dilluns, 29 d’abril del 2013

"Crimen perfecto" de Noel Clarasó

El primer contacte que vaig tenir amb l’obra de Clarasó  foren les seves columnes en l’última pàgina (crec recordar) del diari “La Vanguardia”, on parlava de qualsevol tema de forma clara i amena. Pel mercat de Sant Antoni, de tant en tant, em topo amb algun dels seus llibres, ja siguin de jardineria o humorístics.
Parlar d’oblit injust, precisament en aquest blog, on moltes de les peces ressenyades estan escrites per autors que avui dia poques persones recorden, no tindria gaire sentit. Sí que m’agradaria que el conte escanejat avui servís d’alguna manera com a recordatori i homenatge a aquest narrador barceloní que tants bons moments em va fer passar.

Crimen perfecto de Noel Clarasó

dissabte, 27 d’abril del 2013

"La bestia aullante" de Noël Vindry


La portada té tela, l'argument també
Argumentalment a la novel·la no li falta detall per enganxar al lector. Michel Allou, jutge instructor (com el mateix Vindry) del Palau de Justícia de Marsella es pren unes vacances a Paris. Un home, que sembla mig boig, l’aborda pel carrer i Allou el convida a dinar. L’estrany li explica una història amb elements inquietants. Un castell mig derruït, uns udols de bèstia desconeguda que s’escolten per la nit dins del castell, la desaparició d’un hoste, un gos mut (sí, un gos mut!), el robatori d’una estàtua petita d’un Buda robada anys enrere a l’Índia (amb assassinats inclosos), anònims amenaçadors, uns quants assassinats, etc. I tot això, unes 175 pàgines, explicat per l’estrany mentre dinen, en la que, sense dubte, és la sobretaula més llarga de tota la història de la literatura francesa. És tan llarga que Allou el convida a sopar a la seva casa i allà segueixen esbrinant el misteri.

Noël Vindry (1896-1954) és un bon exponent de la novel·la enigma francesa. El francesos, que són una mica xovinistes, el consideren el John Dickson Carr patri. És una exageració, tot i que la seva especialitat també eren els assassinats en habitacions closes, no arribà mai a superar el recargolament i sofisticació en les solucions del mestre ianqui. Els escriptors francesos de novel·la enigma com Vindry o Boileau no es compliquen tant la vida en les resolucions dels misteris plantejats (tot el contrari que en aquesta novel·la) i de vegades de tant senzilles com són, les solucions, tens la sensació que et prenen el pèl.
Michel Allou és un personatge fixe en les històries de Vindry, tot i que no té una personalitat literària especialment atractiva com sí la  tenia, per exemple, Gideon Fell. El que uneix a Vindry i a Dickson Carr és la poca traça, o desinterès, per construir personatges “humans” versemblants, doncs  tots ells semblen ninots al servei de la trama, del misteri. Quan penses en les seves novel·les (les que recordo) sempre et bé al cap la forma com es produeix l’assassinat, el com, i també la solució del misteri, però mai cap personatge. He d’apuntar que això no minva el plaer de la lectura en cap moment.

Una portada francesa

No entenc com en algunes pàgines web accepten aquesta novel·la com un exemple de novel·la de misteri dins d’una cambra tancada, quan l’habitació on es produeixen els dos assassinats té dues portes i les dues obertes, per on entren i surten un parell de personatges abans, durant i després dels assassinats. De tancada res. Deixant de banda que la solució final del misteri és tan improbable i rebuscada (el segon assassinat dins de l’habitació és sorprenent, com a mínim) que no crec que cap lector es pugui imaginar una tercera part de la solució oferta per Vindry. Com no vull fer cap spoiler m’abstindré de comentar alguns aspectes de la solució als crims que m’han deixat estorat i esmaperdut.
El millor: el plantejament del misteri i l’ús d’elements sobrenaturals que, naturalment, al final seran explicats de forma lògica.
El pitjor: la falta de fair play amb el lector que segueix l’explicació final donada per un dels personatges (no per Allou) amb una certa incredulitat.

Títol original: La bête hurlante
Títol en castellà: La bestia aullante
Traducció: Pedro Debrigode
Editorial: Plaza & Janés, SA., Editores
Col·lecció: Buho policiaca
Any: 1934
Any de publicació: 1983
Pàgines: 236


dilluns, 22 d’abril del 2013

"Muerte al sol" de Michael Innes

Els lectors en llengua castellana mai podrem estar suficientment agraïts a la col·lecció argentina “El séptimo círculo” per totes les hores de plaer que ens ha reportat. Un autor assidu en aquesta col·lecció va ser Michael Innes, un representant de la culta i civilitzada escola anglesa  de novel·leria policíaca. Intel·ligència, sofisticació, ironia i un bon misteri són les seves característiques. Aquest mini conte és una proba.

Muerte al sol de Michael Innes

dissabte, 20 d’abril del 2013

"El ladrón incauto" de John Dickson Carr

John Dickson Carr
Perquè l’amo de la casa entra a robar en la seva pròpia llar disfressat? Quí és la víctima? Gideon Fell investiga i resol (com no) el misteri. Un nou conte de Dickson Carr sempre és garantia d’entreteniment, si bé en matèria narrativa sembla que Carr es movia millor en la novel·la, les històries curtes no estan malament. Una petita mostra. Gaudiu-la.


El ladrón incuato de Dickson Carr

dimecres, 17 d’abril del 2013

"La muerte habla en voz baja" de Frances i Richard Lockridge

El matrimoni Richard i Frances Lockridge escrigueren 26 novel·les i un recull de contes sobre les
aventures del matrimoni Jerry i Pam North. La primera tanda fou un recull de narracions curtes que aparegueren per primera vegada en The New Yorker l’any 1930 i es publicaren en forma de llibre l’any 1936. L’última peça de la longeva sèrie s’edità el 1963, l’any de la mort de Frances. Richard seguiria publicant novel·les després de la mort de la seva dona, però mai més tornaria als personatges del matrimoni North. Ell mori l’any 1982.

El matrimoni North no figura entre les vàries parelles de detectius amateurs que més m’agraden. Entenc que les seves novel·les tenen molts aspectes positius, entre ells l’agilitat i rapidesa de l’acció, els diàlegs abundosos i ben travats i  les trames sense gaires complicacions però que es segueixen amb interès i uns tocs lleus d’humor inofensiu. Les seves narracions tenen les mateixes característiques que les novel·les protagonitzades per Perry Mason o les escrites per Frank Gruber, per exemple. Entenc que tinguin seguidors i fans, però quan repeteixes el mateix motllo moltes vegades acaba per aburrir. Les obres del matrimoni North les llegeixes amb gust però les oblides ràpidament. Estan escrites molt professionalment, amb eficàcia, però una mica més de risc en els arguments i profunditat en els personatges s’agrairia.

 Totes les virtuts que adornen les seves històries: la seva  eficàcia narrativa, l'agilitat en els diàlegs, una bona estructura i un interès que no decau, etc., també tenen unes contrapartides que li resten interès, doncs són molt convencionals. Passes una estona entretinguda i prou. No sé si això és molt o poc, depèn del que li demanis a una novel·la d’aquestes característiques. Tampoc m’agrada despotricar del que m’entreté per mediocre que sigui.


El matrimoni amant dels gats. Tres d'ells surten a la novel·la 

L’argument: un lladre roba la gravació  (en un disc!) d’una conversa entre un assassí i la seva víctima abans del delicte. El lladre l’envia per correu, abans de ser assassinat, al matrimoni North. Pamela investiga una mica i és raptada per l’assassí però aconsegueix fugir. Cent pàgines després segueix fugint per les muntanyes (és una mica lela), i el seu marit, amb la policia col·laborant (i no a l’inrevés) buscant-la. Cent cinquanta pàgines més tard, l'assassí i Pamela es tornen a trobar en el mateix lloc on aquesta va ser raptada, com si res no hagués passat.

Molta acció, molta investigació de recerca de Pamela i de l’assassí, uns quants sospitosos, descobriment de l’assassí i punt i final. La trama no és gaire complicada, però tot i així queden aspectes argumentals poc i mal explicats, com per exemple la relació del lladre del disc acusador amb l'assassí. No hi ha cap deducció per part de cap dels personatges. Tot és anar amunt i avall sense parar. L'assassí es dóna a coneixer quan intenta matar al matrimoni.  Però a aquestes alçades ja no t'interesa qui a matat a qui ni perquè. Naturalment en cap moment pateixes per la sort que corri Pamela North, saps que el motllo no es pot trencar i acabarà sana i estàlvia encara que la persegueixi la família de la matança de Texas per una habitació de dos metres quadrats. El matrimoni Lockrige havia de pagar les factures per a viure com tothom.


El millor: és d’agradable lectura.
El pitjor: tot plegat és massa convencional. És la típica novel·la que puc agafar per llegir dintre d’uns anys i descobrir a la pàgina 20 (amb sort) que ja l’havia llegida.


Títol original: Death has a small voice
Títol en castellà: La muerte habla en voz baja
Traducció: Luisa Maria Álvarez
Editorial: Editorial Cumbre SA
Col·lecció: colección Laberinto
Any: 1953
Any de publicació: 1955
Pàgines: 181

diumenge, 14 d’abril del 2013

"Despertar a los muertos" de John Dickson Carr


John Dickson Carr (1906-77) o Carter Dickson és un dels autors que més plaer m’ha donat com a lector de novel·eria policíaca. En algunes de les seves novel·les barrejava amb encert la deducció lògica i aspectes sobrenaturals. “El Castillo de la calavera” (1931) o “La cámara ardiente” (1937) són un parell de novel·les magnífiques que mereixen una reimpressió. Les recomano als aficionats que encara no les coneguin. Durant els anys 30 i 40 donà una ingent quantitat (i qualitat) de solucions brillants al misteri de l’habitació tancada.

A partir dels anys 50 la seva producció minvà en qualitat i l’última etapa de la seva carrera no fou tant interesant com era d’esperar en algú amb el seu talent i imaginació. Les narracions curtes mai m’han semblat ques estiguesin a l’alçada de les seves millors novel·les, però l’entreteniment i el plaer estan assegurats.

John Dickson Carr - Despertar a los muertos

dimecres, 10 d’abril del 2013

"Crimen en la Bienal" de Maurice Endrèbe

Feia temps que tenia aquesta novel·la esperant per a ser llegida i mai m’atreia el suficient com per donar-li un cop d’ull, doncs sempre hi havia una nova compra que li passava pel davant. Tot arriba, i després de llegida, la sorpresa ha sigut grata, de fet és tot un descobriment que no es tornarà a repetir perquè no conec més obres d’Endrèbe editades en castellà. Maurice-Bernard Endrèbe (1918-2005) fou un escriptor de novel·les policíaques francès, però també un reputat crític i editor del gènere.
Entre 1944 i 1977 Endrèbe publicà 11 novel·les (i crec que un parell de reculls de contes) amb el personatge principal d’Elvire Prentice, una dona ja gran que una vegada mort el seu marit es veu involucrada en crims i misteris diversos. Sempre amb tocs d’humor i amb la desenvoltura natural del personatge principal. “Crimen en la Biennal” (1955) és la tercera de les aventures policíaques que viu Elvire.
Dir que la novel·la és molt francesa en el seu esperit és el lloc comú que hom pot creure. Els personatges no són tan rígids com en els llibres anglosaxons del mateix gènere, els diàlegs són més naturals, hi ha referències culturals i socials de i sobre Venècia, hi ha també digressions humorístiques sobre figures del món cultural francès i italià d’aquells anys, la trama no és tan “espessa” com en les peces angleses, en definitiva, tot és més lleuger, vaporós i encantador que bona part de la novel·leria anglosaxona.
L’obra té varis aspectes per comentar, el primer és els canvis de persona en la narració. Hi ha capítols on la iaia investigadora ho explica tot en primera persona i d’altres que el narrador ho fa en tercera persona. Aquesta llibertat del punt de vista unit a la lleugeresa del to en general li dóna un encant especial a la història. És cert , però, que la part central, una vegada s’ha comés el crim, està una mica massa allargassada i Endrèbe intenta mantenir la tensió de forma artificial.
Un segon aspecte interesant és el poc profit humorístic que li treu al personatge principal, no el dibuixa com una caricatura divertida i excèntrica, li dóna humanitat, petites debilitats humanes, mai la converteix en una Hildegarda Whiters. Li dóna un passat creïble, no és una figura “neutra”, sense defectes ni virtuts humanes en un decorat qualssevol, com una miss Marple o una Maud Silver, és un personatge plausible i amb una certa dignitat que intenta no perdre inclús en els moments més difícils.

Un tercer aspecte, ja apuntat, és l’humor que recorre el llibre. El capítol on es comet el crim transcorre en la Biennal veneciana, en un palau on s’estan reunits tota la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i italiana de mitjan anys 50. Això li serveix a Endrèbe per fer comentaris irònics sobre Anna Magnani, Curzio Malaparte, Mario Soldati, Eddie Constantine, Pierre Boileau, entre d'altres. Un repàs molt saborós i maliciós, ple d’una maliciosa ironia. Un gustarro de capítol!
Ah!! Em falta comentar una mica l’argument. Aquí va. Elvire Prentis, una iaia francesa que viatja a Venècia per assistir a la Biennal, i s’allotja en el palau d’un noble, veu com el tranquil transcórrer del temps és veu trencat per la mort de la suposada amant del seu amfitrió. Aquesta maggiorata atrotinada mor al bell mig d’una multitudinària reunió de firmes de llibres, plena de gent famosa, quan cau per unes enormes escales i queda feta un nyap. Prentis, la iaia que en anteriors novel·les (crec que no editades aquí) ja havia fet de les seves com investigadora, no creu que aquesta mort sigui un accident i comença a xafardejar pel palau i pels canals. Res que argumentalment faci posar els ulls en blanc. Però és igual, és llegeix amb gust i el final és curiós i amarg.
El millor: El to, l’humor, el personatge principal i la falta de pretensions. Un final menys acomodatici de l'habitual. De lectura agradable.
El pitjor: Una trama de vegades massa allargassada. Sospitosos que no ho semblen gens i la poca astúcia de Prentis per endevinar la veritat quan toca. Ho fa tard i malament.
 
Títol original: Gondoles pour le cimetière
Títol en castellà: Crimen en la Bienal
Autor: Maurice-Bernard Endrèbe
Traducció: Tomás G. Larraya
Any: 1955
Any de publicació: 1957
Editorial: Editorial Molino
Col·lecció: Biblioteca Oro de bolsillo
Pàgines: 221

dissabte, 6 d’abril del 2013

"Cuidado con el perro" de Fredric Brown

Vaig descobrir a Fredric Brown (1907-72) llegint “La trampa fabulosa” a principis dels anys 80. Encara ara crec que és la millor (encara que no les he llegides totes) de les set novel·les protagonitzades pel tiet i el nebot Ambros i Ed Hunter.

Poques novel·les de les que vaig llegir després de Brown em semblen a l’alçada d’aquesta. Potser “El grito lejano” i “Nit diabòlica”. Encara que el plaer no va ser tant intens no puc deixar de recomanar “Un trago para el camino”, “El adivino”, “El asesinato como diversión” i alguna més que ara no recordo. També en els contes  tenia traça, però en general no em semblen tan bons con les narracions llargues. He escanejat aquest mini relat perquè el gaudiu.


Cuidado con el perro - Fredric Brown

dimarts, 2 d’abril del 2013

"No apto para mujeres" de P. D. James


Cordelia Gray no té gaire sort amb les figures paternes de la seva vida. El seu pare l’obliga a portar una infància errant i desarrelada que no permetrà a una noia desperta i intel·ligent com ella estudiar i viure una vida més “normal”. La segona figura paterna és Bernie, l’home que li dóna una oportunitat com a investigadora privada a pesar de la seva joventut. Li ensenya tot el que sap de l’ofici i a pesar de la ineptitud i debilitat d’aquest home, ella acaba per apreciar-lo.
Quan comença la novel·la el pare fa anys que és mort i Bernie acaba de suïcidar-se. La tercera figura paterna és l’home que la contracta per descobrir les causes que portaren al seu fill al suïcidi. Un cas en aparença senzill, però tots coneixem que en aquest tipus de novel·la res és clar, ni senzill. La contrafigura negativa de Bernie és aquest científic que teòricament cerca la veritat mitjançant Cordelia.
Ella té vint-i-dos anys quan comença la recerca per Cambridge de les causes d’un suïcidi que ràpidament és revelarà com un crim. Un crim terrible i amb conseqüències inesperades per a tots els actors de l’auca. La quarta figura paterna és Adam Dalgliesh, el personatge més conegut de l’autora, amb el que finalment Cordelia tindrà un tete a tete ple de perill per a ella. Dos personatges que és reconeixeran mútuament, ella amagant una veritat terrible i perillosa i l’altre conscient que una mentida, de vegades, pot ser millor que una veritat destructiva.
Després de tenir contacte amb el mal, és a dir, de descobrir a l’assassí i enfrontar-s’hi, ja sabem que és una novel·la de James i el mal sempre és present, Cordelia haurà de manipular proves, mentir, encobrir dos assassinats, convertir-se en una delinqüent, jurar en fals en un judici..., i tot això per poder fer justícia!
Però com en tota bona novel·la de James el mal campa tranquil·lament pel món, i el món és tant complexa que els codis morals i ètics que ens han de guiar per la vida de vegades no tenen res a fer davant l’horror d’algunes parcel·les del comportament humà. Això sí, tot això i molt més explicat pausadament, amb gust pel detall, amb elegància i ambigüitat en el tractament dels personatges, donant-los armes perquè es puguin defendre del lector que vulgui una narració amb bons i dolents. Res, ni ningú ,té solament una cara.

James pertany a una llarga tradició d’escriptor(e)s de l’anomenada escola anglesa on prima la superfície polida en la narració, però el que acostuma a explicar pot arribar a ser més negre que moltes de les novel·les anomenades així, negres. Aquesta autora sempre m'ha semblat l’última filla avantatjada de la gran tradició de la novel·la enigma anglesa, que tantes hores de gaudi a donat a l’aficionat al gènere, i que tant menystinguda a estat de vegades per alguns aficionats snobs i part de la crítica. com tota bona peça de gènere la lectura d'aquest llibre acaba deixant un regust amarg, amargor que només  deixen les bones novel·les.
La meva iaia preferida
El millor: el personatge de Cordelia Gray. Una peça de gènere amb un discurs complexa, amb moltes capes. Una prosa polida que amaga molta porqueria, com una estora molsuda sobre un terra brut.

El pitjor: que Cordelia només tingui dues novel·les en el seu “Curriculum”.








Títol original: An Unsuitable Job for a Woman
Títol en castellà: No apto para mujeres
Autor: P. D. james
Traducció: Joan Godó
Any: 1972
Any de publicació: 2000
Editorial: Punto de lectura. Santillana ediciones.
Col·lecció: ?
Pàgines: 351