Només coneixia a aquest autor per la seva
arxiconeguda novel·la “Pelham 1,2,3” (1973), dues vegades portada al cinema amb
bastant fortuna per cert. Així que vaig començar la lectura de “The Blue Hour”
(1948). El títol original de la novel·la és el nom d’una cançó d’amor melangiosa. La traducció castellana del títol
no pot ser més prosaica. Bé, del títol i de la resta de la novel·la que bascula
entre la grisor i la mediocritat. El protagonista de la història, un
excombatent de la Segona Guerra Mundial traumatitzat per l’experiència bèl·lica
i per l’abandonament de la seva esposa deambula pels carrers de Nova York com
anima en pena, borratxo, trist i perdut.
Després d’un inici prometedor la intriga es
torna més convencional i es centra en
l’embolic en el qual es veu ficat el protagonista sense voler-ho per la possessió,
en un principi sense ell saber-ho, d’un rebut de color verd per la compra de
dues obres pictòriques caríssimes. Un grup de personatges volen aquest rebut i
negocien, manipulen, enganyen, persegueixen, colpegen i maten per ell. Pel
camí, entre tanta anada i vinguda i negociació el protagonista coneix l’amor
altre cop. Que bonic!
La segona novel·la de John Godey (1912-2006)
no és res de l’altre món. El protagonista pateix de mala manera però en cap
moment Godey aconsegueix que el lector ho senti com a propi. Bons diàlegs i
algun personatge especialment afortunat no és suficient per redimir una intriga
allargassada i massa convencional. El final del primer capítol permetia portar
la intriga per altres camins menys transitats
però no és el cas. No tot és negatiu. Es nota un gust pels personatges
excèntrics i pels girs argumentals
curiosos dins de situacions mil vegades llegides que la fan simpàtica i amena. Acabes
per perdonar-li les debilitats perquè intueixes a un escriptor encara verd i
encotillat per les convencions però amb potencial.
El moment més increïble del llibre és quan la
dona del protagonista apareix en escena i li birla el rebut verd. Ella és
odiosa. Ell per recuperar el rebut sense el qual el poden matar en qualsevol
moment, i que ella es nega a tornar-li, pren la decisió més ràpida i expeditiva,
l’apallissa. Li fot tants cops que acaba amb la cara feta un cromo. Ell es penedeix, però menys. La lectura de quelcom tan políticament incorrecte
frapa i per un moment creus que Godey tiba la corda sobre la simpatia i/o
empatia que el lector pot tenir amb el protagonista. Un moment interessant. Un
altre punt curiós és l'ambigüitat/maldat dels dos personatges femenins. Una és
una mala pècora i la noia de la funció es passa tota la novel·la situada en una
ambigüitat moral inquietant. La misogínia no és una novetat en aquest gènere
precisament.
El
millor: és eficaç i entretinguda amb algun moment
curiós i interessant.
El pitjor: dóna la sensació que podria ser millor del que finalment és.
Títol original: The Blue Hour
Títol en castellà: El recibo
verde
Traducció: H. C. Granch
Editorial: Editorial Molino
Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo
Any: 1948
Any de publicació: 1955
Pàgines: 237
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada