"La ciencia de Sherlock Holmes" d'E. J. Wagner

Quin plaer! Un assaig de divulgació sobre els inicis de la història de la investigació forense agafant com a punt de partida les narracions de Sherlock Holmes. E. J. Wagner, una historiadora criminal i articulista, és sobretot una fanàtica del detectiu anglès des que el va descobrir quan cursava estudis de secundària. Es nota l’amor que l’autora sent per les narracions detectivesques de Conan Doyle i per tot el món que envolta les pràctiques forenses i d’investigació criminal.

Cada capítol es centra en un aspecte de la ciència criminològica. Comença amb un fragment d’alguna de les narracions del detectiu anglès, exemplificant algun aspecte de la investigació medica relacionada amb el món criminal. Des de les petjades digitals, els verins, la balística, la frenologia, el rigor mortis, fins a la dissecció de cadàvers. Després descriu com era la ciència forense del segle XIX, quan estava en bolqués, finals del XIX i inicis del XX, posant exemples de casos criminals reals i acabant cada capítol amb petites pinzellades històriques la mar d’interessants.

El recorregut pels casos criminals va dels més coneguts, com la biografia del criminal reconvertit en policia Vidocq o de la cèlebre emmetzinadora Madeleine Smith, fins d’altres de poc coneguts i realment curiosos. Un corol·lari de crims explicats de forma planera i amena. Des de metges assassins fins lladres mestres de la disfressa. Hi ha de tot i el que és millor, apareix el pitjor de cada casa. Una delícia criminal i en molts casos una anècdota morbosa rere una altra. Detalls macabres, assassins al·lucinants i investigacions fascinants.

Hi ha molts moments interessantíssims com per exemple les descripcions de com es practicaven les autòpsies a finals del segle XIX, amb les mans descobertes i traient tot l’interior d’un cadàver després de practicar-li una obertura del coll fins a l’estomac. Una vegada estudiat ho tornaven a posar tot a dins i cosien el cos fins a la propera sessió d’estudi. Amb les taules totalment planes i amb la sang regalimant a terra pels quatre costats. Un focus d’infecció que molts metges propagaven als pacients amb conseqüències mortals.

Entre les moltes curiositats podria citar-ne una (de les moltes) que em va deixar intrigat. L’últim judici per bruixeria efectuat a Londres data de l’any 1944!!! La bruixa era una mèdium que endevinava el futur amb molt d'èxit. L’alt comandament anglès tenia por que endevinés el dia i hora del futur desembarcament de Normandia i la van enviar a la presó 9 mesos. L'esoterisme i la Segona Guerra Mundial. Una barreja interessant.

El millor: Un assaig de divulgació la mar d’entretingut. Un gustarro de lectura de principi a fi. Et deixa amb ganes de més.

El pitjor: que s’acaba. Tractar un tema tan ampli en un període temporal també força dilatat es  corre el perill de passar per sobre de molts fets i aspectes interessants.

Títol original: The Sciencie of Sherlock Holmes

Títol en castellà: La ciència de Sherlock Holmes

Traducció: Diana Hernández

Editorial: Planeta

Col·lecció: ---

Any: 2006

Any de la present edició: 2010

Pàgines: 330

"Alfredo el Grande. Vida de un cómico" de Marcos Ordóñez

Ja sé que aquest és un blog de novel·leria policíaca més o menys vintage i que un llibre sobre Alfredo Landa no pinta res de res aquí. He decidit que de tant en tant comentaré algun dels llibres no policíacs que llegeixo.

He de començar dient que Alfredo Landa mai ha sigut un dels meus actors preferits, tot i considerar-lo un bon actor (potser no tan bo com es considerava ell) i que vaig comprar el llibre en una llibreria de saldos (aquest tipus de compres són una de les meves debilitats) per tres euros. Havia llegit alguna crítica quan es va publicar i va causar un cert revol per la mala bava d’alguns comentaris de Landa sobre algun company d’escenari i de pel·lícules.

No estava preparat per trobar-me amb un llibre tan ben escrit (Ordóñez sempre està amagat o en un intel·ligent segon pla rere el personatge retratat), ni amb un actor tan sincer i sense pèls a la llengua i amb una narració que expliqués tan bé la vida teatral i cinematogràfica de diverses èpoques (dels 50 fins als 80) per on circulen multitud de personatges, situacions i anècdotes, a quina més saborosa.

El llibre està explicat en primera persona per un Landa que fa un repàs cronològic a la seva vida i a la seva carrera. De la seva vida privada explica el mínim (per sort) però de la seva carrera fa un repàs exhaustiu, cronològic i crític que n'hi ha per a sucar-hi pa. Explica com li va nàixer la vocació (un miracle) i com es preparava els personatges. Bona part dels actors de l’època desfilen i són comentats i criticats sense tallar-se ni un pèl. Posa a caldo a Gómez Bur, López Vázquez, Gracita Morales, Olga Peiró, i molts d’altres amb anècdotes il·lustratives de lo cabronassos que podien arribar a ser. Tampoc li agradava Toni Leblanc i en fa un retrat com a actor gelós dels altres, o millor dit d’ell, quan veu en un passi d’una pel·lícula que Landa ho fa millor. Un no parar de xafarderies i comentaris malèvols.

Però la palma dels comentaris, no ja crítics sinó ferotges, va dirigida contra alguns dels productors amb els quals va treballar. Dibildos i Frade formen el duo més maltractat de tot el llibre amb algunes de les anècdotes més hilarants i alhora tremendes. Per contrarestar parla bé d’Emiliano Piedra dient que ha passat a la història per la peli que li va produir a Welles (és innegablement cert).

Entre la munió de directors amb els quals va treballar hi ha de tot, encara que acaba centrant-se en el plat fort (teòric) del llibre, la seva complexa relació amb Garci. Dóna la seva versió i ja està. També paga la pena ressenyar les anècdotes del rodatge de “La vaquilla” on dibuixa un García Berlanga desconegut per a mi i força inquietant.

Podria allargar-me més (no ho faré, no us espanteu) perquè el llibre és un no parar de diversió i informació interessant, però no vull acabar la ressenya sense anotar que Landa explica succintament, amb claredat meridiana i sense embuts, el que va significar per a la indústria del cinema espanyol la llei Miró. Un llibre que es fa curt. Un personatge, Landa, amb una personalitat forta. Algú que vol ser just en les seves apreciacions vers els altres i que acaba per retratar-se com algú dur, professional, honest i pagat d'ell mateix (del seu talent).

El millor: Landa no té pèls a la llengua. S'agraeix.
El pitjor: Encara no ho sé. Quan m'ho passo tan bé llegint no estic per punyetes.



Títol original: Alfredo el Grande. Vida de un cómico.
Títol en castellà: -----
Traducció: -----
Editorial: Aguilar
Col•lecció: -----
Any: 2008
Any de publicació: 2008
Pàgines: 336

"Suzuki baja al infierno" de Jean Pierre Conti

Aquesta setmana toca una novel·la d’espies. Una novel·la de les moltes que protagonitzà l’espia japonès senyor Suzuki. No Suzuki a seques. No. Així com a la resta de personatges l’autor els tracte de tu, al flegmàtic espia japonès sempre l’anomena de senyor Suzuki. Un personatge fred i cerebral, educat i valent, que no perd l’oremus per res ni per ningú. La seva vida és un enigma. Segons explica ell en un moment donat té fills a càrrec seu. Potser per això quan una dona intenta ficar-se amb ell al llit li torça la mà i la fa cridar fins que marxa de l’habitació. Coses dels espies japonesos. Són inescrutables. De fet, quan acaba la novel·la sabem poquíssim sobre la vida i interessos del senyor Suzuki. Unes pinzellades sobre el seu físic, és moreno i prim i llueix un bigotet de galà de Hollywood dels anys trenta i poca cosa més. Ah!, és un enginyer ficat a espia i sap judo.

Jean Pierre Conti (1917-84), el creador d’aquest James Bond asiàtic de segona, fou un prolífic autor de novel·les d’espionatge  i quasi totes (més de cent) amb el senyor Suzuki com a protagonista. La trama es segueix amb interès i la narració, lineal i sense ensurts, és amena. I prou. Millor no demanar-li personatges amb alguna psicologia o motivacions complexes perquè no n’hi ha cap. Només entreteniment sense maldecaps. Tot plegat és molt àgil i lleuger. Molts trets, perills, persecucions, armes de destrucció massiva a rescatar de males mans, etc. Un punt interessant és la part final, on dos personatges han de fugir d’un barri en plena guerra de bandes. És curiós que els dos personatges centrals de la recta final de la novel·la són secundaris en la trama. El senyor Suzuki desapareix durant unes quantes pàgines.

No vull fer la impressió que no m’ho he passat bé llegint les infinites aventures de l’espia japonès inserit en un Hong Kong ple de perills mortals. Argumentalment aquesta vegada Suzuki acompanya a un agent de la CIA a Hong Kong per esbrinar qui ha robat un gas verinós que pot posar en perill a la ciutat i per descomptat al món. Descobreixen que un parell de lladregots han robat el gas dels nassos i l’espionatge de diversos països desitja fer-se amb el gas letal. Puf!!! Unes gotes d’amor, una mica més d’acció amb tirotejos varis i Suzuki, amb el seu bigotet negre, passejant-se per la ciutat esbrinant tot l’esbrinable. I parant trampes ingènues al dolent de torn al qual desemmascara a les últimes pàgines tot i saber  qui era des del principi de la novel·la. Perquè no deia res? La guerra freda tenia aquestes coses.

El millor: és llegeix sense cap entrebanc.

El pitjor: és inofensiva i insignificant.

Títol original: M. Suzuki descend aux enfers

Títol en castellà: Suzuki baja al infierno

Traducció: Manuel Bartolomé

Editorial: Ediciones Toray SA

Col•lecció: Espionaje

Any: 1960

Any de publicació: 1967

Pàgines: 192

"Muerto de miedo" de George Bagby

A l’inspector de policia Schmidt li fan mal els peus sempre que va calçat. Un malestar constant que porta sense queixar-se. A la primera de canvi es treu les sabates, tant sigui interrogant a un sospitós com conduint el seu cotxe. Al personatge creat per George Bagby l’acompanya l’autor de les seves incursions policíaques, el mateix Bagby, un Watson més lel·lo de l’habitual que no perd oportunitat de preguntar coses sobre el cas criminal que estan investigant perquè l’inspector ens/l’il·lumini amb sòlides deduccions.

El comentari sobre Watson no és gratuït. Tot plegat té un rebuf d’actualització (o copia) als anys 40 i/o 50 del segle passat dels relats de Watson sobre Holmes. Bagby és el biògraf professional i company inseparable del protagonista. En el cas de Holmes i Watson entenem que són dos amics que viuen junts i els succeeixen aventures amb misteris de tant en tant, però llegint aquesta novel·la no pots deixar de preguntar-te perquè acompanya l’autor a l’inspector constantment? Fan vides separades o són la primera parella gai de la història de la literatura policíaca? Mai s’explica res sobre la seva companyonia, ni perquè van junts a tot arreu. Tampoc saps a què es dedica Bagby a part d’escriure els èxits professionals de l’inspector Schmidt. Tot molt estrany i misteriós.

La novel·la és més interessant del que he deixat entreveure en els anteriors paràgrafs i no tant pel seu argument, que està ben traçat però peca de massa convencional, sinó per la hibridació bastant aconseguida de novel·la policíaca clàssica (investigació d’un crim per la policia), amb incursions de novel·la enigma (reunió final dels sospitosos inclosa) i la vocació de realisme de la novel·la procedural (sobre les tècniques de treball de la policia i el dibuix d’algun personatge dels baixos fons). Tot un còctel ben barrejat que curiosament acaba per tenir un bon sabor. No és cap meravella però sí un agradable descobriment.

No m’estendré gens en l’argument. Per variar. L’inspector i Bagby van en cotxe i veuen com en un vehicle

George donant-li al mam

que va al seu davant algú obre la porta i llença un home que cau com un sac a l’asfalt. El cotxe és dona a la fuga. Ja en l’hospital, el ferit és interrogat per l’inspector i la història que explica és una mica confusa. Un dia després un cadàver apareix flotant pel riu. Aquests dos fets aparentment sense connexió són suficients perquè la màquina deductiva de l’inspector Schmidt es posi en marxa. Molts interrogatoris i deduccions després tot acaba relacionat i embolicant la troca fins a una resolució del cas un pel esmorteïda.

Un petit apunt biogràfic d’aquest prolífic autor novaiorquès. Aaron Marc Stein [1906-1985] durant els anys 20 i 30 treballa com a periodista. A mitjan anys 30 comença la seva carrera com a autor de novel·leria policíaca. Amb el pseudònim George Bagby té vàries sèries amb personatges fixos: la protagonitzada per l’inspector Schmidt; la sèrie més curiosa és la que té com a investigadors la parella d’arqueòlegs Tim Mulligan i Elsie Mae Hunt i l’última sèrie és la  protagonitzada per l’enginyer Matt Erridge. Amb el pseudònim Hampton Stone escrigué una sèrie de novel·les sobre l’advocat Jeremiah X. Gibson.

L'Editorial Cumbre, Tota una garantia
de bons títols, bones traduccions i bona enquadernació




.

El millor: La barreja de novel·la policíaca, novel·la enigma i procedural. És més interessant i ofereix més del que en un principi promet.

El pitjor: És sòlida i efectiva però massa lineal, li falta emoció.

Títol original: Scared to Death

Títol en castellà: Muerto de miedo

Traducció: Carmelo Saavedra Arce

Editorial: Cumbre SA

Col·lecció: Laberinto

Any: 1952

Any de publicació: 1957

Pàgines: 163

"Crimen entre candilejas" de Henry Holt

Amb The Mayfair Mistery, l’any 1929, s’estrenava com escriptor de novel·leria policíaca Henry Holt (1881-1955), Un escriptor anglès, avui dia poc conegut, que en la seva joventut fou un periodista de successos abans de dedicar-se plenament a l’escriptura. De fet, això que comento és l’únic que he pogut trobar sobre ell tant en webs especialitzades com en manuals. No és molt, la veritat, i després de llegir la novel·la de marres no tinc ganes d’esbrinar res més sobre ell.

L’argument no és res de l’altre món. Un borratxo troba el cadàver d’un conegut empresari teatral dins d’un cotxe. Poc després el soci del mort apareix escanyat a la seva oficina. L’inspector Silver ajudat per l’intrèpid periodista de successos Andy Collinson investigarà el cas. El més entretingut de la novel·la és el resum que he fet.

L’inspector Silver és provablement l’heroi de novel·leria policíaca més insuls mai escrit. No té cap personalitat, ni humanitat de cap tipus. No és un personatge pla, és inexistent. El seu amic periodista té una mica més de grapa però se li amunteguen tots els tòpics més magrejats de la professió periodística. La resta de la poblada fauna que habita la novel·la tampoc no té cap vida. Tot és molt convencional, superficial i anodí com perquè t’importi un rave qui és el mort i qui l’assassí. Tots estan morts abans de començar la trama.

Molts diàlegs. Capítols curts. La novel·la va saltant d’un personatge a un altre, capítol a capítol, per donar-li agilitat a l’argument i fer més viva la lectura però l’avorriment i el desinterès per tot plegat ja fa estona que s’ha instal·lat en el lector. Al final d’una trama on és impossible esbrinar res per part de ningú, l’assassí explica el perquè de totes les seves malifetes minuts abans de morir. Quina pèrdua de temps!!!!

El millor: és lleugera. El personatge d’un majordom amb passat delictiu podria haver donat algun joc, però només surt una pàgina.

El pitjor: és oblidable, superficial i avorrida.

Títol original: Motley and Murder

Títol en castellà: Crimen entre candilejas

Traducció: Maria Homs

Editorial: Ediciones GP

Col•lecció: GP Policiaca

Any: 1945

Any de publicació: 1960

Pàgines: 176

"Cavando tumbas" de Carter Brown

El millor de les novel·les de Carter Brown no li pertany a ell i són els textos de les portades i contraportades de l’Editorial Diana. Qui feia els resums i les frases publicitàries era un geni. Una altra novel·leta de Carter Brown. Sempre que vull llegir quelcom ràpid i lleuger agafo una novel·la de Brown. Mai decep perquè mai pots esperar res de bo, ni tan sols quelcom amb una mínima qualitat. Aquesta tampoc és una excepció.

El detectiu privat de rigor, Danny Boyd en la seva primera aparició, és contractat com a jurat d’un concurs de dones amb vestits de bany. Una concursant escanyada, l’empresària del concurs patint pel futur del seu negoci, dos matons per animar la funció amb una mica de violència, uns policies típics i tòpics, interrogatoris amb la corresponent dosi  de sexe soft, investigacions entre whisky i whisky, etc. Un segon assassinat anima el cotarro el suficient per acabar d’empassar-te les pàgines que queden fins al final, i poca cosa més. 

Bé, em deixava d’anotar el de sempre en les novel·letes de Brown, masclisme ridícul amb dones espaterrants que només serveixen per excitar al protagonista, erotisme de pa sucat amb oli que avui podríem considerar misericordiosament naïf, diàlegs ràpids i pretesament enginyosos, personatges tòpics i plans, una mica de violència que avui també es podria considerar apta per a tots els públics, etc. Tot plegat molt poca cosa. Literatura trash.

El millor: algun moment d’humor que ajuda a digerir tant tòpic i estereotip.

El pitjor: és igual a totes les altres novel·letes de l’autor. Tampoc esperava res de nou.

Títol original: Graves, I Dig!

Títol en castellà: Cavando tumbas

Traducció: Andrés Ma. Mateo

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any: 1967 (3ª edición)

Any de publicació: 1957

Pàgines: 150

"El estrangulador del Caribe" d'Edwin Lanham

El doctor Gabriel treballa com a metge en un luxós creuer que fa una ruta per les Índies Occidentals. No tot són flors i violes en el passat del doctor. Fa un any que la seva dona aparegué escanyada en un parc públic de Nova York. Sortí deslliurat de qualsevol càrrec per falta de proves. En el vaixell desapareix una dona i una altra és escanyada i naturalment totes les sospites recauen sobre el metge.

La premissa argumental no està malament si acceptem que després d’un any de l’assassinat de la dona del sofert protagonista tots els sospitosos del crim coincideixin en el mateix vaixell i en el mateix moment. Naturalment el viatge és de tot menys tranquil. Hi ha flirts, robatoris, huracans, operacions quirúrgiques en les pitjors condicions i d’altres motius argumentals que fan més amena la travessia. També, ves per on, en el vaixell viatja el policia-detectiu Madigan, el personatge de vàries de les novel·les del ianqui Edwin Lanham (Edwin Moultrie Lanham, Jr. 1904-79).

La novel·la no és dolenta però sí massa tòpica en el tractament dels personatges i convencional en el desenvolupament de la trama. Li falta força. Quan la llegia pensava en el suc que hagués tret un Patrick Quentin amb els mateixos elements. I no diguem John Dickson Carr que, sens dubte, hagués omplert la trama d’assassinats impossibles i cops d’efecte a dojo. Però almenys, Lahman es preocupa de descriure amb cura i fer creïble la vida en un vaixell donant dades tècniques sobre el seu funcionament. Els personatges no tenen gaire rellevància ni interès i la intriga et permet seguir la lectura amb un cert gust però en cap moment t’atrapa ni pel suspens, que casi no en té, ni per la qualitat de l’escriptura, que no és del tot mediocre però sí tirant a justeta.

Nota bene: Després de sovintejar la Colección Laberinto de la mexicana Editorial Cumbre acabes per adonar-te que és la col·lecció de novel·leria policíaca amb la tipografia més cuidada i la presentació menys horrible de totes les col·leccions populars sud-americanes, menys El Séptimo Círculo, dedicades al gènere. Sobretot s’agraeix, com a sofert lector vintage del gènere, les tapes dures i el bon cosit de les pàgines. La selecció dels títols ja és una altra història en la que no entraré ara.

 

El millor: és llegeix amb un cert interès. És funcional i agradable.

El pitjor: no conté res de memorable o per recordar.

Títol original: One Murder Too Many

Títol en castellà: El estrangulador del Caribe

Traducció: Ramón Palazón B.

Editorial: Cumbre SA

Col•lecció: Laberinto

Any: 1953

Any de publicació: 1954

Pàgines: 189