familiar de Wexford que no aporten gaire interès a la trama policíaca principal.

Molts fragments de la història incideixen en les relacions de Wexford amb la seva filla, per finalment no aportar cap informació substancial a la trama policíaca i allargar excessivament la història. Perquè les relacions entre Wexford i la seva dona queden tan desdibuixades? Ja que hi ha varis

episodis familiars podríem saber més de com funciona el seu matrimoni i no solament per introduir pinzellades d’humor i distensió.  Aquests aspectes de la vida de Wexford estan ben escrits i són agradables de llegir però són prescindibles. Un detall interessant és l’aclariment del cas per part de l’inspector quan es queda tancat en un ascensor i creu que pot morir asfixiat. Pren el boli i la llibreta i comença a unir totes les peces del trencaclosques fins a resoldre el cas i deixar-lo escrit per si mor.

Naturalment el llibre té tots els elements que s’esperen en una novel·la de la sèrie. Wexford i les seves cites literàries. La relació de camaraderia, admiració i algunes friccions entre Wexford i el seu ajudant Burden. Bones descripcions. Anàlisis psicològics versemblants i humanitzadors. Personatges creïbles i manteniment d’una  intriga creïble, interessant i realista fins al final. No és poc. Però cal exigir més d’una primera espasa de la narrativa criminal.

El millor: es llegeix amb gust, com sempre amb les novel·les i contes de Rendell.

El pitjor: podria ser una mica més breu i no perdria qualitat el conjunt.

Títol original: The Best Man to Die.
Títol en castellà: Un cadáver para la boda.
Traducció: Matuca Fernández de Villavicencio
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: Jet. Biblioteca de autor de: Ruth Rendell
Any: 1969
Any de publicació: 1998
Pàgines: 274

"Larga ausencia de Leola" de Carter Brown

Rick Holman, el detectiu més eficient i xuleta de Hollywood, rep l’encàrrec de trobar a una estrella femenina del cinema que ha desaparegut. El cas, com és normal, comença a complicar-se. Ni l’actriu està desapareguda, ni el treball encarregat a Rick és exactament com li havien dit. La galeria de personatges (plans i estereotipats) de Brown són els habituals, dones despampanants ansioses de sexe, milionaris viciosos i pèrfids, matons de poca monta psicòtics, etc.

L’argument també és més del mateix. És curiós que aquest tipus de novel·les barates que prometen sexe i violència acaben per oferir poc sexe i poca violència. No hi ha cap descripció mínimament explicita de relacions sexuals en cap de les novel·les de Brown que he llegit, i de violència n’hi ha  però en petites dosis i quasi sempre al final del llibre, on esclata d’una forma suposadament empatant. Aquesta novel·la és una excepció. El misteri es desvela com si fos una novel·la enigma, amb la típica reunió dels sospitosos i el desemmascarament  per part del detectiu dels culpables. Poc sexe, poca violència i a més un final moralinero estomacant amb càstig final dels dolents. Si comparem aquest tipus de productes amb escriptors més ferotges descrivint la violència com Spillane, Brown sembla Corin Tellado.

Long Time No Leola (1967) no es distingeix en res de les seves companyes literàries. Tot fet a motllo. Els mateixos personatges estereotipats, els diàlegs secs i enginyosos, les mateixes situacions llegides en altres novel·les, les mateixes traduccions de l’editorial Diana (que mereixerien un premi al cutrerio més delirant). L’única cosa fascinant del llibre és la primera pàgina on es fa una descripció dels personatges. No sé qui  redactava aquests textos aberrants, però era un geni. Mirant el llistat de títols de Brown que figuren a la contraportada n’hi ha dos que em motiven especialment , només pel títol: La pagana apassionada i ¿Que mató al vampiro? Hauré d’aconseguir-les. Segur que són una gasòfia sense sentit ....però ja no bé d’aquí.

El millor: Res. És verí pel cervell...però crea una estranya i culpable addicció.

El pitjor: sempre penso que no en tornaré a llegir cap més de novel·leta d’en Brown...i aquí estic, comentant un altre detritus literari. No tinc remei.

Títol original: Long Time No Leola

Títol en castellà: Larga ausencia de Leola

Traducció: René Cárdenas Barrios (que Déu l’hagi perdonat)

Editorial: Diana

Col•lecció: Caiman

Any: 1967

Any de publicació: 1968

Pàgines: 174

"Lluvia plateada" de John D. MacDonald

Travis McGee, el protagonista d’aquesta novel·la, viu en una barcassa de 17 metres anomenada  Busted Flush  i fermada a l’amarrador F-18 de Bahia Mar, Fort Lauderdale, a la costa de Florida. No és un detectiu privat en el sentit estricte del terme. La paraula aventurer li escauria bé i cavaller justicier encara millor. És algú a qui se li encarreguen feines, entre d'altres, relacionades amb la recerca de vaixells. No és un fora de la llei, però els seus treballs no són legals. Quan algú li encarrega buscar un iot robat, com en aquesta novel·la, demana com a sou la meitat del valor del iot una vegada recuperat (amb desperfectes inclosos) i si no el troba, no cobra. Tot en diner negre. Si pot col·laborar amb la policia ho fa, però no per altruisme sinó per evitar-se problemes.

McGee té diversos punts curiosos com a personatge literari dins d’un gènere tan codificat i moltes vegades masclista. El primer, ja apuntat, és situar-se en el límit de la legalitat. El segons és el seu tarannà i bonhomia. No és agressiu ni macarró, és un professional que fa el millor que pot la seva feina. Viu sol però no és un solitari. Té molts amics que l’ajuden quan té problemes. Té una vida sexual creïble (sense fantasies literàries) i satisfactòria. Tracta amb respecte a quasi tothom i això inclou a les dones. Com a personatge literari és creïble, sembla humà. Potser un pèl massa perfecte, però interessant i versemblant.

Del cicle de 21 novel·les que componen la seva vida literària aquesta és l’última, de l’any 1984 i

argumentalment no té un inici gaire engrescador. Un milionari li encarrega que trobi el seu luxós iot robat. McGee el troba, però amb la mala sort que dins del vaixell hi ha tres cadàvers podrint-se. Tràfic de drogues, la màfia assassinant a tot déu, interessos econòmics tèrbols, una vídua antiga amant d’un capo mafiós, el servei antidrogues pel mig, etc. Molts elements ben portats per una trama menys complicada de l’habitual però molt entretinguda i que no decau mai. La primera part és magnífica fins que McGee passa de caçador a pressa i aleshores la trama pren un caire de thriller sense perdre la credibilitat tan ben aconseguida de les pàgines precedents.

Els diàlegs són bons i les descripcions efectives. John D. MacDonald  (1916-86) coneix bé el món mariner de les embarcacions, un vocabulari marítim acurat n’és la prova. MacDonald descriu, mai jutja cap personatge, ni moralitza, ni carrega les tintes. McGee viu en un món amoral on la línia entre el que és correcte i incorrecte és molt tènue i moltes vegades no es correspon amb el que és legal o il·legal. L’ambigüitat de tot plegat està molt ben reeixida i és força atractiva. Un altre punt positiu és que té humor. Algunes situacions, que no descripcions, són divertides. Després de 20 novel·les el personatge principal s’adona que no entén als joves, ni la forma actual de viure. El temps li ha passat per sobre, ja és gran. I desencisat. No té cap lligam amb el present. Un final esperançador i positiu clou una sèrie magnífica de novel·les.

El Busted Flush

El millor: és una bona novel·la. El personatge principal....i els altres també.

El pitjor: no paga la pena posar-se fi amb petits defectes i aspectes criticables quan el conjunt és tan bo.

Títol original: The Lonely Silver rain

Títol en castellà: Lluvia plateada

Traducció: Carlos Milla Soler

Editorial: Laia

Col•lecció: Alfa

Any: 1984

Any de publicació: 1988

Pàgines: 194

"Se vende un abrigo de visón, muy barato" de Charlotte Armstrong



Un abric robat es comprat per una noia. Aquesta desconeix aquest petit detall. La policia el confisca i la protagonista inicia un pelegrinatge on acabarà per perdre l’abric definitivament però trobant quelcom de molt més important que una peça de roba. Armstrong, una magnifica escriptora de novel·les de suspens, sap graduar l’emoció en un espai tan reduït com és un conte. Una història petita però força agradable i que deixa un bon record. Sense més.

Se vende un abrigo.... - Charlotte Armstrong

"Ella no dirá quien fue" de Delano Ames

Delano Ames (1906-87) era un escriptor ianqui amb interessos literaris molt variats, podia traduir un llibre sobre instruments de teclat com escriure sobre els serveis secrets o sobre els deus grecs. No crec que cap d’aquests llibres es llegeixin encara. De fet, si és recordat per alguna peça literària és, sens dubte, per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pels inquiets i divertits detectius aficionats Jane i Dagobert Brown. Un matrimoni poc convencional i ben avingut que com passa sovint en les convencions del gènere, es veuen involucrats en misteris i assassinats en cada una de les dotze novel·les que composen la seva sèrie.

 

“Ella no dirá quien fue” (1957) és la penúltima de la tanda i és tan lleugera, àgil i entretinguda con qualsevol de les anteriors aventures de la parella. No cal buscar introspecció psicològica, ni densitat en la prosa, ni descripcions detallades de res, ni cap drama humà, ni res que no sigui diàlegs amb humor moltes vegades un punt excèntric, situacions ràpides de comèdia esbojarrada, una trama artificiosa però efectiva, una lleu caricaturització en els personatges i una frivolitat i lleugeresa en el to de la novel·la  que la fan inofensiva però extremadament simpàtica. Tot plegat molt de l’escola ianqui. Molta acció i poca reflexió.

Argumentalment és bastant embolicada. Jane i Dagobert es muden a una nova residència. La llogatera li explica a Jane el seu fracàs matrimonial. Jane escriu un llibre sobre la confidència de la llogatera que després es transforma en una obra de teatre. L’obra teatral s’assaja i entre els membres de la companyia comencen a succeir intents de suïcidi, intents d’assassinat, algun mort, suplantació de personalitat, etc. Tot molt embrollat, ràpid  i amè.

Jane, la narradora de la història, és tan impermeable als complots, desgracies i tragèdies que l’envolten com la resta dels personatges. Tot és divertit, inclús si volen matar-te. Cap d’ells ha vingut al món literari per patir. Res no afecta per molt temps als personatges, ja sigui un intent d’assassinat o un suïcidi. La realitat mai a de colar-se en aquest tipus de novel·les, ni falta que fa. Això tampoc afecta gens al lector que segueix amb gust i diversió l’intríngulis de la trama. La veritat és que el sentit lúdic i d’entreteniment sense coartades de cap tipus s’agraeix. És el que és i no enganya a ningú.

Un últim comentari encara més gratuït que els anteriors: Ames morí a Espanya, a Madrid per més senyes. De fet, en l’última etapa de la seva vida escrigué una sèrie de quatre  novel·les situades a Espanya amb el sergent de la Guardia Civil Juan Llorca com a protagonista.

 

El millor: és una lectura deliciosa. Perquè està tan oblidat aquest autor?

El pitjor: és tan lleugera i àgil que pot no valorar-se com mereix.

 

 

 

Títol original: She wouldn’t say who
Títol en castellà: Ella no dirà quien fue
Traducció: Maria Teresa Nobell
Editorial: Ediciones GP
Col•lecció: GP Policiaca
Any: 1957
Any de publicació: 1958
Pàgines: 160

"Londres bajo tierra" de Peter Ackroyd

Parlant d’una claveguera que passava per un asil de pobres de Westminster. Un tast:

“ En un tramo, había llegado a los nueve metros de largo, bajo un techo del que, como estalactitas, colgaban columnas de materia fecal que alcanzaban hasta un metro de longitud.”

Un altre tast.

“En una mansión de King Street el gas subió desde la alcantarilla y penetró en la casa; una criada que entraba con una palmatoria encendida en las manos desencadenó la deflagración; la estancia se vio envuelta en llamas y la mujer quedó estampada en el techo por la fuerza de la explosión”

Mmmmmmm...això és un petit aperitiu del llarg anecdotari que ofereix el llibre.

Aquest breu assaig es podria considerar com una perllongació, epíleg o annexa del monumental “Londres, una biografia” del mateix Ackroyd. Els resultats, en comparació amb el llarg assaig sobre la ciutat, són de menor ambició i calat, però tan entretingut i ben escrit com aquell.

El repàs als diversos aspectes del territori per sota on caminen els vianants de la ciutat anglesa va des de les obres per fer el metro fins els rius que recorren el subsòl londinenc. I pel mig les temàtiques més variades, inclús excèntriques, doncs un fragment del capítol 8 titulat “Los hombres topo” està dedicat als homes (increïblement rars) que excavaven per sota de les seves cases o terrenys buscant pau o sentir-se segurs. Una dèria poc recomanable.

Les anècdotes de com es construïren els primers trams del metro; els recorreguts dels 13 rius i arroyos que corren pel subsòl de la ciutat (es recomana seguir-los amb un plànol de Londres), amb especial incidència del riu Fleet; la protecció oferida pels tunels del metro en temps de guerra; els increïbles descobriments d’objectes i estris (algun impensable) trobats cada vegada que s’excavava el sòl londinenc; la construcció del túnel del Tàmesis; aspectes inaudits sobre les persones que treballaven i vivien en les clavegueres, etc.

És un assaig breu però apassionant i intens. No desmereix cap dels altres llibres (més voluminosos) de l’autor, com la seva meravellosa biografia de Dickens, per exemple. No deixa de ser un cant d’amor a una ciutat fascinant i complexa.

El millor: és difícil quedar-se amb una sola cosa. Potser el capítol 6 “El corazón de las tinieblas” on s’explica la vida humana i no humana en el clavegueram londinenc. Al·lucinant.

El pitjor: és massa breu. Algun capítol mereixeria més extensió, per exemple la literatura i creacions artístiques que ha donat peu el subsòl de la ciutat.

Títol original: London Under
Títol en castellà: Londres bajo tierra
Traducció: Gregorio Cantera
Editorial: Edhasa
Col•lecció: Ensayo histórico
Any: 2011
Any de publicació: 2012
Pàgines: 189



"El misterio de la polvera tahitiana" de James Holding

Un altre cas pel duo d’escriptors de novel·les policíaques i les seves respectives dones viatjant de creuer en el vaixell Valhalla. Aquesta vegada ni hi ha cap cadàver. Només un enigma relatiu a uns polvos olorosos i el nom en llatí d’una flor. Pot semblar poc, però no ho és. Una història amb més humor de l’habitual i la lleugeresa tan agradable de les històries del quartet protagonista. Per passar una bona estona....desconfiant de les aparences.

El misterio de la polvera tahitiana - James Holding

"El caso del baño indeleble" de S. J. Perelman

Una mica d’humor no destorba mai. Un conte sobre un experiment delirant explicat d’una manera encara més excèntrica per l’escriptor ianqui S. J. Perelman (1904-79). Perelman és conegut com a guionista (junt amb d’altres) d’algunes pelis dels germans Marx i pel guió de la pel·lícula (amb Oscar per a ell inclòs) “La vuelta al mundo en 80 dias”. Els seus contes curts pel “The New Yorker” (suposo que aquest n’és un) el van fer cèlebre. Humor surrealista i sàtira dels contes detectivescos. Un bon còctel.

El caso del baño indeleble - S. J. Perelman

"Crimen en Badger's Drift" de Caroline Graham

“Crimen en Badger’s Drift” (1988) de Caroline Graham (1931) pertany a la gloriosa tradició de novel·la policíaca anglesa amb tots els elements clàsics que tan m’agraden. Un poblet aparentment pacífic on es comet un assassinat. Les investigacions portades a terme per Tom Barnaby (en la primera de les seves set novel·les), un cap de policia que començarà a destapar un món pútrid ple de xantatgistes, mentides, infidelitats, frustrats sexuals,  complexos edípics al·lucinants, pintors sicòtics, etc. Tota una galeria d’aberracions i pecadets venials i mortals la mar d’entretinguts.

De vegades no pots evitar trobar una mica exagerades les tares de tots els sospitosos i quan anava llegint amb morbo creixent l’aberració psíquica del sospitós de torn no podia deixar de pensar en els melodrames hollywoodencs dels anys 50, tipus “Vidas borrascosas”, on cada personatge (sobretot Lana Turner) portava una o vàries creus a quina d’elles més melodramàtica. Aquí, però, no hi ha cap glamour. Tot és sòrdid i la infelicitat campa en Badger’s Drift pels seus aires d’una manera generalitzada.

La Graham escriu força bé. Amb gust pels detalls (sobretot florals) i amb apunts de penetració psicològica que fan més densa i interessant la història. Sap mantenir l’atenció del lector amb totes les armes al seu abast, que no són poques. Ja des del principi amb una iaia que passeja pel bosc cercant una orquídia i es troba amb quelcom d’ insospitat, escandalós, escabrós, que no sabrem que/qui és fins al final del llibre. La iaia apareix morta a casa seva. Sembla una mort natural, però com això és una novel·la policíaca ja saps que de natural res de res. Una iaia amiga de la morta s’entesta que és un assassinat i va a la policia. Així comença una trama amb alguns personatges creïbles i d’altres al límit de la credibilitat i un misteri cada vegada més intricat i com en d'altres novel·les del gènere relacionat amb un assassinat ocorregut anys enrere.

Hi ha alguna situació realment brillant. Un personatge es visitat per la policia que creu que ha comés l’assassinat de la iaia en qüestió. El detingut creu que la policia sap que és un assassí però d’un crim comés anys enrere i l’acaba confessant. Error garrafal. Desesperat es suïcida. Al final de la novel·la es descobreix que no havia mort a qui ell creia. Era innocent. Havia viscut tota la seva vida enganyat, creient-se un assassí. Un moment cruel dels molts que té la narració. M’ho he passat pipa.

El millor: Graham sap furgar en la porqueria que hi ha sota les estores.

El pitjor: Ni tinc ni conec altres obres d’aquesta autora.

Títol original: The Killings at Badger Drift
Títol en castellà: Crimen en Badger’s Drift
Traducció: Celia Filipetto
Editorial: Versal
Col•lecció: Crimen & Cia
Any: 1988
Any de publicació: 1990
Pàgines: 243