"Candidatos a la muerte" d'Anne Hocking

En una novel·la d'Anne Hocking (1890-1966) tens tots els números perquè apareguin el superintendent William Austen (el seu personatge fix més conegut) i una bona dosi de verí. Com a lector ja saps que els assassinats es cometran amb verí o verins, com en aquesta novel·la. Aquesta autora sembla que només eliminava als seus personatges fent-los ingerí  substancies nocives.  Aquesta vegada toca arsènic, perquè els símptomes s’assemblen a la intoxicació per la ingesta de bolets, i l’aconitina, un verí que triga a fer efecte i produeix dolors terribles i inacabables. Doncs que bé!

Curiosament Austen éstà postrat en un llit d’hospital i el protagonisme recau aquesta vegada sobre el sargent Flyte, un personatge escassament memorable i tampoc gaire brillant intel·lectualment, donat que només sap qui és l’assassí quan aquest intenta matar-lo....amb verí.

La novel·la, com el mateix Flyte, tampoc passarà a les antologies del gènere i no té res realment interessant en cap apartat, ni argumentalment, ni en personatges, ni en res de res. Per ser justos s’ha d’apuntar  que no està mal escrita, però és superficial i els personatges no tenen cap atractiu ni entitat, ni matisos de cap tipus, són estereotips mil vegades llegits. L’únic que podria haver donat interès a la narració és el desenvolupament de les causes que porten a l’assassí a fer el que fa, però Hocking se’l ventila sense gaires contemplacions una vegada es descobreixen les seves malifetes.

Argumentalment i estilísticament la novel·la és molt anglesa, molt parsimoniosa, tranquil·la en el desenvolupament de l’acció. Sense violència gratuïta, però també sense la introspecció i els matisos en els personatges que la podrien fer interesant. L’acció transcorre en una tranquil·la contrada,...amb sis suïcidis de persones que no presentaven gaires ganes de treure’s la vida. Scotland Yard sospita, perquè són molt espavilats, que no és normal aquesta onada de morts injustificables. Flyte indaga el denominador comú que unia a les víctimes, fa visites al bar del poble per escoltar xafarderies, parla amb el familiars de les víctimes, etc.



Anne i els seus verins



Cent quaranta pàgines després està igual que en la primera, és a dir, sense saber res de res, sense haver avançat gens en la investigació i preguntant-se si seran suïcidis o no. Que idiota! Habitualment no tinc molta paciència amb els personatges que investiguen i van per darrera de les meves sospites. Em posen nerviós. Un investigador de novel·leria policíaca que tingui pundonor literari ha d’anar una mica per davant del lector perquè aquest pot cansar-se de tanta tonteria i ineptitud.

El millor: és correcta, sense més.

El pitjor: no produeix ni fred ni calor, ja no dic calfreds.

Títol original: Candidates for murder

Títol en castellà: Candidatos a la muerte

Traducció: M. Guasch

Editorial: Editorial Molino

Col·lecció: Biblioteca Oro

Any: 1961

Any de publicació: 1963

Pàgines: 188

La sèrie de Mr. Reeder d'Edgar Wallace

Tot i no ser un lector d’Edgar Wallace (1875-1932) m’agrada molt el personatge de John G. Reeder, astut, educat, amable, tot un senyor, un homenet en aparença insignificant però amb una capacitat de deducció espectacular. Per desgràcia només aparegué en dues novel·les i tres reculls de contes (encara que en el recull “Red Aces” cadascuna de les tres peces es puguin considerar novel·les curtes i no contes).

La primera aparició de Mr Reeder tingué lloc com a personatge secundari a “El cuarto número 13”(1924). Suposo que el potencial del personatge no escapà a l’observació de Wallace i no trigà gens a aprofitar-lo en un format més adient a les seves capacitats deductives, el conte. La segona entrega amb el personatge, aquesta vegada ja com a protagonista, tingué lloc a “El libro de asesinatos de J. G. Reeder”(1925) que és un recull amb vuit contes, tots ells magnífics, i que donen la mida del que podria haver fet Wallace si s’hagués decidit a escriure més novel·les enigma. El tercer títol torna a ser una novel·la, “La casa del terror” (1927). La quarta entrega és un recull de tres històries amb el títol a la portada de la primera d’elles, “Los dos ases”(1929), i per acabar, la cinquena entrega del personatge, que és un recull de quatre narracions (en la versió castellana que tinc només n’hi ha dues) que porta per títol “Otra vez Mr Reeder” (1932). I això és tot. Com a mínim pel que fa a les escrites per Wallace.

Anoto els títols en anglès i la versió en castellà que tinc, senyalant el fet que hi ha més traduccions amb altres títols d’algunes de les seves obres, sobretot del primer recull de contes, que és l’únic de la sèrie que ha tingut l’honor de reimprimir-se vàries vegades.

LA SÈRIE Mr. REEDER:

1. Room 13. Novela. 1924.

El cuarto nº 13. M. Aguilar editor. Colección “detective”. 1939. 76 pàgines.

2. The mind of Mr. J. G. Reeder. 1925 [títol ianqui: The murder book of Mr. J. G. Reeder]

Contes: The Poetical Policeman, The Treasure Hunt, The Troupe, The Stealer Of Marble, Sheer Melodrama, The Green Mamba, The Strange Case i The Investors.

El libro de asesinatos de J. G. Reeder. Valdemar. Col. Tiempo Cero nº 37. 1984. 189 pàgines. Traducció: Elías Sarhan.

Contes: El policía poético, La busqueda del tesoro, La compañía, El ladrón de marmol, Puro melodrama, la mamba verde, El caso extraño i Los inversores.

3. Terror keep. Novela. 1927.

La casa del terror. M. Aguilar editor. Colección “detective”. 1940. 64 pàgines. Traducció: Jaime Guasp.

4. Red Aces. 1929.

Contes: Red Aces,  Kennedy The Con Man i The Case Of Joe Attymar.

Los dos ases. Ed. Saturnino Calleja, SA. Colección El Elefante Blanco nº 108. Serie policíaca. Año(?). Traducción: (?)

Contes: Los dos ases, Kennedy el convicto i El caso de Joe Attymar.

5. The Guv’nor and other stories. 1932 [títol ianqui: Mr Reeder returns]

Contes: The Guv'nor, The Man Who Passed, The Shadow Man i The Treasure House.

Otra vez Mr. Reeder. Ediciones Cliper. Colección Autores Británicos nº 6. 1946. Traducción: José Flores Espinosa.

Contes: Otra vez Mr Reeder i El muerto que desaparició.

"Un noble desconocido" d'E. C. Bentley

El protagonista de les poques novel·les i contes d'E. C. Bentley (1875-1956) és Philip Trent, un pintor amateur, periodista sui generis i investigador habilíssim dels crims més enginyosos.

Bentley es recordat pels aficionats per la seva novel·la “El último caso de Trent” (1913), un èxit editorial quan es publicà i un clàssic força ben escrit, amb un cert encant que encara perdura però que el temps ha diluït una mica. El conte que penjo avui és molt enginyós i de lectura molt agradable.

Un noble desconocido - E. C. Bentley

"El secreto del colgante" de R, Austin Freeman

Apunta Julian Symons en el seu imprescindible “Historia del relato policial” que llegir a Freeman és com mastegar palla seca. No és una exageració. L’estil de les seves novel·les i contes és àrid de veritat. Aleshores perquè em produeix plaer la lectura de “El secreto del colgante” (1923)? La resposta, a part del meu paladar atrofiat, es diu  doctor Thorndyke. Un detectiu científic forense eduardià  impertorbable, un avantpassat prehistòric de la medicina forense. Sempre amb el seu maletí de cuir ple d’utensilis, com el guix en pols per fer motlles de les petjades sospitoses, d’una càmera de fotos portàtil, de polsí per fer visibles les empremtes digitals, etc. O en el seu estudi-llar-laboratori amb el seu ajudant, el sempre enclaustrat, Polton. Sense oblidar els inevitables experiments químics que realitza novel·la rere novel·la.

Les seves novel·les em produeixen una estranya fascinació. Thorndyke sembla més culte que Holmes i tan impertorbable com Charlie Chan. Els seus coneixements sembla que ho abastin tot. No deixa res a la intuïció, tot és raciocini pur. Sempre previsor i diligent és capaç de mantenir una calma estoica en una habitació tancada amb gas letal a punt d’esclatar, com en aquesta novel·la. No cobra mai per cap servei prestat a particulars i ni molt menys a la policia, amb qui té una relació amor-odi-respecte com a mínim curiosa. Ell va per lliure, però coopera habitualment amb les forces de l’ordre encara que aquestes sempre van unes quantes deduccions recargolades enrere d’ell.

El mateix R. Austin Freeman (1862-1943) era metge i publicà la seva primera novel·la  amb Thorndyke de protagonista en 1907, “La huella roja”, quan Freeman ja tenia 45 anys. La seva producció no és minsa precisament. Avui no es reediten les seves obres, només llegides per freaks del gènere com jo mateix, encara que els seus contes són molt més passadors i tenen, a part de l’encant inherent de l’època en que foren creats, veritable interès i qualitat.

No penso explicar l’argument del llibre, però sí comentar que hi ha guarda-cabells amb inscripcions bíbliques que són la clau d’una herència perduda en el segle XVII, una casa amb més passadissos que una pel·lícula de Fú Manchú, bombons enverinats, una temptativa d’escanyament a la toia de la protagonista, deduccions al·lucinants de Thorndyke que has de rellegir per arribar a creure que algú que no estigui fumat les pot fer, etc. Un non stop de diversió innocent i racional, tot plegat molt poc racional. Només vull apuntar alguns moments de la novel·la que m’han fet delirar de plaer retro.

Tots els personatges estan esmaperduts amb el doctor Thorndyke. No m’estranya. D’una sola ullada a un amulet és capaç de saber que el penjoll estrany de color blanquinós és “la tercera vértebra cervical de un Echidna joven, pero totalmente desarrollado”, és a dir, d'un ós formiguer!!  Sí, com sona. I no dóna l’edat exacta de la bestiola perquè no la té a mà per fer-li una autòpsia instantània. En un moment del llibre, quan ja creus que tots els personatges han assumit que tenir algú així, com Thorndyke, al costat és el més normal del món, un d’ells té el bon gust d’exclamar: “Parece que lo sabe todo!”. Que ingenu! Com es nota que no ha llegit cap novel·la de Thorndyke, sinó ja estaria acostumat a les deduccions més sofisticades i sempre científicament comprovades, no sigui dit.

Un altre moment fascinant és quan la noia de la novel·la rep com obsequi uns bombons enverinats. Thorndyke està  present i li salva la vida advertint-la que la xocolata és mortal de necessitat. El realment interesant de la situació bé donada quan Thorndyke descobreix que el verí és arsènic i per primer i últim cop en la seva vida literària s’emprenya i comença a despotricar de la ineptitud dels assassins perquè utilitzen un verí tan mangurrino, que deixa un gran rastre i que ni tan sols el foc pot destruir-lo. Fa una mini dissertació sobre la poca categoria criminal de qui utilitza aquest verí, sense adonar-se’n que gràcies a això li ha salvat la vida a la bleda de torn. És impossible no fer-se fan d’aquest personatge.

Thorndyke descobrint quelcom

R. Austin Freeman

Podria explicar molts més moments irresistibles, però no puc acabar aquests apunts sense anotar un moment estrany del llibre. El non plus ultra de la sofisticació cultural del protagonista. Thorndyke ha d’introduir-se en una casa pairal anglesa del segle XVI per trobar uns documents amagats en algun passadís secret de la mansió. Hi ha una reunió de varis personatges el dia abans de l’expedició i un d’ells, referint-se a Thorndyke,  exclama: “seria bueno llevar a cabo una inspección sistemática de la propiedad realitzada por una persona que tenga un conocimiento experto sobre cámaras secretas y escondites”. Després de tot el que portes llegit fins aquell moment, no donant crèdit a la super cultura de Thorndyke, ara resulta que també és expert en càmeres secretes de cases pairals angleses del segle XVI. Al·lucinant!

El millor: el personatge de Thorndyke és antològic i molt saborós.

El pitjor: l’estil pesant i carregós de l’autor.



Titol original: The cat's eye
Titol en castellà: El secreto del colgante
Autora: Richard Austin Freeman
Traducció: José Flores Espinosa
Any: 1923
Any de publicació: 1947
Editorial: Ediciones Cliper
Colecció: Autores británicos
Pagines: 128 

"Paladar" de Roald Dahl

Un sopar amb un tastador de vins pedant i desagradable. Una juguesca sorprenent  entre l’amfitrió i el tastador sobre les habilitats d’aquest últim. Un vi rar i exquisit. Elements d’aquest conte no policíac deliciós, com bona part de la producció literària de Roald Dahl (1916-90), l’escriptor anglès de narracions infantils i també per adults. Tasteu-lo bé.

Paladar - Roal Dahl

"Muerte por partida doble" d'Henry Kane

Peter Chambers, el detectiu privat creat per Henry Kane (1918-?) aparegué per primera vegada en la novel·la de 1947 “A Halo For Nobody” fins “Kill For the Millions” de 1972. I com tants altres detectius privats és honest, professional, dur quan toca, violent quan es veu obligat, sempre professional, etc.

És a dir, un més dels molts personatges similars que han pul·lulat i pul·lulen encara per les novel·les policíaques. Encara que aquest no té cap trauma, no li han matat la dona, ni l’han fet fora de la policia, ni és alcohòlic, ni rcap dels llocs comuns irritants habituals. És quasi normal, el que no deixa de ser una anormalitat dins del gènere. Molts d’aquests personatges semblen fets amb motllo. Però en el cas que ens ocupa hi ha varis peròs.

Primer, els llibres de Kane són lleugers i agradables, estan correctament escrits. Els diàlegs són bons. El protagonista és educat i gens fatxenda. Tracte a les dones amb respecte (no és tan usual en personatges que són fantasies masculines heterosexuals moltes vegades desbocades), és belluga (en taxi) per la vida i amb maturalitat per l’alta societat novaiorquesa, no utilitza gairebé la pistola per resoldre els embolics, té una certa humanitat que el fa més o menys creïble i tot i que no deixa de ser el modern cavaller errant de torn en un ambient urbà ferotge, és més civilitzat del que és habitual en auestes llars.

Henry Kane

No tot són coses bones. L’altra cara de la moneda bé donada per unes trames moltes vegades llegides. Els personatges femenins no escapen dels estereotips més magrejats en aquest tipus de novel·les. Totes les dones estan molt bones i moltes d'elles són perilloses, o bé  són unes bledes que el protagonista ha de protegir. Això sí, mai són fiables. Una cosa és que es rebaixin els llocs comuns i una altra és saltar-se’ls. Això seria un pecat. Una vegada llegit el llibre no trigues gens a oblidar-lo. No té res de memorable, ni tan sols de recordable. És agradable i prou.

“Muerte por partida doble” (1957) és composa de dues novel·les curtes sense cap nexe d’unió argumental, només comparteixen el mateix protagonista, Peter Chambers. La primera novel·leta és titula “Cuidar las joyas” i argumentalment no presenta cap novetat. Una empresa amb dos socis. Un d’ells contracta a Chambers per vigilar que la transacció comercial d’una joia es dugui a terme sense problemes. Comencen a aparèixer cadàvers. Una femme fatal menys fatal de l’esperat pel mig. Un ball de disfresses amb robatori inclòs i resolució del cas. I ja està. Passes a la segona historieta titulada “Un bello dia” amb la primera quasi oblidada. Aquesta presenta el típic argument d’innocent acusat d’un (o dos) assassinat(s) que no ha comés, en aquest cas Chambers, i la resolució per part d’aquest de l’embolic per provar la seva innocència. I també ja està. Que bé. Final.

Una portada de revista ianqui

El millor: és una lectura agradable i lleugera.

El pitjor: No és gran cosa i no et deixa amb ganes de més.

Titol original: Death on the double

Titol en castellà: Muerte por partida doble
Autor: Henry kane
Traducció: Rafael Mireles
Any: 1957
Any de publicació: 1967
Editorial: Organización Editorial Novaro SA
Colecció: Joyas de bolsillo
Pagines: 173


Una novel·la de Kane. El títol resum
l'esperit de les novel·les de Chambers



"Las mujeres se dedican al crimen" de Ben Healey

No he pogut trobar gaire informació sobre Benjamin Healey (1908-88) per internet i encara menys en els llibres de consulta sobre literatura policíaca. És un perfecte desconegut, pel que sembla. Tot i que té dues novel·les traduïdes al castellà en la prestigiosa col·lecció “El séptimo círculo”, aquesta que he llegit i “Al acecho del tigre”, que per desgràcia no tinc.

Les dades biogràfiques són mínimes. Era anglès, treballà com escenògraf teatral i posteriorment s’introduí en el món del cinema. He trobat, navegant, que va escriure dotze novel·les policíaques entre 1965 i 1981. Creà dos personatges fixes, l’artista Paul Hedley i el marxant d’art Harcourt d’Espinal, el protagonista d’aquesta novel·la. Als EUA li publicaren quatre dels seus llibres. Poca cosa més.

L’argument és força atractiu i embolicat. Intentaré fer-ne cinc cèntims. Una princesa veneciana d’origen anglès, ara viuda, té un quadre, un dels escassos retrats de Simonetta Vespucci pintats per Botticelli, que tothom en l’exclusiu món de l’art creu fals i que ella està convençuda que és autèntic perquè el seu marit, ja mort, li deixà tot tipus d’anotacions sobre l’origen i l’autenticitat del mateix. Aquestes anotacions estan encriptades per raons misterioses. La princesa decideix aclarir el misteri i contracta a una historiadora de l’art. Paral·lelament, dues veïnes intrigants de la noble dama tenen altres plans pel quadre i per a la princesa, i avisen a un comerciant de quadres poc honest (el protagonista de la novel·la) perquè formi part d’un rocambolesc pla per robar l’obra d’art. A tot això li em de sumar una criada inquietant i un personatge torb, relacionat amb la criada i amb el quadre, que retorna del passat per embolicar encara més la troca. Afegim a la trama un collar i un llibre d’hores, i sobretot el marc venecià tan ben aprofitat narrativament per Healey. Tot això en una trama que no para de complicar-se a mida que avança la narració i els personatges van ensenyant les vàries cares que tenen, totes elles amb el comú denominador de la cobdícia i la amoralitat.

Paga la pena apuntar un parell d’aspectes que fan atractiva i curiosa la lectura del llibre. El primer és la certesa que no cal omplir el llibre de morts i violència per a crear un argument atractiu. En aquesta novel·la no mor ningú. Un cas sinó únic, quasi.

El segon aspecte a ressenyar és el fet que per crear una trama embolicada, plena de personatges i situacions intrigants no calen més de dues-centes pàgines. No és necessari fer sociologia barata, ni omplir el llibre de psicologia d’estar per casa per fer atractius uns personatges que es defineixen pel que diuen i el que fan. La concisió com un valor afegit en una bona narració.

Si hagués de trobar-li pegues podria dir que la premissa argumental del llibre promet massa o masses coses que finalment no acaba de donar, si més no, del tot. La trama és sòlida, està ben estructurada i portada. Seria fàcil amb tant personatge i tantes intrigues perdre’s, però això no succeeix mai. Ara bé, la sensació final, quan has acabat de llegir la novel·la, és d’una certa fredor, perquè finalment el plantejament inicial, força engrescador, queda diluït per falta de més força narrativa, i els personatges que haurien d’arrossegar al lector amb ells no acaben de fer-ho suficientment. No pateixes pel seu esdevenir en la intriga, ni tampoc t’apassiona si la trama que gira al voltant del quadre de Botticelli tindrà èxit o no. Si en una novel·la de suspense el lligam emocional o de comprensió entre el lector i els personatges és feble, el que aquests facin t’interessa relativament poc. Una certa fredor recorre el llibre. No és la fredor de l’anàlisi distant, és el fred del desinterès. No voldria fer creure que no és llegeix amb plaer, no és això, ja que t’obliga a no perdre el fil de l’acció, però amb més caliu i força la seva lectura hauria sigut més engrescadora.

El millor: la trama està força bé. És una bona novel·la de robatoris (o quasi).

El pitjor: Li falta força al conjunt. El final d’alguna situació està massa agafada pels pèls.


 

Títol original: A lesson for ladies

Títol en castellà: Las mujeres se dedicant al crimen

Traducció: Daniel Landes

Editorial: Emecé Editores SA

Col·lecció: El séptimo círculo

Any: 1970

Any de publicació: 1971

Pàgines: 167





"La gran oportunidad" de Julian Symons





Symons abans de fer un tast

Els contes de Julian Symons sempre són garantia de qualitat, sigui quin sigui l’argument saps indefectiblement que estarà ben escrit i desenvolupat. La idea central de la història narrada pot ser millor o pitjor, més o menys original, però l’execució no decebrà mai.   Un estafador (massa) llest de baixa estofa, una dona voluptuosa i intel·ligent i un marit tanoca semblant a lord Byron.

Aquests són els Ingredients per a un bon conte de Symons. Si se li pot retreure quelcom a la narració és la predicibilitat del final, però la brevetat i el bon estil fan molt agradable la seva lectura. Gaudiu-lo.

La gran oportunidad - Julian Symons     

"La voz velada" de Roy Vickers

Vaig iniciar la lectura de l’única novel·la que tinc de Roy Vickers perquè admiro els seus contes del departament de casos arxivats, una col·lecció de narracions curtes magnífiques. La sorpresa ha sigut majúscula. “La voz velada” (publicada amb el pseudònim de John Spencer) és una obra deutora de les novel·les amb malvat misteriós omnipresent tipus Fantomas, i sobretot de les novel·les policíaques més aventureres d’Edgar Wallace, és a dir, és una novel·la d’aventures policíaques pulp amb un fort sabor fulletonesc. 

     

Això no és en sí mateix quelcom de negatiu, m’agraden aquest tipus de novel·les, però sembla que els contes dels casos arxivats i aquesta novel·la estiguin escrits per dues persones diferents. Argument: Un ésser misteriós anomenat “el Susurrador” segresta a la noia del protagonista i mitjançant un radiotransmissor (antediluvià) de l’època, el malvat li dóna instruccions a l’heroi enamorat perquè robi unes joies i les entregui al malfactor misteriós. La policia pren part en l’afer però no pot deturar el triomf continu de les malifetes de “el Susurrador”, un geni del mal, però menys. La personalitat del dolent la coneixerem a meitat de la novel·la, el que no sabrem mai és perquè es complica tant la vida i les raons de les seves malifetes. En la segona meitat la intriga es centra en com sobreviurà el protagonista a tantes trampes inversemblants i com aconseguirà desemmascarar al pèrfid “Susurrador”.

L’obra té molts ingredients de la novel·la popular d’aventures d’aquells anys: una parella d’enamorats a punt de casar-se en perill; el protagonista, convidat pel mateix “Susurrador”, s’introdueix en la banda de delinqüents; l’heroi es passa a l’altra banda de la llei per derrotar amb les mateixes armes al malvat misteriós; maquillatges, disfresses, mascares, capes, un local amb negoci tèrbol emmascarat per un altre de legal; personatges que no són el que semblen; policia desbordada pels fets i contínuament ensarronada; personatge malvat líder d’una organització criminal de personalitat desconeguda; persecucions en cotxe: palanques que desprenen gas letal i mil i una peripècies més de serial ianqui dels anys trenta. 

Roy Vickers

Bé, és entretinguda i divertida de tant  naif com n'és. Plena de  tòpics tan desvergonyidament tractats que l’arriben a fer simpàtica i argumentalment delirant i deliciosa. No té res de memorable ni res que la memòria acabi recordant, però passes una bona estona sempre amunt i avall amb el protagonista, esperant quina serà la següent tòpica peripècia melodramàtica i quin lloc comú explotarà sense vergonya l’autor.

El millor: el seu encant pulp. És entretinguda i si poses la ment en blanc, la pots gaudir.

El pitjor: s’assembla a moltes altres i no ofereix cap novetat.

Títol original: The whispering death
Títol en castellà: La voz velada
Traducció: ?
Editorial: Luis de Caralt, Editor
Col·lecció: Bliblioteca Internacional. Serie policiaca
Any: 1932
Any de publicació: 1955
Pàgines: 179