"La última visita" de Helen Nielsen

Una dona apareix moribunda tirada en una platja amb les venes obertes. És traslladada a l’hospital on un ajudant del procurador del districte comença a interrogar-la. Ha perdut la memòria. O això diu ella. No recorda que la seva cap a la feina, una curandera entrada en anys, ha sigut assassinada. L’amnèsica, que està molt dèbil, no pot moure’s de l’hospital. Els testimonis que poden aportar informació sobre les últimes hores de la morta, comencen a desfilar, un per un, per l’habitació de la pacient.

Els testimonis aniran teixint el retrat d’unes relacions femenines, entre la morta i l’amnèsica, gens senzilles. S’insinua una relació lèsbica (estem l’any 1959). Les narracions dels fets van escurçant l’hora de l’assassinat i els candidats a assassins entre els personatges.

Helen Nielsen (1918-2002) fou una escriptora nord-americana de novel·les de suspens. Encara que avui estigui bastant oblidada, fou una dels millors exponents de l’anomenada, en el món anglosaxó, de l’anomenat domestic suspens. Dones en perill dins d’un marc quotidià. Curiosament aquesta novel·la no pertany (del tot) a aquest corrent i és bàsicament una novel·la de suspens molt ben graduat i amb elements curiosos. No era gaire usual que en una novel·la de gènere com aquesta es tractés una relació de possessió i gelosia entre dues dones d’una manera tan clara, ni tampoc que es parles sobre els supervivents dels camps de concentració, i del seu incert destí, que en aquell moment estaven refugiats a Nord-amèrica.

                                                 

Nielsen, que escriu força bé, no emet judicis de valor. No és una autora moralitzadora, ni maniquea, ni reaccionaria. Recordem que la novel·la és de l’any 1959 i pertany a un gènere bastant conservador i comercial. La Nielsen gradua la informació que el lector ha de tenir amb destresa i intel·ligència. No tot són flors i violes, la novel·la té un to bastant convencional i l’últim capítol, en un intent per part de Nielsen que tot plegat no li quedes tan negre i angoixant, és un afegitó tranquil·litzador i poc coherent amb la resta de la narració.

No vull acabar aquesta entrada sense anotar dues coses: una, el plaer que m’ha produït, en la recta final de la novel·la, el fet de passar pagines sense poder parar fins a saber qui era l’assassí. I dos, l’escena final (abans de la pesada explicació final) on l’heroïna es troba sola de nit en una casa buida amb l’assassí, cara a cara, en la millor tradició d’una Ethel Lina White. Quin plaer!!!!!

El millor: un bon tractament de la història. Els retrats femenins. El gust per una història ben explicada.

El pitjor: els personatges masculins no estan tan ben dibuixats com els femenins. Has d’esperar al final per enganxar-te de debò.

Títol original: The Fifth Caller

Títol en castellà: La última visita

Traducció: Zabaleta Barba

Editorial: Ediciones Cid

Col•lecció: Antena

Any: 1959

Any d’aquesta edició: 1960

Pàgines: 160