"Parker Pyne investiga" d'Agatha Christie

“¿Quiere usted ser feliz? Si no lo es consulte al señor Parker Pyne.”

Així s’anuncia als diaris Parker Pyne per aconseguir clients. En la seva primera aparició Pyne és descrit com un home gros, calb i amb ulleres i amb uns ullets que no paren de parpellejar. Una característica del personatge és la capacitat de fer sentir a gust la gent quan es troba al seu costat. Un dibuix caricaturesc d’un  ex funcionari del govern que després de trenta-cinc anys compilant estadístiques decideix muntar la seva pròpia agència. Una agència on s’atenen i resolen casos molt peculiars.

Mr. Parker Pyne, Investigates (versió anglesa) o  Mr. Parker Pyne, Detective (1934) (versió ianqui) és un recull de 12 contes, dels 14 amb aquest personatge de protagonista. És un recull de contes menor dins de la producció de Christie. Pyne es veu secundat per altres personatges com la senyoreta Lemon, secretaria de Pyne (i  també de Poirot a Asesinato en la calle Hickory). Un altre personatge recurrent és Magdalena de Sara, una noia que tant fa de ballarina professional  com de vampiressa. Pyne, que no és detectiu, repeteix en algunes de les històries als clients que el visiten que hi ha cinc causes d’infelicitat en l’ésser humà. Alguns dels contes tenen un caire lleuger i sentimental i d’altres són plenament policíacs, és a dir, el que un lector de Christie espera de les seves narracions. Però millor anem per feina.

El primer conte és  El caso de la esposa de mediana edad  [The Case of the Middle-aged Wife]. Una dona descobreix que el seu marit l’enganya i contracta a Pyne i aquest contracta a un gigoló  (Claudio Luttrell, un altre personatge recurrent, però menys) per posar gelós al marit. Un conte sentimental i entretingut, però no policíac. Poca cosa.

Tampoc millora el nivell El caso del soldado descontento [The Case of the Discontented Soldier] on un militar retirat, després d’una vida aventurera, s’avorreix. Pyne, ajudat per una escriptora de novel·les policíaques, la senyora Oliver, inventarà un seguit d’aventures per a ell i el farà revifar. En quest conte només es nomena de passada a la senyora Oliver, però aquest és un personatge que apareix en diverses novel·les, com El templete de Nasse House, La senyora McGinty ha muerto i a Las manzanas.  Previsible i fluix.

Enginyós i lleuger, El caso de la dama acongojada [The Case of the Distressed Lady] anima una mica el cotarro i permet afrontar la lectura de la resta dels contes amb més ganes. L’argument se centra en un anell molt car i una còpia del mateix. Enganys, canvis d’anells i una noia molt espavilada fan d’aquesta narració la millor (o menys fluixa) fins ara.

Agatha mirant somiadora els milions que guanyava amb les
seves narracions

D’Insuls i antiquat es pot qualificar El caso del esposo descontento [The Case of the Discontented Husband]. D’un marit enamorat de la seva dona i a punt de ser abandonat per ella i de com el senyor Pyne amb l’ajut de Magdalena de Sara, fent de vampiressa, soluciona el problema matrimonial....o no. Del recull de contes aquest era un dels preferits de Christie. Inexplicable.

Segueixen dues històries que tampoc són especialment brillants. En el primer conte, El caso del empleado de la City [The Case of the City Clerk], un home avorrit de la vida que porta li demana a Pyne que solucioni el problema. Una petita trama d’espionatge tòpica i relativament entretinguda. Més ranci és El caso de la mujer rica [The Case of the Rich Woman] on una millonetis no sap que fer amb tants diners com té i li demana consell a Pyne. La moralina que els diners no donen la felicitat traslladada a una narració fàcil de llegir i difícil de pair.

En el conte ¿Tiene usted lo que desea? [Have You Got Everything You Want?] Pyne, que després de sis contes sense moure’s del seu despatx, de cop i volta comença a viatjar, en aquest cas en tren per ciutats exòtiques, veu com a una passatgera li roben les joies. Naturalment resol el misteri que, tot sigui dit, no té gaire interès.

El vuitè conte per fi és el que podríem dir “netament” Christie. Pyne viatja en autobús i en el trajecte pel desert un passatger és assassinat. Pyne descobreix i desemmascara al culpable. Ja tocava. El primer mort del llibre. La narració no està malament però tampoc és brillant. L’assassinat és factible i ben buscat i les deduccions de Pyne són plausibles però l’explicació final de l’assassí està molt lluny del mínim fair play que Christie hauria de tenir cap al lector. Ah!, el títol és La Puerta de Bagdad [The Gate of Baghdad].

El novè conte  tampoc aporta gran cosa a la sèrie, La casa de Chiraz [ The House at Shiraz] tracta d’una usurpació d’identitat sense gaire misteri. Pyne dedueix i aclareix l’enigma, aquesta vega a Pèrsia. El mètode utilitzat perquè la sospitosa confessi és discutible i no gaire versemblant. Aquesta idea de la usurpació d’identitats apareixerà en un conte posterior de la senyoreta Marple, La señorita de compañía, recollit en Miss Marple y trece problemas i en la novel·la, també amb la Marple, Se anuncia un asesinato. I per inversemblant que sembli, Christie, en un moment donat, va voler convertir aquest conte en una obra teatral. Seguim.

Seguim viatjant per llocs exòtics, ara Petra, i el conte La perla de precio [The Pearl of Price] porta a esbrinar al senyor Pyne qui és el lladre d’una arracada (suposadament) valuosa. La idea és enginyosa però està enclaustrada en un espai narratiu petit i si a més afegim la falta d’explicacions dels processos deductius de Pyne tot plegat acaba per aigualir el plaer que hauria pogut donar la història. El mateix li passa al penúltim conte de la col·lecció Muerte en el Nilo [Death on the Nile], un lloc que Christie explotaria millor en una novel·la posterior, on es comet un assassinat en un vaixell i Pyne descobreix al culpable sense explicar amb un mínim de convicció com l’ha descobert. Promet més del que acaba donant. Curiosament, en un principi, Christie va idear aquest relat curt per a Poirot. En algun d’aquests últims contes, que són realment policíacs, les figures Pyne i Poirot podrien intercanviar-se. L’última història, El oráculo de Delfos  [The Oracle at Delphi], és un conte agradable amb sorpresa final.

Títol original: Parker pyne Investigates

Títol en castellà: Parker Pyne investiga

Traducció: Guillermo de Boladeres

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1933

Any de publicació: 1957

Pàgines: 250

"Agatha Christie. Los cuadernos secretos" de John Curran

L’any 2005 Mathew Pritchard, net d’Agatha Christie, va convidar a l’autor d’aquest assaig a la casa de la seva àvia. Mathew va ensenyar la casa a John, un reputat especialista i fan fervorós de l’obra de Christie. Visitant la casa va veure en una habitació, que estava folrada de prestatges plens de novel·les de l’autora, una caixa sota una estanteria baixa on hi havia una col·lecció de 73 quaderns escolars….., quina va ser la sorpresa de Curran quan fullejant els quaderns descobrí anotacions de la Christie sobre els seus contes, novel·les i obres teatrals. El descobriment somiat per qualsevol estudiós d’un autor. Després d’anys d’ordenar (o intentar-ho) i estudiar el material, l’any 2009 sortia publicat aquest assaig. Déu n’hi do.

El llibre proposa un itinerari ordenat per temes, no de forma cronològica, ja que els quaderns són un caos d’anotacions i numeracions, utilitzats per Christie en la intricada confecció de les seves obres. Això no és tot. A més de múltiples anotacions sobre aspectes i personatges de l’obra de l’autora anglesa va trobar dos relats de Poirot inèdits que també s’adjunten en la part final del llibre. Per plorar d’alegria. Curran coneix molt bé les obres de Christie i d’aquesta manera va poder assignar i ordenar els noms i esbossos de trames plantejats en els quaderns. Una feinada. Una llàstima és la poca o nul·la informació sobre bona part dels contes, i sobretot l’exclusió en aquests quaderns de qualsevol anotació sobre dues de les grans peces de Dame Agatha, Asesinato en el Orient Express i El asesinato de Roger Ackroyd. Sap greu sobretot per aquesta última obra, ja que saber com va arribar a adjudicar-li el paper d’assassí a qui ho va fer hagués sigut fascinant.

Estructurar el llibre per temes i no de forma cronològica, segons Curran, implicava parlar de tot tipus d’obres de l’autora i no ajuntar les més famoses en una part acotada del llibre. És una opció tan bona com una altra. Cada lector trobarà seccions més interessant que d’altres. Jo vaig trobar fascinant el capítol on s’agrupen les obres que tenen com a motiu recurrent les cançons infantils. L’anàlisi de Curran és detallat i brillant i quan ha de criticar a l’autora per no saber enllaçar alguna part d’una cançó amb el fil argumental d’una novel·la ho fa sense miraments. Curran és un fan però no un cretí. Això queda acreditat quan afirma que “la prosa de Christie, aunque bajo ningun concepto era distingida, fluye con gran facilidad”. 

Dame Agatha de joveneta

Un altre dels aspectes més destacables del llibre són les conclusions de Curran sobre el mètode de construcció de les trames de les novel·les que utilitzava Christie quan diu “sabemos que esta apariencia indiscriminada que muestran las anotaciones y la construcción de las trames es percisamente eso, mera apariencia....en realidad, esa manera de avanzar a merced del azar es justamente su método. Era capaz de sacar un gran partido mental del caos, que la estimulava más que la rigidez del orden” (pag 92). Costa creure que unes novel·les que precisament han de tenir una “construcció” perfecta com un trencaclosques no estiguessin dissenyades amb tiralínies. Però bé, farem cas a Curran que en sap un niu del tema.

L’assaig també és interessant quan aborda, encara que per sobre, la relació de Christie amb el Detection Club i els seus membres i de les relacions que mantingué amb alguns d’ells. També descobreix que la novel·la Muerte en el Nilo havia de ser protagonitzada per la senyoreta Marple però Christie no va creure convenient que una iaia viatgés per llocs exòtics i es va decantar finalment pel seu detectiu estranger Poirot. També és molt curiós el capítol dedicat a les obres teatrals de l’autora anglesa. Menció especial als comentaris de Curran a l’obra teatral de l’any 1973, Akenaton.

El llibre és ple d’informació curiosa com quan explica que Ellery Queen,  més d’una vegada va haver d’abandonar la redacció d’una novel·la després de llegir una obra de la Christie. I és que Agatha era una pedrera d’idees com deixa molt clar la lectura d’aquest llibre.

L’única pega que li podria posar a Curran és l’inevitable desvetllament dels culpables/assassins de les novel·les i contes que comenta. Encara que és del tot punt inevitable comentar les estratègies que utilitzava l’autora per escriure les seves peces i no parlar sobre els punts culminants de les novel·les i contes que és el desemmascarament del culpable. Un altre aspecte negatiu, del que Curran no té cap culpa, és l’errada del traductor quan confon a Ellery Queen amb una dona escriptora. Entenc que un traductor no te perquè saber que Ellery Queen eren dos homes, però com a lector d’un llibre que possiblement només llegiran els fans o curiosos de l’autora hi ha errors que degraden el plaer de la lectura. Una altra pega tampoc atribuïble a Curran és la inclusió d’un índex final d’obres però no de noms.

Curran cofoi per la feina feta

La part final és irresistible per a qualsevol aficionat al gènere. Curran adjunta dos contes, mai publicats, de Christie. El primer és una nova i totalment diferent versió del conte La captura del Cerbero recollit en Los Trabajos de Hèrcules. El conte és fluix i la trama per la seva escassa extensió sembla massa desperfilada. Molt millor és el segon conte El incidente de la pelota del perro, possible gènesi de la seva novel·la El testigo mudo. Una història ben traçada i executada. Una joia.

Entenc que aquest documentadíssim assaig sobre les tècniques, temes i maneres d’elaborar bona part de la producció de Christie estigui molt acotada als fans de l’autora, però no hauria de ser així perquè és una lectura absorbent i irresistible. El delit que provoquen les fotografies amb les anotacions il·legibles (Déu meu quina lletra!!) dels quaderns de la Christie feien aflorar el friki que porto dintre. Agradi o no Christie, quan acabes la lectura del llibre no pots menys que sentir admiració per la fecunditat i brillantor de bona part de la seva producció literària.

Títol original: Agatha Christie’s Secret Notebooks

Títol en castellà: Agatha Christie. Los cuadernos secretos.

Traducció: Miguel Martínez-Lage

Editorial: Suma de letras

Col•lecció: -----

Any de publicació: 2009

Any d’aquesta edició: 2010

Pàgines: 555

"Cuentos de detectives victorianos"

Quan em vaig assabentar que Alba publicaria un recull de narracions policíaques victorianes aparegudes en revistes, diaris i llibres de l'època em va agafar el mono per fer-me amb el volum. Feia temps que no desitjava llegir un llibre amb tantes ganes. Un esquer pels aficionats era la publicació d’un conte cronològicament quatre anys anterior al de Poe que inaugurà el gènere. El mono seguia creixent. El llistat d’autors, menys Dickens, Collins, Shield i Hume, ja coneguts, era una invitació a llegir els contes més rars i primerencs mai editats junts per aquestes llars en cap volum (la ja llunyana antologia Los rivales de Sherlock Holmes a part).

Sempre s’agafa com a primer conte detectivesc  occidental a The Murders in the Rue Morgue de Poe que és de l’any 1841. Poe creà el primer detectiu que utilitzant la intel·ligència resol crims i misteris varis. La proliferació de narracions detectivesques a partir dels anys cinquanta del segle XIX es donà a Gran Bretanya i EEUU gràcies al temps d’oci de les classes mitjanes, la difusió de la lectura i l’aparició dels cossos policials. És realment curiosa la lectura d’aquest recull de contes perquè t’adones de  la llibertat i varietat de tons, personatges i trames allunyades de les estructures narratives utilitzades per Poe. No li van fer cas!! Tenien el motllo però van preferir donar palpentes a la recerca de quelcom que ja estava creat. Així doncs, algunes de les narracions recollides en aquest llibre no semblen contes o narracions policíaques stricto sensu.

El llibre arriba a les meves mans i començo la lectura. Després d’una concisa i molt bona introducció de l’antòloga Ana Useros, el volum, amb 26 narracions, principia amb el conte de William Barton La camara secreta (1837). És la narració anunciada com precursora dels contes de Poe. Precursora sí, però menys. En la introducció Useros comenta que l’especialista  Michael Syms la “rescatà”, suposo que de l’oblit, l’any 2011. Poques deduccions i molta acció. La trama és tot un festival amb segrestos, monjos delinqüents, monestir misteriós, gos espavilat, etc. Ah!, i una resurrecció! No és un bon conte però és entretingut i eficaç.

Segueixen dos articles periodístics de Dickens que sense ser res de l’altre món es llegeixen amb gust, tot i que em semblen prescindibles. Ja posats a reeditar els seus articles periodístics sobre les experiències d’un grup de policies podrien haver afegit el tercer article de la sèrie, De servicio con el inspector Field. El següent conte és epistolar i de l’amic de Dickens, Wilkie Collins, i es titula ¿Quien es el ladrón? (1858), una barreja d’humor i intriga detectivesca feta amb encert. Una delícia.

El primer ensurt el provoquen les dues narracions del policia James McLevy, La respiración (1861) i El cuchillo del Zapatero (1861). Les dues històries pertanyen al llibre d’experiències laborals del mateix McLevy , un policia sentenciós, moralista i que fa més por pels seus comentaris dignes d’un fanàtic religiós que els mateixos delinqüents als quals persegueix. Innegablement sap donar interès a allò que explica i els seus comentaris afegeixen un plus de deliri religiós i moral que encara els fa més interessants. Pregunta: Perquè si el llibre al qual pertanyen les dues històries es publicà l’any 1860, aquestes estan datades un any més tard? Segur que McLevy hagués trobat una resposta religiosa delirant.

Seguim. Això és un festival. El següent conte pertany a un autor amb el pseudònim Waters i el títol del conte és Asesinato bajo el microscopio (1862). Bon títol per un curiós conte. El detectiu utilitza una lupa per rastrejar rastres de sang en una destral i un científic certifica, després d’utilitzar el microscopi, que la sang de la destral és humana perquè “los glóbulos de la sangre de cada especie animal difieren en tamaño de todas las demás especies”. Faltaven quaranta-cinc anys perquè el Dr. Thorndyke fes la seva primera aparició. Llegit avui és un conte ingenu i amb encant.

Fergus Hume

Més interessant i no menys ingenu m’ha semblat el conte d’Andrew Forrester fill, Detención bajo sospecha (1863). Un declarat, pel mateix autor, homenatge a Poe i la seva Carta robada. O com amagar en segons un paper en una habitació. Un detallat procés deductiu en la recerca i en el desxiframent del text encriptat. Un bon conte. Es llegeix amb interès creixent.

La següent narració està escrita per una dona, Ellen Wood, i es titula En la oscuridad del túnel (1869). L’únic problema d’aquest conte és que no és exactament (però sí inexactament) policíac, ni surt cap detectiu, ni hi ha cap deducció, ni quasi investigació. Es comet un robatori de diners en el compartiment d’un tren. Els passatgers del compartiment lògicament són sospitosos. El conte és lleuger i es llegeix fàcilment però està posat amb calçador en aquesta antologia.

Tampoc té gaire interès La misteriosa pierna humana (1871) de James McGovan, el pseudònim d’un suposat policia explicant un suposat cas verídic. En realitat McGovan era el pseudònim d’un violinista i la narració inventada.

La partida de Alessandro Pozzone (1878) de Richard Dowling té un bon plantejament, un

Grant Allen

melodramàtic i no gaire plausible desenvolupament i un breu i encara més melodramàtic desenllaç. Es llegeix amb facilitat. Millor plantejat que resolt. En canvi la següent narració té una certa intensitat fruit de la seva concisió. Em refereixo a El misterio de las escaleras de Essex (1891) de Gilbert Campbell. La víctima deixa escrita les inicials de l’assassí, un innocent culpat del crim i un gos saberut participen de la trama amb acció judicial inclosa. Tot molt ajustat i concís. Una petitíssima joia.

Segueixen dos contes de Conan Doyle, un amb Sherlock Holmes, La aventura del carbunclo azul (1891) i El tren especial desaparecido (1898), sense Holmes. Aquest segon és menys interessant. Un bon plantejament, un tren desapareix mentre fa el seu trajecte, que no té una resolució tan feliç com la seva premissa argumental.

Els dos contes següents El sensacional robo de los rubíes (1892) i La aventura de la anciana cascarrabias (1898) pertanyen a l’escriptor Grant Allen. Són lleugers i entretinguts, res més. No hi ha cap deducció i sí molta xerrameca insubstancial. En el segon apareix Lois Cayley, una noia aventurera i valenta que viu la vida amb tota la rauxa abans només reservada als homes. Nous temps. Dones més lliures.

Detectius. Any 1870

El bolso negro que aparició en el Umbral de la Puerta (1894) de C. L. Pirkis, també està escrit per una dona i és més reeixit que els dos anteriors. És la presentació de la detectiva Loveday Brooke. Bon personatge i bon conte. La resolució del cas és enginyosa, no com a El dios de jade y el corredor de bolsa (1894) de Fergus Hume, on el detectiu no descobreix res i a més quasi envia a un innocent a la forca. Un conte sense gaire interès. Hume és un escriptor bastant carregós.

Robert Barr

Ja coneixia el conte La estirpe de los Orven (1895) de M. P. Shield però el vaig tornar a llegir. És tan excèntric i excessiu com el seu protagonista, el princep Zaleski. Molt disfrutable. Tot un clàssic amb un detectiu de sofà, en aquest cas d’otomana. Força bé està la narració El caso del difunto señor Rewse (1896) d’Arthur Morrison. M’agraden els escassíssims contes que he pogut llegir de Morrison amb el detectiu Martin Hewitt de protagonista. Crec que mereixerien ser editats (o reeditats).

La sorpresa , o una d’elles, d’aquest llibre és el descobriment de George R. Sims i la seva detectiu Dorcas Dene, exactriu reconvertida en detectiu professional, secundada pel seu Watson particular que té la peculiar professió d’empresari teatral. El conte es titula El hombre de ojos dementes (1897). Molt interessant. Més efectista que coherent però igualment extremadament entretinguda és la següent narració, Asesinato por poderes (1897) de M. McDonnel Bodkin. La part final en una sala de judici és poc convincent però emocionant.

Arribem al conte més delirant i divertit de tots els recopilats en el llibre. Es tracta de La historia de Los Españoles de Hammersmith (1898)de E. i H. Heron. Un detectiu del sobrenatural, Flaxman Low, ha de lluitar contra un assassí que és un fantasma en forma de bufeta. Sí, de bufeta, com sona. Les deduccions del detectiu per esbrinar qui és el fantasma i la resolució final converteixen aquest conte en un cim del nonsense policíac. Molt més forçosament convencional és El falsificador de papel moneda (1899) de Cutcliffe Hyne. No està malament però no té res digne de ser recordat.

El penúltim relat és l’entretingut i agradable Una advertencia en rojo (1899) de Victor L. Whitechurch i E. Conway. Bon plantejament i resolució, que no és poc. L’últim conte ja l’havia llegit fa uns quants anys en l’Antologia de cuentos policiales (1967) de Lasso de la Vega, un llibre pel qual sento una especial devoció doncs és una molt bona i nodrida antologia de magnífics contes policíacs. Es tracta d’Un selecto círculo de despistados (1905) de Robert Barr. Un divertit, magnífic i degustable conte amb el detectiu francès Eugène Valmont incordiant amb els seus comentaris a la policia anglesa (i a l’inrevés) i deduint brillantment la solució del misteri.

La recopilació mostra com el gènere anava evolucionant amb els canvis socials. El tren com a símbol del progrés tecnològic, el canviant paper de la dona en la societat, les tècniques d’investigació policíaques, etc., molts dels contes també tenen en comú el gust pel melodrama i hi ha algunes narracions que jo no les hagués posat, però pel mateix preu benvingudes siguin. En definitiva, un llibre imprescindible per a tots els aficionats sigui quin sigui el vessant del gènere que més estimin. Mot bé per l’editorial Alba esperant que no quedi aquí i s’animin a editar més narracions decimonòniques poc conegudes de temàtica policial.

Ah! Se m’oblidava, una felicitació a la traductora (no traditora) dels contes, Catalina Martínez Muñoz. Una bona feina. Acostumat com estic a llegir velles i ràncies traduccions sud-americanes de les moltíssimes novel·les policíaques no reeditades, un bon treball s’agraeix.

Títol original: Cuentos de detectives victorianos

Títol en castellà: ----

Traducció: Catalina Martínez Muñoz

Editorial: Alba

Col•lecció: Clásica Maior

Any: -----

Any de publicació: 2014

Pàgines: 630

MAIGRET 71: "Maigret y el mayorista de vinos" de Georges Simenon

Un acabalat i faldiller majorista de vins és tirotejat quan surt d’una casa de cites. Maigret, incubant un bon refredat, començarà a reconstruir la personalitat i el passat del mort. Maigret no jutja, ni dóna lliçons de moral a ningú. Només l’interessa la personalitat del difunt. Un home que maltractava les dones i les utilitzava com si fossin trossos de carn o trofeus de caça, escridassava a tothom més dèbil que ell i es comportava com un dèspota.

Aquesta novel·la és de les últimes del cicle Maigret i algunes de les constants dels llibres amb l’inspector apareixen aquí. La crítica a una classe social, la burgesia, poc escrupolosa i sense moral; la fascinació de Maigret vers la víctima, intentant comprendre la seva personalitat; Maigret tan lacònic com sempre i fumant en pipa; la mirada compassiva vers l’assassí i el mort; la senyora Maigret cuidant al seu marit i cuinant-li  plats del gust; els ajudants de Maigret en acció; les descripcions creïbles i viscudes dels llocs i els personatges amb poques pinzellades, etc.

