En la primera de la sèrie de novel·les amb l’inspector Maigret de protagonista, aquest ja apareix perfectament dibuixat com a personatge. És el Maigret que anirem coneixent més a fons en les següents novel·les, sense gaires variacions, ni amb trets de la seva personalitat realment nous al llarg de les seves setanta cinc novel·les (més els contes).
En el primer capítol, la seva presentació en societat, apareix lacònic, professional, casat amb una dona que encara no sembla tenir nom i que fa acte de presència en l'últim capítol, bevedor de cervesa i golafre amb els entrepans. El veiem treballant en la seva habitació-despatx de la Sureté parisenca i sempre acostant-se a l’atrotinada estufa central per escalfar-se una mica.
No he llegit cap de les novel·les de Simenon abans que crees el personatge que el va immortalitzar. Sobta una mica que ja en aquesta novel·la primerenca apareguin els trets estilístics que un lector “maigretà” s’espera trobar en una obra de la sèrie. És a dir, estilització i sobrietat, pinzellades descriptives que en poques línies dibuixen un ambient creïble o un personatge versemblant.
Simenon, en una entrevista, digué que el protagonista de les seves novel·les sempre era l’ambient. És bàsicament cert. Però per sort per al lector en “ Pietr, el Letó” no construeix una novel·la de costums amb una lleu trama policíaca, sinó que crea una novel·la de gènere, amb tots els ets i els uts, sense deixar de banda les descripcions d’ambients i personatges populars.
La creació de personatges creïbles, sense cap característica ni destacable ni extraordinària. Persones normals amb debilitats. Assassins i policies són tractats per Simenon amb la mateixa comprensió, sense judicis morals, ni càstics exemplars, ni moralina de cap tipus.
La trama no presenta gaires complicacions. Es comet un assassinat en un tren. Maigret veu sortir de l’estació al suposat assassí. Intenten matar a Maigret. Es cometen un parell més d'assassinats per mantenir l’interès del lector. Seguiments als components d'una (mini) banda de delinquents, investigacions, interrogatoris, confessió final del criminal, etc. Res de nou, tot llegit i rellegit moltes vegades. Però tot això explicat per un estilista com Simenon aconsegueix quelcom de molt difícil en una novel·la policíaca. Que no et desentenguis de la història que t’estan explicant encara que l’enigma a resoldre sigui poc excitant. Una qüestió d’estil. No és tant el que, sinó el com. Menys és més. Una lectura molt recomanable per a simenonians despistats i lectors amb bon paladar.
El millor: La concreció narrativa; la descripció d’ambients i la creació de Maigret. La pots començar i acabar en una tarda hivernal de diumenge.
El pitjor: Una trama policíaca sense gaires sorpreses i alguna frase que sobta una mica, com en l'inici del capítol 14: “totes les races tenen la seva olor, que les altres races detesten”. Un pèl inquietant potser?
El pitjor: Una trama policíaca sense gaires sorpreses i alguna frase que sobta una mica, com en l'inici del capítol 14: “totes les races tenen la seva olor, que les altres races detesten”. Un pèl inquietant potser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada