"El juez Peck investiga" d'August Derleth

El títol original, The Narracong Riddle (1940), escau millor al contingut del llibre que no la “traducció” de rigor, El juez Peck investiga. Aquesta és la sisena (de deu) aventura del jutge de la petita i inventada població de Wisconsin, Sac Prairie (la població on va nàixer Derlet, Sauk City-Prairie, fou el model per la seva creació).

Comencen pel principi. L’argument. Quan la més veterana de l’acabalada família Narracong descobreix, pentinant el cadàver del seu germà, que aquest té una pua metàl·lica enfonsada al clatell i que de sobtat atac de cor res de res decideix avisar al seu amic, el jutge Peck, perquè s’instal·li en la seva mansió per esbrinar qui de la seva família és l’assassí.

Cadascuna de les novel·les amb Peck de protagonista foren escrites a una velocitat de vertigen, uns deu dies més o menys, i això es nota en la deixadesa d’algunes parts de la història i en la inconsistència en moltes de les deduccions que fa Peck al llarg del llibre. La novel·la té un bon punt de partida que desgraciadament es va malmetent en el desenvolupament. Tampoc puc dir que és una novel·la avorrida i a més té algun punt d’interès o com a mínim curiós. Entre ells un homenatge a Dorothy Sayers doncs la víctima deixa escrita una frase dins del llibre The Unpleasantness at the Bellona Club que posarà a Peck sobre la pista de l’assassí. Tot un detall. O dos, perquè en cap moment es cita qui és l’autora de la novel·la, tan coneguda era.

Un altre apunt interessant és el personatge del majordom que es passeja somnàmbul  per la casa totalment despullat. Peck  se’l troba una nit rondant per la mansió i aprofitant l’oportunitat l’interroga.

Entre els aspectes menys reeixits del llibre figura la poca traça per amagar qui és l’assassí i el fet que hi hagi massa sospitosos per fer paquet, desaprofitats. Tot sembla escrit de pressa i sense el treball de poliment que hagués acabat per cohesionar la història. Peck dedueix poca cosa i n’investiga encara menys. Les seves sospites ràpidament es converteixen en certeses i aquestes certeses qualsevol lector ja les portava sospitant bastants pàgines enrere.

Sempre que parlem d’escriptors prolífics dins del gènere policíac ens venen al pensament Carter Brown o John Creasey. El cas d’August Derleth (1909-1971) no desmereix pel que fa a quantitat de llibres publicats, uns 150 aproximadament i a més d’una gran varietat de gèneres, des de novel·leria històrica fins biografies passant per novel·les policíaques, llibres per nens, poesia, etc. Avui dia se’l recorda per haver fundat l’editorial Arkham House on es preservà i edità l’obra del seu admirat H. P. Lovecraft i també pels seus contes de Solar Pons. No és poca cosa.

El millor: es llegeix amb facilitat i entreté i poca cosa més. És breu.

El pitjor: el misteri central és massa senzill i obvi pel lector.

Títol original: The Narracong Riddle

Títol en castellà: El juez Peck investiga

Traducció: Julio Vacarezza

Editorial: Acme Agency, SR

Col•lecció: Rastros nº 123

Any publicació original: 1940

Any d’aquesta edició: 1951

Pàgines: 187

"La guerrilla del desierto" de Jean-Pierre Conty

L’abominable randonee de Mr Suzuki (1973) aquí traduïda amb molt poca gràcia com La guerrilla del desierto és una novel·la més de l’espia japonès col·laborador de la CIA Mr Suzuki. Aquesta vegada Suzuki s’introdueix (com si fos tan fàcil) en un grup terrorista que abraça components de totes les faccions imaginables (des de l’exèrcit roig japonès fins a l’IRA passant per alguna resta de la banda Baader i del Setembre Negre) reunides en un recòndit lloc d’un desert de l’Àfrica nord-oriental en un poti-poti sense sentit argumental ni coherència de cap tipus.

Com arriba Suzuki a convertir-se en terrorista és bastant difícil de creure. El que fa dins del grup encara és més inexplicable. Suzuki segueix a un líder terrorista japonès fins a l’Àfrica per esbrinar informació sobre ell i per una sèrie d’estranyes giragonses argumentals acaba introduint-se en el grup terrorista.

El campament dels terroristes està format per una munió humana que no sembla tenir cap objectiu ni funció. Fan una incursió en territori enemic perquè sí. Res no té sentit ni coherència. De fet, en un moment que el campament on viu Suzuki és bombardejat, el japonès agafa un bazooka i amb una punteria digna de Rambo abat un avió. Com sona. L’únic que importa en aquesta sèrie de novel·letes d’espionatge és l’acció continuada en un to lleuger i intranscendent. Cap apunt històric, ni personatges amb un cert cos, ni reflexions polítiques interessants. Res.

Jean-Pierre Conty (1917-84) narrava de forma eficaç i àgil i sabia que quan dequeia l’acció només havia de posar unes gotes de violència i erotisme. La violència en aquesta novel·la mai fa mal i l’erotisme és molt light. Entre les privacions que un grup terrorista pot patir en mig del desert no figura la continència sexual. L’espia japonès es fot al llit amb una parella de lesbianes i fan el menage a trois menys explicat de la literatura aquí ben anomenada d’evasió. Inclús el sexe és light.

En la recta final de la novel·la descobrim un sàdic i burleta mad doctor xinès que experimenta amb tot ésser humà que pul·lula pel desert. No té manies. Com l’argument no té gaire sentit l’aparició d’un dolent dels de sempre anima molt el cotarro. Un aspecte curiós és que els dolents no reben cap càstig per les seves maldats, potser Conty aprofità posteriorment algun personatge en una altra de les innumerables novel·les amb Suzuki de protagonista. M’és igual. No en tinc ganes de llegir-ne més.

El millor: és lleugera i es deixa llegir.

El pitjor: és dolenta.

Títol original: L’abominable randonne de M. Suzuki

Títol en castellà: La guerrilla del desierto

Traducció: ¿???

Editorial: Nueva situación SA

Col•lecció: Fleuve noir espionaje nº 8

Any primera edició: 1973

Any d’questa edició: 1979

Pàgines: 221

"Se puede morir riendo" d'A. A. Fair

Potser hauria de començar aquesta entrada dient que no sóc un fan d’Erle Stanley Gardner ni de les novel·les amb Perry Mason. Tot i trobar-les entretingudes i una bona manera de passar una estona mai he arribat a enganxar-me a un personatge massa perfecte i sempre triomfant.

Les novel·les que Gardner escrigué amb el pseudònim d’A. A. Fair i protagonitzades per la iaia gorda, agressiva, malcarada i cap d’una agència de detectius Berta Cool i el seu ajudant, un jove detectiu privat (narrador de les històries), Donald Lam, no difereixen de les de l’advocat Mason en quant a agilitat narrativa, diàlegs abundosos, varietat d’ambients i rapidesa de l’acció. Però, i el però és important, tenen més tocs d’humor i els personatges principals mostren més defectes, són més “creïbles”, tot i la seva inversemblança.

La trama, com ja he apuntat, és ràpida i no et dóna temps de pensar gaire ni d’avorrir-te. A l’agència de Berta Cool arriba un milionari texà que vol trobar una dóna. No dóna cap més explicació. Cool ensuma diners i posa a Donald Lam en funcionament perquè trobi a la desapareguda. Naturalment la trama s’embolica d’allò més amb pous petrolífers, bigàmia, assassinat, suplantació de personalitat i altres ingredients argumentals que amenitzen la lectura.

Si alguna cosa bona tenia Gardner era l’habilitat per delinear, construir i embolicar les trames de les seves novel·les amb molta perícia. Tot és lleuger i entretingut i tots els punts de la intriga acaben explicats al llarg de la narració. Quan acabes la novel·la ja la pots oblidar però mentre la llegeixes entreté d’allò més. No és poc.

El millor: és agradable i fàcil de llegir.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: You Can Die Laughing

Títol en castellà: Se puede morir riendo

Traducció: Esteban Riambau

Editorial: Plaza y Janés SA Editores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 1966

Any d’aquesta edició: 1957

Pàgines: 175

"Delito en la piel" de Val McDermid

No he tingut sort en el meu primer contacte amb les novel·les de l’escriptora escocesa Val McDermid (1955). Aquesta novel·la breu (molt breu) narrada en primera persona no aporta res d’interessant. Quan la llegeixes t’adones que tot ho has llegit abans unes quantes vegades. Trama magrejada, personatges no especialment interessants, molt diàlegs ràpids i àgils per no cansar el lector que no vol densitats de cap tipus ni una prosa mínimament elaborada, etc.

L’assassinat de la filla petita d’un gran capo de la màfia posa en moviment a la policia per investigar el cas. El suposat suïcidi del capo i un seguit de morts embolicaran encara més el cas i el narrador acabarà descobrint que la cacera de l’assassí li costarà un preu personal bastant alt.

Tòpics a dojo i no especialment ben tractats. Des d’una amistat traïda fins poli honest amb mala sort en l’amor, passant pels consegüents assassinats espantosos que sempre animen molt una trama, la investigació de rigor, mafiosos perillosos, algun gir argumental per mantenir l’interès, etc. Un final precipitat amb ganes d’acabar amb el cotarro et deixa la sensació que McDermid comparteix amb tu el poc interès pel que està explicant.

Es deixa llegir amb facilitat i s’oblida amb la mateixa facilitat. Tot plegat està explicat de forma tant amena i lleugera com superficial. Donada la seva fama suposo que la McDermid té alguna peça més interessant que aquesta. No sé si m’arriscaré a esbrinar-ho. He quedat servit.

El millor: és breu i es llegeix amb facilitat.

El pitjor: L’has llegit moltes vegades abans.

Títol original: Cleanskin

Títol en castellà: Delito en la piel

Traducció: Toni Hill

Editorial: Círculo de Lectores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 2007

Any d’aquesta edició: 2007

Pàgines: 113

Martin Scorsese. Mis placeres de cinéfilo

La expresión “película vieja” carece de significado: hay películas que se han visto y películas que no se han visto.

Peter Bogdanovich

Aquesta afirmació de Bogdanovich que apareix en el llibre dóna idea del posicionament cinèfil del mateix Scorsese avui dia, quan hi ha molt aficionat de nova fornada que desconeix els tresors extraordinaris que posseeix el cinema clàssic nord-americà.

Un petit gran llibre. Aquest recull d’articles i entrevistes apareguts a la revista Cahiers du cinema sobre/de/amb el director Martin Scorsese. Una munió de comentaris, opinions i crítiques impagable per la lucidesa i sinceritat dels mateixos. Que Scorsese és un gran director i ja tot un clàssic viu no és dir res forassenyat.

Coneguda és la cinefília d’Scorsese i al llarg de les entrevistes i articles explica com va descobrir el cinema, les pel·lícules que l’entusiasmaren de petit, parla dels companys de generació, directors de cinema com ell o actors del passat i del present (atenció a la irònica opinió sobre Tarantino!!).

Un recorregut per la història del cinema americà però també amb comentaris sobre el cinema francès, anglès (una debilitat d’Scorsese) i italià. La transcripció de la taula rodona amb Simon Schama i Kent Jones sobre la representació de la història en el cinema és absolutament fascinant i plena d’idees interessantíssimes. Un petit apartat del llibre és una entrevista a Thelma Schoonmaker, muntadora de bona part de la seva filmografia i dona del gran director anglès Michael Powell.

Pel llibre desfilen noms avui potser no gaire recordats pels cinèfils més joves però d’una gran importància en la història del cinema, com Ida Lupino, Jacques Tourneur, Anthony Mann, etc. Quasi res!! No és un llibre, és un vici.

El millor: els articles acaben per donar una imatge completa del seu protagonista.

El pitjor: la brevetat del llibre. Et quedes amb ganes de més.

Títol original: Mes plaisirs du cinéphile

Títol en castellà: Mis placeres de cinéfilo

Traducció: Josep Torrell

Editorial: Paidós

Col·lecció: La memòria del cine

Any primera publicació: 1998

Any d’aquesta publicació: 2000

Pàgines: 170

"Todo menos suicidio" de Ciryl Hare

Quan anava per la meitat de la novel·la vaig començar a sospitar que ja l’havia llegida. No és la primera vegada que em passa. Com podia recordar el final, un final bastant convencional i poc supressiu, i no la base argumental al voltant de la qual gira tota la trama que és més original i interessant? No ho sé. Això demostra que pots rellegir novel·les policíaques i gaudir-les novament. A partir d’aquell descobriment vaig començar a fixar-me com estava construïda i com Hare allarga innecessàriament el llibre per enganyar al lector.

El personatge fix de Hare d’aquesta novel·la és l’inspector Mallett. Fix però no principal, ja que només surt al principi (perquè li expliquin els fets luctuosos) i al final (quan per casualitat s’adona de la solució) després de 150 pàgines d’investigacions rutinàries i no gaire engrescadores dels personatges sobre els quals recau el pes del llibre. Comencem pel principi.

Mallett està estiuejant en un hotel de mala mort en un poblet anglès. Una nit, mentre està sopant, un vell pesat se li apropa i li explica coses de la seva família i insinua, depressiu i trist com és, que aviat morirà. Efectivament, l’endemà al matí el troben mort al seu llit. Tot sembla indicar que és un suïcidi. Mallett decideix oblidar el tema però el fill del mort el visita al seu despatx explicant-li que necessita que al seu pare l’hagin assassinat o hagi mort accidentalment per poder cobrar una sucosa pòlissa. Mallett no pot fer res. A partir d’aquest moment diem adéu a Mallett i ens centrem en els dos fills del difunt i el promès de la filla del mort que inicien una investigació interminable a la recerca d’un sospitós a qui engiponar-li l’assassinat.

Com qualsevol lector de novel·leria policíaca sospita des de la pàgina u de suïcidi res de res, el vell ha sigut assassinat i Mallett acabarà descobrint (per casualitat) qui ho va fer. El gir final és previsible i no té cap emoció. Els personatges són bastant creïbles i la investigació que porten a terme els tres interessats en cobrar la pòlissa també és creïble encara que una mica avorrida. S’ha de dir que Hare escriu bé i encara que no pot mantenir l’interès lector durant tota la novel·la mai abandones el llibre. No és poc tenint en compte que és una novel·la de l’any 39 i no ha envellit gaire, per a no dir gens.

Un bon principi, un desenvolupament feixuc i un tram final interessant. Suposo que Hare era conscient que Mallett no havia d’investigar res, deixant les indagacions als tres detectius diletants, perquè hagués descobert el quid de la trama en dos capítols i Hare només hagués pogut escriure un conte o una novel·la curta a tot estirar. Amb detectius amateurs maldrestes es poden omplir més pàgines de recerques inútils i personatges que engreixen les pàgines però que no acaben per aportar res decisiu a la història.

Unes notes biogràfiques del senyor Hare: Alfred Alexander Gordon Clark (1900-58) altrament conegut pels aficionats a la novel·leria policíaca com Ciryl Hare fou un advocat i posteriorment jutge anglès que escrigué un total de 9 novel·les del gènere i alguns contes. Els seus personatges fixos són l’inspector Mallett (6 novel·les) i Francis Pettigrew (2 novel·les), personatge, aquest últim, protagonista de la seva novel·la més famosa Tragedia en la justícia (1942).

El millor: és una lectura agradable. La premissa argumental.

El pitjor: el desenvolupament no està a l'altura de la premissa i l’interès es va desinflant lentament.

Títol original: Suicide Excepted

Títol en castellà: Todo menos siucidio

Traducció: Eloisa Castellano

Editorial: GP

Col•lecció: El Buho

Any de la primera edició: 1939

Any d’aquesta publicació: 19??

Pàgines: 191

"Los jueves de la señora Julia" de Mario Chiara

En una petita, avorrida y grisa ciutat italiana de la Llombardia desapareix la dona d’un insigne advocat, la senyora Julia del títol. Cada dijous la senyora Julia amb l’excusa de visitar a la seva filla que estudia a Milà es troba amb el seu amant. És l’única fuita per poder respirar d’una vida asfixiant, avorrida i gris. El doctor Corrado Sciancalepre, el protagonista de la història, comença a investigar la desaparició i el que s’inicia com una suposada fugida vers una vida millor per part de la desapareguda s’enterboleix quan l’amant tampoc sap res d’ella. Sciancalepre entreveu un assassinat i un culpable, el marit. Però res serà tan senzill com les aparences mostren.

No puc explicar res més de l’argument perquè és ple de girs i sorpreses. Un punt i a part mereix el final de la novel·la que naturalment no desvetllaré i que sorprèn per la seva ambigüitat i amoralitat. Com en bona part de les peces de gènere els personatges que semblen més bons i/o innocents acaben per ensenyar les seves arestes més fosques i ambigües. Només la senyora Julia, sempre en segon pla però sempre present, se’ns dibuixa gràcies a les mirades dels altres sobre ella, com una víctima rodejada de voltors.

Aquesta novel·la aparegué publicada l’any 1970 però en realitat es tractava d’un refregit d’una altra novel·la publicada pel mateix autor, amb el pseudònim de Nik Inghirami, l’any 1962. He trobat informació per internet sobre una sèrie de la RAI dels anys 70 sobre aquesta narració i he llegit que li van canviar el final per fer-la més comercial i assequible al públic. Quin error!!! Un dels millors moments del llibre és la forma en què es resol la trama. L’argument dóna per una pel·lícula però no sé si es pot allargassar fins a convertir-la en una sèrie sense diluir-la.

                                   

Sempre agraeixo la concisió en una història si aquesta ho demana. No allargar massa les històries que no ho requereixen és una escassa virtut i l’autor és suficientment honest per practicar-la. Cosa rara. Piero Chiara (1913-86)sap explicar bé el que vol explicar i mai cau en tremendismes ni melodrames. Crec que és el primer giallo que apareix comentat en aquest blog i la veritat és que no podria haver-ne escollit un de millor per a l’ocasió. Com qui no vol la cosa Chiara reflexiona amb humor negre soterrat i d’una forma solapadament corrosiva sobre la legalitat, la justícia i la veritat i com es poden fer malabars amb aquests tres conceptes per acabar primant la legalitat sobre una impossible justícia i una veritat difícil de conèixer.

El millor: Brevetat, intensitat i emoció. Va al gra, sense digressions inútils. El regust amarg que et deixa la seva lectura.

El pitjor: s’acaba ràpid.

Títol original: I giovedi della signora Guilia

Títol en castellà: Los jueves de la señora Julia

Traducció: Jorge Dighero

Editorial: Emecé

Col•lecció: El Séptimo Círculo nº 234

Any de la primera publicació: 1970

Any d’aquesta publicació: 1971

Pàgines: 114