"El 31 de febrero" de Julian Symons

Estic una mica preocupat perquè els possibles lectors d’aquest blog es troben sempre amb contes escanejats (el tema de l’escaneig és un turment, doncs mai queda bé) de fa molts anys, i les novel·les recensionades són de l’any de la pera. Com ja heu descobert  sóc un addicte a la novel·leria  policíaca retro.

De cara a l’any vinent m’he fet el propòsit de llegir obres actuals, o si més no d’autors vius i barrejar-ho amb obres que no es reediten, o bé que fa poc temps eren al mercat i són poc conegudes pels afeccionats.

L’obra de la que penso parlar avui no és de la més aferrissada actualitat però feia temps que la volia llegir, i després de gaudir-la vull fer alguns comentaris sobre ella i el seu autor. Parlo de la novel·la “El 31 de febrero” de Julian Symons. Aquest escriptor és conegut, sobretot, pel seu assaig “ Historia del relato policial”. El títol original en anglès especifica que es tracta d’una història, la seva, sobre el naixement i l'evolució històrica del gènere policial. Una mirada personal i d’aficionat a aquest gènere. És un llibre que m’ha acompanyat des que Bruguera el va editar als primers anys 80. Acompanyar és el verb adient, doncs és un llibre que encara ara consulto i remiro.

Ha sigut una guia i una lectura durant molts anys que m’ha permès conèixer i descobrir molts autors. És cert que té molts tics tipics dels assagistes de parla anglesa, és a dir, la selecció efectuada d’autors i obres és bàsicament anglocèntrica (els comentaris sobre Simenon són positius però tebis per considerar les seves obres com poc policíaques) i en el cas de Symons, clarament “conservadora”. El terme “conservador” no és en cap cas pejoratiu i tampoc estic convençut que sigui la paraula adecuada per definir-lo. Com l’entrada del blog versa sobre una de les seves primeres novel·les "matarem" el tema aquí.

La col·lecció “El septimo círculo” va treure una edició d’aquesta obra. No la tinc. Sóc un fetitxista d’aquesta col·lecció i per desgràcia m'he conformat amb la lectura d’aquesta novel·la en l’edició viutentera d’Orbis. He sacrificat la portada de José Bonomí per la de Neslé-Soulé, més provocativa i vulgar, més pulp.

He de confessar que les obres de Julian Symons s’apropen molt  al model de novel·les de gènere que m’agraden. És cert que de vegades li falta força en la descripció de les situacions, però les seves virtuts superen amb escreix les possibles mancances que un escriptor tan “civilitzat” pugui tenir.  Les seves obres acostumen tenir un  personatge central complexa i amb una psicologia ben dibuixada. Un personatge creïble! Un lector de la seva obra trobarà que cada novel·la  és diferent de l’altre però que juntes dibuixen una concepció del món i de l’ésser humà comprensiva però gens gratificant. Res de formules narratives que una vegada provades comercialment es repeteixen llibre rere llibre. Les situacions narrades són plausibles, els arguments ben travats i les trames bastant interesants sense cap tipus d’efectisme barat ni gaires llocs comuns.

“El 31 de febrero” a més de tot el que he exposat té una particularitat que la fa encara més interesant. Planteja una reflexió gens maniquea sobre la veritat i la realitat mitjançant un viatge cap a la bogeria del protagonista. Un ésser alienat i psicòtic que descobreix  la porqueria de vida que porta a mida que s’allunya més del món real. Una fugida imparable de la realitat vers ell mateix.

Hi ha un assassinat, és clar. La dona del protagonista cau per les escales quan cerca una botella de vi. Hi ha un judici i en surt exculpat. Un policia sospita d’ell i cerca la veritat. El policia, un fanàtic Javert,  ridícul i amenaçador alhora, comença a jugar al gat i la rata amb el presumpte assassí. El marc de la trama és l’empresa de publicitat on treballa el protagonista. Symons, de jove, treballà en una d’aquestes agencies publicitaries i el retrat que en fa d’elles  és molt creïble i crític. El pas del temps dona a les descripcions del funcionament empresarial de mitjan anys quaranta (la novel·la és de l’any 1950) un vernís d’època ja desapareguda i confereix un toc melangiós involuntari a la novel·la.

L'obra es basa en la construcció del personatge principal i val a dir que Symons s’esmerça en donar-li entitat i descriure amb una bona progressió dramàtica la cada vegada més acusada dissociació entre el món que l’envolta i el món irreal en el que s'endinsa.

A la novel·la li costa una mica arrancar. Tot i així la presentació dels personatges principals, les tares psicològiques que marcaran l’esdevenir del protagonista i la incertesa del que ha passat amb la dona de l’heroi estan ben exposades. L’aparició del  policia i la primera conversa amb el protagonista donen embranzida a la història i a partir d’aquí la narració no perd el seu ritme, un ritme morós i sense alts i baixos.  El crim és quelcom de secundari, una excusa per explicar de forma suau i corrosiva alhora la destrucció psíquica d’un home.

Tot i que Symons té novel·les millors és una lectura  recomanable.

El millor: Una bona descripció de la psicologia del protagonista i la seva progressiva deriva. Personatges i situacions creibles. Té més d’una lectura superficial.

El pitjor: Li costa engegar. El ritme és en alguns moments massa morós (a mi m’agrada, però entenc que a un lector acostumat a la acció sense fre pugui tirar-li enrere).