"El castillo sangriento" de Michael Innes

Michael, quin tros d'escriptor
i quina cara de granota

Michael Innes, autor anglès conegut per les novel·les “Hamlet venganza” y “Los otros y el rector” és un escriptor eminentment britànic pel to de les seves civilitzades i cultes històries detectivesques, protagonitzades per George Appebly.

 Appleby i la seva dona veuen interromput un viatge per una nevada. Acaben refugiant-se en un castell, Gore Castel (sí, com sona), al bell mig del qual hi ha un pou amb llegenda. Convidats, tir a l’arc, xantatge, un majordom més espavilat del que sembla i no segueixo perquè paga la pena la lectura i no vull fer cap espoiler.

Un suau humor anglès recorre la trama i els personatges. Sofisticació i intel·ligència en els diàlegs, una especialitat de la casa (amb una magnífica replica final). Una autèntica joia de conte. Ja tocava. Una mica llarg però extremadament entretingut i ben escrit.

Michael Innes - El castillo sangriento

"El crimen de la Porte Maillot" de Marten Cumberland



Una porta lletja de collons dibuixada per
Chaco.



Creia que m’ho passaria pipa amb la novel·leta de Marten Cumberland. Que valent vaig ser agafant el llibre amb una portada horrible (de Chaco, com no) i bruta i unes pàgines grogues, Bufff!!!! Que dura és la vida del lector de novel·letes policíaques !!!

Saturnin Dax, el inspector francès creat per l’anglès Marten Cumberland (1892-1972) i que protagonitzà 34 novel·les em sembla un personatge sense cap atractiu especial. “El crimen de la Porte Maillot” (1948) comença amb una intriga sense gaire interès i lentament com un soufle va creixent. La resolució a diferència de moltes novel·les coetànies conté una explicació al misteri plausible i fins i tot creïble. Alguns dels peròs importants que se li poden fer a la novel·la és la falta d’entitat dels personatges i la nul·la densitat en el desenvolupament argumental. Una mitjania més al cabàs. Cap personatge per recordar ni cap situació no llegida abans. Els diàlegs són fluids i efectius i la trama ocupa en pàgines exactament el que li pertoca. No està allargassada. Que un especialista com Jacques Barzun consideri a Cumberland millor escriptor que Simenon només s’entén si partim de la suposició que quan ho va escriure patia un coma etílic.

Dax és un comissari de policia de novel·la més aviat pla com a personatge i sabem que és francès perquè de tant en tant deixa anar algun sacrebleu per recordar-nos que l’acció transcorre a París. Però tant és perquè l’acció podria transcórrer a Londres, Roma, etc., i quedar-nos igual. Només s’haurien de canviar els noms dels carrers i dels personatges. París no deixa de ser un decorat gratuït sense utilitzar. L’únic moment que et desperta de tanta atonia és quan Dax, per penetrar en un local de vici i corrupció, es disfressa de venedor de diaris....dos paràgrafs tot plegat.

Una portada ianqui que tampoc
és cap meravella

Cumberland quan no escrivia novel·les de l’inspector Dax utilitzava el pseudònim de Kevin O’Hara. Fou editor de revistes i morí a Dublín. Doncs que bé! Saturnin Dax amb el seu bigoti, que no para d’acariciar, i el seu bastó, amb la seva educació irreprotxable i un savoir faire que no perd per molt encarcarats i grollers que siguin els sospitosos i perilloses siguin les trames no provoca cap calfred, ni empatia, ni somriures, ni indignació, ni admiració, només indiferència.

A per la propera! No. Encara he d’explicar una mica de l’argument.

L’argument: una dona apareix morta disfressada de Salomé o quelcom de similar (com Maria Montez en alguna d’aquelles pel·lícules falsament orientals en estridents coloraines només aptes per daltònics camps) en una cabana d’un parc. La galeria de sospitosos habituals: l’exmarit, l’amant, alguna amiga, etc. La investigació de rigor, bla, bla, bla..., i ja!

El millor: És entretinguda i prou. No és gaire cosa, la veritat.

El pitjor: No provoca entusiasme ni rebuig.

Títol original: And worms have eaten them

Títol en castellà: El crimen de la Porte Maillot

Traducció: H. C. Granch

Editorial: Ediciones G. P.

Col·lecció: G. P. Policiaca

Any: 1948

Any de publicació: 1959

Pàgines: 160







"¡Embustero, embustero, se te caeran los dientes!" d'H.R.F. Keating

De Keating només conec dues novel·les de l’inspector Ghote, un assaig sobre com escriure novel·leria policíaca i els contes editats per la revista EEMM [Ellery Queen’s magazine de misterio]. Dubto que tingui moltes més obres editades en castellà (en català ja ni diguem).

No vull semblar un ploramiques però realment  no deixa de ser una llàstima que hi hagi bons autors de novel·la policíaca que quasi no hagin tingut ressò  (pel que sigui) i d’altres autors, menys interesants, tinguin tota o bona part de la seva producció editada.

Keating, un bon escriptor poc conegut
en aquestes contrades

Anem al gra, però. Un bon conte sobre la innocència o/i maldat infantil escrit per Henry Reymond Fitzwalter Keating [1926-2011] aka H.R.F. Keating, és a dir, el creador del inspector Ghote.



"Embustero, embustero..." de Keating

"Los crímenes del unicornio" de Carter Dickson

Quan llegeixo a John Dickson Carr o Carter Dickson sempre em trobo amb els cops d’efecte disseminats en la narració, en la poca entitat que tenen els personatges, en les trames espectaculars però inversemblants, però m’és impossible no quedar fascinat i enganxat a les seves històries i no puc deixar-les de llegir encuriosit en com es podrà resoldre tota la llista d’enigmes, a quin més engrescador, que l’autor va acumulant.

Un home assassinat en un parc amb un forat al cap i les últimes paraules que diu són: unicorn. Un malfactor misteriós especialista en disfresses i un policia quasi tan misteriós com el fora de la llei que el persegueix. Sumem-li a tot això un grup de persones tancades i aïllades en un castell amb el policia, el delinqüent, Henry Merrivale (el personatge fix de les novel·les de Carter Dickson), un amfitrió flegmàtic i misteriós i uns quants personatges més que dubtosos...agitem el còctel amb un assassinat impossible, cops d’efecte continus i una trama milimètricament construïda i el plaer per al lector més exigent d’aquest tipus de novel·les està servit. Resumint, que m’ho he passat pipa.

El primer assassinat no es comet fins la meitat de la novel·la. Una mica tard, la veritat. No és que les primeres cent pàgines siguin avorrides, ni molt menys, doncs està farcida de petits cops d’efecte sempre situats estratègicament als finals de capítol i el lector està ben servit d’entreteniment fins arribar al primer i únic cadàver. L’aparició de sir Henry Merryvale a l’inici de la narració també és un al·licient que s’agraeix encara que va tant perdut com el lector al llarg de tota la novel·la...fins al final, on es dóna una explicació quasi tan delirant com a “La sede de la soberbia”, però no tan impossible.

Una vegada entrats en les investigacions per dilucidar qui és qui, si és el policia que persegueix al delinqüent o a l’inrevés, qui és el mort, com va morir (un forat al front), quina és l’arma homicida, qui és l’assassí, perquè l’han mort, com ha pogut matar-lo l’assassí, que significa la paraula “unicorn”, perquè estan tots els personatges reunits en el castell, etc., entrem en matèria de la mà d’un dels màxims (i més recargolats) exponents de la novel·la enigma. En un moment donat Merryvale ens diu: “aquí no existe realidad alguna, ni personalidad fija, ni nada; el castillo no ofrece ese aspecto de vivienda realmente habitada por seres humanos...”. Ni que ho juri! Si en aquest tipus de novel·les tot és un joc de màscares en un decorat de cartró pedra aquí ho és literalment. En aquesta novel·la l’artificiositat en forma de joc de la novel·la enigma estan portades a l’extrem. La densitat del misteri, exageradament artificial, on tot sembla impossible, on lentament les peces van encaixant en el puzle, és senzillament magistral i molt gaudible. Això sí, has d’aparcar la realitat i entrar en el món de la plausibilitat més elàstica, entre d’altres coses perquè l’explicació final del crim, qui el comet i com es perpetra és de traca. No importa, és un preu molt barat pel plaer que reps.

El millor: un Carter Dickson dels anys 30 en plena forma, és a dir, un plaer.

El pitjor: la traducció és rància i horrible. Quasi arruïna el festival Carr. L’explicació de la paraula “unicorn” no es gaire satisfactòria.

.

Títol original: The Unicorn murders
Títol en castellà: Los crímenes del unicornio
Traducció: Leonardo A. Wadel (per matar-lo)
Editorial: Hachete SA
Col·lecció: Biblioteca de bolsillo. Serien aranja. Nº 64
Any: 1937
Any de publicació: 1944 (2ª edició)
Pàgines: 227

"Una buena vecina" d'Ursula Curtiss

Algunes portades ianquis són la pera

D'altres són més soses

Un conte d’Ursula Curtiss (1923-84) sempre és garantia de qualitat. Si bé no és tan coneguda com altres coetànies conreadores del suspens psicològic, sí que paga la pena comprar (de segona mà) els seus (pocs) llibres publicats en aquestes contrades. La narració escanejada d’una revista d’EQMM té tots els ingredients per passar una bona estona. És un conte amb un humor suau sobre una veïna tafanera i com s’ha de reaccionar davant d’una harpia dominant. Tota una lliçó de savoir faire.

Una buena vecina - Ursula Curtiss

"Mensajero de muerte" d'Anthony Gilbert

L’argument no és per a tirar coets precisament. Un vell actor francès en hores baixes es assassinat en un motel de mala mort al Londres d’inicis dels anys 30 quan suposadament intentava revifar la seva carrera interpretant una pel·lícula. Un reguitzell de sospitosos: el director, el productor, la promesa del seu fill mort, un farmacèutic desaparegut, etc. Tot això unit a unes situacions no gaire versemblants, com per exemple: varius canvis d’identitat amb disfresses, dobles vides increïbles, un conat de love story poc interesant, tràfic de drogues en una xarxa de llibreries de vell com a tapadora!!!, etc.

La cosa no s’anima en cap moment, ni tan sols quan la policia anglesa i l’advocat protagonista de la novel·la es desplacen a París i entra en escena Monsieur Dupuy, un policia francès sense una personalitat interesant i que per desgràcia del lector no aporta gaire interès a la trama.  Res té veritable emoció, ni grapa, ni humor, ni es surt dels camins més convencionals. Gilbert té millors novel·les tot i el relatiu entreteniment que dóna l’obra. En la part final intenta crear suspens però com el protagonisme ha anat variant de personatge al llarg de la peça cap d’ells no té consistència, ni es creïble, el lector va passant les pàgines finals sense sentir cap tipus d’emoció.

No és una novel·la amb el personatge més popular de Gilbert, l’advocat Arthur Crook, sinó la segona de les dues històries que protagonitzà Mr Dupuy, Armand Dupuy, un inspector de la Sûreté parisenca. No m’estranya que Gilbert liquidés el personatge després d’aquesta obra. Lucy Beatrice Malleson (1899-1973) aka Anthony Gilbert escrigué la gens menyspreable xifra de 69 novel·les policíaques. La gran majoria amb l’advocat  Crook com a protagonista. Bé, espero que la propera novel·leta em doni més satisfaccions.

El millor: és eficaç i relativament entretinguda.

El millor: és massa convencional i no té cap moment per recordar. Insulsa.

Títol original: Courtier to death
Títol en castellà: Mensajero de muerte

Traducció: José Mallorquí Figuerola

Editorial: Molino

Col·lecció: Biblioteca Oro de bolsillo

Any: 1936

Any de publicació: 1949

Pàgines: 187

"El pez del verdugo" de John Bingham

Un micro-relat de Bingham (1908-88), un autor anglès amb menys predicament del que seria desitjable. Un assassinat comés per un retardat mental i com l’egoisme de les persones relacionades amb el seu judici acaba influint en la sentència. L’arbitrarietat del òrgans encarregats de l’ordre establert és un dels temes recurrents d’aquest escriptor. El relat sembla el resum d’una de les seves novel·les. Bingham es movia millor en relats llargs i lents on podia teixir amb fruicció la teranyina que acabava destrossant als seus protagonistes. Una petita curiositat. Aquí la teniu.

El pez del verdugo - John Bingham

MAIGRET 2: "El difunto filántropo" de Georges Simenon







El senyor Gallet, un homenet gris, apareix assassinat en un hotelet d’un petit poble. Una galta destorçada per un tret i una ganivetada al cor són les causes de la seva defunció. És estiu i Maigret està sol en el departament, sol, avorrit i suant a dojo. El cas no té cap interès. Bé, això creu ell perquè quan comença a investigar la mort del viatjant gris i mediocre descobreix que portava una doble vida, que no era viatjant, que enganyava a la seva dona, que tenia tèrbols negocis relacionats amb el legitimisme Borbó. L’homenet gris comença a convertir-se en tot un enigma indesxifrable. Maigret comença a sentir-se fascinat per l’homenet que no era ningú. Ningú coneix ningú.

 

La novel·la ens regala alguns apunts simenonians sobre la vida petit burgesa en pobles perduts de la França més profunda, persones corrents amb les seves vides quotidianes, els fums de la petita burgesia de poble, les estacions de tren, les posades, etc. Un plaer retrobar-se amb els personatges de Simenon i la seva mirada dura i entenedora dels defectes humans alhora. També és molt simenoniana en la seva parsimònia. Anava a dir tranquil·litat, però no, és parsimònia el que perceps com a lector. Tot té el seu ritme pausat. Mentre investiga pel poble on han trobat el cadàver del senyor Gallet, Maigret entre interrogatori i interrogatori es pren un refresc amb un sospitós, passeja per la contrada mentre investiga. És una novel·la antiestrès. La paradoxa és que sembla que no hi sobri res, que tot tingui una funció narrativa. Els retrats dels personatges que habiten la novel·la  són una especialitat de Simenon. Tenia la mà trencada per fer interesant l’anodí.

És la segona novel·la de la sèrie Maigret i també la segona de les deu novel·les sobre el personatge que Simenon escrigué l’any 1931. Dir d’ell que era prolífic és quedar-se curt. Com la cronologia de l’escriptura de les novel·les no concorda amb la biografia del personatge principal aquí Maigret ja té 45 anys i en porta uns quants casat. La senyora Maigret només surt en l’últim capítol o Maigret decideix mentir per ajudar a l’esposa de la víctima.



El meu ídol fumant i fumant

 El millor: L’estil. Maigret. La brevetat, concisió i compacitat del narrat.

El pitjor:  Una part final on es carreguen massa les tintes sobre la patètica vida de l’assassinat.

 

Títol original: Monsieur Gallet, décédé.

Títol en castellà: El difunto filántropo

Traducció: Joaquín Jordá

Editorial: Tusquets

Col·lecció: Maigret

Any: 1931

Any de publicació: 1994

Pàgines: 204