L’any 1932 Simenon
va escriure set novel·les amb Maigret de protagonista. Infatigable. És normal
que hi hagi peces més aconseguides que d’altres. Però quines són millors i
quines són menys bones? Totes tenen una base de novel·la policíaca però
ofereixen les pinzellades costumistes de rigor, agudes i intel·ligents, i
l’anàlisi psicològic dels personatges típicament simenonià. Totes són diferent
i alhora s’assemblen i dóna la sensació que si les uníssim conformarien una
enorme novel·la...coherent.
Aquesta, el número
tretze del corpus Maigret, és un cas típic de l’inspector. Un home és
assassinat d’un tret. Hi ha un robatori. La dona, l’exdona, el marit de l’exdona, l’amant del mort i el fill del primer matrimoni voltegen el cadàver. El
passat sempre torna. Maigret reconstrueix la figura i la psicologia del finat a
través dels altres. Reconstruir no és el terme exacte. Diguem que fa quelcom
que sempre fa Maigret. Posar-se en la pell del mort, interpel·lant-lo, emprenyant-se
amb ell pels seus errors, rient-se de
les seves decisions. S’identifica amb el fiambre i el critica alhora.
Els interrogatoris
també són marca de la casa. Converses de vegades insubstancials perquè el
comissari s’impregni de l’atmosfera que envolta els sospitosos. Si fes una
altra cosa no seria una novel·la de Maigret. El punt de partida és el crim, la
resta són descripcions de llocs, personatges i ambients. La trama no avança gaire.
Tot sembla aturar-se perquè gaudim de com està explicat l’immoble on succeeix
el crim i coneguem els seus habitants. Un microcosmos humà on a part de
l’assassinat hi ha molt ressentiment, un
suïcidi, bogeria, frustració, etc. Simenon/Maigret es passa pel forro qualsevol
mètode deductiu i/o anàlisi de les proves. Ni tan sols li interessa el soroll
que pot fer un tret de revòlver en plena nit i que cap personatge menciona.
Maigret tampoc ho pregunta. Passant de tot. Un suposat assassí confessa el seu
crim sense que Maigret li pregunti res. De fet, sembla que al comissari no li interessi
gens el que li explica. Tant és així que es queda adormit. Sensacional cop d’efecte!
De vegades, i
aquesta novel·la és un d’aquests casos, no importa la resolució del cas perquè l’art
de Simenon sembla més contemplatiu i analític que no centrat en l’acció que el
gènere sembla reclamar encara que sigui mínimament. Menció especial als
personatges femenins de la portera de l’immoble on es comet el crim i també per
l’amant del mort. Dos personatges que semblen saltar del llibre, vius i
versemblants. El final inclou una escena de bogeria com si d’una òpera romàntica
es tractés.
El millor: l’escriptura de
Simenon pot fer interessant els detalls més grisos de la vida.
El pitjor: la trama policíaca
sembla una excusa per (des)escriure el que li agrada.
Títol original:
L’ombre chinoise
Títol en
castellà: L’ombra xinesa
Traducció:
Maria Aurèlia Capmany
Editorial:
Edicions 62
Col•lecció: La
cua de palla, nº 54 (1ª etapa)
Any: 1932
Any de
publicació: 1967
Pàgines: 96
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada