 |
El matrimoni format per Richard Lockridge
(1899-1982) i Frances Davis Lockridge (1896-1963) són coneguts pels aficionats,
bàsicament, per les seves novel·les amb el matrimoni North de protagonista. Són
novel·les lleugeres, àgils i agradables de llegir. Tenen un humor blanc i
ingenu amb un cert encant naïf allunyat de l’altra sèrie d’històries, més procedural i circumspectes,
protagonitzades pel capità de la policia novaiorquesa Merton Heimrich.
Stand Up
and Die (1953) és la setena de les 24 novel·les amb
Heimrich com a protagonista. L’inici és engrescador. El cadàver d’una jove
apareix despullat i ple de punyalades en un bosquet de Belford. Un excombatent
de Corea troba el cadàver per casualitat i truca a la policia. Heimrich es posa
a investigar de seguida i comença el llarg pelegrinatge d’interrogatoris i de
tancades d’ull per part del protagonista. Sí, tancades d’ull. Cada vegada que
parla amb un sospitós “Heimrich cerró los ojos nuevamente”. No exagero si no ho
fa quatre o cinc vegades per capítol. No pot ser més irritant. Quan Heimrich
parla amb algun sospitós ja saps que tancarà els ulls, no se sap perquè, i els
obrirà unes altres tantes vegades. Quan portes cent pàgines et donen ganes que
es quedi cec.
El segon i potser no tan irritant tic de
Heimrich és que comença les seves frases quan interpel·la a algú amb un Vamos, señorita o Vamos, sargento. Entre les tancades d’ulls sense sentit i el vamos acabes de Heimrich fins als
collons. Però no són les úniques pegues que se li podem adjudicar a la
novel·la.
 |
| Una segona portada diferent en la mateixa col·lecció? |
 |
| La portada original |
La narració és lenta, sense grapa, i els
personatges tampoc són gaire atractius. No hi ha cap que destaqui o que tingui
una mica més de vida que el full on està descrit. En una novel·la procedural on saps que tindràs una més o
menys detallada descripció dels procediments policials utilitzats per a
esbrinar la veritat de tot plegat, el mínim que se li pot demanar a una narració
d’aquestes característiques és que tingui un grapat de personatges de carn i
ossos. Creïbles i humans i no ninotets esquemàtics sense vida. Per desgràcia tot,
en la novel·la, és bastant convencional
i apagat. Amb el grup de sospitosos amb els sentiments d’odi, venjança, amor
contrariat, ambició, etc., de rigor en aquests casos.
Per a ser just he de dir que no tot en la
novel·la mereix un judici negatiu. Heimrich és més humà de l’habitual en
aquestes novel·les. Dubte, s’equivoca, tanteja i segueix pistes falses, encara que té totes les característiques típiques de molts servidors de l’ordre del
gènere doncs és persistent, dur i tossut. Tot un professional que no para fins a
esbrinar qui va matar a la noieta (un pendó i mala persona) i capturar-lo.
El
millor: L’inici de la història.
El
pitjor: a part d’una traducció esgarrifosa, els tics de
Heimrich/Lockridge ja esmentats i l’atonia general del relat.
Títol original: Stand Up and
Die
Títol en castellà: 70000
dolares a mi asesino
Traducció: Maria Teresa
Domingues de Garza (que Déu l’hagi perdonada)
Editorial: Cumbre SA
Col•lecció: Laberinto
Any de la publicació original:
1953
Any d’aquesta edició: 1954
Pàgines: 166
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada