"El Nilo verde" d'Anne Hocking

En plena Segona Guerra Mundial, William Austen, l’inspector d’Scotland Yard, es desplaça a El Caire amb una missió militar secreta. De tan secreta com és no sabrem mai que fa un inspector  de la policia anglesa tan lluny de Londres. Naturalment a la pàgina 10 ja es veu immers en la clarificació d’un crim. Una noia de l’alta societat cairota (es diu així?)mor ofegada en una piscina. Una munió de sospitosos, un segon assassinat (una nena), els interrogatoris de rigor i una investigació portada amb molta discreció per part d’Austen acaben per treure l’entrellat de tot plegat.

Com a lector (aquest últim any més assidu del recomanable) de la senyora Anne Hocking (1890-1966) m’esperava trobar l’agradable dosi habitual de verins en els diversos cadàvers de la novel·la. Primera sorpresa, cap dels dos assassinats ho és pels molts verins utilitzats habitualment per l’autora. Segona sorpresa, l’acció se situa en un marc exòtic, lluny de les contrades angleses o del mateix Londres. Tercera sorpresa, aquest marc exòtic, la ciutat del Caire, està ben utilitzat argumentalment, jugant amb el clima, els mercats, els costums dels nadius, els refugiats per la guerra, etc. Per una vegada, a més de ser un decorat de cartró pedra, se li treu algun profit argumental i en alguns moments inclús dóna la sensació que els personatges “viuen” en ell.

Els aspectes més negatius de la novel·la és fan palesos sobretot en la recta final. Les causes del segon assassinat estan agafades pels pèls quan no són directament increïbles. Austen va reduint el número de sospitosos fins a descobrir l’assassí. Per quan això passa el lector ja ho sospita des de fa unes quantes pàgines. Tot i així el misteri de les causes que porten a l’assassí a cometre el segons assassinat segueix intacte. I quan arriba l’explicació del perquè de tot plegat no pots menys que quedar decebut amb el psicologisme d’estar per casa d’Austen. De fet, l’inspector va repetint de tant en tant que creu que les motivacions de l’assassí són increïbles. Quan l’autor d’una novel·la policíaca li fa dir això a l’investigador de torn pots témer el pitjor. I efectivament, els pitjors temors es veuen confirmats en una explicació final mediocre i agafada amb pinces.

Tot plegat la novel·leta manté l’atenció del lector, però Hocking no sap o no pot rematar bé la història. Un últim i molt irritant error de la novel·la és la història d’amor entre una grega que fuig de la guerra i un aviador de la RAF. Com en una novel·la policíaca d’aquesta mena és molt difícil que una bomba perduda caigui sobre aquesta parella insuportable has d’empassar-te pàgines i pàgines de sucre amorós gratuït. Un corol·lari rosa perfectament prescindible amb Austen unint a la parelleta dels collons. Puafff!!!!

El millor: passes una bona estona si no li demanes gaire a la novel·la. Compleix uns mínims, però poca cosa més.

El pitjor: la història d’amor és una pèrdua de temps i de pàgines irritant i l’explicació final no sorprèn i no convenç.

Títol original: Nile Green

Títol en castellà: El Nilo verde

Traducció: H. C. Granch (un clàssic en aquesta col·lecció)

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1943

Any de publicació: 1952

Pàgines: 240

"Abracadáver" de Peter Lovesey

El sargent Cribb i Thackeray, la parella de policies victorians més divertits de la literatura policíaca anglesa, s’enfronten a la investigació d’un seguit de petits atemptats, les víctimes dels quals són artistes de varietats de tercera categoria. Aquests ridículs boicots a la fauna més cutre del món de l’espectacle acaba finalment amb un assassinat.

La investigació es centra en el món del vodevil anglès de finals del segle XIX. Sense deixar de banda els elements que tota novel·la policíaca clàssica ha de tenir, Peter Lovesey (1936) fa una immersió en el funcionament del món de l’espectacle teatral de varietats victorià amb rigor i detalls històrics curiosos. Ofereix també apunts sobre la fragilitat laboral de la gent de la faràndula, el naixement de la investigació privada i descripcions del funcionament d’un espectacle de varietats per dins, entre bambolines, i per fora, entre el públic.

Si alguna cosa té Lovesey és capacitat per crear atmosferes i fer una reconstrucció d’aquell món ja finat d’una forma creïble. A tot això s’han de sumar diàlegs i situacions plenes d’ironia british i una trama interessant que acaba per enganxar malgrat dilatar molt l’aparició del primer cadàver. Abracadaver (1972) és la tercera (de vuit) correria que la parella de policies han portat a terme fins ara, i donada l’edat de l’autor suposo que es pot donar per tancada la sèrie.

No tot han sigut flors i violes en la lectura. La novel·la té aspectes poc reeixits. Per pams: una resolució final sobre les causes que porten a l’assassí a fer el que fa poc convincents i sobretot la falta de joc net entre Lovesey i el lector. És impossible que ningú pugui sospitar de l’assassí perquè no deixà cap indici durant tota la narració que el culpable hagi sigut ell. Si Cribb al final del llibre apuntés cap un altre personatge com a possible culpable, el lector no tindria més remei que acceptar-ho. Res permet culpar a cap personatge en concret. El dolent de la funció acaba per confessar i així sabem que era ell qui havia planificat tot l’entrellat. Quina decepció després del plaer que procura la novel·la que tingui un desenllaç tan agafat pels pèls.

 

El millor: la reconstrucció històrica, l’humor i el dibuix dels personatges.

El pitjor: certa morositat en la primera part de la història i un culpable de l’assassinat decebedor.

Títol original: Abracadaver

Títol en castellà: Abracadáver

Traducció: Esperanza Pérez

Editorial: Versal

Col•lecció: Crimen & Cia

Any: 1972

Any de publicació: 1987

Pàgines: 207

"El hombre que no existía" de Geoffrey Homes

Segons l’imprescindible “Diccionari de la novel·la negra nord-americana” de l’especialista Xavier Coma, Daniel Mainwaring (1902-77) o Geoffrey Homes, com a nom de guerra literari, fou detectiu privat i periodista abans de convertir-se en un magnífic guionista cinematogràfic.  The Man Who Didn't Exist (1937)traduïda correctament, per una vegada, com “El hombre que no existia” és una típica peça policíaca ianqui. És a dir, molta acció i poca reflexió.

Robin Bishop, el protagonista de la novel·la (i de quatre més) és un periodista que comença a fer tasques detectivesques quan troba la roba d’un suïcida en la platja, amb una nota. Una nota no de suïcidi sinó periodística. El retall d’un article sobre la misteriosa i desconeguda identitat d’un escriptor de novel·leria policíaca. El cos no apareix però tot apunta que es tracta de l’autor misteriós. Un anar i venir investigant i fent interrogatoris a tot sospitós que es posi pel davant i un parell d’assassinats més tard s’acaba per esbrinar qui és l’assassí. El plànol de la contraportada no té cap valor ni interès en la resolució del misteri.

Molts diàlegs, molta acció, tot molt ràpid i molt àgil perquè no t’avorreixis. Bé, jo sí que em vaig avorrir. Els

personatges són plans i estereotipats i la trama que podria ser interessant si explotés aspectes que només apunta, com el plagi literari que millora l’original, la novel·la policíaca com a gènere “menor”, de consum fàcil, comparat amb la denominada literatura “seriosa”, etc., no ajuda gaire a seguir amb interès un argument del qual com a lector acabes per desentendre’t. Tot queda en un esbós i de vegades ni això, en només un apunt. Tot ha d’anar ràpid perquè si et pares a reflexionar, pots acabar per llençar la novel·la a les escombraries. Tot molt superficial. Efectiu i superficial. El que podria ser un guió cinematogràfic  d’una entretinguda pel·lícula de misteri dels anys 30 queda reduïda al no res com a novel·la. Només els tocs d’humor podrien alleugerar la sensació de producte adotzenat que té tot plegat. D’humor n’hi ha, però no el suficient per a fer passable una novel·la tan intranscendent.

Suposo que dins de la seva producció Homes té peces molt més inspirades, a part de la mítica “Eleven mi horca” (1946), perquè si s’hagués de fer un retrat com a novel·lista per aquesta obra la veritat és que no sortiria gaire ben parat. Sobretot tenint en compte que fou el guionista d’algunes pel·lícules mítiques del cinema ianqui dels anys 40 i 50.

El millor: És de ritme àgil....

El pitjor: i poca cosa més.

Títol original: The Man Who Didn't Exist.

Títol en castellà: El hombre que nunca existió.

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Colección Rastros nº 24

Any: 1937

Any de publicació: 1945

Pàgines: 189

"El asesino se equivoca" de George Bellairs

La primera impressió que tens en llegir una novel·la de Bellairs és de sorpresa per la falta de tensió, força, grapa, diguem-ho com vulguem, de les seves novel·les. És com si algú sedat escrivís sobre quelcom d’emocionant. Repassant mentalment la novel·la que acabo de llegir conto dos assassinats, un suïcidi, una temptativa d’homicidi i més d’un personatge amb una doble vida. Si expliqués l’argument del llibre ningú es creuria que amb aquests ingredients es pogués cuinar un brou tan insuls.

Si fos una novel·la que no tingués un propòsit de retratar de forma realista els personatges i les situacions això no tindria més importància, però Bellairs es passeja pels drames humans que retrata amb una dedicació al detall i a les descripcions de tota mena encomiable, però sense provocar cap emoció, cap calfred. Tot és molt agradable, inclús les tragèdies.  Tot és polit, detallat i civilitzat. No tinc res en contra d’una novel·la plena de civilitat. M’agraden les novel·les policíaques angleses d’ambient rural. També gaudeixo de l’amor pels detalls i la introspecció psicològica dels personatges, d’uns  interrogatoris plens d’educació i cortesia, del ritme lent d’una narració que requereix trenar els indicis i descriure l’ambient on viuen els personatges. Una novel·la cuita a foc lent no té per què significar avorriment.

De fet, per ser sincer, si la resolució final fos enginyosa o impactant o sorprenent o les tres coses alhora no crec que estigués escrivint aquests comentaris sobre el llibre. El que passa és que després de més de cent cinquanta pàgines d’investigació, Littlejohn el personatge protagonista de totes les novel·les de Bellairs, no dedueix res i si ho fa, no ho explica a ningú. Es planta davant dels sospitosos i comença a exposar la solució perquè el culpable canti. El més (in)creïble és que el culpable és tan idiota que ho fa i d’aquesta forma tan artificial i còmode Littlejohn i el lector ja poden respirar tranquils. Els dolents són castigats. Amb una resolució final de l’entramat tan decebedora el regust que et deixa la lectura és amargant, de temps perdut. No faré un spoiler d’una novel·la que ningú llegirà però cada delicte té el seu culpable i quan arribes al final hi ha tants culpables com morts. La mare que els va parir! A Bellairs i a Littlejohn.

Llegint els apunts biogràfics que he trobat per Internet m’adono que el fet que Harold Blundell (1902-82) àlies George Bellairs fos un banquer potser explicaria que tractés el material literari que tenia entre mans com si contés bitllets o repassés apunts comptables. Amb interès però amb distància. I ja posats a buscar explicacions agafades pels pèls, aquest fet laboral podria excusar la poca implicació emocional que tenia amb el que narrava. Ja sé que això és un argument inconsistent i una mica delirant, de psicologisme barat, però aquí ho deixo. Ah! A finals dels 50 es traslladà a l’illa de Man on fa transcórrer l’acció de moltes de les seves novel·les.

Bellairs va esprémer les aventures detectivesques del superintendent Littlejhon durant quaranta anys, del 41 fins a l’any 80. Desconec si té alguna novel·la realment destacada entre la seva producció. “El asesino se equivoca” (1958) és una de les 57 aventures del personatge. Un policia amb una educació exquisida i unes maneres de lord anglès. El  tracte del policia amb la resta de la fauna que pobla el llibre és la mateixa que té Bellairs amb el lector, impecable i distant.

El millor: és agradable i no està mal escrita.

El pitjor: només és agradable. Li falta força. Tot plegat queda aigualit.

Títol original: Murder Makes Mistakes

Títol en castellà: El asesino se equivoca

Traducció: Jaime Bernat Altes

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro nº 475

Any: 1958

Any de publicació: 1963

Pàgines: 192