"Todo menos suicidio" de Ciryl Hare

Quan anava per la meitat de la novel·la vaig començar a sospitar que ja l’havia llegida. No és la primera vegada que em passa. Com podia recordar el final, un final bastant convencional i poc supressiu, i no la base argumental al voltant de la qual gira tota la trama que és més original i interessant? No ho sé. Això demostra que pots rellegir novel·les policíaques i gaudir-les novament. A partir d’aquell descobriment vaig començar a fixar-me com estava construïda i com Hare allarga innecessàriament el llibre per enganyar al lector.

El personatge fix de Hare d’aquesta novel·la és l’inspector Mallett. Fix però no principal, ja que només surt al principi (perquè li expliquin els fets luctuosos) i al final (quan per casualitat s’adona de la solució) després de 150 pàgines d’investigacions rutinàries i no gaire engrescadores dels personatges sobre els quals recau el pes del llibre. Comencem pel principi.

Mallett està estiuejant en un hotel de mala mort en un poblet anglès. Una nit, mentre està sopant, un vell pesat se li apropa i li explica coses de la seva família i insinua, depressiu i trist com és, que aviat morirà. Efectivament, l’endemà al matí el troben mort al seu llit. Tot sembla indicar que és un suïcidi. Mallett decideix oblidar el tema però el fill del mort el visita al seu despatx explicant-li que necessita que al seu pare l’hagin assassinat o hagi mort accidentalment per poder cobrar una sucosa pòlissa. Mallett no pot fer res. A partir d’aquest moment diem adéu a Mallett i ens centrem en els dos fills del difunt i el promès de la filla del mort que inicien una investigació interminable a la recerca d’un sospitós a qui engiponar-li l’assassinat.

Com qualsevol lector de novel·leria policíaca sospita des de la pàgina u de suïcidi res de res, el vell ha sigut assassinat i Mallett acabarà descobrint (per casualitat) qui ho va fer. El gir final és previsible i no té cap emoció. Els personatges són bastant creïbles i la investigació que porten a terme els tres interessats en cobrar la pòlissa també és creïble encara que una mica avorrida. S’ha de dir que Hare escriu bé i encara que no pot mantenir l’interès lector durant tota la novel·la mai abandones el llibre. No és poc tenint en compte que és una novel·la de l’any 39 i no ha envellit gaire, per a no dir gens.

Un bon principi, un desenvolupament feixuc i un tram final interessant. Suposo que Hare era conscient que Mallett no havia d’investigar res, deixant les indagacions als tres detectius diletants, perquè hagués descobert el quid de la trama en dos capítols i Hare només hagués pogut escriure un conte o una novel·la curta a tot estirar. Amb detectius amateurs maldrestes es poden omplir més pàgines de recerques inútils i personatges que engreixen les pàgines però que no acaben per aportar res decisiu a la història.

Unes notes biogràfiques del senyor Hare: Alfred Alexander Gordon Clark (1900-58) altrament conegut pels aficionats a la novel·leria policíaca com Ciryl Hare fou un advocat i posteriorment jutge anglès que escrigué un total de 9 novel·les del gènere i alguns contes. Els seus personatges fixos són l’inspector Mallett (6 novel·les) i Francis Pettigrew (2 novel·les), personatge, aquest últim, protagonista de la seva novel·la més famosa Tragedia en la justícia (1942).

El millor: és una lectura agradable. La premissa argumental.

El pitjor: el desenvolupament no està a l'altura de la premissa i l’interès es va desinflant lentament.

Títol original: Suicide Excepted

Títol en castellà: Todo menos siucidio

Traducció: Eloisa Castellano

Editorial: GP

Col•lecció: El Buho

Any de la primera edició: 1939

Any d’aquesta publicació: 19??

Pàgines: 191