"El gato que leia del revés" de Lilian Jackson Braun

Lilian Jackson Braun (1913-2011) va iniciar la seva sèrie de més de 30 novel·les policíaques amb Jim Qwilleran i el seu gat siamès Koko (més endavant s’afegiria un segon gat, Yum Yum) l’any 1966. La sèrie, la veritat, no és gran cosa, però si té quelcom d’innegable, és l’encant ingenu, quasi infantil, en la idea d’un(s) gat(s) que ajuden a resoldre crims al protagonista.

Qwilleran, un periodista amb una carrera professional en declivi, entra a treballar en un diari de segona regional com a crític d’art. Ell no té cap coneixement sobre la matèria però al director del diari li és igual. Així entra en contacte amb la fauna artística local on es barregen joves pintors milionaris, galeristes aprofitats i d’altres frikis. Entre aquesta fauna es troba un viperí crític d’art. Un home sofisticat amb gustos encara més sofisticats que viu sol amb el seu gat Koko, al qual tracte com si fos una persona tan sofisticada com ell mateix.

L’assassinat de rigor triga unes 100 pàgines a produir-se. Una mica tard, la veritat. Ni els personatges ni les situacions són tan interessants com per mantenir-te tant de temps esperant el que saps que succeirà. El retrat del món de l’art en una ciutat petita d’Estats Units és tòpica i superficial, amb una descripció d’un happening ridícula i sense gràcia. Tampoc els personatges presenten un excessiu interès, menys Koko (el seu nom complet és Kao K’o-Kung, en homenatge a un poeta xinès del segle XIII). Aquest gat, en paraules del crític d’art, el seu amo:

“Ha desarrollado un interès por ciertos periodos de la historia del arte y, aunque no comparto sus preferencias, admiro su independència”

Però el millor i que dóna títol a la novel·la:

“Tambien lee los titulares de los periódicos como tendrá ocasión de comprobar cuando recibamos la última edición de hoy”

Braun i Koko, un duo
indescriptible

És Koko llegint les seves aventures?

La repera. Encara és més al·lucinant perquè Koko llegeix els titulars al revés. Movent el cap de dreta a esquerra!!!! Que un gat sigui el més (o l’únic) interessant d’una novel·la policíaca no diu gaire a favor de l’obra. La investigació és la típica en una novel·la de caràcter tan clàssic i tampoc presenta molt d’interès. Després d’un parell d’assassinats i l’ajuda de Koko per desemmascarar l’assassí finalitza la novel·la. Ah! Koko finalment es queda amb el protagonista disposat a viure noves aventures tan prescindibles i allargassades com aquesta. Un gat lector sempre és millor que un d’analfabet.

Atenció spoiler!!!: L’habitual en aquest tipus de novel•la és que l’assassí sigui qui menys t’ho esperes. El que no esperes és que l’assassí sigui un personatge tan residual que quan el protagonista el descobreix quasi no sàpigues qui és. Al llarg de bona part de la novel·la un accident passa com assassinat només per marejar al lector. Encara i així no crec que cap lector  en el món hagi esbrinat mai qui és l’assassí. Tot plegat està massa agafat pels pèls.

El millor: és agradable i ingènua. Té encant i es llegeix fàcilment.

El pitjor: pel que explica no calen tantes pàgines.

Títol original: The Cat Who Could Read Backwards

Títol en castellà: El gato que leia del revés

Traducció: Gloria Méndez

Editorial: Plaza & Janés

Col•lecció: Biblioteca de autor de...

Any: 1966

Any de publicació: 1996 

Pàgines: 246

"Un asesino entre nosotros" de Carter Brown

Una altra novel·la de Carter Brown. Aquesta vegada amb l’investigador privat de Hollywood Rick Holman. Una famosa actriu del cinema perd un paper estel·lar en una superproducció i comença a criticar la rival que aconsegueix fer-se amb el rol. L’actriu afortunada comença a patir intents d’assassinat de forma continuada. Un exmarit de l’estrella contracta a Holman perquè esbrini si aquests atacs són certs i si és així, qui els provoca. La trama, no gaire original, es complica amb l’aparició de dos exmarits més de l’estrella amenaçada i un parell de psicòpates.

Poc sexe, poca violència i una mica de suspense al final del llibre per animar el cotarro. Res de nou. Dones amb corbes sinuoses, pits turgents, detectiu cínic, sortit i descarat, diàlegs suposadament aguts, personatges plans, situacions estereotipades, etc. El de sempre. Una gasòfia de primera magnitud amb poques coses noves a comentar respecte a les altres novel·les de Brown ja ressenyades en aquest blog.

El millor: el final, encara que previsible, té certa grapa.

El pitjor: és com totes les altres novel·les de Brown. Un xurro més.

Títol original: A Murderer Among Us

Títol en castellà: Un asesino entre nosotros

Traducció: Eduardo Escalona

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any: 1962

Any de publicació: 1963

Pàgines: 159

"Suzuki hace hablar a los muertos" de Jean-Pierre Conty

Aquesta setmana toca una d’espies de mitjan anys 60. El japonès Suzuki és un espia de la CIA enviat habitualment a l’Orient Mitjà. Aquesta vegada té com a missió aconseguir que en un congrés amb els principals caps del món àrab surti elegit com a president l’únic candidat amb possibilitats d’aturar l’extermini que pateixen les tribus del sud del Sudan, amb creences catòliques, per part de l’integrisme musulmà. Suzuki triga cinquanta pàgines a aparèixer per posar ordre.

L’espia Suzuki és un personatge estrany. En unes novel·les se’ns explica que està casat i té fills i per això cada vegada que una dona (sempre una espia) l’intenta seduir, ell la refusa no sense abans maltractar-la una mica. Aquesta vegada no solament no la maltracta sinó que dos minuts després de conèixer-la se’n va al llit amb ella. Conty escrivia tantes novel·les de l’espia japonès que no devia recordar com reaccionava el seu personatge.

Suposo que a Conty en unes novel·les li sortia el seu vessant de còpia barata de James Bond i en altres l’esperit civilitzat francès. És igual. Quan llegeixes una novel·la amb Suzuki (en aquesta no és senyor Suzuki) ja saps que la credibilitat, la coherència i el realisme en qualsevol aspecte de la narració serà inexistent.

En la trama participa una espia, el pare de la qual és cabdill d’una tribu perseguida per les forces integristes musulmanes, que vol ajudar a la seva tribu fent un documental i estrenant-lo a Nova York!!! Primer atac de riure. No ha sigut l’únic. En un moment donat la noia li diu al seu pare que li deixa la càmera perquè filmi la tribu i li passi després el material. Com? No estan assetjats pels fanàtics dolents? El pare sabrà filmar alguna cosa? Una estrena d’un documental amateur a un cinema de Nova York? Un deliri naïf. En aquest moment jo ja estava fascinat amb l’argument i totalment enganxat.

La cosa segueix per uns camins encara més al·lucinants. Suzuki, entre altres coses, es disfressa d’africà. Segon atac de riure. Més. La noia en un moment donat ha de fugir dels dolents i contravenint les ordres de Suzuki va a visitar a la seva mare malalta. Definitivament és l’espia més idiota de la història de la literatura. La part final de la novel·la ofereix un seguit de sorpreses a quina més divertida. Els dolents segresten a la noia, que no triga gens a “cantar”, i l’únic que volen d’ella és una còpia del documental inacabat!!!!! Que volen fer amb ell? Seguir rodant? Suzuki la salva fent que els raptors es matin entre ells. Inenarrable.

El millor: és un deliri divertit en la seva ingenuïtat.

El pitjor: no ofereix res digne de ser recordat. Hi ha poca violència i menys sexe. No tinc més novel·les de Conty, ai-las!

Títol original: Mr. Suziki fait parler les morts

Títol en castellà: Suzuki hace hablar a los muertos

Traducció: M. Cervelló

Editorial: Ediciones Toray

Col•lecció: Espionaje

Any: 1967

Any de publicació: 1968

Pàgines: 176

"Comisario, ¡Ponte en guardia!" de Henry Wade

El cap de policia d'un poblet anglès apareix mort al seu despatx, assegut al seu escriptori, amb un tret en el front. Un segons abans sonen dos trets. Al despatx del mort ningú podia entrar ni sortir sense ser vist. Ningú que no fos un policia. Dels dos trets efectuats, un és mortal, però i l'altre? La mort de tan insigne ciutadà posarà en funcionament tots els mecanismes policials per netejar el nom de la institució i una investigació on acabaran per sortir a la llum aspectes del finat gens agradables. El sergent Poole entra en escena per clarificar el cas.

El passat i el present familiar del mort emergeix. Un cas d’assassinat de fa vint anys on un guardabosc fou assassinat i el presumpte culpable empresonat embolica encara més la troca. Les relacions del cap de policia amb la seva família i els seus subordinats posa al descobert rancúnies, lleialtats i ambicions fins aleshores amagades.

El cas sembla irresoluble. Si és un suïcidi perquè les dues bales dels dos trets són diferents? Si algú de l’exterior va entrar a la comissaria per cometre l’assassinat com ho va fer sense ser vist per una munió de policies? I com fugir d’un lloc sense escapatòria una vegada comés el crim? Si l’assassí és un policia, company i subordinat del mort, com ho va perpetrar si tots els policies presents en la comissaria en el moment luctuós tenen sòlides coartades? Com i qui va cometre el crim? Poole s’enfronta a un cas molt difícil. Els seus superiors volen resultats i els seus companys es malfien d’ell perquè tots són sospitosos.

Una novel·la problema clàssica anglesa amb una suau càrrega crítica i amb una narració de caire realista dels procediments policials. Realista i detallada però no avorrida. La novel·la t’enganxa amb el seu ritme pausat i els seus mini cops d’efecte i et porta de la mà fins a un final gens decebedor.

El gust pels detalls, la descripció minuciosa i morosa del funcionament dels diversos cossos policials i el dibuix dels personatges i les relacions entre ells són punts a favor de la narració. Els punts en contra són una narració un pèl massa llarga pel que explica i un inici massa lànguid que li costa engegar motors i entrar en matèria (Poole triga més de 80 pàgines en aparèixer).

El millor: és una narració sòlida i entretinguda. Amb una mirada realista i de vegades poc complaent amb el cos policial. Una bona novel·la que mereixeria una reimpressió.

El pitjor: un inici morós i una llargària potser excessiva pel que explica.

Un plànol de la comissaria

Títol original: Constable Guard Thyseilf!

Títol en castellà: Comisario, ¡Ponte en guardia!

Traducció: Manuel Bosch Barrett

Editorial: José Janés Editor

Col•lecció: Los escritores de ahora.  Serie policiaca

Any: 1935

Any de publicació: 1949

Pàgines: 359

"Un cadaver a la deriva" de Geoffrey Homes

Després de la decebedora lectura de El hombre que no existía de Homes (Daniel Geoffrey Homes Mainwaring, 1902-77) no em venia de gust tornar sobre el mateix autor. Fullejant l’imprescindible llibre de Bill Pronzini i Marcia Muller 1001 midnights. The aficionado’s guide to mystery and detective fiction, on deixa bastant bé la novel·leta que avui comento vaig decidir donar una altra oportunitat a Homes.

La veritat és que dins de les característiques d’aquest tipus de novel·les ianquis on l’agilitat de ritme, la rapidesa de l’acció i els diàlegs abundosos són marca de fàbrica, m’he endut una agradable sorpresa. És entreteniment de la millor qualitat. Una trama embolicada ben construïda amb uns diàlegs àgils, divertits i afilats, una narració amb humor on es barregen interessos polítics, músics tolits, matrimonis fracassats, sogres mortes a destralades, cadàvers flotants a la deriva pel riu i d’altres ingredients, tots ells ben manegats per Homes.

Els dos investigadors privats (poc recomanables) que protagonitzen la història contraposen les seves personalitats força bé (un tòpic del gènere). Un d’ells només beu guisqui i l’altre només beu llet. Els dos tenen en comú l’agència de detectius que intenten tirar endavant i unes ganes boges de no acabar a la presó per les magarrufaries en les que es van veure involucrats en el passat. Uns protagonistes que voregen la delinqüència, com bona part dels personatges amb càrrecs públics de la novel·la i que els apropa lleument al corrent més dur de la novel·la policíaca. Però aquest és l’únic punt en comú amb la novel·la negra. La corrupció política i dels mitjans de comunicació són tractats en aquesta novel·la amb humor i suau sàtira.

La versió cinematogràfica de la novel·la.
"Crime by night" (William Clemens, 1944)

A l’agència de detectius Morgan & Campbell, d’Oscar Morgan (el cap alcoholitzat) i Humphrey Campbell (qui resol l’enigma) es presenta la representant d’un pianista mundialment famós que ha desaparegut. Això és una novel·la policíaca i naturalment ni el pianista a desaparegut realment ni l’interès de la representant és només trobar-lo. Un embolic matrimonial del músic amb l’assassinat de la seva sogra (la directora d’un important diari) i unes eleccions a alcalde de la localitat on transcorre l’acció, Joaquín (Califòrnia), donarà peu a una trama embolcallada amb vàries subtrames ben travades i interessants.

Aquesta novel·la forma part d’un mini cicle d’obres amb aquests dos personatges com a protagonistes. És cert que s’acusen els tòpics (polítics idiotes i corruptes, detectiu privat desencisat de la vida, etc.) i arquetips mil vegades llegits i que els personatges no tenen cap entitat humana. Homes no enganya a ningú i si acceptes les seves mancances i els seus encerts t’ho passes d’allò més bé.

La producció novel·lística de Homes no és gaire extensa, només es compon de 13 títols. Suposo que la vida com a guionista de cinema i televisió li donaria més diners i satisfaccions.

The Man Who Murdered Himself (1936)

The Doctor Died at Dusk (1936)

The Man Who Didn't Exist (1937)

The Man Who Murdered Goliath (1938)

Then There Were Three (1938)

No Hands on the Clock (1939)

Finders Keepers (1940)

Forty Whacks (també publicada amb el títol: Stiffs Don't Vote) (1941)

The Street of the Crying Woman ( també publicada amb el títol: The Case of the Mexican Knife . Es publicà a la Gran Bretanya amb el títol: Seven Died) ) (1942)

The Hill of the Terrified Monk (també publicada amb el títol: Dead As a Dummy) (1943)

Six Silver Handles (també publicada amb el títol: The Case of the Unhappy Angels) (1944)

Build My Gallows High (1946)

I l’única i primerenca novel·la escrita sense pseudònim:             

One Against the Earth (1933)

 

El millor: la construcció de la trama i l’humor. És agradable i molt entretinguda.

El pitjor: tot plegat sembla un guió de cinema (no sé si això és bo o dolent o tot el contrari).

Títol original: Forty Whacks

Títol en castellà: Un cadàver a la deriva

Traducció: José Frexas

Editorial: Librería Hachette SA

Col•lecció: Biblioteca de Bolsillo. Serie Naranja. Nº 99

Any: 1941

Any de publicació: 1945

Pàgines: 186

"Huesos en el yermo" de George Bellairs

La irregularitat és l’espantall d’aquesta novel·la i per extensió de totes les novel·les de Bellairs que he llegit. Les descripcions costumistes creïbles i minucioses i el dibuix, especialment aconseguit, d’algun personatge o situació es contraposa amb caigudes de ritme constants, de situacions inútilment allargassades i de subtrames que no porten enlloc.

És estrany que un escriptor amb tants anys de carrera rere seu pugui cometre l’error de descobrir al culpable del crim (principal) 30 pàgines abans del final del llibre i invertir aquestes pàgines en la cacera de l’assassí per finalment condemnar al delinqüent a la mort més grotesca i ridícula de tota la història del gènere en (l’únic) detall d’humor de tot el llibre. Per no donar crèdit.

No tot és tan negatiu com el que he comentat fins ara. L’argument comença de forma engrescadora. Un miserable traficant d’antiguitats anglès apareix mort i en avançat estat de putrefacció en un erm de la Provença francesa. Littlejohn i el seu etern acompanyant, el sergent Cromwell, es desplacen a França i es posen sobre la pista d’una miniatura, el retrat d’una dona, del segle XIX. La reconstrucció de la història de la protagonista del retrat porta als policies a una teranyina de versions sobre el destí final de la retratada. Un moment pirandelià on la veritat i la mentirà sobre uns fets del passat es trenen inextricablement.

Fins aquí molt bé. Estava encantat de llegir una obra tan interessant  sense sospitar que Bellairs tornaria a esgarrar les bones idees lentament però implacablement. Quan comença a barrejar el retrat amb el tràfic de drogues i sense la menor traça fa que el lector sàpiga qui és l’assassí (abans llegirem una escena digna de l’Eugene Sue més maldestre entre una mare i una filla) aconsegueix que la història que en una primera part basculava entre l’apatia i moments realment interessants acabi per provocar només avorriment. Ah! La portada del llibre i la traducció van de la mà pel que fa a horror. En l’Editorial Diana això era normal. És el típic llibre que si el veus pel carrer el tires a un container.

L'Editorial Diana, una garantia...
de res

El millor: Un bon punt de sortida argumental. Les descripcions realistes i creïbles dels llocs descrits. Els llocs on succeeixen els fets de la trama no són simples marcs de cartó pedra, els personatges viuen allí i te’ls creus.

El pitjor: Les bones idees moltes vegades malament tractades i pitjor executades. La novel·la és de finals del 50, potser Bellairs és un dels molts escriptors de novel·leria policíaca que donaren el millor d’ells en les seves primeres obres. Una possibilitat per investigar.

Títol original: Bones in the Wilderness

Títol en castellà: Huesos en el yermo

Traducció: J. A. Palenzuela

Editorial: Diana

Col•lecció: Caiman

Any: 1959

Any de publicació: 1964

Pàgines: 175

"El nuevo testigo" de J. S. Fletcher

Tenia moltes ganes de llegir el llibre més famós de l’escriptor anglès J. S. Fletcher [ Joseph Smith Fletcher, 1863-1935], The Middle Temple Murder, aquí traduïda amb el poc atractiu títol de El nuevo testigo. Una novel·la que marcà un abans i un després en la carrera literària de Fletcher. El llibre fou un èxit descomunal de vendes l’any 1919 i propulsà la carrera del seu prolix autor.

Londres. Any 1912. Un home apareix mort a les escales d’un gran edifici amb el crani destorçat. No porta cap document d’identificació a sobre. Entre la butxaca i el forro de la jaqueta es troba un paperet amb el nom i direcció d’un jove advocat. A partir d’aquesta pista, Frank Spargo (quin cognom!!!), un jove periodista, decideix esbrinar el cas unint-se en la investigació a l’inspector Rathbury. Aquesta petita nota serà l’inici d’una investigació que acabarà esquitxant a un conegut polític i fent saltar pels aires molts secrets del passat.

La novel·la té alguns aspectes curiosos (o defectuosos). Després d’una narració morosa i discursiva, el final, amb el nom de l’assassí inclòs, arriba d’una manera tan abrupta que no pots creure que s’hagi acabat l’obra. Hi ha alguns elements que semblen que han de cobrar rellevància en la narració, com són uns diamants i uns segells de gran valor robats, els quals finalment no donen peu ni a una petita subtrama. Spargo coneix el nom de l’assassí quan un personatge li explica quelcom a les últimes pàgines i no per cap deducció. Hi ha un inici d’història amorosa...en l’últim paràgraf del llibre!!!!!

Vaig començar la lectura amb ganes. Després de llegir les 50 primeres pàgines la decepció fou considerable. M’he trobat amb un estil carregós i prolixa. Repeticions que llasten un ritme de per si ja bastant lent que tampoc ajuda gaire a mantenir l’atenció lectora. I amb algunes ingenuïtats de les novel·les d’aquest període (ex: l’inspector accepta encantat l’ajut del periodista i li explica els seus descobriments i a l’inrevés). Ni els personatges ni les situacions tenen un especial atractiu.

Curiosament, a mesura que avençava en la lectura m’anava enganxant. La trama cada vegada es torna més complicada (que no més àgil) i, no sé si és que ja m’havia acostumat al ritme una mica carregós i a les repeticions de les explicacions que els personatges es donen entre ells de situacions llegides unes pàgines abans, que la novel·la ha acabat per exercir una certa (irracional) fascinació.

Del best seller de l’any 1918 no en queda gaire. Una traducció envellida tampoc ajuda. Fletcher no es manegava gaire bé amb els diàlegs i tampoc tenia gaire sentit del ritme i tot plegat té un regust considerable a fullaraca caduca. L’estil i el ritme de l’obra em recordava a les novel·les d’Austin Freeman (sense l’esperit científic de Thorndyke, és clar). Si per l’escriptor i crític Julian Symons llegir Freeman és com mastegar palla, llegir Fletcher seria com mastegar alfals.

El millor: amb aquesta lectura m’he tret un mono que arrossegava des de feia anys.

El pitjor: el llibre no ha envellit especialment bé. Potser Fletcher té obres més aconseguides.

Títol original: The Middle Temple Murder

Títol en castellà: El nuevo testigo

Traducció: Adolfo Jordà

Editorial: Editorial Juventud S.A.

Col•lecció: Fama

Any: 1919

Any de publicació: 1931

Pàgines: 283