"Los pájaros no cantan" de Helen McCloy

Alias Basil Willing (1951) és la novena de les tretze novel·les protagonitzades pel psiquiatre Basil Willing. Aquest personatge creat per Helen McCloy [Helen Warrell Clarkson McCloy, 1904-94] neix l’any 1938 amb Dance of Death (ja comentada en aquest blog). Willing, de mare russa i pare americà, s’enrola com a metge a l’exèrcit ianqui durant la Segona Guerra Mundial on desenvolupa un creixent interès per la psicologia. Una vegada acabada la guerra torna al seu Baltimore natal on cursa la carrera de psicologia i posteriorment viatja per Europa. Sempre l’acompanya el seu criat Juniper. Finalment, després d’anar amunt i avall acaba per romandre a New York, el lloc on succeeixen les seves aventures. Es casa amb una refugiada austríaca, Gisela von Hohenems, i desenvolupa la seva carrera professional i deductiva treballant en el departament del fiscal del districte (si no recordo malament). Quan comença aquesta aventura ja està feliçment casat amb l’austríaca del cognom impossible.

La novel·la té un bon inici. El doctor Willing escolta com una persona que puja a un taxi es fa passar per ell donant el seu nom. Intrigat, el segueix i acaba introduint-se en una estranya festa. Una festa amb dos amfitrions, una dona ja gran i coixa i cega i un psiquiatre. Tot plegat  acaba amb l’assassinat. Millor dit en dos assassinats per verí. Naturalment, Willing no pot més que començar a investigar.

No se li pot negar a Helen McCloy l’habilitat per introduir i enganxar al lector en els primers capítols de les seves novel·les exposant amb astúcia el misteri principal i els personatges/sospitosos de rigor. Era una bona prestidigitadora mostrant i donant la informació imprescindible al lector per enganxar-lo i també amagant el necessari per no desvetllar cap pista important.

Encara que sigui una autora oblidada i gens llegida en l’actualitat (només es reediten els seus llibres a Nord-amèrica) no vull desvetllar cap aspecte rellevant del llibre però si apuntar que la McCloy fa que Willing en un moment donat recordi una història de Dickens, en concret El llegat de la senyora Lirriper, i s’adoni que els crims i el criminal segueixen fil per randa la idea central del conte. Com copiar una idea sense que sembli un plagi. Quina casualitat que Willing conegui i recordi aquest conte! Ja posats a plagiar clàssics poc coneguts podria haver copiat de Dickens la seva capacitat per fer més vívids els personatges.  

En resum, la novel·la té un bon inici, un desenvolupament una mica morós i allargassat que aigualeix l’inicial interès i conclou en un final no del tot satisfactori. No vull que doni la sensació que no és un bon entreteniment. McCloy, ja ho he dit, escriu bé, té gust pels detalls, les cites literàries (n’hi ha unes quantes), les descripcions de llocs i sap fer mínimament creïbles els personatges. En canvi li falta grapa i en alguns moments es mostra apagada allargant massa algunes situacions.

El millor: és una bona novel·la i de lectura agradable.

El pitjor: una petita història d’amor no gaire molesta i algun moment central del llibre massa allargassat i innecessari.

Títol original: Alias Basil Willing

Títol en castellà: los pajaros no cantan

Traducció: Delia Piquerez

Editorial: Acme Agency SR Lda

Col•lecció: Rastros nº 161

Any d’aquesta edició: 1952

Any de publicació original: 1951

Pàgines: 190

"El juez Peck investiga" d'August Derleth

El títol original, The Narracong Riddle (1940), escau millor al contingut del llibre que no la “traducció” de rigor, El juez Peck investiga. Aquesta és la sisena (de deu) aventura del jutge de la petita i inventada població de Wisconsin, Sac Prairie (la població on va nàixer Derlet, Sauk City-Prairie, fou el model per la seva creació).

Comencen pel principi. L’argument. Quan la més veterana de l’acabalada família Narracong descobreix, pentinant el cadàver del seu germà, que aquest té una pua metàl·lica enfonsada al clatell i que de sobtat atac de cor res de res decideix avisar al seu amic, el jutge Peck, perquè s’instal·li en la seva mansió per esbrinar qui de la seva família és l’assassí.

Cadascuna de les novel·les amb Peck de protagonista foren escrites a una velocitat de vertigen, uns deu dies més o menys, i això es nota en la deixadesa d’algunes parts de la història i en la inconsistència en moltes de les deduccions que fa Peck al llarg del llibre. La novel·la té un bon punt de partida que desgraciadament es va malmetent en el desenvolupament. Tampoc puc dir que és una novel·la avorrida i a més té algun punt d’interès o com a mínim curiós. Entre ells un homenatge a Dorothy Sayers doncs la víctima deixa escrita una frase dins del llibre The Unpleasantness at the Bellona Club que posarà a Peck sobre la pista de l’assassí. Tot un detall. O dos, perquè en cap moment es cita qui és l’autora de la novel·la, tan coneguda era.

Un altre apunt interessant és el personatge del majordom que es passeja somnàmbul  per la casa totalment despullat. Peck  se’l troba una nit rondant per la mansió i aprofitant l’oportunitat l’interroga.

Entre els aspectes menys reeixits del llibre figura la poca traça per amagar qui és l’assassí i el fet que hi hagi massa sospitosos per fer paquet, desaprofitats. Tot sembla escrit de pressa i sense el treball de poliment que hagués acabat per cohesionar la història. Peck dedueix poca cosa i n’investiga encara menys. Les seves sospites ràpidament es converteixen en certeses i aquestes certeses qualsevol lector ja les portava sospitant bastants pàgines enrere.

Sempre que parlem d’escriptors prolífics dins del gènere policíac ens venen al pensament Carter Brown o John Creasey. El cas d’August Derleth (1909-1971) no desmereix pel que fa a quantitat de llibres publicats, uns 150 aproximadament i a més d’una gran varietat de gèneres, des de novel·leria històrica fins biografies passant per novel·les policíaques, llibres per nens, poesia, etc. Avui dia se’l recorda per haver fundat l’editorial Arkham House on es preservà i edità l’obra del seu admirat H. P. Lovecraft i també pels seus contes de Solar Pons. No és poca cosa.

El millor: es llegeix amb facilitat i entreté i poca cosa més. És breu.

El pitjor: el misteri central és massa senzill i obvi pel lector.

Títol original: The Narracong Riddle

Títol en castellà: El juez Peck investiga

Traducció: Julio Vacarezza

Editorial: Acme Agency, SR

Col•lecció: Rastros nº 123

Any publicació original: 1940

Any d’aquesta edició: 1951

Pàgines: 187

"La guerrilla del desierto" de Jean-Pierre Conty

L’abominable randonee de Mr Suzuki (1973) aquí traduïda amb molt poca gràcia com La guerrilla del desierto és una novel·la més de l’espia japonès col·laborador de la CIA Mr Suzuki. Aquesta vegada Suzuki s’introdueix (com si fos tan fàcil) en un grup terrorista que abraça components de totes les faccions imaginables (des de l’exèrcit roig japonès fins a l’IRA passant per alguna resta de la banda Baader i del Setembre Negre) reunides en un recòndit lloc d’un desert de l’Àfrica nord-oriental en un poti-poti sense sentit argumental ni coherència de cap tipus.

Com arriba Suzuki a convertir-se en terrorista és bastant difícil de creure. El que fa dins del grup encara és més inexplicable. Suzuki segueix a un líder terrorista japonès fins a l’Àfrica per esbrinar informació sobre ell i per una sèrie d’estranyes giragonses argumentals acaba introduint-se en el grup terrorista.

El campament dels terroristes està format per una munió humana que no sembla tenir cap objectiu ni funció. Fan una incursió en territori enemic perquè sí. Res no té sentit ni coherència. De fet, en un moment que el campament on viu Suzuki és bombardejat, el japonès agafa un bazooka i amb una punteria digna de Rambo abat un avió. Com sona. L’únic que importa en aquesta sèrie de novel·letes d’espionatge és l’acció continuada en un to lleuger i intranscendent. Cap apunt històric, ni personatges amb un cert cos, ni reflexions polítiques interessants. Res.

Jean-Pierre Conty (1917-84) narrava de forma eficaç i àgil i sabia que quan dequeia l’acció només havia de posar unes gotes de violència i erotisme. La violència en aquesta novel·la mai fa mal i l’erotisme és molt light. Entre les privacions que un grup terrorista pot patir en mig del desert no figura la continència sexual. L’espia japonès es fot al llit amb una parella de lesbianes i fan el menage a trois menys explicat de la literatura aquí ben anomenada d’evasió. Inclús el sexe és light.

En la recta final de la novel·la descobrim un sàdic i burleta mad doctor xinès que experimenta amb tot ésser humà que pul·lula pel desert. No té manies. Com l’argument no té gaire sentit l’aparició d’un dolent dels de sempre anima molt el cotarro. Un aspecte curiós és que els dolents no reben cap càstig per les seves maldats, potser Conty aprofità posteriorment algun personatge en una altra de les innumerables novel·les amb Suzuki de protagonista. M’és igual. No en tinc ganes de llegir-ne més.

El millor: és lleugera i es deixa llegir.

El pitjor: és dolenta.

Títol original: L’abominable randonne de M. Suzuki

Títol en castellà: La guerrilla del desierto

Traducció: ¿???

Editorial: Nueva situación SA

Col•lecció: Fleuve noir espionaje nº 8

Any primera edició: 1973

Any d’questa edició: 1979

Pàgines: 221

"Se puede morir riendo" d'A. A. Fair

Potser hauria de començar aquesta entrada dient que no sóc un fan d’Erle Stanley Gardner ni de les novel·les amb Perry Mason. Tot i trobar-les entretingudes i una bona manera de passar una estona mai he arribat a enganxar-me a un personatge massa perfecte i sempre triomfant.

Les novel·les que Gardner escrigué amb el pseudònim d’A. A. Fair i protagonitzades per la iaia gorda, agressiva, malcarada i cap d’una agència de detectius Berta Cool i el seu ajudant, un jove detectiu privat (narrador de les històries), Donald Lam, no difereixen de les de l’advocat Mason en quant a agilitat narrativa, diàlegs abundosos, varietat d’ambients i rapidesa de l’acció. Però, i el però és important, tenen més tocs d’humor i els personatges principals mostren més defectes, són més “creïbles”, tot i la seva inversemblança.

La trama, com ja he apuntat, és ràpida i no et dóna temps de pensar gaire ni d’avorrir-te. A l’agència de Berta Cool arriba un milionari texà que vol trobar una dóna. No dóna cap més explicació. Cool ensuma diners i posa a Donald Lam en funcionament perquè trobi a la desapareguda. Naturalment la trama s’embolica d’allò més amb pous petrolífers, bigàmia, assassinat, suplantació de personalitat i altres ingredients argumentals que amenitzen la lectura.

Si alguna cosa bona tenia Gardner era l’habilitat per delinear, construir i embolicar les trames de les seves novel·les amb molta perícia. Tot és lleuger i entretingut i tots els punts de la intriga acaben explicats al llarg de la narració. Quan acabes la novel·la ja la pots oblidar però mentre la llegeixes entreté d’allò més. No és poc.

El millor: és agradable i fàcil de llegir.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: You Can Die Laughing

Títol en castellà: Se puede morir riendo

Traducció: Esteban Riambau

Editorial: Plaza y Janés SA Editores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 1966

Any d’aquesta edició: 1957

Pàgines: 175