Algunes de les novel·les de Maigret són descripcions d’ambients i dibuixos de personatges amb una tènue línia argumental de caire policíac. Aquesta novel·la manté un equilibri entre la investigació policial i el gust descriptiu habitual de Simenon per ambients i personatges. També té el bo i millor de les novel·les maigretanes, la brevetat i la intensitat del que i com s’explica. No es necessita més espai per explicar millor el que es narra.

Com Maigret es troba incubant una grip/refredat la seva dona li cuina el que més li agrada, és a dir, des de chucrut, fetge de bou a la “bourgeoise”, peix ratlla amb mantega, rostit d’api i puré i tot això regat regularment amb gotets d’endrina que Maigret degluteix amb passió (cerveses a part). Com el refredat no remet, Madame Maigret li fa obrir la boca i agafant un gotet li dóna “un líquido viscoso, a base de azul de metileno, con el que su mujer le pintaba la garganta con la ayuda de un pincel. El medicamento aquél ya estaba pasado de moda, pero la señora Maigret hacía veinte años que le era fiel.” Remeis casolans.

El millor: és com quasi totes les novel·les del cicle Maigret, molt bona.

El pitjor: res. En sóc fan.

Títol original: Maigret et le marchand de vin

Títol en castellà: Maigret y el mayorista de vinos

Traducció: Carmen Soler Blanch

Editorial: Luis de Caralt Editor

Col•lecció: Las novelas de Maigret

Any: 1969

Any de publicació: 1972

Pàgines: 157

"El monasterio maldito" de Robert van Gulik

El jutge Di amb tota la seva comitiva, incloses les seves tres esposes, ha de pernoctar per força en un monestir on en l’últim any han mort tres noies de manera misteriosa. Una sola nit en un monestir gegantí i laberíntic ple de perills, com per exemple, i només a manera de tast: actors travestits, rectors assassinats, un prior momificat i un os ensinistrat. Di, constipat i amunt i avall pel laberint de pedra, es veurà obligat a investigar, preguntar i deduir per esbrinar qui és el culpable de la mort de les tres noies i dels assassinats que es van succeint al llarg de la nit. Un no parar.

Amb una bona atmosfera de conte de fantasmes i una intriga que va creixent a mesura que transcorren les hores nocturnes i els perills creixen, les tres històries que componen la novel·la: el cas del rector embalsamat, la novícia piadosa i el monjo corpulent s’entrellacen i formen un tot entortolligat i molt ben travat.

Aquesta novel·la no és una reelaboració d’històries originals del jutge Di. És una creació de Van Gulik imitant l’estil i l’esperit de les narracions originals del magistrat, moltes (o totes) de les quals ell va refer i va portar a la impremta. Aquesta novel·la és la prova palpable del fet que es pot escriure una bona novel·la policíaca ambientada en un passat històric sense necessitar embrutar moltes pàgines. Els diàlegs/debats sobre religions (taoisme versus confusionisme), els detalls d’època, els comentaris que retraten costums i mentalitats, etc., són molt reeixits i creïbles i el que és més important, són succints. No hi ha furrifalla, ni digressions gratuïtes. Tot molt ajustat. Un plaer.

                                               

Un dibuix de van Gulik 

El jutge Di com a personatge històric va viure al segle VII d.C. i que jo sàpiga mai s’han publicat en castellà (en català ja ni diguem) els contes originals amb els seus casos. D’això s’encarregà el sinòleg i diplomàtic Robert van Gulik (1910-67), refent les històries i afegint-hi de la seva collita moltes vegades. Sense saber com són les històries originals es pot dir que el resultat de les potineries  que van Gulik va efectuar d’aquestes narracions és senzillament magnífic.

El millor: el jutge Di i el trenat de les tres històries per convertir-les en una de coherent i emocionant. El sabor i “l’ambientació” de la novel·la. L’edició d’Edasha és magnífica, tapa dura, bona enquadernació, bona traducció i els dibuixos que el mateix van Gulik va fer per les edicions originals.

El pitjor: No sabria apuntar res, m´ho he passat d’allò més bé.

Títol original: The Haunted Monastery

Títol en castellà: El monasterio maldito

Traducció: Leonardo Domingo (molt bé Leonardo)

Editorial: Edasha

Col•lecció: -----

Any: 2002

Any de publicació: 1961

Pàgines: 252