Aquesta setmana toca una d’espies de mitjan
anys 60. El japonès Suzuki és un espia de la CIA enviat habitualment a l’Orient
Mitjà. Aquesta vegada té com a missió aconseguir que en un congrés amb els
principals caps del món àrab surti elegit com a president l’únic candidat amb
possibilitats d’aturar l’extermini que pateixen les tribus del sud del Sudan,
amb creences catòliques, per part de l’integrisme musulmà. Suzuki triga
cinquanta pàgines a aparèixer per posar ordre.
L’espia Suzuki és un personatge estrany. En
unes novel·les se’ns explica que està casat i té fills i per això cada vegada
que una dona (sempre una espia) l’intenta seduir, ell la refusa no sense abans
maltractar-la una mica. Aquesta vegada no solament no la maltracta sinó que dos
minuts després de conèixer-la se’n va al llit amb ella. Conty escrivia tantes
novel·les de l’espia japonès que no devia recordar com reaccionava el seu
personatge.
Suposo que a Conty en unes novel·les li sortia
el seu vessant de còpia barata de James Bond i en altres l’esperit civilitzat
francès. És igual. Quan llegeixes una novel·la amb Suzuki (en aquesta no és senyor
Suzuki) ja saps que la credibilitat, la coherència i el realisme en qualsevol
aspecte de la narració serà inexistent.
En la trama participa una espia, el pare de la
qual és cabdill d’una tribu perseguida per les forces integristes musulmanes, que
vol ajudar a la seva tribu fent un documental i estrenant-lo a Nova York!!!
Primer atac de riure. No ha sigut l’únic. En un moment donat la noia li diu al
seu pare que li deixa la càmera perquè filmi la tribu i li passi després el
material. Com? No estan assetjats pels fanàtics dolents? El pare sabrà filmar
alguna cosa? Una estrena d’un documental amateur a un cinema de Nova York? Un deliri
naïf. En aquest moment jo ja estava fascinat amb l’argument i totalment enganxat.
La cosa segueix per uns camins encara més
al·lucinants. Suzuki, entre altres coses, es disfressa d’africà. Segon atac de
riure. Més. La noia en un moment donat ha de fugir dels dolents i contravenint
les ordres de Suzuki va a visitar a la seva mare malalta. Definitivament és l’espia
més idiota de la història de la literatura. La part final de la novel·la ofereix
un seguit de sorpreses a quina més divertida. Els dolents segresten a la noia,
que no triga gens a “cantar”, i l’únic que volen d’ella és una còpia del
documental inacabat!!!!! Que volen fer amb ell? Seguir rodant? Suzuki la salva
fent que els raptors es matin entre ells. Inenarrable.
El
millor: és un deliri divertit en la seva ingenuïtat.
El
pitjor: no ofereix res digne de ser recordat. Hi ha
poca violència i menys sexe. No tinc més novel·les de Conty, ai-las!
Títol original: Mr. Suziki
fait parler les morts
Títol en castellà: Suzuki hace
hablar a los muertos
Traducció: M. Cervelló
Editorial: Ediciones Toray
Col•lecció: Espionaje
Any: 1967
Any de publicació: 1968
Pàgines: 176
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada