"Siguiendo al Santo" de Leslie Charteris

No sóc un admirador de les novel·les de Simon Templar, alies el Santo, famós, avui menys, aventurer i gentleman creat per Leslie Charteris (Leslie Charles Bowyer Yin, 1907-1993). Siguiendo al Santo (Follow the Saint ,1938) en l’edició original anglesa constava de tres històries, The Miracle Tea Party, The Invisible Millionaire i The Affair of Hogsbotham. L’edició en castellà en conté només de dues, la tercera The Affair of Hogsbotham es va despenjar de l’edició. Misteris del món editorial.

La primera història, El té del milagro, s’inicia quan el policia enemic (però menys) del protagonista, l’inspector Eustace Teal, patint ardor d’estomac decideix comprar una borsa de te en una farmàcia. A la sortida de l’establiment és colpejat per un delinqüent. En aquell moment, quina casualitat!, passa el Santo per allà i ajuda al policia portant-lo a casa seva. Simon Templar descobreix que dins de la bosseta de te s’hi amaga una fortuna en bitllets. L’inici argumental no és gaire engrescador i el que segueix tampoc millora gaire.

Una cosa bona, com a mínim, tenia Charteris i és que sabia com explicar una història de forma clara i amena. Potser el que t’explica no té gaire grapa, ni els personatges són creïbles, ni el Santo té punts febles que l’humanitzin però la seva lectura sempre és ràpida, àgil i lleugera i no té cap pretensió. El Santo, un gentleman, desarticula una enorme xarxa de contraban ell solet sense despentinar-se i fent acudits en els moments de més perill. Hi ha un moment que dóna idea de l’estil general de la narració. Charteris referint-se als dolents i naturalment enemics del Santo diu: Si el Santo hubiese sido susceptible al poder destructor del ojo humano, haria ya muchos años que seria una ceniza andante. Sobren les paraules.

                                         

Bastant millor és la segona narració, El millonario invisble, on el Santo s’enfronta a dos assassinats i a la desaparició-rapte d’una persona. Hi ha l’acció típica de les històries de Simon Templar però predomina la intriga i els dots deductius del protagonista. Una delícia lleugera i agradable.

El millor: la segona història enganxa i és realment entretinguda. Passes una bona estona llegint-la.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: Follow the Saint

Títol en castellà: Siguiendo al Santo

Traducció: josé Maria Cañas

Editorial: Luis de Caralt Editor

Col·lecció: -----

Any de la primera edició: 1938

Any d’aquesta publicació: 1957

Pàgines: 192

"El armario de los venenos" de Noël Vindry

L’escriptor francès Noël Vindry (1896-1954) no és un nouvingut en aquest blog. L’armaire aux poisons (1934) és un nou exponent, no gens menyspreable, de la millor tradició francesa del gènere policíac en el seu vessant novel·la enigma o novel·la problema. Aquesta vegada l’argument transcorre en un poblet francès, Brignoles, i se centra en l’assassinat d’una vella rica hipocondríaca i en qui dels seus parents ha comès el crim. Una segona qüestió és com ha pogut la morta ingerir una quantitat enorme d’estricnina si aquest verí té un sabor tan desagradable i fort. No serà l’únic cadàver de la família. L’assassí li agafa gust a enverinar als seus parents i tornarà a atacar.

A la novel·la li costa arrencar. La presentació de la família en la qual se centra l’acció està massa allargassada. Quan un personatge no apareix en unes quantes pàgines Vindry et fa el recordatori de qui és, a quina de les dues branques familiars pertany i els lligams que té amb els altres personatges. Una mica carregós. L’assassinat triga a arribar i l’aparició de la policia sorprèn per les pinzellades iròniques amb què és presentada i la conyeta en la descripció dels seus mètodes i deduccions.

Una tercera sorpresa i no gaire agradable és el que triga a aparèixer Monsieur Allou, el magistrat d’instrucció d’Aix i el personatge fix més conegut  de Vindry. Allou és presentat com un home laboralment fracassat però d’una lucidesa aclaparadora. Només surt al capítol final, com un Deus ex machina, per a resoldre tot l’entrellat, el que sembla impossible doncs tots els sospitosos semblen innocents i culpables alhora i tots semblen tenir coartades. Vindry, exageradament considerat el John Dickson Carr francès, manega amb molta habilitat l’entramat, les pistes, les sospites i tot el relacionat amb una narració de la qual, com a lector, només esperes que t’enganyin per gaudir més de la resolució final.

El millor: és agradable de llegir i és breu (un valor poc habitual). Té el que els cursis anomenen perfum francès.

El pitjor: cap personatge té un interès especial. Tots són bastant plans.

La contraportada.
Una enciclopèdia per 60 pessetes. Corria l'any 1935.

Títol original: L’armaire aux poisons

Títol en castellà: El armario de los venenos

Traducció: ????

Editorial: Hymsa

Col•lecció: La novela aventura nº 93

Any de la primera edició: 1934

Any d’aquesta edició: 1935

Pàgines: 64

"El trágico fin de semana" de Patricia Wentworth

Una novel·la de Patricia Wentworth sense Maud Silver com a protagonista. Una novetat per a mi. La novel·la comença força bé. Dues dones es troben una nit en una petita estació de tren d’un poblet anglès. Estan soles i una d’elles li comenta a l’altra que s’ha trobat, en un compartiment de tren, a un home ferit el qual li ha entregat un petit paquet i la commina a fugir.

Les dues dones se separen i quan la protagonista arriba a la casa on viu i treballa, una casa habitada per dos germans iaios aficionats a investigar fenòmens paranormals, descobreix que l’estranya de l’estació li ha introduït el paquet en la bossa de mà. No sap que fer. El pitjor del cas es produeix quan l’endemà llegeix als diaris la notícia de l’assassinat de la desconeguda. Com és una mica bavava i la novel·la té cent cinquanta pàgines més per a omplir la pavona no va a la policia.

La segona part de la narració transcorre en un casalot perdut de la mà de Déu on la protagonista anirà descobrint gradualment que es troba en perill, un perill mortal. Algú vol el paquet i de pas, matar-la. En cap moment pateixes per ella, potser perquè el s personatges són plans o perquè la trama d’espionatge (estem en plena II Guerra Mundial) no té gaire consistència, sent benèvol.

Heroïna sola, o quasi, en perill, aïllada en un casalot on no es pot fiar de ningú. Tot molt convencional i sense gaire grapa. La novel·la va de més a menys. El suspens no és gaire intens i l’únic que se li pot agrair a la Wentworth és que la història d’amor no ocupi la llargària habitual en les seves novel·les. En cap moment no pateixes per la protagonista i en alguns moments tens ganes que la matin, de borrega com és.

Un thriller amb suspens barrejat amb apunts (o millor, afegitó mal introduït) de novel·la d’espies. Tot bastant indefinit i gris. No provoca res, ni tan sols avorriment. Tot molt tou, convencional, agradable i suau. Sense calfreds. Mil vegades llegit.

El millor: el punt de partença argumental. La seva brevetat.

El pitjor: les diferents peces argumentals no acaben de funcionar com un tot. És convencional en extrem i tova i plana en el dibuix de personatges i situacions.

Títol original: Weekend With Death

Títol en castellà: El trágico fin de semana

Traducció: J. Román

Editorial: ACME AGENCY SR Lda

Col•lecció: Rastros

Any primera edició: 1941

Any d’aquesta edició: 1945:

Pàgines: 192