"Agatha Christie. Los cuadernos secretos" de John Curran

L’any 2005 Mathew Pritchard, net d’Agatha Christie, va convidar a l’autor d’aquest assaig a la casa de la seva àvia. Mathew va ensenyar la casa a John, un reputat especialista i fan fervorós de l’obra de Christie. Visitant la casa va veure en una habitació, que estava folrada de prestatges plens de novel·les de l’autora, una caixa sota una estanteria baixa on hi havia una col·lecció de 73 quaderns escolars….., quina va ser la sorpresa de Curran quan fullejant els quaderns descobrí anotacions de la Christie sobre els seus contes, novel·les i obres teatrals. El descobriment somiat per qualsevol estudiós d’un autor. Després d’anys d’ordenar (o intentar-ho) i estudiar el material, l’any 2009 sortia publicat aquest assaig. Déu n’hi do.

El llibre proposa un itinerari ordenat per temes, no de forma cronològica, ja que els quaderns són un caos d’anotacions i numeracions, utilitzats per Christie en la intricada confecció de les seves obres. Això no és tot. A més de múltiples anotacions sobre aspectes i personatges de l’obra de l’autora anglesa va trobar dos relats de Poirot inèdits que també s’adjunten en la part final del llibre. Per plorar d’alegria. Curran coneix molt bé les obres de Christie i d’aquesta manera va poder assignar i ordenar els noms i esbossos de trames plantejats en els quaderns. Una feinada. Una llàstima és la poca o nul·la informació sobre bona part dels contes, i sobretot l’exclusió en aquests quaderns de qualsevol anotació sobre dues de les grans peces de Dame Agatha, Asesinato en el Orient Express i El asesinato de Roger Ackroyd. Sap greu sobretot per aquesta última obra, ja que saber com va arribar a adjudicar-li el paper d’assassí a qui ho va fer hagués sigut fascinant.

Estructurar el llibre per temes i no de forma cronològica, segons Curran, implicava parlar de tot tipus d’obres de l’autora i no ajuntar les més famoses en una part acotada del llibre. És una opció tan bona com una altra. Cada lector trobarà seccions més interessant que d’altres. Jo vaig trobar fascinant el capítol on s’agrupen les obres que tenen com a motiu recurrent les cançons infantils. L’anàlisi de Curran és detallat i brillant i quan ha de criticar a l’autora per no saber enllaçar alguna part d’una cançó amb el fil argumental d’una novel·la ho fa sense miraments. Curran és un fan però no un cretí. Això queda acreditat quan afirma que “la prosa de Christie, aunque bajo ningun concepto era distingida, fluye con gran facilidad”. 

Dame Agatha de joveneta

Un altre dels aspectes més destacables del llibre són les conclusions de Curran sobre el mètode de construcció de les trames de les novel·les que utilitzava Christie quan diu “sabemos que esta apariencia indiscriminada que muestran las anotaciones y la construcción de las trames es percisamente eso, mera apariencia....en realidad, esa manera de avanzar a merced del azar es justamente su método. Era capaz de sacar un gran partido mental del caos, que la estimulava más que la rigidez del orden” (pag 92). Costa creure que unes novel·les que precisament han de tenir una “construcció” perfecta com un trencaclosques no estiguessin dissenyades amb tiralínies. Però bé, farem cas a Curran que en sap un niu del tema.

L’assaig també és interessant quan aborda, encara que per sobre, la relació de Christie amb el Detection Club i els seus membres i de les relacions que mantingué amb alguns d’ells. També descobreix que la novel·la Muerte en el Nilo havia de ser protagonitzada per la senyoreta Marple però Christie no va creure convenient que una iaia viatgés per llocs exòtics i es va decantar finalment pel seu detectiu estranger Poirot. També és molt curiós el capítol dedicat a les obres teatrals de l’autora anglesa. Menció especial als comentaris de Curran a l’obra teatral de l’any 1973, Akenaton.

El llibre és ple d’informació curiosa com quan explica que Ellery Queen,  més d’una vegada va haver d’abandonar la redacció d’una novel·la després de llegir una obra de la Christie. I és que Agatha era una pedrera d’idees com deixa molt clar la lectura d’aquest llibre.

L’única pega que li podria posar a Curran és l’inevitable desvetllament dels culpables/assassins de les novel·les i contes que comenta. Encara que és del tot punt inevitable comentar les estratègies que utilitzava l’autora per escriure les seves peces i no parlar sobre els punts culminants de les novel·les i contes que és el desemmascarament del culpable. Un altre aspecte negatiu, del que Curran no té cap culpa, és l’errada del traductor quan confon a Ellery Queen amb una dona escriptora. Entenc que un traductor no te perquè saber que Ellery Queen eren dos homes, però com a lector d’un llibre que possiblement només llegiran els fans o curiosos de l’autora hi ha errors que degraden el plaer de la lectura. Una altra pega tampoc atribuïble a Curran és la inclusió d’un índex final d’obres però no de noms.

Curran cofoi per la feina feta

La part final és irresistible per a qualsevol aficionat al gènere. Curran adjunta dos contes, mai publicats, de Christie. El primer és una nova i totalment diferent versió del conte La captura del Cerbero recollit en Los Trabajos de Hèrcules. El conte és fluix i la trama per la seva escassa extensió sembla massa desperfilada. Molt millor és el segon conte El incidente de la pelota del perro, possible gènesi de la seva novel·la El testigo mudo. Una història ben traçada i executada. Una joia.

Entenc que aquest documentadíssim assaig sobre les tècniques, temes i maneres d’elaborar bona part de la producció de Christie estigui molt acotada als fans de l’autora, però no hauria de ser així perquè és una lectura absorbent i irresistible. El delit que provoquen les fotografies amb les anotacions il·legibles (Déu meu quina lletra!!) dels quaderns de la Christie feien aflorar el friki que porto dintre. Agradi o no Christie, quan acabes la lectura del llibre no pots menys que sentir admiració per la fecunditat i brillantor de bona part de la seva producció literària.

Títol original: Agatha Christie’s Secret Notebooks

Títol en castellà: Agatha Christie. Los cuadernos secretos.

Traducció: Miguel Martínez-Lage

Editorial: Suma de letras

Col•lecció: -----

Any de publicació: 2009

Any d’aquesta edició: 2010

Pàgines: 555