"Dos veces mejor que una" de Pascal Lainé

En una pensió francesa apareix un hoste mort a la banyera. Electrocutat. Algú li ha llençat un assecador del pèl mentre es banyava. Els sospitosos són molt escassos. Entra en acció l’inspector adjunt Robert Lester. Com més pistes troba més incoherent sembla tot plegat. El mort, que no fumava, apareix amb una pipa flotant en la banyera. L’habitació del difunt regirada i amb l’armari rober forçat...., des de dins! El llit del mort apunyalat de dalt a baix formant quatre barres però sense tocar el farcit del matalàs.

El cadàver somriu beatíficament mirant la finestra del bany. Potser somriu perquè és conscient que esbrinar les causes reals de la seva mort serà tan difícil com saber qui el va assassinar. Com sona. No per falta de culpables, sinó per excés d’assassins. Res sembla tenir sentit. No es poden unir les peces per donar una explicació coherent sense que tot plegat no sembli un vodevil grotesc. Lester desesperat i impotent exclama: !Que ganas tengo de volver a mi casa y leer una buena novel·la policíaca!

Les pistes no estan posades per ser unides i trobar així la veritat. Les peces unides no formen un tot coherent. Quan Lester aconsegueix reconstruir el crim, o un dels crims, s’adona que ha d’escollir ell mateix qui és el criminal. Un sol cadàver, vàries morts i una munió d’assassins. Un merder.

La novel·la té moltes coses interessants. La primera: la brevetat. Va al gra sense palla ni digressions ni subtrames que allargassin una història delineada i executada en el seu just espai. Les pàgines justes. Ben mesurada i amb les sorpreses i girs argumentals suficients per enganxar i no deixar-te fins a un final sorprenent.

Pascal cofoi amb  el seu Goncourt

Segona: l’humor. Un humor cruel i una mica satíric. L’inspector és el nebot de Miss Marple. Els pensaments del nebot vers la tieta són divertits i un punt irreverents. Els personatges tenen un component caricaturesc considerable. No hi autocomplaença ni melodrama ni pseudopsicologia en el seu dibuix.

Tercera: està ben escrita. L’estil de Lainé és sec, irònic i punyent. Quan la llegeixes t’interessa tant el que explica com el com ho explica. Una virtut rara en un gènere ple de narracions amb proses carrinclones i planes.

Notes biogràfiques: Aquest autor francès, Pascal Lainé (1942), deixà l’ensenyament per consagrar-se a la literatura. L’any 1972 guanya el premi Medicis per L’Irrevolution i el Goncourt, tres anys més tard, per La Denteillère. Inspirant-se en Agatha Christie escriu els seus quatre llibres policíacs del que el comentat aquí és el primer. Totes quatre novel·les tenen com a protagonista l’inspector Lester. (informació extreta del Dictionnaire des literatures policères de Claude Mesplède).

El millor: és un bon entreteniment.

El pitjor: algun gir argumental és una mica previsible.

Títol original: Plutôt deux fois qu’une

Títol en castellà: Dos veces mejor que una

Traducció: Jordi Marfà

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any d’aquesta edició: 1987

Any primera publicació: 1985

Pàgines: 143

"La muñeca de cuerda" de Carter Brown

Rick Holman, l’investigador privat que treballa a Hollywood, rep l’encàrrec d’esbrinar el passat d’un galà de la pantalla. Aquest galà-cantant està a punt de casar-se amb una estrella rutilant del cinema i el productor que porta l’estrella en qüestió no vol veure perillar la reputació de la seva inversió. El galà apareix mort i tot sembla indicar que ha sigut un accident. Naturalment Holman no és de la mateixa opinió. Comença la investigació.

A pesar que aquestes novel·les de Brown estan fetes amb motllo i com a xurros aquesta presenta algunes curiositats. La primera: quasi no hi ha violència, ni matança final, ni tirotejos, ni quasi agressions físiques,  ni res de semblant. Segona curiositat: Holman comença a fornicar a meitat de novel·la i no al final (com quasi sempre). Tercera: el final es digne d’una novel·la clàssica de misteri anglesa. Reunió de sospitosos amb Holman descobrint la veritat en una escena d’un melodramatisme qüestionable i fent confessar al culpable i entregant-lo a la policia. Tot molt civilitzat. Massa tractant-se d’una novel·la de Brown.

El text és el millor de la novel·la

Pel camí, com és de suposar, els tòpics sobre l’estrella de cinema triomfadora però solitària i trista, mare dominant determinada a fer triomfar la seva vàstaga (neboda en aquest cas, però és igual), productors sense escrúpols només preocupats pels diners, etc. Puf!!!! La novel·la és breu i no hi caben més tòpics. Sorprèn el nivell de melodrama de moltes situacions i el fet que hi hagi menys humor que en altres peces de la llarga llista de xurros de Brown. No és bona, és una mica diferent.

El millor: es llegeix ràpidament, com tot Brown.

El pitjor: és difícil trobar res bo.

Títol original: The Wind-Up Doll

Títol en castellà: La muñeca de cuerda

Traducció: René Cárdenas Barrios

Editorial: Editorial Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1966 (3ª edició)

Pàgines: 159

"El gato que se comía los muebles" de Lilian Jackson Braun

La segona entrega de la sèrie sobre el periodista Jim Qwilleran i els seus gats superdotats és una mica millor que la primera (ja comentada en aquest blog) però tampoc en excés. Té les virtuts de la primera entrega, és a dir, ofereix entreteniment, és molt lleugera i fàcil de llegir i també té bona part dels inconvenients que ja patia la primera entrega, com ara la falta de densitat i de força en el que explica, la història està massa allargassada, el misteri està molt diluït i no té gaire interès, l’explicació final és anticlimàtica, sense interès i extremadament sosa però...., però Koko fa moneries excèntriques i ajuda d’una forma peculiar i activa al protagonista a resoldre el misteri central. I aquesta sembla ser la gràcia de la novel·la.

Aquesta vegada Qwilleran s’ha de fer càrrec (obligat pel director del diari on treballa) d’un suplement setmanal sobre decoració sense tenir ni idea sobre el tema. Naturalment Braun aprofita per satiritzar suaument alguns tòpics sobre el món de la decoració i els decoradors i fer una mica d’humor sobre el tema. Un humor com la mateixa novel·la, ensucrat i superficial. El gat Koko segueix vivint amb el protagonista i un dels màxims reclams de la novel·la és saber que menja el gat gurmet i com juga a buscar paraules al diccionari amb el seu amo. Té collons la burra!

Qwilleran ha de fer un reportatge sobre la decoració d’una casa amb una important col·lecció de peces de jade. La col·lecció és robada i la mestressa de la casa, una invàlida intractable, apareix morta (un atac al cor). El gat de la morta és diu Yu, el nom que els xinesos donaven antigament al jade, i al final de la investigació acabarà en poder del protagonista completant així el trio d’investigadors de les següents entregues de la sèrie. Qwilleran li canvia el nom a Yu i, en homenatge a l’opereta The Mikado l’anomena Yum Yum. Koko i Yum Yum. Tela.

La investigació no té gaire interès, els personatges tampoc sobresurten per la seva complexitat en el seu dibuix, la trama no presenta cap tipus de suspens o emoció, tot és agradable i prou. Qualsevol apunt punyent sobre res és exclòs del llibre. Res emociona ni enganxa en un exercici de profilaxis literària totalment aconseguit.

La iaia Braun signant algun dels seus llibres

El millor: és fàcil de llegir i algunes característiques del gat Koko són gracioses. El capítol del psiquiatre de gats té la seva conya.

El pitjor: no té gaire interès, en cap sentit. Braun munta un misteri amb assassinat inclòs i al final sembla que no li interessi com resoldre’l.

Títol original: The Cat Who Ate Danish Modern

Títol en castellà: El gato que se comía los muebles

Traducció: Paloma Ovejero

Editorial: Plaza y Janés

Col•lecció: Biblioteca de Lilian Jackson Braun

Any primera publicació: 1967

Any d’aquesta publicació: 1996

Pàgines: 255

"Un asunto de familia" de John Creasey

Autor: John Creasey (1908-73). Producció: 560 llibres. Pseudònims emprats: 20 aprox. Anys de producció literària: 40 també aprox. La paraula prolífic es queda curta. Molta imaginació i molt poca qualitat. Tot és funcional, superficial, sense cap interès dramàtic ni cap personatge mínimament construït per semblar humà. Creasey tenia pressa per escriure la següent novel·la i no s’entretenia a crear quelcom d’interessant. Posava el motllo i endavant.

La quarta de les quaranta-tres novel·les amb l’inspector d’Scotland Yard Roger West com a protagonista, Inspector West Regrets (1945), aquí (a l’Argentina) traduït lliurement com Un asunto de família. No provoca precisament gaire entusiasme ni tampoc cap emoció especial. Tot és àgil i ràpid. Indolor i incolor. L’argument tampoc és per llençar coets. West, ara casat i amb una criatura, s’enfronta a la investigació de l’assassinat del fill d’un magnat amb negocis tèrbols rere seu. La promesa desequilibrada del mort, el pare, el secretari del pare i uns mafiosos de poca monta formen el poc atractiu quadre de sospitosos.

L’acció és ràpida i els personatges-ninotets compleixen amb la seva funció sense que en cap moment t’interessi la seva sort ni el que faran. El doble vessant de la trama, la criminal amb la consegüent investigació i interrogatoris de rigor i la vida familiar de l’inspector West no tenen interès ni per separat ni juntes. La mirada vers Scotland Yard és ensucrada i tòpica. Tampoc esperava apunts crítics o realistes en una novel·la d’aquestes característiques però un petit gir argumental o comentari afilat, crític o fora de lloc sobre qualsevol cosa o personatge s’hauria agraït. Un desert. Ja l’he oblidat. Passo d’allargassar aquesta entrada. Ni tan sols té l’encant ingenu de la sèrie de El Barón que és igualment dolenta però més esbojarrada.

El millor: és breu.

El pitjor: es fa llarga.

Títol original: inspector West Regrets

Títol en castellà: un asunto de familia

Traducció: M. Bornand

Editorial: Acme SA

Col·lecció: Rastros nº 279

Any primera publicació: 1945

Any d’aquesta publicació: 1958

Pàgines: 128

MAIGRET 28: "Les vacances de Maigret" de Georges Simenon

Maigret i senyora estiuegen en un poblet costaner de França. La senyora Maigret dissortadament ha de ser operada d’apendicitis. Una monja-infermera posa dissimuladament una nota a la butxaca de la jaqueta de Maigret avisant-lo que visiti a una dona moribunda. Ni de vacances pot deixar d’investigar. Ja és una celebritat i quasi tothom en el poble el coneix i l’admira com si fos una estrella de cinema. El cas es va complicant amb una nena morta per asfíxia  i la desaparició d’un jovenet que teòricament hauria marxat a Paris per buscar-se la vida.

Bona part de les constants de la sèrie Maigret es troben en la novel·la. La descripció de la vida somorta d’un poble i la seva gent, encara que aquesta vegada Simenon és mostra menys punyent en la seva mirada. Potser perquè retrata a gent senzilla i no a la burgesia de províncies. Les habituals descripcions de llocs, ambients i personatges fetes amb breus pinzellades. Maigret més sorrut i sec que mai i capficat en un cas en el qual tot són sospites i malastrugances sense poder trobar cap prova, etc.

La veritat és que sense ser un Maigret dels excel·lents no decep. El personatge del metge i la seva malaltissa passió amorosa (el centre del relat) no queda del tot ben dibuixat i la novel·la es ressent una mica. La trama és ben bé policíaca i la barreja novel·la policíaca + novel·la costumista aquesta vegada està ben equilibrada. No importa tant que el lector vagi (en les sospites) per endavant del comissari sinó la falta de força i dramatisme que deixa com a saldo el conjunt de la novel·la.

El millor: la relació de Maigret amb la resta de personatges. Les descripcions de personatges, llocs i ambients.

El pitjor: no és dels millors Maigrets. Tot i així es llegeix amb molt de plaer. La trama criminal no és tot l’interessant que podria ser.

Títol original: Les vacances de Maigret

Títol en català: Les vacances de Maigret

Traducció: Esteve Riambau Saurí

Editorial: Columna

Col•lecció: Clàssica

Any: primera publicació 1947

Any d’aquesta publicació: 1997

Pàgines: 178

"El cadáver que habló" de Richard Ellington

Steve Drake, exactor i ara detectiu privat, passeja per Nova York quan alguna cosa colpeja el seu barret. Mira a terra i veu un cartó amb una paraula escrita: help. Alça la vista i observa una anciana en una finestra que mou el cap indicant-li que ha sigut ella qui ha tirat el cartonet. Quan minuts després Drake aconsegueix entrar a l’habitació de la iaia aquesta és morta...., des de fa una setmana!!! Un bon punt de partida on es barregen amb encert aspectes sobrenaturals de màgia xinesa (el més interessant de la novel·la), investigació detectivesca, una història d’amor que no molesta gaire i desaparicions sobtades de persones a plena llum del dia.

Ellington no era precisament un estilista i encara que els diàlegs siguin ràpids i fluids i les situacions no donin respir al lector, no pots menys que desitjar una mica més de refinament en l’exposició de les situacions i uns personatges menys esquemàtics. Això no invalida que Ellington sigui un bon narrador que sap utilitzar tots els trucs literaris per donar interès i emoció a una història ben revestida d’elements màgics on curiosament, en un gènere on prima el raciocini, algun d’aquests aspectes sobrenaturals no acaben de ser explicats del tot racionalment. Podria ser una bona i original novel·la detectivesca amb elements sobrenaturals i acaba sent una novel·la policíaca més on, per més inri, el detectiu descobreix poques coses i el dolent li explica fil per randa, al final del llibre, el com i el perquè de tot plegat.

Alguns dels aspectes sobrenaturals estan ben portats i posteriorment explicats amb senzillesa, inclús simplicitat, però d’altres, com la desaparició d’una criada dins d’un pis, té una explicació poc plausible i menys creïble. Inclús les càbales més plausibles del protagonista respecte el misteri que dóna peu a la trama central, la vella morta que mou el cap i tira cartonets al carrer, son directament indigeribles i ridícules. Un moment realment interessant és quan el protagonista tira les varetes màgiques xineses que obren portes a altres dimensions i davant l’astorament del racional detectiu privat un fet inexplicable succeeix. El més increïble és que aquest fet que hauria de marcar la narració és bandejat i mai més és nomenat al llarg de la novel·la. Ellinghton entrava en jardins que després es negava a transitar. Quin malbaratament argumental!!

I ara unes notes biogràfiques que mai venen malament. Richard Ellington (Virginia, 1914 – Fort Lauderdale, 1980) només és autor de cinc novel·les policíaques, la primera, Shoot the Works, fou finalista en l’apartat de primera novel·la als Edgars de l’any 1949. Les altres quatre peces del seu corpus literari són: It’s a Crime (1948), Stone Cold Dead (1950), Exit for a Dame (1951) que és la que ens ocupa i Just Killing Time (1953). Als anys cinquanta publicà tres històries curtes a la revista Manhunt [Fan Club abril 1953; The Ripper agost 1953 i Shadow Boxer febrer 1954] i un altre conte a finals dels seixanta a Mike Shayne Mystery Magazine [Good-By, Cora febrer 1968]. També escrigué un parell d’episodis per a Mike Hammer a finals dels cinquanta. Potser la raó que s’addueix comunament, i segur que certa, per explicar la seva minsa producció és que va regentar el seu propi hotel durant trenta anys en una població caribenya anomenada Gallows Point a Cruz Bay. Ja gran i malalt es canvia de domicili, amb la seva esposa, a La Florida, on morí.

La seva vida laboral es reparteix com a soldat, actor de teatre i actor i locutor de ràdio i també, naturalment, escriptor de novel·les policíaques. Finalment es convertí en l’amo de l’hotel abans esmentat i s’oblidà de la ficció literària (començà unes memòries però les deixà inacabades). El més estrany és que cercant informació en internet sobre ell totes les pàgines visitades l’emmarquen com a autor hard-boiled. Potser les altres novel·les ho són, però aquesta no. És una novel·la de detectius lleugera i agradable, no una novel·la negra nua i crua.

Un últim apunt. Sempre cerco informació en els meus manuals i d’altres tipus de llibres sobre novel·leria policíaca. En tinc uns quants. Un és un viciós fetitxista d’aquests llibres. Només he trobat citat a Ellington en dos volums. El primer és Breve historia de la novella policíaca d’ Alberto del Monte. Curiosament Del Monte situa a l’autor en la branca hard boiled i diu que Ellington assajà amb èxit una fórmula entre la novel·la aventurera i la investigació psicològica. La primera part és una mica més certa que la segona. De psicologia en aquesta peça no n’hi ha gens. Però tampoc és una obra amb elements de novel·la d’aventures. Té tots els ingredients, ritme àgil i lleuger, canvi de localitzacions, diàlegs ràpids i acció continuada, que posseeixen moltes altres novel·les de l’escola nord-americana d’aquells anys. També surt citat breument al magnífic, encara que molt incomplet, Diccionari de la novel·la negra nord-americana de Xavier Coma. Coma sembla l’únic crític que ha llegit a Ellington. No el cataloga en cap corrent i apunta que el seu detectiu Drake és típic i tòpic. És cert.

El millor: te la pots polir d’una seguda amb gust, sense patir efectes secundaris.

El pitjor: et quedes amb la sensació que amb els mateixos elements podria ser molt millor del que és.

Títol original: Exit for a Dame

Títol en castellà: El cadàver que habló

Traducció: J. Romero de Tejada

Editorial: Planeta

Col•lecció: El buho

Any d’aquesta edició: 1953

Any primera publicació: 1951

Pàgines: 210

"La deseada" de Carter Brown

La filla d’un líder sindical no gaire recomanable està a punt d’estavellar el seu cotxe contra el vehicle d’Al Wheeler. No hi ha ferits però en el maleter del cotxe de la noia apareix un cadàver. Naturalment Wheeler començarà a investigar. Uns quants cadàvers més tard Wheeler descobrirà l’intringulis dels assassinats.

No és millor ni pitjor que les altres novel·les de Brown. Personatges plans, tòpics a dojo, prosa cotxambrosa, diàlegs àgils i moltes vegades ridículs, erotisme soft infantiloide i apte per qualsevol persona que pertanyi a l’Opus i altres llocs comuns típics de les obres d’aquest stakhanovista de la literatura trash.

Un moment d’especial vergonya aliena. La noia posa en dubte la virilitat de l’heroi i aquest picat intenta violar-la. Li estripa la roba i li diu furiós “Desde la primera vez que nos vimos, cuando faltó poco para que me aplastases en la autopista me has venido arrojando tu sexo como si fuera confeti”. El cim de la vergonya aliena i del plaer culpable en una lectura. És un excrement literari de primera magnitud però sincerament, no podia deixar de llegir. El teenager crostós que porto dins campava lliurement.

Un altre fragment per a acabar aquesta pútrida entrada. La noia, furiosa i sense roba, li diu a Wheeler “Si me tocas, ¡te asseguro que grito! – murmuró” i la traca final la possa ell “¿Será el grito de la hembra en celo?- le dije tan grosera como entusiasticamente-. ¡Eso si que me va ha gustar!”

No segueixo. Algú recolliria firmes per reeditar aquesta obra mestra.

El redactor de les contraportades
de l'Editorial Diana mereix un monument

El millor: es llegeix amb vergonya i plaer.

El pitjor: es llegeix amb molta més vergonya que plaer.

Títol original: The Desired

Títol en castellà: La deseada

Traducció: Andrés María Mateo

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Colección Caimán

Any edició original: 1959

Any d’aquesta publicació: 1961

Pàgines: 156