"Suzuki baja al infierno" de Jean Pierre Conti

Aquesta setmana toca una novel·la d’espies. Una novel·la de les moltes que protagonitzà l’espia japonès senyor Suzuki. No Suzuki a seques. No. Així com a la resta de personatges l’autor els tracte de tu, al flegmàtic espia japonès sempre l’anomena de senyor Suzuki. Un personatge fred i cerebral, educat i valent, que no perd l’oremus per res ni per ningú. La seva vida és un enigma. Segons explica ell en un moment donat té fills a càrrec seu. Potser per això quan una dona intenta ficar-se amb ell al llit li torça la mà i la fa cridar fins que marxa de l’habitació. Coses dels espies japonesos. Són inescrutables. De fet, quan acaba la novel·la sabem poquíssim sobre la vida i interessos del senyor Suzuki. Unes pinzellades sobre el seu físic, és moreno i prim i llueix un bigotet de galà de Hollywood dels anys trenta i poca cosa més. Ah!, és un enginyer ficat a espia i sap judo.

Jean Pierre Conti (1917-84), el creador d’aquest James Bond asiàtic de segona, fou un prolífic autor de novel·les d’espionatge  i quasi totes (més de cent) amb el senyor Suzuki com a protagonista. La trama es segueix amb interès i la narració, lineal i sense ensurts, és amena. I prou. Millor no demanar-li personatges amb alguna psicologia o motivacions complexes perquè no n’hi ha cap. Només entreteniment sense maldecaps. Tot plegat és molt àgil i lleuger. Molts trets, perills, persecucions, armes de destrucció massiva a rescatar de males mans, etc. Un punt interessant és la part final, on dos personatges han de fugir d’un barri en plena guerra de bandes. És curiós que els dos personatges centrals de la recta final de la novel·la són secundaris en la trama. El senyor Suzuki desapareix durant unes quantes pàgines.

No vull fer la impressió que no m’ho he passat bé llegint les infinites aventures de l’espia japonès inserit en un Hong Kong ple de perills mortals. Argumentalment aquesta vegada Suzuki acompanya a un agent de la CIA a Hong Kong per esbrinar qui ha robat un gas verinós que pot posar en perill a la ciutat i per descomptat al món. Descobreixen que un parell de lladregots han robat el gas dels nassos i l’espionatge de diversos països desitja fer-se amb el gas letal. Puf!!! Unes gotes d’amor, una mica més d’acció amb tirotejos varis i Suzuki, amb el seu bigotet negre, passejant-se per la ciutat esbrinant tot l’esbrinable. I parant trampes ingènues al dolent de torn al qual desemmascara a les últimes pàgines tot i saber  qui era des del principi de la novel·la. Perquè no deia res? La guerra freda tenia aquestes coses.

El millor: és llegeix sense cap entrebanc.

El pitjor: és inofensiva i insignificant.

Títol original: M. Suzuki descend aux enfers

Títol en castellà: Suzuki baja al infierno

Traducció: Manuel Bartolomé

Editorial: Ediciones Toray SA

Col•lecció: Espionaje

Any: 1960

Any de publicació: 1967

Pàgines: 192

"Muerto de miedo" de George Bagby

A l’inspector de policia Schmidt li fan mal els peus sempre que va calçat. Un malestar constant que porta sense queixar-se. A la primera de canvi es treu les sabates, tant sigui interrogant a un sospitós com conduint el seu cotxe. Al personatge creat per George Bagby l’acompanya l’autor de les seves incursions policíaques, el mateix Bagby, un Watson més lel·lo de l’habitual que no perd oportunitat de preguntar coses sobre el cas criminal que estan investigant perquè l’inspector ens/l’il·lumini amb sòlides deduccions.

El comentari sobre Watson no és gratuït. Tot plegat té un rebuf d’actualització (o copia) als anys 40 i/o 50 del segle passat dels relats de Watson sobre Holmes. Bagby és el biògraf professional i company inseparable del protagonista. En el cas de Holmes i Watson entenem que són dos amics que viuen junts i els succeeixen aventures amb misteris de tant en tant, però llegint aquesta novel·la no pots deixar de preguntar-te perquè acompanya l’autor a l’inspector constantment? Fan vides separades o són la primera parella gai de la història de la literatura policíaca? Mai s’explica res sobre la seva companyonia, ni perquè van junts a tot arreu. Tampoc saps a què es dedica Bagby a part d’escriure els èxits professionals de l’inspector Schmidt. Tot molt estrany i misteriós.

La novel·la és més interessant del que he deixat entreveure en els anteriors paràgrafs i no tant pel seu argument, que està ben traçat però peca de massa convencional, sinó per la hibridació bastant aconseguida de novel·la policíaca clàssica (investigació d’un crim per la policia), amb incursions de novel·la enigma (reunió final dels sospitosos inclosa) i la vocació de realisme de la novel·la procedural (sobre les tècniques de treball de la policia i el dibuix d’algun personatge dels baixos fons). Tot un còctel ben barrejat que curiosament acaba per tenir un bon sabor. No és cap meravella però sí un agradable descobriment.

No m’estendré gens en l’argument. Per variar. L’inspector i Bagby van en cotxe i veuen com en un vehicle

George donant-li al mam

que va al seu davant algú obre la porta i llença un home que cau com un sac a l’asfalt. El cotxe és dona a la fuga. Ja en l’hospital, el ferit és interrogat per l’inspector i la història que explica és una mica confusa. Un dia després un cadàver apareix flotant pel riu. Aquests dos fets aparentment sense connexió són suficients perquè la màquina deductiva de l’inspector Schmidt es posi en marxa. Molts interrogatoris i deduccions després tot acaba relacionat i embolicant la troca fins a una resolució del cas un pel esmorteïda.

Un petit apunt biogràfic d’aquest prolífic autor novaiorquès. Aaron Marc Stein [1906-1985] durant els anys 20 i 30 treballa com a periodista. A mitjan anys 30 comença la seva carrera com a autor de novel·leria policíaca. Amb el pseudònim George Bagby té vàries sèries amb personatges fixos: la protagonitzada per l’inspector Schmidt; la sèrie més curiosa és la que té com a investigadors la parella d’arqueòlegs Tim Mulligan i Elsie Mae Hunt i l’última sèrie és la  protagonitzada per l’enginyer Matt Erridge. Amb el pseudònim Hampton Stone escrigué una sèrie de novel·les sobre l’advocat Jeremiah X. Gibson.

L'Editorial Cumbre, Tota una garantia
de bons títols, bones traduccions i bona enquadernació




.

El millor: La barreja de novel·la policíaca, novel·la enigma i procedural. És més interessant i ofereix més del que en un principi promet.

El pitjor: És sòlida i efectiva però massa lineal, li falta emoció.

Títol original: Scared to Death

Títol en castellà: Muerto de miedo

Traducció: Carmelo Saavedra Arce

Editorial: Cumbre SA

Col·lecció: Laberinto

Any: 1952

Any de publicació: 1957

Pàgines: 163

"Crimen entre candilejas" de Henry Holt

Amb The Mayfair Mistery, l’any 1929, s’estrenava com escriptor de novel·leria policíaca Henry Holt (1881-1955), Un escriptor anglès, avui dia poc conegut, que en la seva joventut fou un periodista de successos abans de dedicar-se plenament a l’escriptura. De fet, això que comento és l’únic que he pogut trobar sobre ell tant en webs especialitzades com en manuals. No és molt, la veritat, i després de llegir la novel·la de marres no tinc ganes d’esbrinar res més sobre ell.

L’argument no és res de l’altre món. Un borratxo troba el cadàver d’un conegut empresari teatral dins d’un cotxe. Poc després el soci del mort apareix escanyat a la seva oficina. L’inspector Silver ajudat per l’intrèpid periodista de successos Andy Collinson investigarà el cas. El més entretingut de la novel·la és el resum que he fet.

L’inspector Silver és provablement l’heroi de novel·leria policíaca més insuls mai escrit. No té cap personalitat, ni humanitat de cap tipus. No és un personatge pla, és inexistent. El seu amic periodista té una mica més de grapa però se li amunteguen tots els tòpics més magrejats de la professió periodística. La resta de la poblada fauna que habita la novel·la tampoc no té cap vida. Tot és molt convencional, superficial i anodí com perquè t’importi un rave qui és el mort i qui l’assassí. Tots estan morts abans de començar la trama.

Molts diàlegs. Capítols curts. La novel·la va saltant d’un personatge a un altre, capítol a capítol, per donar-li agilitat a l’argument i fer més viva la lectura però l’avorriment i el desinterès per tot plegat ja fa estona que s’ha instal·lat en el lector. Al final d’una trama on és impossible esbrinar res per part de ningú, l’assassí explica el perquè de totes les seves malifetes minuts abans de morir. Quina pèrdua de temps!!!!

El millor: és lleugera. El personatge d’un majordom amb passat delictiu podria haver donat algun joc, però només surt una pàgina.

El pitjor: és oblidable, superficial i avorrida.

Títol original: Motley and Murder

Títol en castellà: Crimen entre candilejas

Traducció: Maria Homs

Editorial: Ediciones GP

Col•lecció: GP Policiaca

Any: 1945

Any de publicació: 1960

Pàgines: 176

"Cavando tumbas" de Carter Brown

El millor de les novel·les de Carter Brown no li pertany a ell i són els textos de les portades i contraportades de l’Editorial Diana. Qui feia els resums i les frases publicitàries era un geni. Una altra novel·leta de Carter Brown. Sempre que vull llegir quelcom ràpid i lleuger agafo una novel·la de Brown. Mai decep perquè mai pots esperar res de bo, ni tan sols quelcom amb una mínima qualitat. Aquesta tampoc és una excepció.

El detectiu privat de rigor, Danny Boyd en la seva primera aparició, és contractat com a jurat d’un concurs de dones amb vestits de bany. Una concursant escanyada, l’empresària del concurs patint pel futur del seu negoci, dos matons per animar la funció amb una mica de violència, uns policies típics i tòpics, interrogatoris amb la corresponent dosi  de sexe soft, investigacions entre whisky i whisky, etc. Un segon assassinat anima el cotarro el suficient per acabar d’empassar-te les pàgines que queden fins al final, i poca cosa més. 

Bé, em deixava d’anotar el de sempre en les novel·letes de Brown, masclisme ridícul amb dones espaterrants que només serveixen per excitar al protagonista, erotisme de pa sucat amb oli que avui podríem considerar misericordiosament naïf, diàlegs ràpids i pretesament enginyosos, personatges tòpics i plans, una mica de violència que avui també es podria considerar apta per a tots els públics, etc. Tot plegat molt poca cosa. Literatura trash.

El millor: algun moment d’humor que ajuda a digerir tant tòpic i estereotip.

El pitjor: és igual a totes les altres novel·letes de l’autor. Tampoc esperava res de nou.

Títol original: Graves, I Dig!

Títol en castellà: Cavando tumbas

Traducció: Andrés Ma. Mateo

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any: 1967 (3ª edición)

Any de publicació: 1957

Pàgines: 150

"El estrangulador del Caribe" d'Edwin Lanham

El doctor Gabriel treballa com a metge en un luxós creuer que fa una ruta per les Índies Occidentals. No tot són flors i violes en el passat del doctor. Fa un any que la seva dona aparegué escanyada en un parc públic de Nova York. Sortí deslliurat de qualsevol càrrec per falta de proves. En el vaixell desapareix una dona i una altra és escanyada i naturalment totes les sospites recauen sobre el metge.

La premissa argumental no està malament si acceptem que després d’un any de l’assassinat de la dona del sofert protagonista tots els sospitosos del crim coincideixin en el mateix vaixell i en el mateix moment. Naturalment el viatge és de tot menys tranquil. Hi ha flirts, robatoris, huracans, operacions quirúrgiques en les pitjors condicions i d’altres motius argumentals que fan més amena la travessia. També, ves per on, en el vaixell viatja el policia-detectiu Madigan, el personatge de vàries de les novel·les del ianqui Edwin Lanham (Edwin Moultrie Lanham, Jr. 1904-79).

La novel·la no és dolenta però sí massa tòpica en el tractament dels personatges i convencional en el desenvolupament de la trama. Li falta força. Quan la llegia pensava en el suc que hagués tret un Patrick Quentin amb els mateixos elements. I no diguem John Dickson Carr que, sens dubte, hagués omplert la trama d’assassinats impossibles i cops d’efecte a dojo. Però almenys, Lahman es preocupa de descriure amb cura i fer creïble la vida en un vaixell donant dades tècniques sobre el seu funcionament. Els personatges no tenen gaire rellevància ni interès i la intriga et permet seguir la lectura amb un cert gust però en cap moment t’atrapa ni pel suspens, que casi no en té, ni per la qualitat de l’escriptura, que no és del tot mediocre però sí tirant a justeta.

Nota bene: Després de sovintejar la Colección Laberinto de la mexicana Editorial Cumbre acabes per adonar-te que és la col·lecció de novel·leria policíaca amb la tipografia més cuidada i la presentació menys horrible de totes les col·leccions populars sud-americanes, menys El Séptimo Círculo, dedicades al gènere. Sobretot s’agraeix, com a sofert lector vintage del gènere, les tapes dures i el bon cosit de les pàgines. La selecció dels títols ja és una altra història en la que no entraré ara.

 

El millor: és llegeix amb un cert interès. És funcional i agradable.

El pitjor: no conté res de memorable o per recordar.

Títol original: One Murder Too Many

Títol en castellà: El estrangulador del Caribe

Traducció: Ramón Palazón B.

Editorial: Cumbre SA

Col•lecció: Laberinto

Any: 1953

Any de publicació: 1954

Pàgines: 189