Els premis Edgar (1)



Aquest premi és un crim 

Com cada primavera, el mes d’abril ens porta els premis Edgar, organitzats i entregats per la MWA, és a dir, els “Mystery  Writers of America”. Dins dels Edgar hi ha categories per a donar i vendre, des de la millor primera novel·la, el millor conte, la millor novel·la juvenil, el millor episodi d’una sèrie, etc., i des de 1955 el premi amb més "pedigrí" després del premi gros, que és el de la millor novel·la, és a dir, el "Grand Master".

Llegint qui era la premiada d'aquest any com a “Grand Master”  no he pogut deixar de sentir una mica d’enyorança i neguit. La guanyadora és Martha Grimes. Potser algun lector una mica veterà recordarà que l’editorial Molino publicà a finals dels anys vuitanta 8 de les seves novel·les venent-la com la nova Agatha Christie. Una campanya de màrqueting equivocada que només podia enfonsar-la de cara al lector i relegar-la a la no traducció de les seves obres “in saecula saeculorum”, com així succeí.

Els guardons de “Grand Master” es començaren a donar l’any 1955 i el primer recaigué en l'Agatha Christie. És curiós com aquest premi no es tornà a entregar fins l'any 1958 (no seria per falta d’escriptors iaios amb una carrera brillant darrera seu) per repareixer després de forma intermitent, de tal manera que en els anys 1960,65,68 i 77 no es donaren. A partir de 1978 fins avui s’entrega de forma ininterrompuda. Ah! Se m’oblidava. Una taca negra en el guardó. En el 2007 se li donà a Stephen King(*)!!! Quines novel·les policíaques ha escrit aquest home?

Però els Edgars (sí, en honor a l’inventor de la fórmula que ha convertit en milionaris a molts escriptors, Edgar Allan Poe) no sempre premiaren a la millor novel·la de l’any (anterior). La MWA es fundà el 1945 i ja a l’any següent donaven els primers premis, però només a la primera millor novel·la com a única categoria. Aquell any se l’endugué “Watchfull at night” de Julius Fast. Fins l’any 1954 no apareix la categoria de millor novel·la. Des de l'any 1946 fins al 1953 la nòmina de guanyadors inclou entre d’altres a Fredric Brown per “La trampa fabulosa” o “The horitzontal man” d’Helen Eustis (Déu n’hi do).

A partir de 1954 es guardonen la millor primera novel·la i la millor novel·la. La primera millor novel·la d’aquell any va ser “Una besada abans de morir” d’Ira Levin i la millor novel·la “Beat not the bones” de Charlotte Jay.

La guanyadora d’aquest any en la categoria estrella de millor novel·la ha sigut Mo Hayder per “Gone”, encara no publicada si no estic mal informat. Entre els finalistes amb els que competia Hayder hi ha l’última novel·la de Philip Kerr, tota una garantia de qualitat. Molt bona ha de ser “Gone” per haver batut a “Field Gray” de Kerr. Quan les tradueixin, si és que ho fan, ja en parlarem.





(*) "The colorado kid" és l'única novel·la policíaca escrita per King. "22/11/63" és un thriller i algunes narracions de "Full dark, no stars" podrien entrar dintre del genere, encara que aixó no és gaire difícil donades les amplades i metamorfosis del mateix.

MAIGRET 1: "Pietr, el Letón" de Georges Simenon

En la primera de la sèrie de novel·les amb l’inspector Maigret de protagonista, aquest ja apareix perfectament dibuixat com a personatge. És el Maigret que anirem coneixent més a fons en les següents novel·les, sense gaires variacions, ni amb trets de la seva personalitat realment nous al llarg de les seves setanta cinc novel·les (més els contes).

En el primer capítol, la seva presentació en societat, apareix lacònic, professional, casat amb una dona que encara no sembla tenir nom i que fa acte de presència en l'últim capítol, bevedor de cervesa i golafre amb els entrepans. El veiem treballant en la seva habitació-despatx de la Sureté parisenca i sempre acostant-se a l’atrotinada estufa central per escalfar-se una mica.

No he llegit cap de les novel·les de Simenon abans que crees el personatge que el va immortalitzar. Sobta una mica que ja en aquesta novel·la primerenca apareguin els trets estilístics que un lector “maigretà” s’espera trobar en una obra de la sèrie. És a dir, estilització i sobrietat, pinzellades  descriptives que en poques línies dibuixen un ambient creïble o un personatge versemblant.

Simenon, en una entrevista, digué que el protagonista de les seves novel·les sempre era l’ambient. És bàsicament cert. Però per sort per al lector en “ Pietr, el Letó” no construeix una novel·la de costums amb una lleu trama policíaca, sinó que crea una novel·la de gènere, amb tots els ets i els uts, sense deixar de banda les descripcions d’ambients i personatges populars.

 La creació de personatges creïbles, sense cap característica ni destacable ni extraordinària. Persones normals amb debilitats. Assassins i policies són tractats per Simenon amb la mateixa comprensió, sense judicis morals, ni càstics exemplars, ni moralina de cap tipus.

La trama no presenta gaires complicacions. Es comet un assassinat en un tren. Maigret veu sortir de l’estació al suposat assassí. Intenten matar a Maigret. Es cometen un parell més d'assassinats per mantenir l’interès del lector. Seguiments als components d'una (mini) banda de delinquents, investigacions, interrogatoris, confessió final del criminal, etc.  Res de nou, tot llegit i rellegit moltes vegades. Però tot això explicat per un estilista com Simenon aconsegueix quelcom de molt difícil en una novel·la policíaca. Que no et desentenguis de la història que t’estan explicant encara que l’enigma a resoldre sigui poc excitant. Una qüestió d’estil. No és tant el que, sinó el com. Menys és més. Una lectura molt recomanable per a simenonians despistats i lectors amb bon paladar.

El millor: La concreció narrativa; la descripció d’ambients i la creació de Maigret. La pots començar i acabar en una tarda hivernal de diumenge.
El pitjor: Una trama policíaca sense gaires sorpreses i alguna frase que sobta una mica, com en l'inici del capítol 14: “totes les races tenen la seva olor, que les altres races detesten”. Un pèl inquietant potser?

"Viejos amigos" de Mario Lacruz



Mario Lacruz

Seguint amb l’escaneig dels contes de la revista “Gimlet” (número 13) aquesta vegada li toca el torn a un conte de l’escriptor barceloní Mario Lacruz (1929-2000). El conte, curiosament, no és policíac i tracta del desencís, del pas del temps i de com aquest ens afecta. La seva inclusió en una revista especialitzada en el gènere negre només s’explica pel fet que Lacruz és l’autor d’una novel·la policíaca important, “El inocente”(1953).

 Com no sóc gaire aficionat a la literatura negra espanyola. No he llegit “El inocente”, una obra percussora (amb permís de García Pavón) de la novel·leria policíaca d’aquestes contrades. Per acabar d’adobar–ho confessaré que les meves lectures de literatura policíaca espanyola són més aviat minses i es redueixen a alguns Vázquez Montalbán i García Pavón i para de contar. Ni Andreu Martín, ni Juan Madrid, ni cap dels novíssims actuals.., algun dia hi posaré remei. O no.

Viejos amigos - Mario Lacruz

"A quien encuentre esta carta" de Victor Canning

Aquest prolífic escriptor anglès és (poc) conegut per ser l’autor de la novel·la “The Rainbird Pattern”, que donà peu a l’última pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Family Plot”.

Va escriure a un ritme d’una novel·la  per any des de 1947 fins 1985, un any abans de la seva mort. Les quatre novel·les amb en Rex Carver,  l’únic personatge fixe que va crear, li van donar una certa popularitat.

També va escriure guions per al cinema i la televisió, a part de molts contes. Les seves obres no es reediten i si algú té una malaltissa curiositat per degustar-les haurà de buscar en la col·lecció “El séptimo círculo” i en d’altres amb menys pedigrí cultureta.

El conte que proposo és agradable i lleuger, res de l’altre món, però suficient per passar una bona estona. Sense complexitats ni subtileses. Com l’autor.

 A quien encuentre esta carta - Victor Canning

"Viejas amigas" de Dorothy S. Davis

Encara que aquest conte pot encabir-se dins del gènere policíac seria en el suspens psicològic on quadraria millor. Un exercici d’introspecció psicològica sobre l'amistat i la frustració, carregat d’una tensió creixent portada amb bona má per l'autora. No és el millor conte que he llegit de la Davis, però sí una bona història per passar l’estona.

Dorothy Salisbury Davis (1916) és una americana d’Illinois. Començà la seva vida laboral com a publicista i la seguí com a bibliotecària. Debutà amb la novel·la “The Judas Cat” (1949), seguida per “The Clay Hand” (1950). La seva obra més famosa és “A Gentle Murderer” (1951) que en aquest racó del món es va titular “El amable asesino”. També cal destacar dins de la seva producció la novel·la “Where the Dark Streets Go” (1969) i les quatre novel·les amb personatge fixe, Julie Hayes.

Aquest conte s’edità en el número 14 i últim de la breu, mítica i excessivament mitificada revista de gènere negre de principis dels anys vuitanta, “Gimlet”. Avís a navegants: amenaço amb anar “penjant” la resta dels contes inclosos en aquest número en properes setmanes....vosaltres mateixos.

Viejas amigas - Dorothy S. Davis

"Puertas adentro" d'Edmund Crispin

Fa uns quants anys vaig treure d’una biblioteca la novel·la “El bazar diabólico” d’Edmund Crispin (1921-78) en una edició dels anys cinquanta de l’editorial Alhambra que, per ser benvolent, es pot dir que tenia una traducció “justeta”. Tot i així, em vaig convertir en un fan de Crispin, del seu humor típicament british i sobretot de Gervase Fen, un professor de llengua i literatura anglesa que, com molts altres detectius diletants, mai treballa i, per sort, tampoc sembla tenir cap vida sentimental (tot un destorb en una novel·la policíaca de la vella escola).

El problema vingué després, ja que deixant de banda “El caso de la mosca dorada” editat en la sensacional col·lecció pulp dels anys vuitanta “El Club del Misterio”, no vaig trobar més novel·les de Crispin editades en castellà.

Fins ara. L’Editorial Impedimenta ha començat a reeditar l’obra de Crispin començant per “The Moving Toyshop” (1946) ara rebatejada amb més encert però menys impacte com “La juguetería errante”. Una edició molt acurada amb una traducció magnífica. No cal que digui que sóc fan d’aquesta editorial...si segueix així, donant satisfaccions als lectors més “clàssics” de novel·les policíaques, de misteri, negres, o com vulgueu anomenar-les.

Impedimenta, escoltant les meves silencioses pregàries, acaba d’editar “El canto del cisne” (1947), la quarta aventura de Fen. Esperem que segueixin amb la sèrie, que tampoc és tan llarga: nou novel·les i dos reculls de contes.

Aquí teniu un (mini) conte de Crispin editat en la revista “Selecciones Ellery Queen”, la versió en castellà de la revista ianqui “Ellery Queen’s Mystery Magazine”, que l’editorial xilena Zig-Zag publicà als anys cinquanta. Tot un detall. De res.

Puertas adentro - Edmund Crispin

"Modales para morir" de Celia Fremlin

Celia Fremlin (1914-2009)

Borges creia que el format que millor li esqueia a la narració policíaca era el conte, més que la llargària de la novel·la. Un comentari força encertat que, per desgràcia, molts escriptors passats i actuals quasi sempre s’han passat pel forro, fent-nos llegir totxos amb arguments artificialment estirats.

En les narracions policíaques hi ha novel·les que són contes allargats i, en menys ocasions, contes que necessitarien un major desenvolupament de la història per acabar de d’arrodonir-la. Aquest és el cas del conte “Etiquette for Dying” (1977) de Celia Fremlin.

Una autora anglesa poc traduïda al castellà i menys, o gens, al català, amb una producció no gaire extensa de dinou novel·les i bastants més contes publicats, sobretot, en la revista ianqui EQMM. Si algú la pot recordar avui  és per la seva novel·la de debut, amb premi Edgar inclòs, “Las horas que preceden al alba”(1958).

Us proposo una miniatura, una mica descompensada i amb un desenvolupament no del tot equilibrat, però intensa i fruïble.... i amb sorpresa final.

Modales para morir - Celia Fremlin