"Daños en la vereda" d'August Derleth



La portada de Bocquet no és gaire distingida.

                               

No havia llegit mai cap novel·la policíaca d'August Derleth (1909-71), un dels amics epistolars més famosos de Lovecraft i editor de les seves obres. Sabia, això sí, que tenia unes quantes novel·les del gènere i que era mínimament conegut pels contes de Solar Pons, un personatge èmul i admirador alhora de Holmes.

La novel·la “Daños en la vereda” (1944) és la vuitena del cicle de deu que protagonitza el jutge Ephraim Peck, ubicades totes elles en la població de Wisconsin, Sac Prairie. Una vegada llegida la novel·leta de marres la veritat és que la ubicació geogràfica no té cap importància en el desenvolupament de la trama, ni juga cap paper en el caràcter dels personatges, ni importa un rave en quin poble ianqui es situï l’acció de la mateixa.

Tot i que no és avorrida, és eficaç i de ràpida lectura, la sensació d’haver-la llegit unes quantes vegades abans amb altres noms, altres personatges i amb variacions argumentals es feia palesa a mesura que avançava la trama. El millor que es pot dir d’ella és que és mínimament eficaç en la construcció i descobriment del misteri (i assassinats) i que alguns diàlegs són bons. Hi ha una temptativa de construir un personatge interessant en la figura d’Alejandro Moro, però Derleth sembla adonar-se'n i la dilueix ràpidament, no sigui dit que la història pugui tenir algun punt d’interès.

Les ilustracions  de  Vicente Roso són encara pitjors.

Quan tot és tan adotzenat i trillat l’única possibilitat que la novel·la provoqui alguna espurna de plaer seria amb la creació d’un personatge principal molt atractiu, en aquest cas el jutge Peck. Un cas paradigmàtic d’això és Nero Wolfe. Els arguments de les novel·les de Rex Stout no són especialment engrescadors (amb excepcions) però el personatge principal és una gran creació. El jutge Peck no entraria precisament en aquest selecte grup de personatges memorables. No sembla tenir cap personalitat i les deduccions no són res de l’altre món precisament. La grisor de la trama va en paral·lel al nul interès d’uns personatges psicològicament plans i unes situacions moltes vegades llegides.

Argumentalment l’acció comença quan una veïna del jutge vol que aquest investigui qui està ocasionant desperfectes en les rodalies de la seva casa. Una casa on viu tota la família. Amb el desvetllament d'alguns passats delictius i un parell de cadàvers desprès el jutge acaba per solucionar el misteri, descobrir al culpable després de posar-li una trampa sense el més mínim suspens i adéu-siau, si te llegit no m'en recordo.

El millor: he de fer meditació transcendental per trobar quelcom que es pugui recordar de tot plegat. 

El pitjor: creure que gaudiria d’una bon misteri i trobar-me amb aquesta mediocritat.

Moraleja: He de seleccionar millor el vici.

Neslé Soulé i algunes portades de Bruguera

                                                                                                       A Mònica Jarne

El dissenyador argentí de moltes de les portades dels llibres de l’editorial Bruguera, Nesle Oumar Soule que firmava Neslé Soulé (de vegades també firmava amb l’altre grafista argentí de la factoria Bruguera, Spagnuolo), mereix un reconeixement dels aficionats a la novel·la negra (i de la resta de gèneres també) per l’impacte de molts dels seus dissenys. No he pogut trobar informació sobre ell, ni tampoc d’Spagnuolo enlloc.  Moltes de les seves portades mostraven fotogrames de pel·lícules amb un disseny força vistós i de vegades fins i tot atractiu, però sempre molt pulp. Aquí podeu veure alguns dels seus treballs.

           

                                                                           

                                                                                                                                  

"El 31 de febrero" de Julian Symons

Estic una mica preocupat perquè els possibles lectors d’aquest blog es troben sempre amb contes escanejats (el tema de l’escaneig és un turment, doncs mai queda bé) de fa molts anys, i les novel·les recensionades són de l’any de la pera. Com ja heu descobert  sóc un addicte a la novel·leria  policíaca retro.

De cara a l’any vinent m’he fet el propòsit de llegir obres actuals, o si més no d’autors vius i barrejar-ho amb obres que no es reediten, o bé que fa poc temps eren al mercat i són poc conegudes pels afeccionats.

L’obra de la que penso parlar avui no és de la més aferrissada actualitat però feia temps que la volia llegir, i després de gaudir-la vull fer alguns comentaris sobre ella i el seu autor. Parlo de la novel·la “El 31 de febrero” de Julian Symons. Aquest escriptor és conegut, sobretot, pel seu assaig “ Historia del relato policial”. El títol original en anglès especifica que es tracta d’una història, la seva, sobre el naixement i l'evolució històrica del gènere policial. Una mirada personal i d’aficionat a aquest gènere. És un llibre que m’ha acompanyat des que Bruguera el va editar als primers anys 80. Acompanyar és el verb adient, doncs és un llibre que encara ara consulto i remiro.

Ha sigut una guia i una lectura durant molts anys que m’ha permès conèixer i descobrir molts autors. És cert que té molts tics tipics dels assagistes de parla anglesa, és a dir, la selecció efectuada d’autors i obres és bàsicament anglocèntrica (els comentaris sobre Simenon són positius però tebis per considerar les seves obres com poc policíaques) i en el cas de Symons, clarament “conservadora”. El terme “conservador” no és en cap cas pejoratiu i tampoc estic convençut que sigui la paraula adecuada per definir-lo. Com l’entrada del blog versa sobre una de les seves primeres novel·les "matarem" el tema aquí.

La col·lecció “El septimo círculo” va treure una edició d’aquesta obra. No la tinc. Sóc un fetitxista d’aquesta col·lecció i per desgràcia m'he conformat amb la lectura d’aquesta novel·la en l’edició viutentera d’Orbis. He sacrificat la portada de José Bonomí per la de Neslé-Soulé, més provocativa i vulgar, més pulp.

He de confessar que les obres de Julian Symons s’apropen molt  al model de novel·les de gènere que m’agraden. És cert que de vegades li falta força en la descripció de les situacions, però les seves virtuts superen amb escreix les possibles mancances que un escriptor tan “civilitzat” pugui tenir.  Les seves obres acostumen tenir un  personatge central complexa i amb una psicologia ben dibuixada. Un personatge creïble! Un lector de la seva obra trobarà que cada novel·la  és diferent de l’altre però que juntes dibuixen una concepció del món i de l’ésser humà comprensiva però gens gratificant. Res de formules narratives que una vegada provades comercialment es repeteixen llibre rere llibre. Les situacions narrades són plausibles, els arguments ben travats i les trames bastant interesants sense cap tipus d’efectisme barat ni gaires llocs comuns.

“El 31 de febrero” a més de tot el que he exposat té una particularitat que la fa encara més interesant. Planteja una reflexió gens maniquea sobre la veritat i la realitat mitjançant un viatge cap a la bogeria del protagonista. Un ésser alienat i psicòtic que descobreix  la porqueria de vida que porta a mida que s’allunya més del món real. Una fugida imparable de la realitat vers ell mateix.

Hi ha un assassinat, és clar. La dona del protagonista cau per les escales quan cerca una botella de vi. Hi ha un judici i en surt exculpat. Un policia sospita d’ell i cerca la veritat. El policia, un fanàtic Javert,  ridícul i amenaçador alhora, comença a jugar al gat i la rata amb el presumpte assassí. El marc de la trama és l’empresa de publicitat on treballa el protagonista. Symons, de jove, treballà en una d’aquestes agencies publicitaries i el retrat que en fa d’elles  és molt creïble i crític. El pas del temps dona a les descripcions del funcionament empresarial de mitjan anys quaranta (la novel·la és de l’any 1950) un vernís d’època ja desapareguda i confereix un toc melangiós involuntari a la novel·la.

L'obra es basa en la construcció del personatge principal i val a dir que Symons s’esmerça en donar-li entitat i descriure amb una bona progressió dramàtica la cada vegada més acusada dissociació entre el món que l’envolta i el món irreal en el que s'endinsa.

A la novel·la li costa una mica arrancar. Tot i així la presentació dels personatges principals, les tares psicològiques que marcaran l’esdevenir del protagonista i la incertesa del que ha passat amb la dona de l’heroi estan ben exposades. L’aparició del  policia i la primera conversa amb el protagonista donen embranzida a la història i a partir d’aquí la narració no perd el seu ritme, un ritme morós i sense alts i baixos.  El crim és quelcom de secundari, una excusa per explicar de forma suau i corrosiva alhora la destrucció psíquica d’un home.

Tot i que Symons té novel·les millors és una lectura  recomanable.

El millor: Una bona descripció de la psicologia del protagonista i la seva progressiva deriva. Personatges i situacions creibles. Té més d’una lectura superficial.

El pitjor: Li costa engegar. El ritme és en alguns moments massa morós (a mi m’agrada, però entenc que a un lector acostumat a la acció sense fre pugui tirar-li enrere).

"Una edad difícil" de Brian W. Aldiss

Brian W. Aldiss, l’autor de ciència ficció, no conreà mai la novel·leria policíaca, que jo sàpiga, encara que alguns dels seus contes toquessin de refiló el gènere. En recordo un que no estava gens malament editat en el volum 17 de “Las mejores novelas policiacas”. Una molt bona recopilació de contes en el que no hi figurava cap novel·la. Aquest conte tampoc es pot adscriure al gènere de” lladres i serenos”, i després de llegir-lo encara no sé que fa publicat en la revista EQMM. Suposo que Aldiss en els anys seixanta tenia molt de predicament i era un bon esquer per vendre la revista.  El conte no està malament, però és un pèl pretensiós.

Una edad difícil - Brian W. Aldiss

"Noche fría en el lago Lenore" de Jonathan Craig

Jonathan Craig és un dels varis pseudònims que utilitzà Frank E. Smith (1919-1984). Escrigué aproximadament 450 obres, repartides entre westerns, novel·les de terror i policíaques Un gran treballador.

La veritat és que no li haguessin donat mai el Nobel de literatura. Per dir-ho clar i català, és un escriptor de literatura pulp. De la bona, això sí. Com tants d’altres que han aparegut per aquestes conrades blogueres, i com tants d’altres que no trigaran a fer acte de presència.

Que seria del lector de novel·les policíaques sense aquests autors? Eren únics condimentan les històries que explicaven. Craig no enganya a ningú (potser perquè no pot) i no defrauda tampoc. Narracions ràpides i que mai avorreixen. Tot un professional alhora d'explicar una història de la forma més clara, entenedora i entretinguda. Sense subtileses de cap tipus ni complicacions. No cal demanar-li més. Jo no faig. El conte "Noche fría en lago Lenore" és un bon exponent del que dic. Un conte molt entretetingut. L’oblidaràs ràpidament, però mentre el llegeixes no podràs parar fins arribar al final.

Per animar el cotarro aquí teniu algunes portades de revistes policíaques ianquis. Això sí que és saber vendre una revista!

Noche fría en el lago Lenore - Jonathan Craig

"El inspector Maigret fuma en pipa" de George Simenon

El conte com una novel·la reconcentrada. L’esquelet d’una narració que demana més espai. Molts escriptors policíacs enfoquen els seus contes com anècdotes o trucs de mag que no donen per la llargària d’una novel·la perquè neixen com idees petites i són confinades en espais petits. Menys autors opten per concentrar un argument que podria donar peu a una narració més llarga i la redueixen a l’espai, sempre agraït, del conte. Aquest conte pertany a la rara categoria d’una narració comprimida. Sense espai per la descripció d’ambients populars i humans tan típica de Simenon. Al gra. Sense floritures estilístiques. No està gens malament. Ja direu.

El inspector Maigret fuma en pipa - Georges Simenon

"Un instrumento contundente" de Georgette Heyer

Fa uns tres anys aproximadament vaig descobrir a Georgette Heyer llegint “La hija del faraón”, una novel·la romàntica (un gènere que no m’entusiasma) ambientada, com quasi totes les seves obres, en l’època de la Regència anglesa. Així vaig descobrir el seu gust per l’ambientació detallada, els personatges ben dibuixats, els diàlegs enginyosos, les situacions típiques i tòpiques d’aquest tipus d’obres tractats a l’estil Jane Austen, és a dir, amb elegància i intel·ligència, i vaig convertir-me en un fan amb ganes d’empassar-me més llibres seus.

Amb temps, ajut i el mercat de Sant Antoni vaig anar localitzant algunes de les seves obres, “Arabella”, “Aquellas viejas sombras”, etc. Posteriorment, vaig descobrir que era una reputada escriptora de novel·les policíaques. Vaig comprar per internet “Un instrumento contundente” (1938). Una novel·la policíaca clàssica anglesa amb un tractament de comèdia lleugera molt agradable. La sorpresa que em provocà la seva lectura és directament proporcional a l’enginy de la solució del misteri plantejat.

Es comet l’assassinat de rigor en una casa amb jardí. Una colla de sospitosos que rondaven pels matolls la nit del crim, la reconstrucció minuciosa dels horaris i les coartades,....fins arribar a la conclusió que ningú no l’ha pogut cometre perquè la unió de coartades i hores no quadra, amb l’afegitó que no se sap amb quin objecte han mort la víctima.

La solució final és molt enginyosa. A l’estil de la Christie. De tant evident, no ho veus. Durant tota la novel·la ho tens davant i només quan res no quadra comences a entreveure la veritat. I aleshores, com a lector, et passa el mateix que amb la lectura de les seves novel·les romàntiques. Sospites com acaba, però el plaer que et dona la lectura fa que no abandonis el llibre fins el final.

No comprenc com l’Editorial Salamandra quan va començar a publicar algunes novel·les policíaques de l’autora (no en té tantes) no reedites aquesta joia i sí ho fes amb d’altres no tan brillants. Si algun dia cau a les vostres mans no la deixeu escapar.

El millor: L’estil, la construcció, els diàlegs i la solució final.

El pitjor: Si ets un aficionat a aquest tipus de novel·les, és a dir, un lector moooolt desconfiat, pots descobrir la veritat abans que l’inspector Hannasyde. Però és igual, creu-me.

Molt recomanable.







Georgette amb el seu gos

"El cadáver fugitivo" d'Ellery Queen

El títol d’aquesta entrada no és cert. La novel·la que comentaré no fou escrita pel binomi de cosins Frederic Dannay i Manfred. B. Lee, és a dir, Ellery Queen. M’explico. L’any 1940 s’estrenà la pel·lícula “Ellery Queen, Master Detective”, una més d’una sèrie d’entranyables pel·lícules de sèrie B que utilitzaven la popularitat del detectiu amateur perquè la Columbia fes calaix. En aquest cas va ser dirigida per Kurt Neumann, i el paper protagonista l’encapçalava l’actor Ralph Bellamy que encara protagonitzaria 3 entregues més.

L’argument partia de la novel·la, aquesta sí, d’Ellery Queen “The Door Between” (1937), aquí coneguda com “Tras la Puerta cerrada”. La novel·la del guió de la pel·lícula el titularen com aquesta i es publicà un any després d’estrenat el film. Una reedició de la novel·la l’any 1968 li canvià el títol per “The Vanishing Corpse”. No crec que el guionista de la pel•lícula, Eric Taylor, novel·lés el seu propi guió. Tampoc aquest tipus de novel·les eren un cas aïllat, doncs hi ha dues novel·les més de pel·lícules d’Ellery Queen. Els cosins tenien els drets del personatge i traçaren les línies argumentals dels guions encarregant a algun “negre” l’escriptura de la novel•la. L’autor d’aquesta peça és, doncs, un autor fantasma.

De “Tras la Puerta cerrada” només agafa una part de l’explicació final del misteri, amb l’aparició d’un animal lladregot i la idea d’una malaltia terminal del personatge-víctima com a motor de la trama. Fins aquí les coincidències. “El cadáver fugitivo” és un típic misteri de cambra tancada àgilment desenvolupat i no molt brillant resolució (podrien haver aprés de John Dickson Carr) en el marc d’una clínica de salut de luxe que és només això, un marc. La resta és una successió d’escenes que poc tenen a veure amb una novel•la enigma d’Ellery Queen. Recordo (fa anys que la vaig llegir) que “Tras la Puerta cerrada” tenia una història d’amor carregosa que en aquest cas l’anònim autor ens l’estalvia.

L’obra té dos aspectes curiosos. El primer és el final, on la relació d’Ellery i Nikki no acaba en noces, i per l’època seria considerada bastant agosarada i lliberal. L’altre aspecte curiós és l’autocitació d’obres del mateix Ellery. A l’inici de l’obra el sergent Vellie li demana al protagonista una firma del seu (magnífic) llibre de contes “Les aventures d’Ellery Queen”. Fals autohomenatge i autocitació, doncs l’autor és desconegut.

Un lector mínimament avesat a les novel·les del binomi d’escriptors, com a mínim d’alguna de les deu o dotze primeres, que són les millors de tota la seva producció, sap que la densitat dels puzles, la complexitat de les trames, la brillantor de les solucions i el gruix dels llibres dista molt de l’agradable, breu i lleugera lectura que depara “El cadaver fugitivo”. Aquesta sembla més una comèdia sentimental policíaca, com les de la sèrie “El hombre Delgado” de la Metro, que una novel·la problema, l’especialitat de la parella.

Amb això no vull dir que la trama no sigui entretinguda i plaent, però sembla un guió d’una pel•lícula, que és el que realment és, i no una novel•la de l’època daurada de(ls) l’autor(s). Ellery Queen és el pseudònim amb el que firmaven els llibres els dos escriptors abans ressenyats i també el nom del detectiu i escriptor de les seves pròpies aventures. En aquests anys els cosins-autors van començar a deslligar-se de la novel·la enigma que ells mateixos havien portat a cotes difícilment superades i començaren, adaptant-se als nous temps, introduint trames mes properes a la realitat (?) i densificant un mica més la psicologia dels personatges. Amb això guanyaren qualitat literària però perderen complexitat els recargolats entramats de les seves novel·les venidores. Curiosament, en aquesta novel·la, el protagonista coneix a la seva secretària/novia Nikki Porter. Un personatge innecessari que apareixerà al llarg de les properes novel·les i que l’única finalitat que sembla tenir és la de donar una (casta) vida sentimental, que no sexual, al protagonista.

El millor: és agradable, lleugera i breu

El pitjor: només és agradable, lleugera i breu. No té les qualitats d’una bona novel·la d’Ellery Queen. Sembla un guió de cinema, encara que aquest fet, avui, quan la gran majoria de novel·les de gènere ho semblen, ja no sé si és o no un defecte.

Perfectament oblidable. No perdis el temps llegint-la.

Els premis Edgar. Del 2000 al 2012 (2)

La recerca de novel·les premiades amb els Edgar pot arribar a ser un maldecap. Us deixo el llistat de les novel·les premiades des de l’any 2000 fins el 2012.

Primer l’any del premi, nom de l’obra i l’autor i sota la traducció en castellà (si n’hi ha), l’editorial, l’any de publicació i les pàgines.

2000. BONES-JAN BURKE. No hi ha traducció.

2001. THE BOTTOMS-JOE R. LANSDALE
CUANDO EL RIO SUENA. RBA LIBROS, 2003. 315 pags.

2002. SILENT JOE-T. JEFFERSON PARKER

EL SILENCIO DE JOE. Editorial Diagonal, 2002, 446 pags.

2003. WINTER AND NIGHT-S.J.ROZAN
INVIERNO Y NOCHE. La Factoría de las Ideas, 2005. 349 pags.

2004. RESURRECTION MEN-IAN RANKIN

RESURRECCION. RBA libros, 2008. 592 pags.

2005. CALIFORNIA GIRL-T.JEFFERSON PARKER

LA CHICA DE CALIFORNIA. Roca Editorial De Libros, 2006, 352 pags.

2006. CITIZEN VINCE-JESS WALTER

CIUDADANO VINCE. La Factoría de Ideas, 2007, 318 pags.

2007. THE JANISSARY TREE-JASON GOODWIN

EL ARBOL DE LOS JENÍZAROS. Editorial Seix Barral, 384 págs.

2008. DOWN RIVER-JOHN HART. No hi ha traducció.

2009. BLUE HEAVEN-C.J. BOX. No hi ha traducció.

2010. THE LAST CHILD-JOHN HART. No hi ha traducció.

2011. THE LOCK ARTIST-STEVE HAMILTON

El CHICO. Ediciones Pàmies, 2012, 368 pags.

2012. GONE-MO HAYDER. No hi ha traducció, encara.

Els premis Edgar (1)



Aquest premi és un crim 

Com cada primavera, el mes d’abril ens porta els premis Edgar, organitzats i entregats per la MWA, és a dir, els “Mystery  Writers of America”. Dins dels Edgar hi ha categories per a donar i vendre, des de la millor primera novel·la, el millor conte, la millor novel·la juvenil, el millor episodi d’una sèrie, etc., i des de 1955 el premi amb més "pedigrí" després del premi gros, que és el de la millor novel·la, és a dir, el "Grand Master".

Llegint qui era la premiada d'aquest any com a “Grand Master”  no he pogut deixar de sentir una mica d’enyorança i neguit. La guanyadora és Martha Grimes. Potser algun lector una mica veterà recordarà que l’editorial Molino publicà a finals dels anys vuitanta 8 de les seves novel·les venent-la com la nova Agatha Christie. Una campanya de màrqueting equivocada que només podia enfonsar-la de cara al lector i relegar-la a la no traducció de les seves obres “in saecula saeculorum”, com així succeí.

Els guardons de “Grand Master” es començaren a donar l’any 1955 i el primer recaigué en l'Agatha Christie. És curiós com aquest premi no es tornà a entregar fins l'any 1958 (no seria per falta d’escriptors iaios amb una carrera brillant darrera seu) per repareixer després de forma intermitent, de tal manera que en els anys 1960,65,68 i 77 no es donaren. A partir de 1978 fins avui s’entrega de forma ininterrompuda. Ah! Se m’oblidava. Una taca negra en el guardó. En el 2007 se li donà a Stephen King(*)!!! Quines novel·les policíaques ha escrit aquest home?

Però els Edgars (sí, en honor a l’inventor de la fórmula que ha convertit en milionaris a molts escriptors, Edgar Allan Poe) no sempre premiaren a la millor novel·la de l’any (anterior). La MWA es fundà el 1945 i ja a l’any següent donaven els primers premis, però només a la primera millor novel·la com a única categoria. Aquell any se l’endugué “Watchfull at night” de Julius Fast. Fins l’any 1954 no apareix la categoria de millor novel·la. Des de l'any 1946 fins al 1953 la nòmina de guanyadors inclou entre d’altres a Fredric Brown per “La trampa fabulosa” o “The horitzontal man” d’Helen Eustis (Déu n’hi do).

A partir de 1954 es guardonen la millor primera novel·la i la millor novel·la. La primera millor novel·la d’aquell any va ser “Una besada abans de morir” d’Ira Levin i la millor novel·la “Beat not the bones” de Charlotte Jay.

La guanyadora d’aquest any en la categoria estrella de millor novel·la ha sigut Mo Hayder per “Gone”, encara no publicada si no estic mal informat. Entre els finalistes amb els que competia Hayder hi ha l’última novel·la de Philip Kerr, tota una garantia de qualitat. Molt bona ha de ser “Gone” per haver batut a “Field Gray” de Kerr. Quan les tradueixin, si és que ho fan, ja en parlarem.





(*) "The colorado kid" és l'única novel·la policíaca escrita per King. "22/11/63" és un thriller i algunes narracions de "Full dark, no stars" podrien entrar dintre del genere, encara que aixó no és gaire difícil donades les amplades i metamorfosis del mateix.

MAIGRET 1: "Pietr, el Letón" de Georges Simenon

En la primera de la sèrie de novel·les amb l’inspector Maigret de protagonista, aquest ja apareix perfectament dibuixat com a personatge. És el Maigret que anirem coneixent més a fons en les següents novel·les, sense gaires variacions, ni amb trets de la seva personalitat realment nous al llarg de les seves setanta cinc novel·les (més els contes).

En el primer capítol, la seva presentació en societat, apareix lacònic, professional, casat amb una dona que encara no sembla tenir nom i que fa acte de presència en l'últim capítol, bevedor de cervesa i golafre amb els entrepans. El veiem treballant en la seva habitació-despatx de la Sureté parisenca i sempre acostant-se a l’atrotinada estufa central per escalfar-se una mica.

No he llegit cap de les novel·les de Simenon abans que crees el personatge que el va immortalitzar. Sobta una mica que ja en aquesta novel·la primerenca apareguin els trets estilístics que un lector “maigretà” s’espera trobar en una obra de la sèrie. És a dir, estilització i sobrietat, pinzellades  descriptives que en poques línies dibuixen un ambient creïble o un personatge versemblant.

Simenon, en una entrevista, digué que el protagonista de les seves novel·les sempre era l’ambient. És bàsicament cert. Però per sort per al lector en “ Pietr, el Letó” no construeix una novel·la de costums amb una lleu trama policíaca, sinó que crea una novel·la de gènere, amb tots els ets i els uts, sense deixar de banda les descripcions d’ambients i personatges populars.

 La creació de personatges creïbles, sense cap característica ni destacable ni extraordinària. Persones normals amb debilitats. Assassins i policies són tractats per Simenon amb la mateixa comprensió, sense judicis morals, ni càstics exemplars, ni moralina de cap tipus.

La trama no presenta gaires complicacions. Es comet un assassinat en un tren. Maigret veu sortir de l’estació al suposat assassí. Intenten matar a Maigret. Es cometen un parell més d'assassinats per mantenir l’interès del lector. Seguiments als components d'una (mini) banda de delinquents, investigacions, interrogatoris, confessió final del criminal, etc.  Res de nou, tot llegit i rellegit moltes vegades. Però tot això explicat per un estilista com Simenon aconsegueix quelcom de molt difícil en una novel·la policíaca. Que no et desentenguis de la història que t’estan explicant encara que l’enigma a resoldre sigui poc excitant. Una qüestió d’estil. No és tant el que, sinó el com. Menys és més. Una lectura molt recomanable per a simenonians despistats i lectors amb bon paladar.

El millor: La concreció narrativa; la descripció d’ambients i la creació de Maigret. La pots començar i acabar en una tarda hivernal de diumenge.
El pitjor: Una trama policíaca sense gaires sorpreses i alguna frase que sobta una mica, com en l'inici del capítol 14: “totes les races tenen la seva olor, que les altres races detesten”. Un pèl inquietant potser?

"Viejos amigos" de Mario Lacruz



Mario Lacruz

Seguint amb l’escaneig dels contes de la revista “Gimlet” (número 13) aquesta vegada li toca el torn a un conte de l’escriptor barceloní Mario Lacruz (1929-2000). El conte, curiosament, no és policíac i tracta del desencís, del pas del temps i de com aquest ens afecta. La seva inclusió en una revista especialitzada en el gènere negre només s’explica pel fet que Lacruz és l’autor d’una novel·la policíaca important, “El inocente”(1953).

 Com no sóc gaire aficionat a la literatura negra espanyola. No he llegit “El inocente”, una obra percussora (amb permís de García Pavón) de la novel·leria policíaca d’aquestes contrades. Per acabar d’adobar–ho confessaré que les meves lectures de literatura policíaca espanyola són més aviat minses i es redueixen a alguns Vázquez Montalbán i García Pavón i para de contar. Ni Andreu Martín, ni Juan Madrid, ni cap dels novíssims actuals.., algun dia hi posaré remei. O no.

Viejos amigos - Mario Lacruz

"A quien encuentre esta carta" de Victor Canning

Aquest prolífic escriptor anglès és (poc) conegut per ser l’autor de la novel·la “The Rainbird Pattern”, que donà peu a l’última pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Family Plot”.

Va escriure a un ritme d’una novel·la  per any des de 1947 fins 1985, un any abans de la seva mort. Les quatre novel·les amb en Rex Carver,  l’únic personatge fixe que va crear, li van donar una certa popularitat.

També va escriure guions per al cinema i la televisió, a part de molts contes. Les seves obres no es reediten i si algú té una malaltissa curiositat per degustar-les haurà de buscar en la col·lecció “El séptimo círculo” i en d’altres amb menys pedigrí cultureta.

El conte que proposo és agradable i lleuger, res de l’altre món, però suficient per passar una bona estona. Sense complexitats ni subtileses. Com l’autor.

 A quien encuentre esta carta - Victor Canning

"Viejas amigas" de Dorothy S. Davis

Encara que aquest conte pot encabir-se dins del gènere policíac seria en el suspens psicològic on quadraria millor. Un exercici d’introspecció psicològica sobre l'amistat i la frustració, carregat d’una tensió creixent portada amb bona má per l'autora. No és el millor conte que he llegit de la Davis, però sí una bona història per passar l’estona.

Dorothy Salisbury Davis (1916) és una americana d’Illinois. Començà la seva vida laboral com a publicista i la seguí com a bibliotecària. Debutà amb la novel·la “The Judas Cat” (1949), seguida per “The Clay Hand” (1950). La seva obra més famosa és “A Gentle Murderer” (1951) que en aquest racó del món es va titular “El amable asesino”. També cal destacar dins de la seva producció la novel·la “Where the Dark Streets Go” (1969) i les quatre novel·les amb personatge fixe, Julie Hayes.

Aquest conte s’edità en el número 14 i últim de la breu, mítica i excessivament mitificada revista de gènere negre de principis dels anys vuitanta, “Gimlet”. Avís a navegants: amenaço amb anar “penjant” la resta dels contes inclosos en aquest número en properes setmanes....vosaltres mateixos.

Viejas amigas - Dorothy S. Davis

"Puertas adentro" d'Edmund Crispin

Fa uns quants anys vaig treure d’una biblioteca la novel·la “El bazar diabólico” d’Edmund Crispin (1921-78) en una edició dels anys cinquanta de l’editorial Alhambra que, per ser benvolent, es pot dir que tenia una traducció “justeta”. Tot i així, em vaig convertir en un fan de Crispin, del seu humor típicament british i sobretot de Gervase Fen, un professor de llengua i literatura anglesa que, com molts altres detectius diletants, mai treballa i, per sort, tampoc sembla tenir cap vida sentimental (tot un destorb en una novel·la policíaca de la vella escola).

El problema vingué després, ja que deixant de banda “El caso de la mosca dorada” editat en la sensacional col·lecció pulp dels anys vuitanta “El Club del Misterio”, no vaig trobar més novel·les de Crispin editades en castellà.

Fins ara. L’Editorial Impedimenta ha començat a reeditar l’obra de Crispin començant per “The Moving Toyshop” (1946) ara rebatejada amb més encert però menys impacte com “La juguetería errante”. Una edició molt acurada amb una traducció magnífica. No cal que digui que sóc fan d’aquesta editorial...si segueix així, donant satisfaccions als lectors més “clàssics” de novel·les policíaques, de misteri, negres, o com vulgueu anomenar-les.

Impedimenta, escoltant les meves silencioses pregàries, acaba d’editar “El canto del cisne” (1947), la quarta aventura de Fen. Esperem que segueixin amb la sèrie, que tampoc és tan llarga: nou novel·les i dos reculls de contes.

Aquí teniu un (mini) conte de Crispin editat en la revista “Selecciones Ellery Queen”, la versió en castellà de la revista ianqui “Ellery Queen’s Mystery Magazine”, que l’editorial xilena Zig-Zag publicà als anys cinquanta. Tot un detall. De res.

Puertas adentro - Edmund Crispin

"Modales para morir" de Celia Fremlin

Celia Fremlin (1914-2009)

Borges creia que el format que millor li esqueia a la narració policíaca era el conte, més que la llargària de la novel·la. Un comentari força encertat que, per desgràcia, molts escriptors passats i actuals quasi sempre s’han passat pel forro, fent-nos llegir totxos amb arguments artificialment estirats.

En les narracions policíaques hi ha novel·les que són contes allargats i, en menys ocasions, contes que necessitarien un major desenvolupament de la història per acabar de d’arrodonir-la. Aquest és el cas del conte “Etiquette for Dying” (1977) de Celia Fremlin.

Una autora anglesa poc traduïda al castellà i menys, o gens, al català, amb una producció no gaire extensa de dinou novel·les i bastants més contes publicats, sobretot, en la revista ianqui EQMM. Si algú la pot recordar avui  és per la seva novel·la de debut, amb premi Edgar inclòs, “Las horas que preceden al alba”(1958).

Us proposo una miniatura, una mica descompensada i amb un desenvolupament no del tot equilibrat, però intensa i fruïble.... i amb sorpresa final.

Modales para morir - Celia Fremlin

"Mum knows best" de Margery Allingham

Allingham (1904-66)

És difícil trobar alguna obra de Margery Allingham en les llibreries. Les seves novel·les no es reediten, amb excepcions molt contades. L’editorial RBA va publicar en la seva col·lecció “Serie Negra” una de les seves novel·les més interessants però menys característiques, El tigre en la niebla. 

No és un cas aïllat, encara que alguna companya de generació com Georgette Heyer hagi tingut més sort i l’editorial Salamandra ens hagi obsequiat amb una part de la seva producció.

Si vols llegir contes o novel·les policíaques de passades dècades  has d’embrutar-te les mans en les llibreries de vell. Bé, anem per feina.

El conte que podeu llegir `”Mum lo sabe todo” o “Mum knows best” es publicà en la revista Ellery Queen revista de misterio, en el número 7 aparegut l'any 1954. El mateix any que Allingham el va escriure. Apareix el personatge més conegut de l'autora, Albert Campion, aquí rebatejat Champion. La traducció és perfectament descriptible, però crec que paga la pena conèixer aquest conte.

Mum lo sabe todo - Margery Allingham