Mistress Hardcastle, una iaia que viu en un
poblet anglès, es desplaça a Londres per informar Scotland Yard que algun
habitant de la seva casa l’està enverinant. El doctor Mason, doctor en ciències
que no en medicina, inspector en cap, pren nota mentalment de la informació
però fa que la iaia retorni a casa seva tranquil·litzant-la. Dos mesos després
el matrimoni format pel majordom i l’ama de claus de Mistress Hardcastle moren
enverinats. El doctor Mason entra en acció. L’acció ens situa en una típica contrada
idíl·lica anglesa tan estimada pel gènere, en un casalot antic i senyorial, en
la taverna com a centre de reunió de les xafarderies del poble, etc. Tot molt
clàssic i agradable.
Aquesta novel·la fou escrita per Edwin Radford
[1891-1973] en solitari, és a dir, sense la col·laboració de la seva dona Mona
Augusta Radford. La trama planteja diverses incògnites. Perquè els dos servents
són assassinats? Per a qui? Per quina raó? Com pogueren ingerí el verí que els
matà si tothom a la casa menjava els mateixos aliments? Naturalment la solució
passa per uns fets del passat que Manson anirà esbrinant lentament però
implacablement. El problema (un d’ells) de la novel·la no és tant una trama que
està ben perfilada (i una mica inflada) sinó les solucions finals a les
preguntes plantejades.
La novel·la té algun punt curiós. El primer és
que tots els sospitosos, amb l’assassí inclòs, són uns iaios amb una pota a
l’altre barri. El segon és l’afany de realisme del matrimoni Radford explicant
els mètodes d’investigació i l’estructura de Scotland Yard. La llàstima és que
els Radford confonien realisme amb falta de grapa i d’imaginació. El tercer és
que tractant-se d’una clàssica novel·la procedural
i d’investigació científica, el doctor Mason va amb el seu maletí anomenat “la
caja de las sorpresas” on porta tot l’instrumental per fer experiments i
analitzar tot tipus de probes, i no acabes d’entendre perquè no envia totes les
probes que les analitzi el laboratori de la policia.
El quart punt és el més curiós de tots, ja que
el llibre està narrat en tercera persona però hi ha un moment que passa a
explicar-se una anècdota policíaca en primera persona com si el narrador formés
part del grup de policies que investiga el cas sense que en cap moment sàpigues
qui ho explica de tot el grup. Molt rar i sorprenent. Una pífia narrativa, un
error de la traducció o una innovació momentàniament involuntària de la tècnica
narrativa per part dels Radford? El quint punt és palesa com els Radford copien
una característica de les primeres novel·les d’Ellery Queen, quan al final del
llibre reptaven al lector, que tenia totes les pistes, a esbrinar qui era el
culpable. Aquí passa el mateix o quasi. La nota de desafiament al lector acaba
amb “los autores conceden una puntuación sobresaliente al lector que, ahora,
haya resuelto este caso.”.
Tot això està molt bé si el lector tingués totes
les claus per començar a trencar-se el cap pensant qui és l’assassí. Però no és
així. El cas el resol Manson sis mesos després d’abandonar la investigació i al
final li pregunta a l’assassí perquè va matar a les seves víctimes. L’explicació
és molt poc convincent. Amb un acomiadament s’acabava el perill i la novel·la.
A falta de poder esbrinar el mòbil qui pot saber qui és l’assassí? Per a més
inri només al final Manson sap com l’assassí aconseguia posar el verí en el
menjar de les seves víctimes perquè finalment (li costa investigar en el lloc
del crim) es passeja per la casa i descobreix l’utensili inculpatori. Perquè no
escorcollava la casa abans?
Si penses la novel·la, cosa que no recomano a
ningú, t’adones que els Radford la sustenten en una idea senzilla però eficaç que
a tot estirar podria haver donat per una novel·la curta. Tampoc puc deixar de
comentar les escasses i poc encertades digressions que es permet el narrador
sobre el primer detectiu de la literatura, segon ell, el Daniel bíblic. Hi ha
més punts a comentar però no penso allargar més aquesta entrada.
El
millor: es llegeix amb facilitat i és una lectura
plàcida i convencional.
El
pitjor: l’estil i la idea central de com es comet el
crim són perfectament descriptibles.
Títol original:
It’s Murder to Live
Títol en
castellà: Asesinar para vivir
Traducció: Óscar
Pírez
Editorial: -----
Col•lecció:
Colección “El Buho”
Any primera
edició: 1947
Any d’questa
edició: 1958
Pàgines: 157
