"Asesinar para vivir" d'E. i M. A. Radford

Mistress Hardcastle, una iaia que viu en un poblet anglès, es desplaça a Londres per informar Scotland Yard que algun habitant de la seva casa l’està enverinant. El doctor Mason, doctor en ciències que no en medicina, inspector en cap, pren nota mentalment de la informació però fa que la iaia retorni a casa seva tranquil·litzant-la. Dos mesos després el matrimoni format pel majordom i l’ama de claus de Mistress Hardcastle moren enverinats. El doctor Mason entra en acció. L’acció ens situa en una típica contrada idíl·lica anglesa tan estimada pel gènere, en un casalot antic i senyorial, en la taverna com a centre de reunió de les xafarderies del poble, etc. Tot molt clàssic i agradable.

Aquesta novel·la fou escrita per Edwin Radford [1891-1973] en solitari, és a dir, sense la col·laboració de la seva dona Mona Augusta Radford. La trama planteja diverses incògnites. Perquè els dos servents són assassinats? Per a qui? Per quina raó? Com pogueren ingerí el verí que els matà si tothom a la casa menjava els mateixos aliments? Naturalment la solució passa per uns fets del passat que Manson anirà esbrinant lentament però implacablement. El problema (un d’ells) de la novel·la no és tant una trama que està ben perfilada (i una mica inflada) sinó les solucions finals a les preguntes plantejades.

La novel·la té algun punt curiós. El primer és que tots els sospitosos, amb l’assassí inclòs, són uns iaios amb una pota a l’altre barri. El segon és l’afany de realisme del matrimoni Radford explicant els mètodes d’investigació i l’estructura de Scotland Yard. La llàstima és que els Radford confonien realisme amb falta de grapa i d’imaginació. El tercer és que tractant-se d’una clàssica novel·la procedural i d’investigació científica, el doctor Mason va amb el seu maletí anomenat “la caja de las sorpresas” on porta tot l’instrumental per fer experiments i analitzar tot tipus de probes, i no acabes d’entendre perquè no envia totes les probes que les analitzi el laboratori de la policia.

El quart punt és el més curiós de tots, ja que el llibre està narrat en tercera persona però hi ha un moment que passa a explicar-se una anècdota policíaca en primera persona com si el narrador formés part del grup de policies que investiga el cas sense que en cap moment sàpigues qui ho explica de tot el grup. Molt rar i sorprenent. Una pífia narrativa, un error de la traducció o una innovació momentàniament involuntària de la tècnica narrativa per part dels Radford? El quint punt és palesa com els Radford copien una característica de les primeres novel·les d’Ellery Queen, quan al final del llibre reptaven al lector, que tenia totes les pistes, a esbrinar qui era el culpable. Aquí passa el mateix o quasi. La nota de desafiament al lector acaba amb “los autores conceden una puntuación sobresaliente al lector que, ahora, haya resuelto este caso.”.

Tot això està molt bé si el lector tingués totes les claus per començar a trencar-se el cap pensant qui és l’assassí. Però no és així. El cas el resol Manson sis mesos després d’abandonar la investigació i al final li pregunta a l’assassí perquè va matar a les seves víctimes. L’explicació és molt poc convincent. Amb un acomiadament s’acabava el perill i la novel·la. A falta de poder esbrinar el mòbil qui pot saber qui és l’assassí? Per a més inri només al final Manson sap com l’assassí aconseguia posar el verí en el menjar de les seves víctimes perquè finalment (li costa investigar en el lloc del crim) es passeja per la casa i descobreix l’utensili inculpatori. Perquè no escorcollava la casa abans?

Si penses la novel·la, cosa que no recomano a ningú, t’adones que els Radford la sustenten en una idea senzilla però eficaç que a tot estirar podria haver donat per una novel·la curta. Tampoc puc deixar de comentar les escasses i poc encertades digressions que es permet el narrador sobre el primer detectiu de la literatura, segon ell, el Daniel bíblic. Hi ha més punts a comentar però no penso allargar més aquesta entrada.

El millor: es llegeix amb facilitat i és una lectura plàcida i convencional.

El pitjor: l’estil i la idea central de com es comet el crim són perfectament descriptibles.

Títol original: It’s Murder to Live

Títol en castellà: Asesinar para vivir

Traducció: Óscar Pírez

Editorial: -----

Col•lecció: Colección “El Buho”

Any primera edició: 1947

Any d’questa edició: 1958

Pàgines: 157