"Dos veces mejor que una" de Pascal Lainé

En una pensió francesa apareix un hoste mort a la banyera. Electrocutat. Algú li ha llençat un assecador del pèl mentre es banyava. Els sospitosos són molt escassos. Entra en acció l’inspector adjunt Robert Lester. Com més pistes troba més incoherent sembla tot plegat. El mort, que no fumava, apareix amb una pipa flotant en la banyera. L’habitació del difunt regirada i amb l’armari rober forçat...., des de dins! El llit del mort apunyalat de dalt a baix formant quatre barres però sense tocar el farcit del matalàs.

El cadàver somriu beatíficament mirant la finestra del bany. Potser somriu perquè és conscient que esbrinar les causes reals de la seva mort serà tan difícil com saber qui el va assassinar. Com sona. No per falta de culpables, sinó per excés d’assassins. Res sembla tenir sentit. No es poden unir les peces per donar una explicació coherent sense que tot plegat no sembli un vodevil grotesc. Lester desesperat i impotent exclama: !Que ganas tengo de volver a mi casa y leer una buena novel·la policíaca!

Les pistes no estan posades per ser unides i trobar així la veritat. Les peces unides no formen un tot coherent. Quan Lester aconsegueix reconstruir el crim, o un dels crims, s’adona que ha d’escollir ell mateix qui és el criminal. Un sol cadàver, vàries morts i una munió d’assassins. Un merder.

La novel·la té moltes coses interessants. La primera: la brevetat. Va al gra sense palla ni digressions ni subtrames que allargassin una història delineada i executada en el seu just espai. Les pàgines justes. Ben mesurada i amb les sorpreses i girs argumentals suficients per enganxar i no deixar-te fins a un final sorprenent.

Pascal cofoi amb  el seu Goncourt

Segona: l’humor. Un humor cruel i una mica satíric. L’inspector és el nebot de Miss Marple. Els pensaments del nebot vers la tieta són divertits i un punt irreverents. Els personatges tenen un component caricaturesc considerable. No hi autocomplaença ni melodrama ni pseudopsicologia en el seu dibuix.

Tercera: està ben escrita. L’estil de Lainé és sec, irònic i punyent. Quan la llegeixes t’interessa tant el que explica com el com ho explica. Una virtut rara en un gènere ple de narracions amb proses carrinclones i planes.

Notes biogràfiques: Aquest autor francès, Pascal Lainé (1942), deixà l’ensenyament per consagrar-se a la literatura. L’any 1972 guanya el premi Medicis per L’Irrevolution i el Goncourt, tres anys més tard, per La Denteillère. Inspirant-se en Agatha Christie escriu els seus quatre llibres policíacs del que el comentat aquí és el primer. Totes quatre novel·les tenen com a protagonista l’inspector Lester. (informació extreta del Dictionnaire des literatures policères de Claude Mesplède).

El millor: és un bon entreteniment.

El pitjor: algun gir argumental és una mica previsible.

Títol original: Plutôt deux fois qu’une

Títol en castellà: Dos veces mejor que una

Traducció: Jordi Marfà

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any d’aquesta edició: 1987

Any primera publicació: 1985

Pàgines: 143