Vaig iniciar la lectura de l’única novel·la que tinc de Roy Vickers perquè admiro els seus contes del departament de casos arxivats, una col·lecció de narracions curtes magnífiques. La sorpresa ha sigut majúscula. “La voz velada” (publicada amb el pseudònim de John Spencer) és una obra deutora de les novel·les amb malvat misteriós omnipresent tipus Fantomas, i sobretot de les novel·les policíaques més aventureres d’Edgar Wallace, és a dir, és una novel·la d’aventures policíaques pulp amb un fort sabor fulletonesc.
Això no és en sí mateix quelcom de negatiu, m’agraden aquest tipus de novel·les, però sembla que els contes dels casos arxivats i aquesta novel·la estiguin escrits per dues persones diferents. Argument: Un ésser misteriós anomenat “el Susurrador” segresta a la noia del protagonista i mitjançant un radiotransmissor (antediluvià) de l’època, el malvat li dóna instruccions a l’heroi enamorat perquè robi unes joies i les entregui al malfactor misteriós. La policia pren part en l’afer però no pot deturar el triomf continu de les malifetes de “el Susurrador”, un geni del mal, però menys. La personalitat del dolent la coneixerem a meitat de la novel·la, el que no sabrem mai és perquè es complica tant la vida i les raons de les seves malifetes. En la segona meitat la intriga es centra en com sobreviurà el protagonista a tantes trampes inversemblants i com aconseguirà desemmascarar al pèrfid “Susurrador”.
L’obra té molts ingredients de la novel·la popular d’aventures d’aquells anys: una parella d’enamorats a punt de casar-se en perill; el protagonista, convidat pel mateix “Susurrador”, s’introdueix en la banda de delinqüents; l’heroi es passa a l’altra banda de la llei per derrotar amb les mateixes armes al malvat misteriós; maquillatges, disfresses, mascares, capes, un local amb negoci tèrbol emmascarat per un altre de legal; personatges que no són el que semblen; policia desbordada pels fets i contínuament ensarronada; personatge malvat líder d’una organització criminal de personalitat desconeguda; persecucions en cotxe: palanques que desprenen gas letal i mil i una peripècies més de serial ianqui dels anys trenta.
 |
| Roy Vickers |
Bé, és entretinguda i divertida de tant naif com n'és. Plena de tòpics tan desvergonyidament tractats que l’arriben a fer simpàtica i argumentalment delirant i deliciosa. No té res de memorable ni res que la memòria acabi recordant, però passes una bona estona sempre amunt i avall amb el protagonista, esperant quina serà la següent tòpica peripècia melodramàtica i quin lloc comú explotarà sense vergonya l’autor.
El millor: el seu encant pulp. És entretinguda i si poses la ment en blanc, la pots gaudir.
El pitjor: s’assembla a moltes altres i no ofereix cap novetat.
Títol original: The whispering death
Títol en castellà: La voz velada
Traducció: ?
Editorial: Luis de Caralt, Editor
Col·lecció: Bliblioteca Internacional. Serie policiaca
Any: 1932
Any de publicació: 1955
Pàgines: 179
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada