La irregularitat és l’espantall d’aquesta
novel·la i per extensió de totes les novel·les de Bellairs que he llegit. Les
descripcions costumistes creïbles i minucioses i el dibuix, especialment
aconseguit, d’algun personatge o situació es contraposa amb caigudes de ritme
constants, de situacions inútilment allargassades i de subtrames que no porten
enlloc.
És estrany que un escriptor amb tants anys de
carrera rere seu pugui cometre l’error de descobrir al culpable del crim
(principal) 30 pàgines abans del final del llibre i invertir aquestes pàgines
en la cacera de l’assassí per finalment condemnar al delinqüent a la mort més
grotesca i ridícula de tota la història del gènere en (l’únic) detall d’humor
de tot el llibre. Per no donar crèdit.
No tot és tan negatiu com el que he comentat
fins ara. L’argument comença de forma engrescadora. Un miserable traficant
d’antiguitats anglès apareix mort i en avançat estat de putrefacció en un erm
de la Provença francesa. Littlejohn i el seu etern acompanyant, el sergent
Cromwell, es desplacen a França i es posen sobre la pista d’una miniatura, el
retrat d’una dona, del segle XIX. La reconstrucció de la història de la
protagonista del retrat porta als policies a una teranyina de versions sobre el
destí final de la retratada. Un moment pirandelià on la veritat i la mentirà sobre
uns fets del passat es trenen inextricablement.
Fins aquí molt bé. Estava encantat de llegir
una obra tan interessant sense sospitar
que Bellairs tornaria a esgarrar les bones idees lentament però implacablement.
Quan comença a barrejar el retrat amb el tràfic de drogues i sense la menor
traça fa que el lector sàpiga qui és l’assassí (abans llegirem una escena digna
de l’Eugene Sue més maldestre entre una mare i una filla) aconsegueix que la
història que en una primera part basculava entre l’apatia i moments realment
interessants acabi per provocar només avorriment. Ah! La portada del llibre i
la traducció van de la mà pel que fa a horror. En l’Editorial Diana això era
normal. És el típic llibre que si el veus pel carrer el tires a un container.
 |
| L'Editorial Diana, una garantia... de res |
El
millor: Un bon punt de sortida argumental. Les
descripcions realistes i creïbles dels llocs descrits. Els llocs on succeeixen
els fets de la trama no són simples marcs de cartó pedra, els personatges viuen
allí i te’ls creus.
El
pitjor: Les bones idees moltes vegades malament
tractades i pitjor executades. La novel·la és de finals del 50, potser Bellairs
és un dels molts escriptors de novel·leria policíaca que donaren el millor
d’ells en les seves primeres obres. Una possibilitat per investigar.
Títol original: Bones in the
Wilderness
Títol en castellà: Huesos en
el yermo
Traducció: J. A. Palenzuela
Editorial: Diana
Col•lecció: Caiman
Any: 1959
Any de publicació: 1964
Pàgines: 175
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada