"Daños en la vereda" d'August Derleth



La portada de Bocquet no és gaire distingida.

                               

No havia llegit mai cap novel·la policíaca d'August Derleth (1909-71), un dels amics epistolars més famosos de Lovecraft i editor de les seves obres. Sabia, això sí, que tenia unes quantes novel·les del gènere i que era mínimament conegut pels contes de Solar Pons, un personatge èmul i admirador alhora de Holmes.

La novel·la “Daños en la vereda” (1944) és la vuitena del cicle de deu que protagonitza el jutge Ephraim Peck, ubicades totes elles en la població de Wisconsin, Sac Prairie. Una vegada llegida la novel·leta de marres la veritat és que la ubicació geogràfica no té cap importància en el desenvolupament de la trama, ni juga cap paper en el caràcter dels personatges, ni importa un rave en quin poble ianqui es situï l’acció de la mateixa.

Tot i que no és avorrida, és eficaç i de ràpida lectura, la sensació d’haver-la llegit unes quantes vegades abans amb altres noms, altres personatges i amb variacions argumentals es feia palesa a mesura que avançava la trama. El millor que es pot dir d’ella és que és mínimament eficaç en la construcció i descobriment del misteri (i assassinats) i que alguns diàlegs són bons. Hi ha una temptativa de construir un personatge interessant en la figura d’Alejandro Moro, però Derleth sembla adonar-se'n i la dilueix ràpidament, no sigui dit que la història pugui tenir algun punt d’interès.

Les ilustracions  de  Vicente Roso són encara pitjors.

Quan tot és tan adotzenat i trillat l’única possibilitat que la novel·la provoqui alguna espurna de plaer seria amb la creació d’un personatge principal molt atractiu, en aquest cas el jutge Peck. Un cas paradigmàtic d’això és Nero Wolfe. Els arguments de les novel·les de Rex Stout no són especialment engrescadors (amb excepcions) però el personatge principal és una gran creació. El jutge Peck no entraria precisament en aquest selecte grup de personatges memorables. No sembla tenir cap personalitat i les deduccions no són res de l’altre món precisament. La grisor de la trama va en paral·lel al nul interès d’uns personatges psicològicament plans i unes situacions moltes vegades llegides.

Argumentalment l’acció comença quan una veïna del jutge vol que aquest investigui qui està ocasionant desperfectes en les rodalies de la seva casa. Una casa on viu tota la família. Amb el desvetllament d'alguns passats delictius i un parell de cadàvers desprès el jutge acaba per solucionar el misteri, descobrir al culpable després de posar-li una trampa sense el més mínim suspens i adéu-siau, si te llegit no m'en recordo.

El millor: he de fer meditació transcendental per trobar quelcom que es pugui recordar de tot plegat. 

El pitjor: creure que gaudiria d’una bon misteri i trobar-me amb aquesta mediocritat.

Moraleja: He de seleccionar millor el vici.