"El secreto del colgante" de R, Austin Freeman

Apunta Julian Symons en el seu imprescindible “Historia del relato policial” que llegir a Freeman és com mastegar palla seca. No és una exageració. L’estil de les seves novel·les i contes és àrid de veritat. Aleshores perquè em produeix plaer la lectura de “El secreto del colgante” (1923)? La resposta, a part del meu paladar atrofiat, es diu  doctor Thorndyke. Un detectiu científic forense eduardià  impertorbable, un avantpassat prehistòric de la medicina forense. Sempre amb el seu maletí de cuir ple d’utensilis, com el guix en pols per fer motlles de les petjades sospitoses, d’una càmera de fotos portàtil, de polsí per fer visibles les empremtes digitals, etc. O en el seu estudi-llar-laboratori amb el seu ajudant, el sempre enclaustrat, Polton. Sense oblidar els inevitables experiments químics que realitza novel·la rere novel·la.

Les seves novel·les em produeixen una estranya fascinació. Thorndyke sembla més culte que Holmes i tan impertorbable com Charlie Chan. Els seus coneixements sembla que ho abastin tot. No deixa res a la intuïció, tot és raciocini pur. Sempre previsor i diligent és capaç de mantenir una calma estoica en una habitació tancada amb gas letal a punt d’esclatar, com en aquesta novel·la. No cobra mai per cap servei prestat a particulars i ni molt menys a la policia, amb qui té una relació amor-odi-respecte com a mínim curiosa. Ell va per lliure, però coopera habitualment amb les forces de l’ordre encara que aquestes sempre van unes quantes deduccions recargolades enrere d’ell.

El mateix R. Austin Freeman (1862-1943) era metge i publicà la seva primera novel·la  amb Thorndyke de protagonista en 1907, “La huella roja”, quan Freeman ja tenia 45 anys. La seva producció no és minsa precisament. Avui no es reediten les seves obres, només llegides per freaks del gènere com jo mateix, encara que els seus contes són molt més passadors i tenen, a part de l’encant inherent de l’època en que foren creats, veritable interès i qualitat.

No penso explicar l’argument del llibre, però sí comentar que hi ha guarda-cabells amb inscripcions bíbliques que són la clau d’una herència perduda en el segle XVII, una casa amb més passadissos que una pel·lícula de Fú Manchú, bombons enverinats, una temptativa d’escanyament a la toia de la protagonista, deduccions al·lucinants de Thorndyke que has de rellegir per arribar a creure que algú que no estigui fumat les pot fer, etc. Un non stop de diversió innocent i racional, tot plegat molt poc racional. Només vull apuntar alguns moments de la novel·la que m’han fet delirar de plaer retro.

Tots els personatges estan esmaperduts amb el doctor Thorndyke. No m’estranya. D’una sola ullada a un amulet és capaç de saber que el penjoll estrany de color blanquinós és “la tercera vértebra cervical de un Echidna joven, pero totalmente desarrollado”, és a dir, d'un ós formiguer!!  Sí, com sona. I no dóna l’edat exacta de la bestiola perquè no la té a mà per fer-li una autòpsia instantània. En un moment del llibre, quan ja creus que tots els personatges han assumit que tenir algú així, com Thorndyke, al costat és el més normal del món, un d’ells té el bon gust d’exclamar: “Parece que lo sabe todo!”. Que ingenu! Com es nota que no ha llegit cap novel·la de Thorndyke, sinó ja estaria acostumat a les deduccions més sofisticades i sempre científicament comprovades, no sigui dit.

Un altre moment fascinant és quan la noia de la novel·la rep com obsequi uns bombons enverinats. Thorndyke està  present i li salva la vida advertint-la que la xocolata és mortal de necessitat. El realment interesant de la situació bé donada quan Thorndyke descobreix que el verí és arsènic i per primer i últim cop en la seva vida literària s’emprenya i comença a despotricar de la ineptitud dels assassins perquè utilitzen un verí tan mangurrino, que deixa un gran rastre i que ni tan sols el foc pot destruir-lo. Fa una mini dissertació sobre la poca categoria criminal de qui utilitza aquest verí, sense adonar-se’n que gràcies a això li ha salvat la vida a la bleda de torn. És impossible no fer-se fan d’aquest personatge.

Thorndyke descobrint quelcom

R. Austin Freeman

Podria explicar molts més moments irresistibles, però no puc acabar aquests apunts sense anotar un moment estrany del llibre. El non plus ultra de la sofisticació cultural del protagonista. Thorndyke ha d’introduir-se en una casa pairal anglesa del segle XVI per trobar uns documents amagats en algun passadís secret de la mansió. Hi ha una reunió de varis personatges el dia abans de l’expedició i un d’ells, referint-se a Thorndyke,  exclama: “seria bueno llevar a cabo una inspección sistemática de la propiedad realitzada por una persona que tenga un conocimiento experto sobre cámaras secretas y escondites”. Després de tot el que portes llegit fins aquell moment, no donant crèdit a la super cultura de Thorndyke, ara resulta que també és expert en càmeres secretes de cases pairals angleses del segle XVI. Al·lucinant!

El millor: el personatge de Thorndyke és antològic i molt saborós.

El pitjor: l’estil pesant i carregós de l’autor.



Titol original: The cat's eye
Titol en castellà: El secreto del colgante
Autora: Richard Austin Freeman
Traducció: José Flores Espinosa
Any: 1923
Any de publicació: 1947
Editorial: Ediciones Cliper
Colecció: Autores británicos
Pagines: 128