"La última visita" de Helen Nielsen

Una dona apareix moribunda tirada en una platja amb les venes obertes. És traslladada a l’hospital on un ajudant del procurador del districte comença a interrogar-la. Ha perdut la memòria. O això diu ella. No recorda que la seva cap a la feina, una curandera entrada en anys, ha sigut assassinada. L’amnèsica, que està molt dèbil, no pot moure’s de l’hospital. Els testimonis que poden aportar informació sobre les últimes hores de la morta, comencen a desfilar, un per un, per l’habitació de la pacient.

Els testimonis aniran teixint el retrat d’unes relacions femenines, entre la morta i l’amnèsica, gens senzilles. S’insinua una relació lèsbica (estem l’any 1959). Les narracions dels fets van escurçant l’hora de l’assassinat i els candidats a assassins entre els personatges.

Helen Nielsen (1918-2002) fou una escriptora nord-americana de novel·les de suspens. Encara que avui estigui bastant oblidada, fou una dels millors exponents de l’anomenada, en el món anglosaxó, de l’anomenat domestic suspens. Dones en perill dins d’un marc quotidià. Curiosament aquesta novel·la no pertany (del tot) a aquest corrent i és bàsicament una novel·la de suspens molt ben graduat i amb elements curiosos. No era gaire usual que en una novel·la de gènere com aquesta es tractés una relació de possessió i gelosia entre dues dones d’una manera tan clara, ni tampoc que es parles sobre els supervivents dels camps de concentració, i del seu incert destí, que en aquell moment estaven refugiats a Nord-amèrica.

                                                 

Nielsen, que escriu força bé, no emet judicis de valor. No és una autora moralitzadora, ni maniquea, ni reaccionaria. Recordem que la novel·la és de l’any 1959 i pertany a un gènere bastant conservador i comercial. La Nielsen gradua la informació que el lector ha de tenir amb destresa i intel·ligència. No tot són flors i violes, la novel·la té un to bastant convencional i l’últim capítol, en un intent per part de Nielsen que tot plegat no li quedes tan negre i angoixant, és un afegitó tranquil·litzador i poc coherent amb la resta de la narració.

No vull acabar aquesta entrada sense anotar dues coses: una, el plaer que m’ha produït, en la recta final de la novel·la, el fet de passar pagines sense poder parar fins a saber qui era l’assassí. I dos, l’escena final (abans de la pesada explicació final) on l’heroïna es troba sola de nit en una casa buida amb l’assassí, cara a cara, en la millor tradició d’una Ethel Lina White. Quin plaer!!!!!

El millor: un bon tractament de la història. Els retrats femenins. El gust per una història ben explicada.

El pitjor: els personatges masculins no estan tan ben dibuixats com els femenins. Has d’esperar al final per enganxar-te de debò.

Títol original: The Fifth Caller

Títol en castellà: La última visita

Traducció: Zabaleta Barba

Editorial: Ediciones Cid

Col•lecció: Antena

Any: 1959

Any d’aquesta edició: 1960

Pàgines: 160

MAIGRET 14: "Maigret en casa de los Flamencos" de Georges Simenon

La primera novel·la de Maigret que llegeixo aquest any i cada vegada que retorno a la sèrie del policia francès és com si tornes a visitar llocs coneguts però sempre plaents i amb la certesa que no hi ha cap marge per la decepció en la lectura.

Aquest Maigret, el número catorze de la sèrie, ens trasllada a Givet, una ciutat fronterera entre França i Bèlgica, de fet la casa de la família flamenca on es comet el crim que inicia l’acció del relat, mitja està en territori francès i l’altra mitja en territori belga.

Tot és típicament maigretà, la ciutat de províncies amb les seves mesquineses i xafarderies, l’ambient portuari amb les barcasses i la vida marinera, la família adinerada petit burgesa amb pretensions, la mirada dura i caritativa alhora vers els personatges, la descripció realista dels paisatges i ambients feta amb quatre brillants pinzellades, etc.

La novetat en aquesta novel·la són els apunts sobre les relacions entre flamencs i valons. Dues llengües i dues cultures que conviuen barrejant-se el mínim possible. Tot Maigret es troba sempre en qualsevol novel·la de Maigret. Sempre és similar i sempre és diferent.

L’argument és poc policíac, com quasi sempre. Una noia visita la casa de la família flamenca del títol i desapareix. Ella ha tingut un fill amb el noi de la casa que alhora estava compromès amb una xicota del veïnat. La germana del noi crida a Maigret perquè l’ajudi a resoldre el misteri doncs una bona part de la gent del poble comença a posar-se violenta amb ells, per ser flamencs i per tenir diners.

La primera meitat de la novel·la sembla una foto. Tot és fixa, no succeeix res que faci avançar l’acció. Tot són descripcions de personatges i ambients amb la trama policíaca com a lligam de tot plegat. El que en qualsevol altre autor seria un retret en Simenon no ho és. Sé que és el comentari d’un fan, però és que està massa ben escrit en un gènere on no abunden els estilistes, per a criticar-ho.

El millor: l’escriptura (l’estil) de Simenon.

El pitjor: que de vegades la trama policíaca sembli una excusa per fer retrats d’ambients i personatges.

Títol original: Maigret chez les Flamands

Títol en castellà: Maigret en casa de los “Flamencos”

Traducció: Andrés Pamplona

Editorial: Caralt

Col•lecció: Las novelas de Maigret nº 46

Any de la primera edició: 1932

Any d’aquesta publicació: 1973

Pàgines: 155

"Hechicera rubia" de Carter Brown

Blonde on a Broomstick (1966) és una novel·la més amb el detectiu privat/home per a tot Rick Holman. El decorat habitual és la ciutat de Los Angeles encara que les més de les vegades ni tan sols és un decorat. Bona part de l’acció transcorre a San Francisco, però és igual. La trama podria succeir a qualsevol ciutat ianqui perquè no juga cap paper en cap argument de cap novel·la de Brown amb Holman de protagonista.

Un poderós representant d’artistes encarrega a Holman una delicada missió. Aconseguir que una cantant de night club de tercera firmi un contracte amb ell. La cantant en qüestió sembla dominada fins a l’esclavatge per un home del qual es desconeix el seu passat. Naturalment res acabarà sent com sembla i pel camí Holman, també per variar, trobarà voluptuoses dones amb les quals flirtejarà com un teenager retardat, dirà frases suposadament enginyoses i anirà amunt i avall esbrinant la veritat.

L’argument no ofereix cap novetat respecte a les altres novel·les de Brown ja comentades en aquest blog. Tot és molt similar. Si en les anteriors entrades sempre comentava que el millor de les novel·les eren els texts escrits en la contraportada i/o en la primera pàgina, aquesta vegada tampoc és una excepció amb l’afegitó d’una cita del poema d’Edmund Spencer The Fairy Queene. La cita que obre la novel·la és l’únic bo del llibre i, naturalment, no és de Brown.

El millor: em diverteix llegir Brown.

El pitjor: em diverteix llegir Brown.

Títol original: Blonde on a Broomstick

Títol en castellà: Hechicera rubia

Traducció: René Cárdenas Barrios

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caimán

Any primera publicació: 1966

Any d’aquesta edició: 1966

Pàgines: 159

"70.000 dólares a mi asesino" Frances i Richard Lockridge

El matrimoni format per Richard Lockridge (1899-1982) i Frances Davis Lockridge (1896-1963) són coneguts pels aficionats, bàsicament, per les seves novel·les amb el matrimoni North de protagonista. Són novel·les lleugeres, àgils i agradables de llegir. Tenen un humor blanc i ingenu amb un cert encant naïf allunyat de l’altra sèrie d’històries, més procedural i circumspectes, protagonitzades pel capità de la policia novaiorquesa Merton Heimrich.

Stand Up and Die (1953) és la setena de les 24 novel·les amb Heimrich com a protagonista. L’inici és engrescador. El cadàver d’una jove apareix despullat i ple de punyalades en un bosquet de Belford. Un excombatent de Corea troba el cadàver per casualitat i truca a la policia. Heimrich es posa a investigar de seguida i comença el llarg pelegrinatge d’interrogatoris i de tancades d’ull per part del protagonista. Sí, tancades d’ull. Cada vegada que parla amb un sospitós “Heimrich cerró los ojos nuevamente”. No exagero si no ho fa quatre o cinc vegades per capítol. No pot ser més irritant. Quan Heimrich parla amb algun sospitós ja saps que tancarà els ulls, no se sap perquè, i els obrirà unes altres tantes vegades. Quan portes cent pàgines et donen ganes que es quedi cec.

El segon i potser no tan irritant tic de Heimrich és que comença les seves frases quan interpel·la a algú amb un Vamos, señorita o Vamos, sargento. Entre les tancades d’ulls sense sentit i el vamos acabes de Heimrich fins als collons. Però no són les úniques pegues que se li podem adjudicar a la novel·la.

Una segona portada diferent en la mateixa col·lecció?

La portada original 

La narració és lenta, sense grapa, i els personatges tampoc són gaire atractius. No hi ha cap que destaqui o que tingui una mica més de vida que el full on està descrit. En una novel·la procedural on saps que tindràs una més o menys detallada descripció dels procediments policials utilitzats per a esbrinar la veritat de tot plegat, el mínim que se li pot demanar a una narració d’aquestes característiques és que tingui un grapat de personatges de carn i ossos. Creïbles i humans i no ninotets esquemàtics sense vida. Per desgràcia tot, en la novel·la,  és bastant convencional i apagat. Amb el grup de sospitosos amb els sentiments d’odi, venjança, amor contrariat, ambició, etc., de rigor en aquests casos.

Per a ser just he de dir que no tot en la novel·la mereix un judici negatiu. Heimrich és més humà de l’habitual en aquestes novel·les. Dubte, s’equivoca, tanteja i segueix pistes falses,  encara que té totes les característiques  típiques de molts servidors de l’ordre del gènere doncs és persistent, dur i tossut. Tot un professional que no para fins a esbrinar qui va matar a la noieta (un pendó i mala persona) i capturar-lo.

El millor: L’inici de la història.

El pitjor: a part d’una traducció esgarrifosa, els tics de Heimrich/Lockridge ja esmentats i l’atonia general del relat.

Títol original: Stand Up and Die

Títol en castellà: 70000 dolares a mi asesino

Traducció: Maria Teresa Domingues de Garza (que Déu l’hagi perdonada)

Editorial: Cumbre SA

Col•lecció: Laberinto

Any de la publicació original: 1953

Any d’aquesta edició: 1954

Pàgines: 166

"Los pájaros no cantan" de Helen McCloy

Alias Basil Willing (1951) és la novena de les tretze novel·les protagonitzades pel psiquiatre Basil Willing. Aquest personatge creat per Helen McCloy [Helen Warrell Clarkson McCloy, 1904-94] neix l’any 1938 amb Dance of Death (ja comentada en aquest blog). Willing, de mare russa i pare americà, s’enrola com a metge a l’exèrcit ianqui durant la Segona Guerra Mundial on desenvolupa un creixent interès per la psicologia. Una vegada acabada la guerra torna al seu Baltimore natal on cursa la carrera de psicologia i posteriorment viatja per Europa. Sempre l’acompanya el seu criat Juniper. Finalment, després d’anar amunt i avall acaba per romandre a New York, el lloc on succeeixen les seves aventures. Es casa amb una refugiada austríaca, Gisela von Hohenems, i desenvolupa la seva carrera professional i deductiva treballant en el departament del fiscal del districte (si no recordo malament). Quan comença aquesta aventura ja està feliçment casat amb l’austríaca del cognom impossible.

La novel·la té un bon inici. El doctor Willing escolta com una persona que puja a un taxi es fa passar per ell donant el seu nom. Intrigat, el segueix i acaba introduint-se en una estranya festa. Una festa amb dos amfitrions, una dona ja gran i coixa i cega i un psiquiatre. Tot plegat  acaba amb l’assassinat. Millor dit en dos assassinats per verí. Naturalment, Willing no pot més que començar a investigar.

No se li pot negar a Helen McCloy l’habilitat per introduir i enganxar al lector en els primers capítols de les seves novel·les exposant amb astúcia el misteri principal i els personatges/sospitosos de rigor. Era una bona prestidigitadora mostrant i donant la informació imprescindible al lector per enganxar-lo i també amagant el necessari per no desvetllar cap pista important.

Encara que sigui una autora oblidada i gens llegida en l’actualitat (només es reediten els seus llibres a Nord-amèrica) no vull desvetllar cap aspecte rellevant del llibre però si apuntar que la McCloy fa que Willing en un moment donat recordi una història de Dickens, en concret El llegat de la senyora Lirriper, i s’adoni que els crims i el criminal segueixen fil per randa la idea central del conte. Com copiar una idea sense que sembli un plagi. Quina casualitat que Willing conegui i recordi aquest conte! Ja posats a plagiar clàssics poc coneguts podria haver copiat de Dickens la seva capacitat per fer més vívids els personatges.  

En resum, la novel·la té un bon inici, un desenvolupament una mica morós i allargassat que aigualeix l’inicial interès i conclou en un final no del tot satisfactori. No vull que doni la sensació que no és un bon entreteniment. McCloy, ja ho he dit, escriu bé, té gust pels detalls, les cites literàries (n’hi ha unes quantes), les descripcions de llocs i sap fer mínimament creïbles els personatges. En canvi li falta grapa i en alguns moments es mostra apagada allargant massa algunes situacions.

El millor: és una bona novel·la i de lectura agradable.

El pitjor: una petita història d’amor no gaire molesta i algun moment central del llibre massa allargassat i innecessari.

Títol original: Alias Basil Willing

Títol en castellà: los pajaros no cantan

Traducció: Delia Piquerez

Editorial: Acme Agency SR Lda

Col•lecció: Rastros nº 161

Any d’aquesta edició: 1952

Any de publicació original: 1951

Pàgines: 190

"El juez Peck investiga" d'August Derleth

El títol original, The Narracong Riddle (1940), escau millor al contingut del llibre que no la “traducció” de rigor, El juez Peck investiga. Aquesta és la sisena (de deu) aventura del jutge de la petita i inventada població de Wisconsin, Sac Prairie (la població on va nàixer Derlet, Sauk City-Prairie, fou el model per la seva creació).

Comencen pel principi. L’argument. Quan la més veterana de l’acabalada família Narracong descobreix, pentinant el cadàver del seu germà, que aquest té una pua metàl·lica enfonsada al clatell i que de sobtat atac de cor res de res decideix avisar al seu amic, el jutge Peck, perquè s’instal·li en la seva mansió per esbrinar qui de la seva família és l’assassí.

Cadascuna de les novel·les amb Peck de protagonista foren escrites a una velocitat de vertigen, uns deu dies més o menys, i això es nota en la deixadesa d’algunes parts de la història i en la inconsistència en moltes de les deduccions que fa Peck al llarg del llibre. La novel·la té un bon punt de partida que desgraciadament es va malmetent en el desenvolupament. Tampoc puc dir que és una novel·la avorrida i a més té algun punt d’interès o com a mínim curiós. Entre ells un homenatge a Dorothy Sayers doncs la víctima deixa escrita una frase dins del llibre The Unpleasantness at the Bellona Club que posarà a Peck sobre la pista de l’assassí. Tot un detall. O dos, perquè en cap moment es cita qui és l’autora de la novel·la, tan coneguda era.

Un altre apunt interessant és el personatge del majordom que es passeja somnàmbul  per la casa totalment despullat. Peck  se’l troba una nit rondant per la mansió i aprofitant l’oportunitat l’interroga.

Entre els aspectes menys reeixits del llibre figura la poca traça per amagar qui és l’assassí i el fet que hi hagi massa sospitosos per fer paquet, desaprofitats. Tot sembla escrit de pressa i sense el treball de poliment que hagués acabat per cohesionar la història. Peck dedueix poca cosa i n’investiga encara menys. Les seves sospites ràpidament es converteixen en certeses i aquestes certeses qualsevol lector ja les portava sospitant bastants pàgines enrere.

Sempre que parlem d’escriptors prolífics dins del gènere policíac ens venen al pensament Carter Brown o John Creasey. El cas d’August Derleth (1909-1971) no desmereix pel que fa a quantitat de llibres publicats, uns 150 aproximadament i a més d’una gran varietat de gèneres, des de novel·leria històrica fins biografies passant per novel·les policíaques, llibres per nens, poesia, etc. Avui dia se’l recorda per haver fundat l’editorial Arkham House on es preservà i edità l’obra del seu admirat H. P. Lovecraft i també pels seus contes de Solar Pons. No és poca cosa.

El millor: es llegeix amb facilitat i entreté i poca cosa més. És breu.

El pitjor: el misteri central és massa senzill i obvi pel lector.

Títol original: The Narracong Riddle

Títol en castellà: El juez Peck investiga

Traducció: Julio Vacarezza

Editorial: Acme Agency, SR

Col•lecció: Rastros nº 123

Any publicació original: 1940

Any d’aquesta edició: 1951

Pàgines: 187

"La guerrilla del desierto" de Jean-Pierre Conty

L’abominable randonee de Mr Suzuki (1973) aquí traduïda amb molt poca gràcia com La guerrilla del desierto és una novel·la més de l’espia japonès col·laborador de la CIA Mr Suzuki. Aquesta vegada Suzuki s’introdueix (com si fos tan fàcil) en un grup terrorista que abraça components de totes les faccions imaginables (des de l’exèrcit roig japonès fins a l’IRA passant per alguna resta de la banda Baader i del Setembre Negre) reunides en un recòndit lloc d’un desert de l’Àfrica nord-oriental en un poti-poti sense sentit argumental ni coherència de cap tipus.

Com arriba Suzuki a convertir-se en terrorista és bastant difícil de creure. El que fa dins del grup encara és més inexplicable. Suzuki segueix a un líder terrorista japonès fins a l’Àfrica per esbrinar informació sobre ell i per una sèrie d’estranyes giragonses argumentals acaba introduint-se en el grup terrorista.

El campament dels terroristes està format per una munió humana que no sembla tenir cap objectiu ni funció. Fan una incursió en territori enemic perquè sí. Res no té sentit ni coherència. De fet, en un moment que el campament on viu Suzuki és bombardejat, el japonès agafa un bazooka i amb una punteria digna de Rambo abat un avió. Com sona. L’únic que importa en aquesta sèrie de novel·letes d’espionatge és l’acció continuada en un to lleuger i intranscendent. Cap apunt històric, ni personatges amb un cert cos, ni reflexions polítiques interessants. Res.

Jean-Pierre Conty (1917-84) narrava de forma eficaç i àgil i sabia que quan dequeia l’acció només havia de posar unes gotes de violència i erotisme. La violència en aquesta novel·la mai fa mal i l’erotisme és molt light. Entre les privacions que un grup terrorista pot patir en mig del desert no figura la continència sexual. L’espia japonès es fot al llit amb una parella de lesbianes i fan el menage a trois menys explicat de la literatura aquí ben anomenada d’evasió. Inclús el sexe és light.

En la recta final de la novel·la descobrim un sàdic i burleta mad doctor xinès que experimenta amb tot ésser humà que pul·lula pel desert. No té manies. Com l’argument no té gaire sentit l’aparició d’un dolent dels de sempre anima molt el cotarro. Un aspecte curiós és que els dolents no reben cap càstig per les seves maldats, potser Conty aprofità posteriorment algun personatge en una altra de les innumerables novel·les amb Suzuki de protagonista. M’és igual. No en tinc ganes de llegir-ne més.

El millor: és lleugera i es deixa llegir.

El pitjor: és dolenta.

Títol original: L’abominable randonne de M. Suzuki

Títol en castellà: La guerrilla del desierto

Traducció: ¿???

Editorial: Nueva situación SA

Col•lecció: Fleuve noir espionaje nº 8

Any primera edició: 1973

Any d’questa edició: 1979

Pàgines: 221