En una novel·la d'Anne Hocking (1890-1966) tens tots els números perquè apareguin el superintendent William Austen (el seu personatge fix més conegut) i una bona dosi de verí. Com a lector ja saps que els assassinats es cometran amb verí o verins, com en aquesta novel·la. Aquesta autora sembla que només eliminava als seus personatges fent-los ingerí substancies nocives. Aquesta vegada toca arsènic, perquè els símptomes s’assemblen a la intoxicació per la ingesta de bolets, i l’aconitina, un verí que triga a fer efecte i produeix dolors terribles i inacabables. Doncs que bé!
Curiosament Austen éstà postrat en un llit d’hospital i el protagonisme recau aquesta vegada sobre el sargent Flyte, un personatge escassament memorable i tampoc gaire brillant intel·lectualment, donat que només sap qui és l’assassí quan aquest intenta matar-lo....amb verí.
La novel·la, com el mateix Flyte, tampoc passarà a les antologies del gènere i no té res realment interessant en cap apartat, ni argumentalment, ni en personatges, ni en res de res. Per ser justos s’ha d’apuntar que no està mal escrita, però és superficial i els personatges no tenen cap atractiu ni entitat, ni matisos de cap tipus, són estereotips mil vegades llegits. L’únic que podria haver donat interès a la narració és el desenvolupament de les causes que porten a l’assassí a fer el que fa, però Hocking se’l ventila sense gaires contemplacions una vegada es descobreixen les seves malifetes.
Argumentalment i estilísticament la novel·la és molt anglesa, molt parsimoniosa, tranquil·la en el desenvolupament de l’acció. Sense violència gratuïta, però també sense la introspecció i els matisos en els personatges que la podrien fer interesant. L’acció transcorre en una tranquil·la contrada,...amb sis suïcidis de persones que no presentaven gaires ganes de treure’s la vida. Scotland Yard sospita, perquè són molt espavilats, que no és normal aquesta onada de morts injustificables. Flyte indaga el denominador comú que unia a les víctimes, fa visites al bar del poble per escoltar xafarderies, parla amb el familiars de les víctimes, etc.
 |
| Anne i els seus verins |
Cent quaranta pàgines després està igual que en la primera, és a dir, sense saber res de res, sense haver avançat gens en la investigació i preguntant-se si seran suïcidis o no. Que idiota! Habitualment no tinc molta paciència amb els personatges que investiguen i van per darrera de les meves sospites. Em posen nerviós. Un investigador de novel·leria policíaca que tingui pundonor literari ha d’anar una mica per davant del lector perquè aquest pot cansar-se de tanta tonteria i ineptitud.
El millor: és correcta, sense més.
El pitjor: no produeix ni fred ni calor, ja no dic calfreds.
Títol original: Candidates for murder
Títol en castellà: Candidatos a la muerte
Traducció: M. Guasch
Editorial: Editorial Molino
Col·lecció: Biblioteca Oro
Any: 1961
Any de publicació: 1963
Pàgines: 188
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada