"La selva de ojos de jade" de Carter Brown

Més del mateix i no millor. Rick Holman el detectiu/home per a tot és contractat per un productor cinematogràfic perquè vigili a la seva nova estrella italiana, ja que creu que està mantenint relacions amb un actor casat i això podria perjudicar la seva carrera com a actriu. Les coses es compliquen quan la italiana és víctima d’un atemptat. Holman comença a sospitar que no hi ha un pam de net en cap de les persones que rodegen l’actriu.

L’única novetat que aporta aquesta novel·la a les anteriors ja comentades en aquest blog és el moment pseudopoètic que es marca Holman sobre el negoci del cinema com una selva i la mort, com un caçador, que ronda a l’actriu. Símils i metàfores dignes d’un teenager bordenline. Un horror ridícul de dimensions siderals..., però no vaig parar de riure al llegir-ho. Quan Brown es tornava boig i en un rampell de creativitat poètica creia que feia literatura era molt perillós.

Molts diàlegs, una traducció horripilant i ridícula, una mica de sexe light i una mica de violència al final de la novel·leta per despertar al lector mig adormit després de tants tòpics i bajanades low cost.

El millor: la portada i el text de la contraportada.

El pitjor: tota la resta. Necessites teràpia de desintoxicació després de llegir-la.

Títol original: The Jade-Eyed Jungle

Títol en castellà: La selva de ojos de jade.

Traducció: René Cardenas Barrios (mereix una entrada del blog per les seves traduccions)

Editorial: Editorial Diana SA.

Col·lecció: Colección Caiman

Any de la primer edició: 1963

Any d’aquesta publicació: 1964

Pàgines: 159

MAIGRET 40: "Las noches blancas de Maigret" de Georges Simenon

Les nits blanques a les quals es refereix el títol són les nits que Maigret es passarà sense poder posar-se al llit a la recerca del culpable del crim que investiga. Com tinc aquesta mateixa novel·la en una edició anterior (Aymá Editores, SA, en la Colección Albo,r en una edició de 1953) el títol en aquesta edició es El revólver de Maigret i les nits ja no són blanques sinó toledanes. Una nit sense dormir pot ser blanca o toledana. Tela.

Anem per feina. Un Jove li roba a Maigret el revòlver, regal de la policia ianqui d’un viatge als Estats Units, en la seva pròpia casa. Poc després, el cadàver d’un important polític apareix en un bagul. Un conegut de l’inspector li recomana a aquest una entrevista amb un estrany personatge del qual no sabrem mai si és boig o no. Tots aquests ingredients inconnexes comencen a confluir i acabaran portant a Maigret a Londres a la recerca del jovenet que té la seva pistola.

Si moltes de les novel·les maigretanes són novel·les costumistes disfressades de novel·les policíaques, aquesta és una novel·la policíaca amb descripcions de tipus i llocs típicament simenonians però, per sort, totalment policíaca. Conté moltes de les característiques de la sèrie sobre l’inspector, és a dir, un bon inici i un bon desenvolupament i aquesta vegada un final menys precipitat i fallit de l’habitual.

Maigret ja és un personatge conegut i molta gent se sent honorada quan es interrogada per ell sobre algun afer delictiu. Naturalment Maigret segueix sent l’home de poques paraules, esquerp i humà que tots els seguidors de la sèrie esperem.

El millor: alguns moments de suau humor. Les descripcions i el dibuix dels personatges. El final no és tan abrupte i poc treballat com d’altres novel·les de la sèrie.

El pitjor: és una novel·la breu.

Títol original: Le revolver de Maigret

Títol en castellà: Las noches blancas de Maigret

Traducció: A. Hernáez

Editorial: Luis de Caralt editor

Col•lecció: Las novelas de Maigret nº 22

Any de la primera edició: 1952

Any d’aquesta publicació: 1963

Pàgines: 160

"El asesino de Sueño" de Milward Kennedy

The Murderer of Sleep (1932) aquí traduïda (correctament, per una vegada) com El asesino de Sueño és una de les novel·les escrites pel periodista i crític literari anglès  Milward Kennedy Rodon Burge (1894-1968). Jo només el coneixia per la seva novel·la, en col·laboració amb els altres components del “Detection Club”, El almirante Flotante (1931).

Després de fer la lectura de la novel·la en qüestió no queda cap dubte que si s’hagués d’agafar un exemple de novel·la policíaca clàssica anglesa El asesino de Sueño (Sueño és el nom del poblet on transcorre l’acció) podria molt bé fer les funcions. Té tots els elements típics, assassinat(s) misteriós(os) en una bucòlica contrada anglesa, tipologia de personatges que va des del policia atabalat i inepte fins a la criada xafardera i escenes típiques de pub, comissaries rurals i cases senyorials entre altres llocs que un espera trobar en aquest tipus de narracions.

El ritme, per dir-ho finament, és morós i les situacions deductives es barregen amb les costumistes en una narració irònica, detallista i allargassada. Quan estàs immers en la lectura t’adones que el mateix es podria explicar amb molta menys furrafalla i afegitons gratuïts, però el que explica i com ho explica ja t’està bé. Tot plegat pot semblar que és una novel·la avorrida. No és això. No és això si t’agraden, com a mi, aquestes novel·les tranquil·les i sòlides que no et donen cap sotragada ni per bé ni per malament. La llàstima és que tampoc t’emportes cap sotragada quan et diuen el nom de l’assassí. Això sí, la solució final és força enginyosa i rebuscada, com Déu i el gènere manen.

El millor: és una lectura tranquil·la i agradable

El pitjor: una mica més de força, imaginació i concisió s’haguera agraït.

Títol original: The Murderer of Sleep

Títol en castellà: El asesino de Sueño

Traducció: Lucrecia Sanz

Editorial: Emecé Editores SA.

Col·lecció: El Séptimo Círculo nº 6

Any edició original: 1932

Any d’aquesta edició: 1945

Pàgines: 251

"Siguiendo al Santo" de Leslie Charteris

No sóc un admirador de les novel·les de Simon Templar, alies el Santo, famós, avui menys, aventurer i gentleman creat per Leslie Charteris (Leslie Charles Bowyer Yin, 1907-1993). Siguiendo al Santo (Follow the Saint ,1938) en l’edició original anglesa constava de tres històries, The Miracle Tea Party, The Invisible Millionaire i The Affair of Hogsbotham. L’edició en castellà en conté només de dues, la tercera The Affair of Hogsbotham es va despenjar de l’edició. Misteris del món editorial.

La primera història, El té del milagro, s’inicia quan el policia enemic (però menys) del protagonista, l’inspector Eustace Teal, patint ardor d’estomac decideix comprar una borsa de te en una farmàcia. A la sortida de l’establiment és colpejat per un delinqüent. En aquell moment, quina casualitat!, passa el Santo per allà i ajuda al policia portant-lo a casa seva. Simon Templar descobreix que dins de la bosseta de te s’hi amaga una fortuna en bitllets. L’inici argumental no és gaire engrescador i el que segueix tampoc millora gaire.

Una cosa bona, com a mínim, tenia Charteris i és que sabia com explicar una història de forma clara i amena. Potser el que t’explica no té gaire grapa, ni els personatges són creïbles, ni el Santo té punts febles que l’humanitzin però la seva lectura sempre és ràpida, àgil i lleugera i no té cap pretensió. El Santo, un gentleman, desarticula una enorme xarxa de contraban ell solet sense despentinar-se i fent acudits en els moments de més perill. Hi ha un moment que dóna idea de l’estil general de la narració. Charteris referint-se als dolents i naturalment enemics del Santo diu: Si el Santo hubiese sido susceptible al poder destructor del ojo humano, haria ya muchos años que seria una ceniza andante. Sobren les paraules.

                                         

Bastant millor és la segona narració, El millonario invisble, on el Santo s’enfronta a dos assassinats i a la desaparició-rapte d’una persona. Hi ha l’acció típica de les històries de Simon Templar però predomina la intriga i els dots deductius del protagonista. Una delícia lleugera i agradable.

El millor: la segona història enganxa i és realment entretinguda. Passes una bona estona llegint-la.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: Follow the Saint

Títol en castellà: Siguiendo al Santo

Traducció: josé Maria Cañas

Editorial: Luis de Caralt Editor

Col·lecció: -----

Any de la primera edició: 1938

Any d’aquesta publicació: 1957

Pàgines: 192

"El armario de los venenos" de Noël Vindry

L’escriptor francès Noël Vindry (1896-1954) no és un nouvingut en aquest blog. L’armaire aux poisons (1934) és un nou exponent, no gens menyspreable, de la millor tradició francesa del gènere policíac en el seu vessant novel·la enigma o novel·la problema. Aquesta vegada l’argument transcorre en un poblet francès, Brignoles, i se centra en l’assassinat d’una vella rica hipocondríaca i en qui dels seus parents ha comès el crim. Una segona qüestió és com ha pogut la morta ingerir una quantitat enorme d’estricnina si aquest verí té un sabor tan desagradable i fort. No serà l’únic cadàver de la família. L’assassí li agafa gust a enverinar als seus parents i tornarà a atacar.

A la novel·la li costa arrencar. La presentació de la família en la qual se centra l’acció està massa allargassada. Quan un personatge no apareix en unes quantes pàgines Vindry et fa el recordatori de qui és, a quina de les dues branques familiars pertany i els lligams que té amb els altres personatges. Una mica carregós. L’assassinat triga a arribar i l’aparició de la policia sorprèn per les pinzellades iròniques amb què és presentada i la conyeta en la descripció dels seus mètodes i deduccions.

Una tercera sorpresa i no gaire agradable és el que triga a aparèixer Monsieur Allou, el magistrat d’instrucció d’Aix i el personatge fix més conegut  de Vindry. Allou és presentat com un home laboralment fracassat però d’una lucidesa aclaparadora. Només surt al capítol final, com un Deus ex machina, per a resoldre tot l’entrellat, el que sembla impossible doncs tots els sospitosos semblen innocents i culpables alhora i tots semblen tenir coartades. Vindry, exageradament considerat el John Dickson Carr francès, manega amb molta habilitat l’entramat, les pistes, les sospites i tot el relacionat amb una narració de la qual, com a lector, només esperes que t’enganyin per gaudir més de la resolució final.

El millor: és agradable de llegir i és breu (un valor poc habitual). Té el que els cursis anomenen perfum francès.

El pitjor: cap personatge té un interès especial. Tots són bastant plans.

La contraportada.
Una enciclopèdia per 60 pessetes. Corria l'any 1935.

Títol original: L’armaire aux poisons

Títol en castellà: El armario de los venenos

Traducció: ????

Editorial: Hymsa

Col•lecció: La novela aventura nº 93

Any de la primera edició: 1934

Any d’aquesta edició: 1935

Pàgines: 64

"El trágico fin de semana" de Patricia Wentworth

Una novel·la de Patricia Wentworth sense Maud Silver com a protagonista. Una novetat per a mi. La novel·la comença força bé. Dues dones es troben una nit en una petita estació de tren d’un poblet anglès. Estan soles i una d’elles li comenta a l’altra que s’ha trobat, en un compartiment de tren, a un home ferit el qual li ha entregat un petit paquet i la commina a fugir.

Les dues dones se separen i quan la protagonista arriba a la casa on viu i treballa, una casa habitada per dos germans iaios aficionats a investigar fenòmens paranormals, descobreix que l’estranya de l’estació li ha introduït el paquet en la bossa de mà. No sap que fer. El pitjor del cas es produeix quan l’endemà llegeix als diaris la notícia de l’assassinat de la desconeguda. Com és una mica bavava i la novel·la té cent cinquanta pàgines més per a omplir la pavona no va a la policia.

La segona part de la narració transcorre en un casalot perdut de la mà de Déu on la protagonista anirà descobrint gradualment que es troba en perill, un perill mortal. Algú vol el paquet i de pas, matar-la. En cap moment pateixes per ella, potser perquè el s personatges són plans o perquè la trama d’espionatge (estem en plena II Guerra Mundial) no té gaire consistència, sent benèvol.

Heroïna sola, o quasi, en perill, aïllada en un casalot on no es pot fiar de ningú. Tot molt convencional i sense gaire grapa. La novel·la va de més a menys. El suspens no és gaire intens i l’únic que se li pot agrair a la Wentworth és que la història d’amor no ocupi la llargària habitual en les seves novel·les. En cap moment no pateixes per la protagonista i en alguns moments tens ganes que la matin, de borrega com és.

Un thriller amb suspens barrejat amb apunts (o millor, afegitó mal introduït) de novel·la d’espies. Tot bastant indefinit i gris. No provoca res, ni tan sols avorriment. Tot molt tou, convencional, agradable i suau. Sense calfreds. Mil vegades llegit.

El millor: el punt de partença argumental. La seva brevetat.

El pitjor: les diferents peces argumentals no acaben de funcionar com un tot. És convencional en extrem i tova i plana en el dibuix de personatges i situacions.

Títol original: Weekend With Death

Títol en castellà: El trágico fin de semana

Traducció: J. Román

Editorial: ACME AGENCY SR Lda

Col•lecció: Rastros

Any primera edició: 1941

Any d’aquesta edició: 1945:

Pàgines: 192

MAIGRET 63: "Maigret se defiende" de Georges Simenon

Una noia truca per telèfon a casa de Maigret a la nit. Demana ajut. Diu que està sola a la ciutat, sense diners i la persona amb la qual havia quedat per donar-li allotjament l’ha enganyat. Maigret no s’ho pensa dues vegades alhora d’ajudar-la. Tot plegat és una trampa. Maigret cau en ella i ha d’esbrinar la veritat si no vol perdre el seu treball a tres anys de la jubilació.

Una variació argumental amb els mateixos elements de sempre. Aquesta vegada Maigret haurà de lluitar contra rellotge per  desemmascarar qui hi ha darrere el parany del qual és víctima. La resposta passa per una clínica dental, un dentista que a les nits fa d’altres coses a noies joves amb problemes i un delinqüent paralític i la seva amant.

El fan es torba com a casa amb el caràcter esquerp, introvertit i dur de l’inspector, la senyora Maigret com a figura secundaria però important, els estaments oficials com a niu d’interessos polítics, gents i ambients coneguts pels fans de la sèrie com són els bars, la comissaria, la casa de Maigret, etc.

Maigret ja és popular, respectat, temut i quasi una llegenda per a tot Paris. A pesar seu ha sortit als diaris i no pot actuar com una persona anònima. És vell i veu com els temps canvien i els joves s’apropien dels llocs de feina on abans estaven els seus col·legues i amics. És un diplodocus i ho sap.

La novel·la és més del mateix i de la mateixa manera. Un plaer només esguerrat per un epíleg final on tot es resol d’una manera massa cuitada.

El millor: retrobar-se amb Maigret

El pitjor: l’epíleg és sobrer.

Títol original: Maigret se défend

Títol en castellà: Maigret se defiende

Traducció: Basilio Losada

Editorial: Luís de Caralt

Col·lecció: Las novelas de Maigret nº 41

Any de la primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1973

Pàgines: 155