MAIGRET 63: "Maigret se defiende" de Georges Simenon

Una noia truca per telèfon a casa de Maigret a la nit. Demana ajut. Diu que està sola a la ciutat, sense diners i la persona amb la qual havia quedat per donar-li allotjament l’ha enganyat. Maigret no s’ho pensa dues vegades alhora d’ajudar-la. Tot plegat és una trampa. Maigret cau en ella i ha d’esbrinar la veritat si no vol perdre el seu treball a tres anys de la jubilació.

Una variació argumental amb els mateixos elements de sempre. Aquesta vegada Maigret haurà de lluitar contra rellotge per  desemmascarar qui hi ha darrere el parany del qual és víctima. La resposta passa per una clínica dental, un dentista que a les nits fa d’altres coses a noies joves amb problemes i un delinqüent paralític i la seva amant.

El fan es torba com a casa amb el caràcter esquerp, introvertit i dur de l’inspector, la senyora Maigret com a figura secundaria però important, els estaments oficials com a niu d’interessos polítics, gents i ambients coneguts pels fans de la sèrie com són els bars, la comissaria, la casa de Maigret, etc.

Maigret ja és popular, respectat, temut i quasi una llegenda per a tot Paris. A pesar seu ha sortit als diaris i no pot actuar com una persona anònima. És vell i veu com els temps canvien i els joves s’apropien dels llocs de feina on abans estaven els seus col·legues i amics. És un diplodocus i ho sap.

La novel·la és més del mateix i de la mateixa manera. Un plaer només esguerrat per un epíleg final on tot es resol d’una manera massa cuitada.

El millor: retrobar-se amb Maigret

El pitjor: l’epíleg és sobrer.

Títol original: Maigret se défend

Títol en castellà: Maigret se defiende

Traducció: Basilio Losada

Editorial: Luís de Caralt

Col·lecció: Las novelas de Maigret nº 41

Any de la primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1973

Pàgines: 155

"Fletch" de Gregory McDonald

Que fa Eastwood en aquesta Portada?

Fletch (1977) inicia la sèrie sobre el jove periodista-buscavides-aventurer Irwin Fletcher, més conegut com a Fletch. A l’inici de la novel·la es troba fent un reportatge d’investigació periodística sobre la drogoaddicció i es fa passar per algú enganxat a la droga. Un milionari creu que és un mort de gana i el contracte, previ pagament de molts diners, perquè el mati. Sí, perquè el mati. Fletch encuriosit accepta l’oferta i comença a investigar sobre l’estrany milionari i el que va descobrint és encara més enigmàtic i inexplicable que la mateixa proposta d’assassinat.

Així s’inicia la novel·la. Un bon arrencament. El més sorprenent del llibre són l’escassetat de descripcions, tant de llocs com de personatges, ja que quasi tot són diàlegs. Sembla un guió de cinema. Una altra sorpresa és que els diàlegs són brillants, àgils i sobretot molt divertits. Una lectura fàcil i molt agradosa. Si penses en l’argument ple de tocs humorístics t’adones de la mirada dura i feroç  que té McDonald vers les classes adinerades i el cos policial. Els uns són dibuixats com a voltors infeliços i els altres són una caterva de corruptes, violents  i incompetents. Fletch, un personatge amoral, acaba sent el més honest de tota la fauna que pobla la novel·la.

El creador de la sèrie sobre aquest vividor camaleònic fou el nord-americà Gregory McDonald [1937-2008]. Estudià a Harvard, treballà com a pilot de iots, pianista de jazz, periodista del Boston Globe i finalment es convertí en novel·lista d’èxit. La seva primera novel·la fou Running Scared (1964). Amb al segona novel·la, aquesta que ens ocupa, guanya l’Edgar a la millor primera novel·la i amb Flynn (1977) guanya el seu segon Edgar. Déu ni do. Fletch és tota una troballa com a personatge i apareix en les següents obres:

Fletch (1974) [1975 Premi Edgar a la millor primera novel·la]

Confess Fletch (1976) [1977 Premi Edgar a la millor novel·la]

Fletch's Fortune (1978)

Fletch and the Widow Bradley (1981)

Fletch's Moxie (1982)

Fletch and the Man Who (1983)

Carioca Fletch (1984)

Fletch Won (1985)

Fletch, Too (1986)

Son of Fletch (1993)

Fletch Reflected (1994)

El millor: els diàlegs, l’humor i la trama argumental. No ha envellit gens.Un magnífic tram final.

El pitjor: que algú confongui lleugeresa amb poca qualitat.

Títol original: Fletch

Títol en castellà: Fletch

Traducció: Eduardo Goligorsky

Editorial: Mundo Actual de Ediciones SA

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 1974

Any d’aquesta edició: 1982

Pàgines: 256

"La casa embrujada" de Louis Trimble

Abans de llegir aquest llibre no coneixia a Louis Trimble. De tant en tant agafo alguna novel·la que ronda per casa d’algun autor que no conec. Aquesta vegada li ha tocat a Louis Trimble. Abans de començar-la vaig cercar informació en els diccionaris o manuals que fullejo habitualment quan un autor és nou per a mi. Res. Ni un sol comentari. Ni nomenar-lo. L’última opció: Internet.

Louis Trimble (1917-88) aka Stuart Brock aka Gerry Travis fou un escriptor nord-americà de novel·leria policíaca, de ciència-ficció i de l’oest. Pel que he pogut llegir fou prolífic però curiosament, per l’època en què desenvolupà la seva carrera literària, no va ser un assidu de les revistes pulp. La traducció La casa embrujada del títol original Murder Trouble (1945) no s’ajusta del tot a l’argument però ja estic curat d’espants respecte a portades horribles, traduccions pèssimes i títols canviats.

Al gra. Argumentalment no és per tirar coets però manté l’atenció lectora amb un cop d’efecte rere un altre. No és poc. I un tòpic rere un altre. No és molt. El protagonista, un periodista, condueix el seu cotxe per una zona muntanyosa d’Estats Units quan veu un vehicle amb problemes parat al bell mig d’una carretera. S’ofereix per ajudar però és refusat de mala manera no sense abans observar que al seient del darrere del cotxe espatllat hi ha un home dormint. Segueix camí i agafa a una dona que fa autoestop. Una desconeguda. Ell no la coneix però ella abans d’abaixar-se del cotxe el nomena pel seu nom. Tot molt misteriós.

Arriba al minúscul poble on ha de treballar en el diari local com a redactor. S’allotja en una mena de petit bungalou on al segon dia d’estança troba el cadàver d’un desconegut. Cadàver amunt, cadàver avall, enterrant-lo i desenterrant-lo i pel mig molts diàlegs enginyosos i divertits. Un  mort més, aquesta vegada decapitat i una parella de bessons policies delirants i la parella protagonista anant amunt i avall buscant el cap del mort i dient coses enginyoses. La novel·la és així. T’ho passes d’allò més be mentre la llegeixes.

Trimble, un bon narrador, sabia com explicar una història de forma àgil, ràpida i amena. Molts diàlegs, situacions variades, tocs d’humor, unes gotes d’amor i uns quants tòpics. Res que em desagradi. Res per a recordar.

El millor: és una narració àgil i entretinguda. Una trama ben construïda.

El pitjor: uns dies després de llegida ja l’has oblidat.

Títol original: Murder Trouble

Títol en castellà: La casa embrujada

Traducció: J. Roman (un clàssic d’aquesta col·lecció)

Editorial: Acme Agency SR

Col•lecció: Rastros nº 49

Any primera edició: 1945

Any d’aquesta edició: 1947

Pàgines: 191