"La extraña muerte" d'A. B. Cunningham

Vaig agafar aquesta novel·la que rondava des de feia anys per casa sense saber res del seu autor. En un gènere amb tanta purrialla la vaig encertar. Tot un descobriment. Qui és A. B. Cunningham? He trobat informació per la ret. Aquí va un mini resum.

Albert Benjamin Cunningham (1888-1962) nasqué a Linden (Virginia Occidental). Durant la Primera Guerra Mundial serví com a capellà i una vegada acabada la guerra reprengué els estudis en la Universitat de Nova York on es doctorà en Sociologia i Psicologia. Ensenyà anglès durant tota la seva carrera professional i es jubilà l’any 1945.

Un escriptor injustament oblidat però recordat per algun aficionat per la creació l’any 1939 del personatge del xerif d’un poblet de Kentucky  Jess Roden en la novel•la Murder at Deer Lick. En seguiren vint novel·les més amb el mateix personatge. També utilitzà el pseudònim d’Estil Dale per la seva novel•la de l’any 1952 The Last Survivor.

“La extraña muerte” (1941) és una novel·la d’ambient rural en el sud profund nord-americà. Un retrat d’una societat que viu ancorada al segle XIX encara que cronològicament l’acció succeeixi a l’any 1940 o 1941. L’acció transcorre en un petit poble anomenat Deer Lick (un nom ben estrany per un poble) d’un estat que no s’anomena mai però que és Kentucky.  Una novel·la surenya amb tocs costumistes ben narrats, creïbles. Naturalment amb crim inclòs. La primera sorpresa va ser trobar-me amb una bona descripció de personatges, llocs i ambients i amb un marc creïble i important en el desenvolupament de la trama policíaca. El crim és senzill i alhora intrigant i té un final molt reeixit i el que és molt difícil en aquest tipus de novel·les, acaba en punta. L’interès no es dilueix en les últimes pàgines. I una curiositat, quasi una novetat en el gènere, tots els personatges han de treballar per a viure. No estan envasats al vuit, són creïbles amb vides creïbles.

Una mica de l’argument: Manny Square, un hisendat ric del poble mor d’una suposada coça de la seva mula preferida “Lige”. La cara destrossada per la patada és la prova palpable de l’accident. El xerif Jess Roden, protagonista de la sèrie de novel·les rurals de Cunningham, un personatge tenaç, dur i observador, descobreix que la profunditat de la marca de la ferradura no coincideix amb la postura que hauria de tenir la cara del mort quan va rebre la patacada. Comença a investigar tot i que en un petit poble és més difícil del que sembla. Tothom coneix tothom. Tothom té alguna relació amb tothom. El xerif no pot donar a conèixer que és un crim per no posar sobre avís al criminal i així comença una investigació com qui no vol la cosa fins que, ja ben entrada la novel·la, es veu obligat a descobrir el crim i els esdeveniments s’acceleren.

La investigació es desenvolupa lentament, dissimuladament, sense pressa però sense pausa. Un procedural entre mules, ferradures, canteres, granges, pagesos i la seva vida quotidiana. Ben bé no és un procedural a l’ús doncs els mètodes d’investigació del xèrif no són gaire científics ni segueixen cap ordre, són com a mínim discutibles, ja que per treure la informació a un sospitós fa que aquest lluiti amb un negre forçut i li trenqui la cara fins que confessi el que sap. Els mètodes d'investigació de Roden són un dels punts més fascinants del llibre. Roden no perd detall de res. Entre partida de dames i converses intranscendents observa com un falcó tot el que succeeix al seu voltant. Un personatge curiós. I racista i masclista i amb necessitat de casar-se per tenir una dona. I tímid amb les femelles de les contrades. Tot un personatge. Tampoc em queda clar si el racisme i el masclisme del xerif és compartit per l’autor doncs la novel·la és bastant ambigua i no saps mai on acaba la descripció d’una mentalitat i uns costums i on comença l ’aquiescència de l’autor vers aquesta mentalitat.

El millor: El marc on es desenvolupa l’acció. Els mètodes d’investigació del protagonista. Un argument senzill ben portat. És políticament incorrecte tota ella. Tinc ganes de més Cunningham.

El pitjor: El personatge (i l’autor?)principal és racista, sexista i moralment ambigu (per dir-ho finament). El retrat d’una societat ancorada en el passat podria ser millor.

Títol original: The Strange Death of Manny Square

Títol en castellà: La extraña muerte

Traducció: María Luisa Martínez Alinari

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1941

Any de publicació: 1951

Pàgines: 224

"El recibo verde" de John Godey

Només coneixia a aquest autor per la seva arxiconeguda novel·la “Pelham 1,2,3” (1973), dues vegades portada al cinema amb bastant fortuna per cert. Així que vaig començar la lectura de “The Blue Hour” (1948). El títol original de la novel·la és el nom d’una cançó d’amor  melangiosa. La traducció castellana del títol no pot ser més prosaica. Bé, del títol i de la resta de la novel·la que bascula entre la grisor i la mediocritat. El protagonista de la història, un excombatent de la Segona Guerra Mundial traumatitzat per l’experiència bèl·lica i per l’abandonament de la seva esposa deambula pels carrers de Nova York com anima en pena, borratxo, trist i perdut.

Després d’un inici prometedor la intriga es torna més convencional  i es centra en l’embolic en el qual es veu ficat el protagonista sense voler-ho per la possessió, en un principi sense ell saber-ho, d’un rebut de color verd per la compra de dues obres pictòriques caríssimes. Un grup de personatges volen aquest rebut i negocien, manipulen, enganyen, persegueixen, colpegen i maten per ell. Pel camí, entre tanta anada i vinguda i negociació el protagonista coneix l’amor altre cop. Que bonic!

La segona novel·la de John Godey (1912-2006) no és res de l’altre món. El protagonista pateix de mala manera però en cap moment Godey aconsegueix que el lector ho senti com a propi. Bons diàlegs i algun personatge especialment afortunat no és suficient per redimir una intriga allargassada i massa convencional. El final del primer capítol permetia portar la intriga per altres camins menys transitats  però no és el cas. No tot és negatiu. Es nota un gust pels personatges excèntrics i pels  girs argumentals curiosos dins de situacions mil vegades llegides que la fan simpàtica i amena. Acabes per perdonar-li les debilitats perquè intueixes a un escriptor encara verd i encotillat per les convencions però amb potencial.

El moment més increïble del llibre és quan la dona del protagonista apareix en escena i li birla el rebut verd. Ella és odiosa. Ell per recuperar el rebut sense el qual el poden matar en qualsevol moment, i que ella es nega a tornar-li, pren la decisió més ràpida i expeditiva, l’apallissa. Li fot tants cops que acaba amb la cara feta un cromo. Ell es penedeix, però menys. La lectura de quelcom tan políticament incorrecte frapa i per un moment creus que Godey tiba la corda sobre la simpatia i/o empatia que el lector pot tenir amb el protagonista. Un moment interessant. Un altre punt curiós és l'ambigüitat/maldat dels dos personatges femenins. Una és una mala pècora i la noia de la funció es passa tota la novel·la situada en una ambigüitat moral inquietant. La misogínia no és una novetat en aquest gènere precisament.

El millor: és eficaç i entretinguda amb algun moment curiós i interessant.

El pitjor: dóna la sensació que podria ser millor del que finalment és.

Títol original: The Blue Hour

Títol en castellà: El recibo verde

Traducció: H. C. Granch

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1948

Any de publicació: 1955

Pàgines: 237

MAIGRET 13: "L'ombra xinesa" de Georges Simenon

L’any 1932 Simenon va escriure set novel·les amb Maigret de protagonista. Infatigable. És normal que hi hagi peces més aconseguides que d’altres. Però quines són millors i quines són menys bones? Totes tenen una base de novel·la policíaca però ofereixen les pinzellades costumistes de rigor, agudes i intel·ligents, i l’anàlisi psicològic dels personatges típicament simenonià. Totes són diferent i alhora s’assemblen i dóna la sensació que si les uníssim conformarien una enorme novel·la...coherent.

Aquesta, el número tretze del corpus Maigret, és un cas típic de l’inspector. Un home és assassinat d’un tret. Hi ha un robatori. La dona, l’exdona, el marit de l’exdona, l’amant del mort i el fill del primer matrimoni voltegen el cadàver. El passat sempre torna. Maigret reconstrueix la figura i la psicologia del finat a través dels altres. Reconstruir no és el terme exacte. Diguem que fa quelcom que sempre fa Maigret. Posar-se en la pell del mort, interpel·lant-lo, emprenyant-se  amb ell pels seus errors, rient-se de les seves decisions. S’identifica amb el fiambre i el critica alhora.

Els interrogatoris també són marca de la casa. Converses de vegades insubstancials perquè el comissari s’impregni de l’atmosfera que envolta els sospitosos. Si fes una altra cosa no seria una novel·la de Maigret. El punt de partida és el crim, la resta són descripcions de llocs, personatges i ambients. La trama no avança gaire. Tot sembla aturar-se perquè gaudim de com està explicat l’immoble on succeeix el crim i coneguem els seus habitants. Un microcosmos humà on a part de l’assassinat hi ha molt ressentiment,  un suïcidi, bogeria, frustració, etc. Simenon/Maigret es passa pel forro qualsevol mètode deductiu i/o anàlisi de les proves. Ni tan sols li interessa el soroll que pot fer un tret de revòlver en plena nit i que cap personatge menciona. Maigret tampoc ho pregunta. Passant de tot. Un suposat assassí confessa el seu crim sense que Maigret li pregunti res. De fet, sembla que al comissari no li interessi gens el que li explica. Tant és així que es queda adormit. Sensacional cop d’efecte!

De vegades, i aquesta novel·la és un d’aquests casos,  no importa la resolució del cas perquè l’art de Simenon sembla més contemplatiu i analític que no centrat en l’acció que el gènere sembla reclamar encara que sigui mínimament. Menció especial als personatges femenins de la portera de l’immoble on es comet el crim i també per l’amant del mort. Dos personatges que semblen saltar del llibre, vius i versemblants. El final inclou una escena de bogeria com si d’una òpera romàntica es tractés.

El millor: l’escriptura de Simenon pot fer interessant els detalls més grisos de la vida.

El pitjor: la trama policíaca sembla una excusa per (des)escriure el que li agrada.

Títol original: L’ombre chinoise

Títol en castellà: L’ombra xinesa

Traducció: Maria Aurèlia Capmany

Editorial: Edicions 62

Col•lecció: La cua de palla, nº 54 (1ª etapa)

Any: 1932

Any de publicació: 1967

Pàgines: 96

"El personaje imaginario" de Doris Miles Disney

La portada de Fernando Rubio
no és de les més horribles de la
col·lecció

Aquesta novel·la és un exemple de com una bona història amb una premissa argumental atractiva es pot desinflar i acabar destrossada. La premissa argumental no pot ser més interessant. Un grup de iaies, ocioses i amb una vida acomodada que es reuneixen una vegada al mes per jugar a cartes, beure i xafardejar, decideixen omplir i enviar una butlleta a una agència de contactes. S’inventen el nom i les altres dades d’una  noia imaginària, però no la direcció on viu. Posen la direcció d’una d’elles. Una broma innocent. A la setmana reben un llistat amb diversos noms de pretendents, escollits aleatòriament amb ordinador, interessats en la noia imaginària. Un dels nois seleccionats és un psicòpata molt perillós que no pararà fins a trobar-se amb la noia dels seus somnis. Ai las!!!

Es comet un assassinat.... i a partir d’aquí la història perd força. Es desinfla una mica, però res inquietant, res comparat amb el que vindrà després. En un dels pitjors girs argumentals mai inventats resulta que en la mateixa població hi ha una noia amb el mateix nom i amb característiques similars a la inventada. Quina presa de pèl! Quina poca vergonya! Si la història no fos interessant el xoc per aquest desaguisat no seria tan indignant. La part final és l’assetjament de l’assassí a la noia que no sap res. No sap res perquè la policia que està relativament a l’aguait de què passa no l’avisa!!! 

No vaig llençar la novel·la a les escombraries de miracle. La vaig acabar remugant...i ja. Si aquesta entrada tingués un títol seria: els ovaris de Doris. No és la primera vegada que una novel·la es desinfla després d’una bona idea mal desenvolupada. Hi ha moltes novel·les enigma en què la solució és més que dubtosa quan no delirant (el meu adorat John Dickson Carr seria el rei) però això no invalida (del tot) el plaer de la seva lectura. Però fer inviable la credibilitat d’una novel·la que aspira a ella amb un gir argumental intragable és com a mínim irritant. De tots els camins que l’autora podia haver agafat l’escollit és el pitjor. L'escena final permet una breu reconciliació amb l'autora. La protagonista innocent i sola assetjada en una casa gran pel psicòpata remet directament a qualsevol final de novel·la d'Ethel Lina White. Bona atmosfera de perill i suspens molt efectiu. Un final sec i contundent deixa un bon sabor.

Les iaies abans de posar-se en un
embolic de dramàtiques conseqüències

Els meus sentiments vers Miles Disney són ambivalents perquè té gust pels detalls quotidians i els personatges tenen credibilitat psicològica i s’agraeix  la falta d’efectismes barats típics de les novel·les amb psicòpata assassí. El ritme de la narració és lent i uniforme i està molt ben portat. Es llegeix amb gust. Tot molt sòlid i agradable fins al gir argumental comentat abans. No acabaré l’entrada sense unes mini pinzellades biogràfiques.

Doris Miles Disney [1907-1976] novel·lista ianqui amb una carrera literària que comença l’any 1943 i acaba l’any de la seva mort és coneguda bàsicament pel seu personatge Jefferson Di Marco, un agent d’assegurances protagonista de 8 de les seves 47 novel·les. Pel que es veu la vida que portava l’autora no diferia gaire de les dones que surten retratades en la novel·la que comento. Una sort.

El millor: una primera part interessant.

El pitjor: la decepció que provoca la resta de la història (menys el final).

Títol original: Do Not Fold, Spindle or Mutilate.

Títol en castellà: El personaje imaginario

Traducció: Angeles Ortega

Editorial: Forum

Col•lecció: Círculo del Crimen nº 35

Any: 1970

Any de publicació: 1983

Pàgines: 78

"El ganso rengo" de Frank Gruber

Jonnhy Fletcher i Sam Cragg, els dos rodamons creats per Frank Gruber, es troben atrapats en l’habitació d’un hotel de quarta categoria sense un cèntim i amb poques esperances de poder menjar res de res un dia més. Ni tan sols conserven un exemplar del llibre “Todo hombre es un Sansón” que venen pels pobles més misèrrims d’Estats Units. La sort canvia quan un cobrador els reclama uns diners i acaben contractats per ell. El primer treball: cercar una noia que deu uns dòlars. S’inicia així una aventura típica de la parella on van d’un lloc a l’altre sense descans i no paren de posar-se en embolics. Amb un cadàver pel mig i una guardiola de coure plena de monedes antigues en forma d’ànec...coix.

Diàlegs àgils, ritme viu, poques descripcions i molta acció. Res de nou en l'entrega número tretze (de catorze) de la sèrie sobre els dos simpàtics rodamons. Sembla que aquestes novel·les es llegeixen tan ràpid com Frank Gruber (1904-69) les escrivia. Res a criticar. Saps que tens entre mans, no enganyen ningú i procuren evasió. També saps que la parella protagonista començarà la història sense un duro i en el transcurs de la trama guanyaran molts diners per finalment quedar-se pelats altre cop. Un entreteniment naïf i amb encant amb una resolució final del misteri amb un cert enginy on les monedes juguen un paper important.

Fletcher és el cervell entremaliat del tàndem i Cragg és el forçut ingenu i bo. La resta de personatges entren i surten de la història sense esquitxar al lector. Sense respir però sense cap impacte. Tot és molt funcional i ben engreixat. Gruber era un rei de les narracions pulp. Té uns 300 contes i 60 novel·les. Sense contar el 200 guions de sèries i pel·lícules. Intentar fer un catàleg de la seva obra ha de ser més difícil que trobar una bona novel·la en la seva producció.

El millor: és entretinguda i d’àgil lectura.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: The Limping Goose

Títol en castellà: El ganso rengo

Traducció: Maurice Bornand

Editorial: Acme S.A.C.I.

Col•lecció: Rastros

Any: 1954

Any de publicació: 1956

Pàgines: 141