dijous, 6 de desembre del 2012

"El cadáver fugitivo" d'Ellery Queen

El títol d’aquesta entrada no és cert. La novel·la que comentaré no fou escrita pel binomi de cosins Frederic Dannay i Manfred. B. Lee, és a dir, Ellery Queen. M’explico. L’any 1940 s’estrenà la pel·lícula “Ellery Queen, Master Detective”, una més d’una sèrie d’entranyables pel·lícules de sèrie B que utilitzaven la popularitat del detectiu amateur perquè la Columbia fes calaix. En aquest cas va ser dirigida per Kurt Neumann, i el paper protagonista l’encapçalava l’actor Ralph Bellamy que encara protagonitzaria 3 entregues més.
L’argument partia de la novel·la, aquesta sí, d’Ellery Queen “The Door Between” (1937), aquí coneguda com “Tras la Puerta cerrada”. La novel·la del guió de la pel·lícula el titularen com aquesta i es publicà un any després d’estrenat el film. Una reedició de la novel·la l’any 1968 li canvià el títol per “The Vanishing Corpse”. No crec que el guionista de la pel•lícula, Eric Taylor, novel·lés el seu propi guió. Tampoc aquest tipus de novel·les eren un cas aïllat, doncs hi ha dues novel·les més de pel·lícules d’Ellery Queen. Els cosins tenien els drets del personatge i traçaren les línies argumentals dels guions encarregant a algun “negre” l’escriptura de la novel•la. L’autor d’aquesta peça és, doncs, un autor fantasma.
De “Tras la Puerta cerrada” només agafa una part de l’explicació final del misteri, amb l’aparició d’un animal lladregot i la idea d’una malaltia terminal del personatge-víctima com a motor de la trama. Fins aquí les coincidències. “El cadáver fugitivo” és un típic misteri de cambra tancada àgilment desenvolupat i no molt brillant resolució (podrien haver aprés de John Dickson Carr) en el marc d’una clínica de salut de luxe que és només això, un marc. La resta és una successió d’escenes que poc tenen a veure amb una novel•la enigma d’Ellery Queen. Recordo (fa anys que la vaig llegir) que “Tras la Puerta cerrada” tenia una història d’amor carregosa que en aquest cas l’anònim autor ens l’estalvia.
L’obra té dos aspectes curiosos. El primer és el final, on la relació d’Ellery i Nikki no acaba en noces, i per l’època seria considerada bastant agosarada i lliberal. L’altre aspecte curiós és l’autocitació d’obres del mateix Ellery. A l’inici de l’obra el sergent Vellie li demana al protagonista una firma del seu (magnífic) llibre de contes “Les aventures d’Ellery Queen”. Fals autohomenatge i autocitació, doncs l’autor és desconegut.
Un lector mínimament avesat a les novel·les del binomi d’escriptors, com a mínim d’alguna de les deu o dotze primeres, que són les millors de tota la seva producció, sap que la densitat dels puzles, la complexitat de les trames, la brillantor de les solucions i el gruix dels llibres dista molt de l’agradable, breu i lleugera lectura que depara “El cadaver fugitivo”. Aquesta sembla més una comèdia sentimental policíaca, com les de la sèrie “El hombre Delgado” de la Metro, que una novel·la problema, l’especialitat de la parella.
Amb això no vull dir que la trama no sigui entretinguda i plaent, però sembla un guió d’una pel•lícula, que és el que realment és, i no una novel•la de l’època daurada de(ls) l’autor(s). Ellery Queen és el pseudònim amb el que firmaven els llibres els dos escriptors abans ressenyats i també el nom del detectiu i escriptor de les seves pròpies aventures. En aquests anys els cosins-autors van començar a deslligar-se de la novel·la enigma que ells mateixos havien portat a cotes difícilment superades i començaren, adaptant-se als nous temps, introduint trames mes properes a la realitat (?) i densificant un mica més la psicologia dels personatges. Amb això guanyaren qualitat literària però perderen complexitat els recargolats entramats de les seves novel·les venidores. Curiosament, en aquesta novel·la, el protagonista coneix a la seva secretària/novia Nikki Porter. Un personatge innecessari que apareixerà al llarg de les properes novel·les i que l’única finalitat que sembla tenir és la de donar una (casta) vida sentimental, que no sexual, al protagonista.
El millor: és agradable, lleugera i breu
El pitjor: només és agradable, lleugera i breu. No té les qualitats d’una bona novel·la d’Ellery Queen. Sembla un guió de cinema, encara que aquest fet, avui, quan la gran majoria de novel·les de gènere ho semblen, ja no sé si és o no un defecte.
Perfectament oblidable. No perdis el temps llegint-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada