"Una sirena en la noche" de Leslie Ford

Una portada lletja i bruta...no li falta detall

Una frase de moltes: “ Creo que hay momentos en que toda mujer sabe que lo mejor es callar. Aunque no creo que haya muchos”. La narradora de la història és Grace Latham, una vídua de mitjana edat amb la llengua molt llarga i la curiositat desbocada, que protagonitza junt amb el coronel Primrose una sèrie de divertides i molt lleugeres aventures policíaques.

Grace ha abandonat la seva residència habitual per viure en una urbanització de luxe en un període històric complicat, la Segona Guerra Mundial, i amb un veïnat que pot ser qualsevol cosa menys pacífic, agradable i convencional. Naturalment es comet un assassinat, tot el veïnat és sospitós, una història del passat que torna (o no ha marxat del tot) i embolics sentimentals i matrimonials a dojo són les dèbils bases amb que Ford construeix una novel·la ràpida, breu i extremadament entretinguda.

 

Bones descripcions, un domini dels diàlegs més que acceptable, unes descripcions iròniques i agudes, uns personatges sense gaires complicacions psicològiques però que funcionen de meravella en l’entramat argumental i la diversió i l’entreteniment està servit. Es llegeix com és respira, ràpid i sense adonar-te.

 

Leslie Ford, un dels pseudònims de Zenith Jones Brown (1898-1983), fou una escriptora ianqui que inicià la seva carrera literària a principis dels anys trenta i l’acabà l’any 1962. La novel·la que comento és de l’any 1943. Si comentava que els personatges funcionen i tenen vida només dins d’una trama que els posa en moviment, això no és del tot exacte, doncs Ford té la ma trencada pels personatges femenins. No és precisament una escriptora feminista. La mirada femenina (de la protagonista) vers les del seu mateix sexe dóna peu a alguns dels millors moments de l’obra. L’elegància i la ferocitat s’uneixen en les descripcions del vestuari, modals, forma de parlar, físics, etc., de les dones que habiten la novel·la.

 

Ford o no entenia als homes o no tenia gaire interès en fer interesants els personatges masculins. Comparats amb els femenins són grisos i apagats, estereotips sense vida en comparació amb les seves companyes. No importa. La malevolència sempre és agraïda i divertida.

 

El millor: El ritme i l’humor constant que té la novel·la. L’encant segueix dempeus.

El pitjor: No t’importa qui és l’assassí, només vols seguir llegint. És superficial....i que!!!

 

Títol original: Siren in the Night
Títol en castellà: Una sirena en la noche
Traducció: E. Pons Pérez
Editorial: Ediciones GP
Col•lecció: GP Policiaca
Any: 1943
Any de publicació: 1959
Pàgines: 160

"La perspectiva correcta" d'Ursula Curtiss

Les murmuracions entre veïns en un poblet poden ser motiu d’escàndol o d’inquietud. En el conte de Curtiss s’opta per la segona opció. Què passa quan un veí comença a comportar-se de forma estranya a la seva naturalesa? Molts petits detalls sense importància acaben  configurant una sospita amenaçadora que pot acabar en un assassinat....aixó si algun veí xafarder no ho impedeix. Un conte que sembla la condensació d’una novel·la de suspense psicològic. Una especialitat de l'autora.

La perspectiva correcta - Ursula Curtiss

"El ojo del museo" de J. J. Connington



Una portada lletja, com totes
les de la col·lecció GP

Qui és J. J. Connington? Després de llegir “El ojo del museo” (1929) no entenc com no el coneixia, encara que fos per lectures de manuals o articles sobre novel·la policíaca. La sorpresa ha estat considerable. Un autor de l’edat d’or (o clàssica) que no té premsa, ni bona ni dolenta. Ja en les 20 primeres pàgines amb la presentació dels personatges mitjançant una espècie de telescopi que rastreja (xafardeja) als habitants del poblet on passa l’acció ja permet intuir que Connington està per sobre de la mitja dels autors que li eren coetanis. És cert que no és un autor de primera fila però sí un bon autor injustament deixat de banda.

A mesura que avançava en la lectura del llibre admirava entre d’altres coses: el dibuix sense additius ensucrats dels personatges, una visió gens edulcorada de les relacions humanes, la bona construcció del misteri i el seu desenvolupament, la humanitat de l’investigador, amb els seus encerts i errors i de vegades humiliat per alguns testimonis. Punt i apart mereix el joc del gat i la rata entre Ross, el policia que investiga, i l’advocat que defensa a l’acusada del crim i que finalment es descobreix com el Deux et machina de la investigació.

Entre els aspectes menys reeixits s’ha d’apuntar la poca oïda pels diàlegs i la falta de grapa en l’única escena amb una mica d’acció de tota la novel·la. Però el balanç final més que positiu, és sorprenent. Connington és un descobriment per a mi. Si bé la concepció de la novel·la és convencional i no s’aparta ni un mil·límetre d’altres companyes literàries de l’època, el tractament i enfocament d’algunes situacions la situa per sobre d’algunes que són més conegudes (o no tan oblidades).

L’argument no difereix de tantes i tantes peces similars. Una petita població anglesa sacsejada per

J. J. Conninton

un crim. Una dona despòtica morta misteriosament. Els sospitosos de rigor. Una herència pel mig. Amors, odis, relacions familiars, etc. Una investigació meticulosa per part del policia protagonista i el descobriment final del culpable.

Dues curiositats: el policia captura a l’assassí utilitzant una idea extreta de la novel·la d’aventures  El Robinsón suizo i l’ús del Jiu- jitsu com a arma de defensa que en els anys 20 del passat segle havia de ser una raresa. La forma d’assassinar la víctima també té la seva conya que no desvetllaré per no fer un spoiler i que no havia llegit mai en cap altre novel·leta del gènere.

Com les notes biogràfiques acostumen a ser un conyàs, no m’estendré gaire. Alfred Walter Stewart (1880-1947), un químic reputat, amb el pseudònim J. J. Connington escrigué unes 24 novel·les de misteri. Si totes són similars a la comentada aquí es pot dir que jugava net amb el lector en la presentació d’uns personatges  creïbles i que tant els crims com les solucions eren plausibles i gens recargolades. Sóc un fan...espero no ser l’únic.

El millor: el plaer de descobrir un bon autor de novel·la clàssica anglesa.

El pitjor: és l’única novel·la de Connington que tinc.

Títol original: The eye in the Museum

Títol en castellà: El ojo del museo

Traducció: Manuel Bosch Barret

Editorial: Ediciones GP

Col·lecció: GP Policiaca

Any: 1929

Any de publicació: 1964

Pàgines: 208

"El predominio de los monstruos" de Thomas B. Dewey



Una portada ianqui d'una novel·la
de Dewey

Un conte sobre la tènue frontera que separa una vida “convencional” del desastre, del malson. Un dels temes fonamentals de l’anomenada novel·la negra. Thomas B Dewey (1915-81), un habitual de la revista EQMM, fou un escriptor de novel·leria policíaca creador d’un personatge fixe que passa per ser el model del “Nameless” de Bill Pronzini. A part d’això puc dir que no tinc ni he llegit cap novel·la de Dewey. Una llàstima. El conte no està malament, de fet quan més el penso més m’agrada.

El predominio de los monstruos - Thomas B. Dewey

"Cabeza a cabeza" de Leo Bruce



La portada no és del gran
José Bonomi sinó una foto de
Javier Parodi

L’antepenúltima novel·la de la meravellosa col·lecció “El Séptimo Círculo”. Ja sense les mítiques portades de José Bonomi però amb un autor, Leo Bruce (1903-79), ben representat amb unes quantes de les seves obres en el catàleg de la col·lecció. La novel·la és agradable i entretinguda. Agradable per l’humor amb que retrata al sergent Beef. Bé, l’ex sergent Beef, perquè des d’unes novel·les enrere ja no forma part del cos policial i s’ha convertit en un detectiu privat. El personatge no perd mai la mala educació, ni la pompositat, ni deixa de calcular el lloc del crim pel bar més proper.

Beef durant tota la novel·la és va rebotant de taberna en taberna i inclús en molts interrogatoris demana una cervesa o un whisky mentre fa les preguntes de rigor als sospitosos. Interrogatoris on mostra la seva personalitat sense embuts, és a dir, groller i descarat. El sergent Beef és la millor creació de Bruce. Un personatge que podria tenir una conversa de tu a tu amb qualsevol habitant de la fauna pickwickiana.

Beef ja és prou conegut (o això es creu ell) com per fer-se acompanyar per un biògraf que novel·li les seves aventures policíaques. Un biògraf amb el que discuteix sobre l’estructura de la novel·la que estem llegint quan a la meitat d’un cas (l’assassinat de la tieta del biògraf) en decideix resoldre un altre (l’assassinat d’un bibliòfil misàntrop) i partir la novel·la en dues parts. Un joc metaliterari capriciós i divertit. Les dues parts transcorren però, en poblets anglesos plens, en molts casos, de personatges estrambòtics. Naturalment al final les dues trames acaben per confluir. Paga la pena comentar que encara que la solució als assassinats no és gaire original (Highsmith ja la utilitzà en una de les seves novel·les), sí que resulta ben travada i plausible.



Rupert Croft-Cooke aka
Leo Bruce



Com deia al principi d’aquesta entrada les aventures de Beef són entretingudes i els moments d’humor estan aconseguits i també es pot dir el mateix d’algun personatge realment hilarant. Però hi ha un però. La lectura de la novel·la no acaba d’engrescar-me del tot. No sembla que acabi de donar tot el que promet i com lector et preguntes el perquè a pesar de tenir tots els elements per fer-ho és tan garrepa alhora de donar plaer. Potser és una certa dispersió de les situacions o en els arguments o la falta de més grapa narrativa. No ho sé. Però sí sé que t’ho passes bé amb la seva lectura. És més que suficient. 

El millor: és divertida i entretinguda.



El pitjor: no acaba de satisfer plenament.

Títol original: Neck and Neck
Títol en castellà: Cabeza a cabeza
Traducció: Martha Aboaf
Editorial: Emecé
Col·lecció: El Séptimo Círculo
Any: 1951
Any de publicació: 1983
Pàgines: 207

"Asesinato a sangre fria" de Helen McCloy

Aquest conte de Helen McCloy (1904-94) té com a protagonista al seu personatge més popular, el psiquiatra Basil Willing. Si bé és cert que la brevetat de la narració converteix a molts contes-enigma en endevinalles més o menys enginyoses, i precisament aquest no és una excepció, crec que s’hauria de valorar la capacitat de concentració en la presentació dels personatges, la proposta de l’enigma, el desenvolupament d’aquest i la ràpida solució per part del detectiu (psiquiatra en aquest cas) del petit misteri. Un conte enginyós i curiós. Ah! La McCloy té bones novel·les...ja tornaré amb ella més endavant.

Asesinato a sangre fria - Helen McCloy

MAIGRET 19: "Maigret" de Georges Simenon

Maigret ja està retirat i viu amb la seva dona al camp. Un nebot policia poc escalivat li demana ajut per sortir airós d’una trampa preparada per culpar-lo d’un assassinat i Maigret no pot negar-li el socors. Un comissari que ja quasi no reconeix a ninguna de les persones que treballaven amb ell i que per més inri no simpatitza amb el nou comissari que el substitueix al front de la Sureté. Per acabar-ho d’adobar un Maigret més lacònic i introvertit que mai.

Això sí, no perd la sang freda, sap com actuar i detenir al culpable després de jugar ambdós al gat i a la rata i sobretot sap com bellugar-se per la comissaria i pels baixos fons. Un Maigret entre dos mons, un al que va pertànyer i que ja quasi no reconeix i un altre que combatia i encara coneix perfectament.

Un catàleg de putes bones, de gàngsters de mig pèl, d’assassins, de tabernes amb olor a ranci, d’ambients lumpen, etc. Tots els trets simenonians que hom espera en una novel·la de Maigret. Si l’argument no és dels més reeixits de la sèrie l’estil de Simenon no flaqueja i dóna bones descripcions de llocs i ambients.

La novel·la és tan saborosa com qualsevol del cicle Maigret. Especialment interesant és l’enfrontament final entre el cap dels facinerosos i l'inspector. No hi ha cops de punys, ni trets (bé, un molt al final de l’escena), ni insults, ni cap tipus d’agressió. Els dos xerrant asseguts en una taula, Maigret bevent vi i el dolent de torn bevent xocolata desfeta.....Immillorable.

Jean Gabin, un gran Maigret

El millor: Maigret entre el mon policial i el criminal. Les descripcions dels llocs i els ambients.

El pitjor: algun punt de la trama és previsible.

Títol original: Maigret
Títol en castellà: Maigret
Traducció: A. Morato
Editorial: Caralt
Col·lecció: Las novelas de Maigret
Any: 1934
Any de publicació: 1973
Pàgines: 158

"Un caso de urgente detención" de Nedra Tyre

Nedra, sobren les paraules

Nedra Tyre (1912-1990), una habitual de la revista EEQM entre d’altres, fou una escriptora poc prolífica doncs només (?) té sis novel·les en el seu corpus. En les meves incursions per les llibreries de vell mai n’he vist cap. Potser no estan publicades en castellà. No ho sé. Els seus contes, i aquest no és una excepció, permeten albirar una bona escriptora amb un sentit de l’humor gens menyspreable.

En el conte escanejat trobem a un policia cursant estudis superiors en classes nocturnes. Una projecció de la pel·lícula de Flaherty “Nanuck l’esquimal” que acaba amb un assassinat i la més ràpida i expeditiva resolució del mateix que mai havia llegit. Una miniatura de conte apte per a tots els paladars.

Un caso de urgente detención - Nedra Tyre

"No uses anillo de boda" de Lillian O'Donnell

Un procedural de 1973 que es llegeix festivament al dia. No coneixia a Lillian O’Donnell (1926-2005) ni naturalment a la seva heroïna Norah Mulcahaney, una dona policia que lluita per obrir-se pas professionalment en un món eminentment masculí . No és una novel·la feminista, és una novel·la plena de matisos i on tots els personatges tenen sentiments i motivacions i poden ser compresos pel lector. La O’Donnell devia ser una dona intel·ligent i amb talent. També talent interpretatiu, doncs era actriu, i talent literari, era una bona escriptora. La prova d’això últim: “No uses anillo de boda”.

És la segona novel·la amb la Mulcahaney de protagonista. Una dona apareix morta en un hotel amb el cap separat del cos i llençat dins d’una paperera. La policia investiga i comença a sospitar que existeix una ret de mestresses de casa benestants que es prostitueixen. La idea de la ret de prostitució és delirant i magnífica i potser no del tot aprofitada. Més crims, més pistes a seguir, més investigació rutinària, etc. Amb tots els ets i uts del procedural de tota la vida: investigació detallada de les coartades dels sospitosos, barreja d’elements policíacs amb la vida privada dels polis, errors humans en la investigació, pistes que no porten enlloc, seguiment dels sospitosos, relacions interprofessionals d’amor, mania, companyonia,  etc., entre els components del cos policial.

La novel·la esquiva amb encert els problemes que aquest subgènere pot tenir. No cau en l’enfarfec de subtrames sense garra, ni carrega gaire al lector amb horaris, interrogatoris insulsos, seguiments de massa sospitosos que no porten enlloc,... La minuciositat en la investigació no avorreix  i no s’ofega mai l’interès de la trama amb disquisicions socials o sociològiques estomacants. L’equilibri entre l’argument policíac i la vida íntima dels protagonistes està molt ben

La portada de la versió ianqui

aconseguida. Tot i que el protagonisme no és tan grupal com en les novel·les de la comissària del districte 87 d’Ed McBain, ni cerca tant el realisme com en les novel·les de Hillary Waugh, en aquest cas l’argument és centra més en la protagonista i i el seu cap, Joe Capretto. Els altres companys policies queden en un segon terme. S’agraeix una bona estructura i una progressió vers un final força engrescador per ser una novel·la amb pretensions de realisme. També és cert que ja saps que la protagonista es farà passar per puta i entrar així en l'organització.

No tot són flors i violes ja que en la novel·la apareixen estereotips magrejats com el personatge de la mare italiana de Joe, i aspectes tractats amb traç massa gruixut com les relacions de la protagonista amb la resta de companys policies.

El millor: és un descobriment per a mi. Una novel·la molt gaudible.

El pitjor: una mirada poc incisiva de la lluita de sexes en el treball. Només tinc un altre llibre d’aquesta autora...remenaré en llibreries de vell a la recerca.

Títol original: Don’t wear your wedding ring
Títol en castellà: No uses anillo de boda
Traducció: Eliana Carballude
Editorial: Emece Distribuidora
Col·lecció: El Séptimo Círculo. Nº 269
Any: 1974
Any de publicació: 1973
Pàgines: 218