"El que gana pierde" de Carter Brown

La neboda del xerif apareix assassinada a la porta del domicili del representant de la llei. El cabreig i el disgust d’aquest és considerable. Al Wheeler, el protagonista de moltes de les novel·les de Carter Brown, investigarà el cas posant tota la seva professionalitat i fatxenderia en joc. Wheeler viatjarà a Las Vegas on esbrinarà que la mort de la noia està relacionada amb un desfalc de mils de dòlars en un casino. Els sospitosos del robatori van morint assassinats sense que el lector senti absolutament res. Desavantatges de ser uns personatges plans i  tòpics. Uns quants sospitosos pul·lulant i la resolució final de rigor amb una mica d’acció. I res més.  

L’argument és similar al noranta per cent de la producció de l’autor. Diàlegs abundants i ràpids, personatges estereotipats, acció lleugera i convencional, capítols curts, dones exuberants amb ganes de sexe, matons psicòpates, mafiosos varis, ajudants del xerif idiotes, una mica de violència al final, etc.

Llegida una, llegides totes. No es pot negar que per passar una estona sense gaires maldecaps és una bona opció, però si esperes quelcom amb qualitat, bon estil i personatges creïbles, millor ni t’apropis. La producció de Brown és radioactiva. Contamina i mata. Aquesta novel·la no presenta cap novetat respecte a la fórmula que tants bons resultats (econòmics) li donà al seu autor al llarg de la seva prolífica vida literària. Brown escrivia les novel·les com a xurros, totes amb un

esquema similar i sense mirar-se gaire en intentar fer quelcom de creïble o nou.

El millor: a aquestes alçades no descobriré la sopa d’all criticant a Brown. La novel·la  és mediocre i barata però la mar d’entretinguda, i res més.

El pitjor: tot. I això inclou el meu masoquisme com a lector.

Títol original: The Mistress

Títol en castellà: El que gana pierde

Traducció: M. Martínez

Editorial: ??

Col•lecció: Carter Brown

Any: 1961

Any de publicació: 1958

Pàgines: 126

"Asesinato revelador" d'E. i M. A. Radford

Edwin i Mona Augusta Radford eren un matrimoni que escrivien novel·les policíaques de tall clàssic, molt clàssic. Tan clàssic que la novel·la que comentaré a continuació sembla dels anys 30 del segle passat i és de 1970! Pel que es veu Edwin era un admirador del Dr. Thorndyke, el detectiu científic creat per R. Austin Freeman. Quan vaig llegir això ho vaig entendre tot, perquè el Dr. Manson, el policia forense protagonista d’aquesta novel·la, és una posada al dia (o no tant) del personatge de Freeman. Es passeja per l’escena del crim prenent les empremtes digitals, els motllos de les petjades sospitoses, analitzant la posició del cadàver, de la ferida mortal, etc. Els mètodes i inclús la personalitat literària són un calc del Dr. Thorndyke. És sorprenent que els dos investigadors utilitzin els mateixos mètodes, estris i tècniques separats com estan cronològicament per, com a mínim, dues dècades. Tan poc van evolucionar les tècniques d’investigació

científiques en aquest lapse de temps?

El matrimoni Radford mai va jugar en la primera lliga dels escriptors de novel·leria policíaca en els trenta anys (de 1944 a 1972) que durà la seva carrera literària. No importa. Sospito que inclús en la dècada dels 50 semblarien ja un diplodocus literari. Res a criticar. El Dr. Manson, la primer aparició del qual data de l’any 1965, ja era una antiguitat quan va néixer. Hi ha qui neix mort i el Dr. Manson va néixer vell.

La novel·la té punts positius. Des de la primera pàgina se’ns presenta el cadàver d’un home decapitat per un tren i les primeres quaranta pàgines són l’estudi, l’anàlisi i les deduccions del Dr. Manson després de les seves observacions in situ en el lloc del suposat suïcidi. Anàlisi deductiva implacable mitjançant les tècniques científiques i d’observació d’un personatge del qual mai sabrem res sobre la seva personalitat, gustos, idees, vida o qualsevol altre aspecte personal. Els Radford van per feina i expliquen el que volen explicar sense afegitons innecessaris, ni circumloquis gratuïts, ni subtrames de cap tipus. Tot plegat molt ajustat i succint. A tot això li afegim uns quants interrogatoris a quatre personatges que passaven per allí i unes altres tantes pàgines de reconstrucció dels fets. Digueu-me carrincló però jo m’he enganxat a la novel·leta. Que hi farem. Ara bé, hagués agraït uns personatges més i millor dibuixats.

La novel·la té detalls d’humor en alguns dels personatges secundaris i la veritat és que es llegeix amb interès. Les novel·les de Thorndyke tenien alguns (pocs) elements d’aventura que els Radford no es permeten. Tot és molt científic i analític. Amb pocs elements munten una història atractiva per a lectors del gènere molt conservadors. A la pàgina 136 el Dr. Manson sap amb tot luxe de detalls com va morir l’home (no decapitat per un tren com tot ho assenyala), l’hora de la mort, la reconstrucció dels seus moviments abans de morir, etc. Tot això gràcies a les deduccions extretes sobretot de les anàlisis científiques i la lògica d’un personatge que, no cal dir-ho, és una màquina de deduir les coses més impensables dels detalls més insignificants. És a dir, tot el que un aficionat a aquesta modalitat de novel·leria policíaca espera amb delit. Ah! I no defrauda.

El millor: és interessant pels amants de la novel·la policíaca científica sense sobresalts ni melodrames. És una narració succinta, ajustada i intensa. És de les últimes obres del matrimoni i sospito que deuen tenir alguna peça més interessant.

El pitjor: la traducció i una sensació que tot plegat ja ho has llegit abans.

Títol original: Murder Speaks

Títol en castellà: Asesinato revelador

Traducció: Vicente de Artadi (tela amb el Vicente)

Editorial: Veron editor

Col•lecció: Selección Erus

Any: 1970

Any de publicació: 1972

Pàgines: 179

"La doble muerte de Bernabé Klain" de Rodolphe Bringer

Edouard Montel, un cràpula de poca munta, decideix suïcidar-se en l’antic Castell de la seva família, ara quasi en runes. Quan està a punt de fotre’s un tret sona un dispar dins del castell abandonat. Montel troba un home assassinat amb molts diners a sobre i ni rastre del botxí. Així comença aquesta novel·la, cent per cent francesa, de misteri i aventures. Una bona idea de partida que serà malmesa sense pietat a partir de la tercera pàgina.

Amb molts elements heretats del fulletó: situacions melodramàtiques, coincidències increïbles, redempcions per amor, heroïna virginal i unes quantes ingenuïtats més, a les que també li em d’afegir  la nul·la versemblança psicològica de cap personatge. Aquesta novel·leta popular conté una (sola) idea interessant. La desgracia d’un personatge acaba reportant la felicitat del protagonista mitjançant una redempció exprés, ràpida, i explicada amb tanta superficialitat com la resta de la narració. La felicitat personal només s’aconsegueix amb la infelicitat d’una altra persona. Poca cosa, la veritat, després de dues-centes pàgines literàriament insignificants i emocionalment inofensives.

Si la novel·la és poca cosa, el final és definitivament desastrós. La policia fa aparició quan queden unes trenta pàgines per arribar al final. No descobreix res i per acabar-ho d’adobar de cop i volta, miraculosament, un personatge que no havia aparegut fins aleshores explica tot l’entrellat. I quan dic tot l’entrellat em refereixo a qui és el criminal, perquè el senyor Klain va ser mort, qui era la víctima, com el van matar i tot això en tres pàgines. Perquè no ho explicava abans i m’estalviava les cent setanta pàgines anteriors? És impossible no sentir-se emprenyat davant de tanta desvergonya. Una estafa.

Rodolphe Béranguer aka Rodolphe Bringer (1869-1943), tot un desconegut per a mi, fou un periodista que fundà una revista, Le Faune on col·laboraren entre d’altres Mallarmé i Verlaine. També es dedicà al periodisme d’humor i polític, que moltes vegades bé a ser el mateix, i escrigué cançons a Yvette Guilbert. També fou un dels fundadors de la revista humorística Le canard enchaîné. Com escriptor tocà generes molt variats, poemes, memòries, llibres per infants, novel·les històriques, de guerra, sentimentals,  fantàstiques i molta novel·leria policíaca. Dir que era prolífic és quedar-se curt. La seva peça més famosa dins del gènere és Le poignard de cristal (1917). La novel·la que m’he empassat  es publicà l’any 1946 quan Bringer ja no era entre els vius.

El millor: és lleugera i fàcil de llegir.

El pitjor: és totalment inofensiva i ràpidament oblidable.

Títol original: La double mort de Bernabé Klain

Títol en català/castellà: La doble muerte de Bernabé Klain

Traducció: A. Giménez

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1946

Any de publicació: 19??

Pàgines: 208

"Ni palabra de Winifred" d'Amanda Cross

Les novel·les de Carolyn Gold Heilbrun (1926-2003) aka Amanda Cross no contenen violència de cap tipus, ni tan sols verbal. Són extremadament civilitzades, literàries i cultes. La seva protagonista, la professora de llengua anglesa Kate Fansler, no para de trobar símils literaris (tots ells sense excepció de la literatura anglesa) entre els personatges que coneix i les situacions que viu. L’obra és plena de cites, bromes, cometaris sobre llibres i autors, sobre aspectes acadèmics del món literari, sobre literatura, en una paraula.

Argumentalment és una novel·la esquiva, com la Winifred que Fansler vol trobar. Winifred és una dona lliure i fascinant, per la qual la protagonista i tots els personatges que la coneixen o senten parlar d’ella se senten fascinats i que per més inri ha desaparegut. Winifred, en la seva infància, es relacionà amb una autora de novel·les històriques sobre el món clàssic. Aquesta autora serà el pont amb el passat per on començarà la investigació. Fansler se sent atreta per la figura misteriosa de Winifred perquè sempre ha viscut com a volgut, prescindint dels imperatius socials que en qualsevol època marquen el comportament i la vida de les dones. La investigació d’una amateur com Fansler es veu recompensada quan coneix a una sèrie de personatges (quasi totes dones) que li van ampliant, encara que de forma sempre parcial, el retrat vital i psicològic de Winifred.

La novel·la és lleument (només lleument) feminista. Tots els personatges femenins noten que tenen una connexió espiritual i intel·lectual entre ells. Totes elles s’agraden i són intel·ligents i sensibles i bones i sabies i s’ajuden i ......, naturalment els personatges masculins o estan desdibuixats en un segon pla o són desagradables. Ja veus! Ai las! Però hi ha un parell de coses que els uneix a tots ells. Tots parlen igual i tenen uns coneixements de literatura anglesa que flipes. La veritat és que Cross no estalvia crítiques a les dones que decideixen plegar-se als imperatius socials i culturals i no lluiten per la seva llibertat en un discurs feminista intel·ligent i matisat.

La tensió, emoció, suspens, o com vulgueu dir-li és inexistent. La sensació que tens en llegir-la és de confort, d’un món on tot és civilitat i respecte. A més, i no és un detall menor, està molt ben escrita. Aquest petit detall fa més digerible alguns moments de la trama difícils d’empassar. Exemple: La Winifred es lia amb un home casat i la dona acaba fent-se amiga intima de Winifred, acceptant la infidelitat i que el seu marit necessita treure el ventre de penes de tant en tant. Aquesta amistat tan bonica s’acaba quan el marit descobreix que són amigues i queden cada dues setmanes per seguir connectant espiritualment i no tan espiritualment. Quins collons!, perdó, ovaris.

El millor: és extremadament agradable de llegir. És una bona novel·la.

El pitjor: una idealització d’algunes relacions entre personatges femenins una mica ridícula.

Títol original: No word from Winifred

Títol en castellà: Ni palabra de Winifred

Traducció: Ester Gómez Parro

Editorial: Alfaguara

Col•lecció: Damas del crimen

Any: 1984

Any de publicació: 1991

Pàgines: 228