La novel·la comença força bé. En plena nevada
hivernal novaiorquesa una noia de l’alta societat apareix morta al carrer
sepultada per la neu. El cadàver és molt calent, de fet és morta per excés de
calor i tot el coll i la cara té un color groguenc estrany. Les robes que porta
són de molt baixa qualitat i no hi ha cap avís a la policia segons falta a la
seva llar. El que segueix és la presentació del psiquiatre agregat a l’oficina
del fiscal del districte Basil Willing.
És la primera de les tretze novel·les (més un
recull de contes) amb Wiling de protagonista. El personatge creat per l’escriptora
Helen McCloy és descrit com un home alt i prim, de moviments elegants i tranquils.
McCloy ens diu que:
“Su madre havia sido rusa y eso explicaba
muchas coses, entre ellas su temperamento irritable, más bondadoso e intiutivo
que el de las razas a las cuales la capa de civilización ha tenido tiempo de
endurecer”.
I remata la presentació amb una afirmació
magnífica: “Era una prueba viviente de la teoria de que un médico de locos debe
estar tambien algo loco para comprender a sus pacientes”. Seguim amb la trama.
Willing, intrigat, comença a investigar i es troba amb un cas de suplantació de
personalitat (argumentalment agafada pels pèls i ràpidament descoberta) i de
pas reconstruint els fets succeïts en una festa de presentació en societat de
la futura víctima la nit en què morí. Un ponx enverinat, un grup de sospitosos
delimitat entre la gentada de la festa i, sobretot, el que li dóna color a la
novel·la: les deduccions psicològiques de Willing.
Avui els recursos de Willing per saber quan un
sospitós menteix (ninetes dilatades, moviments corporals determinats, etc.) semblen
ingenus. En un moment donat, després d’una llarga explicació d’un sospitós
aquest s’apropa a una taula i tira, sense voler, un pot de tinta que li taca el
vestit. Quan acaba l’interrogatori i el policia que acompanya a Willing li diu
a aquest que el cas cada vegada és més embolicat, el psiquiatre exclama: ¡El indicio que más me interesó fué que
Rhoda Jocelyn volcara ese tintero! I a partir d’aquí comença una digressió sobre
Freud i els actes no intencionals i la teoria del mateix Willing sobre les
impressions digitals psíquiques (lapsus
lingua, moviments corporals, etc.) que és un dels millors moments lectors
de l’any. També cal anotar la modernitat del verí emprat per acabar amb la
víctima: un producte per aprimar-se.
I per acabar unes notes biogràfiques: L’escriptora
nord-americana Helen McCloy (1904-94) va iniciar la seva carrera en la
literatura policíaca l’any 1938 amb la novel·la que avui comento. Es casà amb
Brett Halliday, el creador de Mike Shayne, l’any 1946 i es divorcià quinze anys
després. L’any 1953 rep un Edgar per la seva obra crítica sobre el gènere. Tres
anys abans, l’any 1950, fou la primera dona a ocupar el càrrec de presidenta
dels Mystery Writers of America.
[no puc deixar d’anotar un personatge molt
secundari com una gran troballa de la novel·la. El criat negre de Willing,
Juniper. Aquest criat parla com la Mammy d’Allò
que el vent s’endugué. Impagable.]
El
millor: la construcció i densitat del misteri,
l’interès de la intriga i el plaer que m’ha donat la seva lectura. La
modernitat d’alguns elements argumentals. No és poc.
El
pitjor: alguns comentaris i deduccions psicològiques
avui poden semblar molt ingènues. Alguns aspectes de la trama estan agafats amb
pinces.
Títol original: Dance
of Death
Títol en
castellà: La fiesta de la muerte
Traducció: J.
Roman
Editorial: Acme
Agency
Col•lecció: Rastros
nº 26
Any primera
edició: 1938
Any d’questa
edició: 1945
Pàgines: 188
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada