 |
| La portada de Fernando Rubio no és de les més horribles de la col·lecció |
Aquesta novel·la és
un exemple de com una bona història amb una premissa argumental atractiva es
pot desinflar i acabar destrossada. La premissa argumental no pot ser més
interessant. Un grup de iaies, ocioses i amb una vida acomodada que es
reuneixen una vegada al mes per jugar a cartes, beure i xafardejar, decideixen
omplir i enviar una butlleta a una agència de contactes. S’inventen el nom i
les altres dades d’una noia imaginària, però
no la direcció on viu. Posen la direcció d’una d’elles. Una broma innocent. A
la setmana reben un llistat amb diversos noms de pretendents, escollits
aleatòriament amb ordinador, interessats en la noia imaginària. Un
dels nois seleccionats és un psicòpata molt perillós que no pararà fins a trobar-se amb la noia dels seus somnis. Ai las!!!
Es comet un
assassinat.... i a partir d’aquí la història perd força. Es desinfla una mica,
però res inquietant, res comparat amb el que vindrà després. En un dels pitjors
girs argumentals mai inventats resulta que en la mateixa població hi ha una
noia amb el mateix nom i amb característiques similars a la inventada. Quina
presa de pèl! Quina poca vergonya! Si la història no fos interessant el xoc per
aquest desaguisat no seria tan indignant. La part final és l’assetjament de
l’assassí a la noia que no sap res. No sap res perquè la policia que està
relativament a l’aguait de què passa no l’avisa!!!
No vaig llençar la
novel·la a les escombraries de miracle. La vaig acabar remugant...i ja. Si
aquesta entrada tingués un títol seria: els ovaris de Doris. No és la primera
vegada que una novel·la es desinfla després d’una bona idea mal desenvolupada.
Hi ha moltes novel·les enigma en què la solució és més que dubtosa quan no delirant
(el meu adorat John Dickson Carr seria el rei) però això no invalida (del tot)
el plaer de la seva lectura. Però fer inviable la credibilitat d’una novel·la
que aspira a ella amb un gir argumental intragable és com a mínim irritant. De
tots els camins que l’autora podia haver agafat l’escollit és el pitjor.
 |
| Les iaies abans de posar-se en un embolic de dramàtiques conseqüències |
Els meus sentiments vers Miles Disney són ambivalents perquè té gust pels detalls quotidians i els
personatges tenen credibilitat psicològica i s’agraeix la falta d’efectismes barats típics de les novel·les
amb psicòpata assassí. El ritme de la narració és lent i uniforme i està molt
ben portat. Es llegeix amb gust. Tot molt sòlid i agradable fins al gir
argumental comentat abans. No acabaré l’entrada sense unes mini pinzellades
biogràfiques.
Doris Miles Disney
[1907-1976] novel·lista ianqui amb una carrera literària que comença l’any 1943
i acaba l’any de la seva mort és coneguda bàsicament pel seu personatge
Jefferson Di Marco, un agent d’assegurances protagonista de 8 de les seves 47
novel·les. Pel que es veu la vida que portava l’autora no diferia gaire de les
dones que surten retratades en la novel·la que comento. Una sort.
El millor: una primera part
interessant.
El pitjor: la decepció que
provoca la resta de la història (menys el final).
Títol original:
Do Not Fold, Spindle or Mutilate.
Títol en
castellà: El personaje imaginario
Traducció:
Angeles Ortega
Editorial:
Forum
Col•lecció:
Círculo del Crimen nº 35
Any: 1970
Any de
publicació: 1983
Pàgines: 78
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada