Fa uns tres anys aproximadament vaig descobrir a Georgette Heyer llegint “La hija del faraón”, una novel·la romàntica (un gènere que no m’entusiasma) ambientada, com quasi totes les seves obres, en l’època de la Regència anglesa. Així vaig descobrir el seu gust per l’ambientació detallada, els personatges ben dibuixats, els diàlegs enginyosos, les situacions típiques i tòpiques d’aquest tipus d’obres tractats a l’estil Jane Austen, és a dir, amb elegància i intel·ligència, i vaig convertir-me en un fan amb ganes d’empassar-me més llibres seus.
Amb temps, ajut i el mercat de Sant Antoni vaig anar localitzant algunes de les seves obres, “Arabella”, “Aquellas viejas sombras”, etc. Posteriorment, vaig descobrir que era una reputada escriptora de novel·les policíaques. Vaig comprar per internet “Un instrumento contundente” (1938). Una novel·la policíaca clàssica anglesa amb un tractament de comèdia lleugera molt agradable. La sorpresa que em provocà la seva lectura és directament proporcional a l’enginy de la solució del misteri plantejat.
Es comet l’assassinat de rigor en una casa amb jardí. Una colla de sospitosos que rondaven pels matolls la nit del crim, la reconstrucció minuciosa dels horaris i les coartades,....fins arribar a la conclusió que ningú no l’ha pogut cometre perquè la unió de coartades i hores no quadra, amb l’afegitó que no se sap amb quin objecte han mort la víctima.
La solució final és molt enginyosa. A l’estil de la Christie. De tant evident, no ho veus. Durant tota la novel·la ho tens davant i només quan res no quadra comences a entreveure la veritat. I aleshores, com a lector, et passa el mateix que amb la lectura de les seves novel·les romàntiques. Sospites com acaba, però el plaer que et dona la lectura fa que no abandonis el llibre fins el final.
No comprenc com l’Editorial Salamandra quan va començar a publicar algunes novel·les policíaques de l’autora (no en té tantes) no reedites aquesta joia i sí ho fes amb d’altres no tan brillants. Si algun dia cau a les vostres mans no la deixeu escapar.
El millor: L’estil, la construcció, els diàlegs i la solució final.
El pitjor: Si ets un aficionat a aquest tipus de novel·les, és a dir, un lector moooolt desconfiat, pots descobrir la veritat abans que l’inspector Hannasyde. Però és igual, creu-me.
Molt recomanable.
 |
| Georgette amb el seu gos |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada