"Daños en la vereda" d'August Derleth



La portada de Bocquet no és gaire distingida.

                               

No havia llegit mai cap novel·la policíaca d'August Derleth (1909-71), un dels amics epistolars més famosos de Lovecraft i editor de les seves obres. Sabia, això sí, que tenia unes quantes novel·les del gènere i que era mínimament conegut pels contes de Solar Pons, un personatge èmul i admirador alhora de Holmes.

La novel·la “Daños en la vereda” (1944) és la vuitena del cicle de deu que protagonitza el jutge Ephraim Peck, ubicades totes elles en la població de Wisconsin, Sac Prairie. Una vegada llegida la novel·leta de marres la veritat és que la ubicació geogràfica no té cap importància en el desenvolupament de la trama, ni juga cap paper en el caràcter dels personatges, ni importa un rave en quin poble ianqui es situï l’acció de la mateixa.

Tot i que no és avorrida, és eficaç i de ràpida lectura, la sensació d’haver-la llegit unes quantes vegades abans amb altres noms, altres personatges i amb variacions argumentals es feia palesa a mesura que avançava la trama. El millor que es pot dir d’ella és que és mínimament eficaç en la construcció i descobriment del misteri (i assassinats) i que alguns diàlegs són bons. Hi ha una temptativa de construir un personatge interessant en la figura d’Alejandro Moro, però Derleth sembla adonar-se'n i la dilueix ràpidament, no sigui dit que la història pugui tenir algun punt d’interès.

Les ilustracions  de  Vicente Roso són encara pitjors.

Quan tot és tan adotzenat i trillat l’única possibilitat que la novel·la provoqui alguna espurna de plaer seria amb la creació d’un personatge principal molt atractiu, en aquest cas el jutge Peck. Un cas paradigmàtic d’això és Nero Wolfe. Els arguments de les novel·les de Rex Stout no són especialment engrescadors (amb excepcions) però el personatge principal és una gran creació. El jutge Peck no entraria precisament en aquest selecte grup de personatges memorables. No sembla tenir cap personalitat i les deduccions no són res de l’altre món precisament. La grisor de la trama va en paral·lel al nul interès d’uns personatges psicològicament plans i unes situacions moltes vegades llegides.

Argumentalment l’acció comença quan una veïna del jutge vol que aquest investigui qui està ocasionant desperfectes en les rodalies de la seva casa. Una casa on viu tota la família. Amb el desvetllament d'alguns passats delictius i un parell de cadàvers desprès el jutge acaba per solucionar el misteri, descobrir al culpable després de posar-li una trampa sense el més mínim suspens i adéu-siau, si te llegit no m'en recordo.

El millor: he de fer meditació transcendental per trobar quelcom que es pugui recordar de tot plegat. 

El pitjor: creure que gaudiria d’una bon misteri i trobar-me amb aquesta mediocritat.

Moraleja: He de seleccionar millor el vici.

Neslé Soulé i algunes portades de Bruguera

                                                                                                       A Mònica Jarne

El dissenyador argentí de moltes de les portades dels llibres de l’editorial Bruguera, Nesle Oumar Soule que firmava Neslé Soulé (de vegades també firmava amb l’altre grafista argentí de la factoria Bruguera, Spagnuolo), mereix un reconeixement dels aficionats a la novel·la negra (i de la resta de gèneres també) per l’impacte de molts dels seus dissenys. No he pogut trobar informació sobre ell, ni tampoc d’Spagnuolo enlloc.  Moltes de les seves portades mostraven fotogrames de pel·lícules amb un disseny força vistós i de vegades fins i tot atractiu, però sempre molt pulp. Aquí podeu veure alguns dels seus treballs.

           

                                                                           

                                                                                                                                  

"El 31 de febrero" de Julian Symons

Estic una mica preocupat perquè els possibles lectors d’aquest blog es troben sempre amb contes escanejats (el tema de l’escaneig és un turment, doncs mai queda bé) de fa molts anys, i les novel·les recensionades són de l’any de la pera. Com ja heu descobert  sóc un addicte a la novel·leria  policíaca retro.

De cara a l’any vinent m’he fet el propòsit de llegir obres actuals, o si més no d’autors vius i barrejar-ho amb obres que no es reediten, o bé que fa poc temps eren al mercat i són poc conegudes pels afeccionats.

L’obra de la que penso parlar avui no és de la més aferrissada actualitat però feia temps que la volia llegir, i després de gaudir-la vull fer alguns comentaris sobre ella i el seu autor. Parlo de la novel·la “El 31 de febrero” de Julian Symons. Aquest escriptor és conegut, sobretot, pel seu assaig “ Historia del relato policial”. El títol original en anglès especifica que es tracta d’una història, la seva, sobre el naixement i l'evolució històrica del gènere policial. Una mirada personal i d’aficionat a aquest gènere. És un llibre que m’ha acompanyat des que Bruguera el va editar als primers anys 80. Acompanyar és el verb adient, doncs és un llibre que encara ara consulto i remiro.

Ha sigut una guia i una lectura durant molts anys que m’ha permès conèixer i descobrir molts autors. És cert que té molts tics tipics dels assagistes de parla anglesa, és a dir, la selecció efectuada d’autors i obres és bàsicament anglocèntrica (els comentaris sobre Simenon són positius però tebis per considerar les seves obres com poc policíaques) i en el cas de Symons, clarament “conservadora”. El terme “conservador” no és en cap cas pejoratiu i tampoc estic convençut que sigui la paraula adecuada per definir-lo. Com l’entrada del blog versa sobre una de les seves primeres novel·les "matarem" el tema aquí.

La col·lecció “El septimo círculo” va treure una edició d’aquesta obra. No la tinc. Sóc un fetitxista d’aquesta col·lecció i per desgràcia m'he conformat amb la lectura d’aquesta novel·la en l’edició viutentera d’Orbis. He sacrificat la portada de José Bonomí per la de Neslé-Soulé, més provocativa i vulgar, més pulp.

He de confessar que les obres de Julian Symons s’apropen molt  al model de novel·les de gènere que m’agraden. És cert que de vegades li falta força en la descripció de les situacions, però les seves virtuts superen amb escreix les possibles mancances que un escriptor tan “civilitzat” pugui tenir.  Les seves obres acostumen tenir un  personatge central complexa i amb una psicologia ben dibuixada. Un personatge creïble! Un lector de la seva obra trobarà que cada novel·la  és diferent de l’altre però que juntes dibuixen una concepció del món i de l’ésser humà comprensiva però gens gratificant. Res de formules narratives que una vegada provades comercialment es repeteixen llibre rere llibre. Les situacions narrades són plausibles, els arguments ben travats i les trames bastant interesants sense cap tipus d’efectisme barat ni gaires llocs comuns.

“El 31 de febrero” a més de tot el que he exposat té una particularitat que la fa encara més interesant. Planteja una reflexió gens maniquea sobre la veritat i la realitat mitjançant un viatge cap a la bogeria del protagonista. Un ésser alienat i psicòtic que descobreix  la porqueria de vida que porta a mida que s’allunya més del món real. Una fugida imparable de la realitat vers ell mateix.

Hi ha un assassinat, és clar. La dona del protagonista cau per les escales quan cerca una botella de vi. Hi ha un judici i en surt exculpat. Un policia sospita d’ell i cerca la veritat. El policia, un fanàtic Javert,  ridícul i amenaçador alhora, comença a jugar al gat i la rata amb el presumpte assassí. El marc de la trama és l’empresa de publicitat on treballa el protagonista. Symons, de jove, treballà en una d’aquestes agencies publicitaries i el retrat que en fa d’elles  és molt creïble i crític. El pas del temps dona a les descripcions del funcionament empresarial de mitjan anys quaranta (la novel·la és de l’any 1950) un vernís d’època ja desapareguda i confereix un toc melangiós involuntari a la novel·la.

L'obra es basa en la construcció del personatge principal i val a dir que Symons s’esmerça en donar-li entitat i descriure amb una bona progressió dramàtica la cada vegada més acusada dissociació entre el món que l’envolta i el món irreal en el que s'endinsa.

A la novel·la li costa una mica arrancar. Tot i així la presentació dels personatges principals, les tares psicològiques que marcaran l’esdevenir del protagonista i la incertesa del que ha passat amb la dona de l’heroi estan ben exposades. L’aparició del  policia i la primera conversa amb el protagonista donen embranzida a la història i a partir d’aquí la narració no perd el seu ritme, un ritme morós i sense alts i baixos.  El crim és quelcom de secundari, una excusa per explicar de forma suau i corrosiva alhora la destrucció psíquica d’un home.

Tot i que Symons té novel·les millors és una lectura  recomanable.

El millor: Una bona descripció de la psicologia del protagonista i la seva progressiva deriva. Personatges i situacions creibles. Té més d’una lectura superficial.

El pitjor: Li costa engegar. El ritme és en alguns moments massa morós (a mi m’agrada, però entenc que a un lector acostumat a la acció sense fre pugui tirar-li enrere).

"Una edad difícil" de Brian W. Aldiss

Brian W. Aldiss, l’autor de ciència ficció, no conreà mai la novel·leria policíaca, que jo sàpiga, encara que alguns dels seus contes toquessin de refiló el gènere. En recordo un que no estava gens malament editat en el volum 17 de “Las mejores novelas policiacas”. Una molt bona recopilació de contes en el que no hi figurava cap novel·la. Aquest conte tampoc es pot adscriure al gènere de” lladres i serenos”, i després de llegir-lo encara no sé que fa publicat en la revista EQMM. Suposo que Aldiss en els anys seixanta tenia molt de predicament i era un bon esquer per vendre la revista.  El conte no està malament, però és un pèl pretensiós.

Una edad difícil - Brian W. Aldiss

"Noche fría en el lago Lenore" de Jonathan Craig

Jonathan Craig és un dels varis pseudònims que utilitzà Frank E. Smith (1919-1984). Escrigué aproximadament 450 obres, repartides entre westerns, novel·les de terror i policíaques Un gran treballador.

La veritat és que no li haguessin donat mai el Nobel de literatura. Per dir-ho clar i català, és un escriptor de literatura pulp. De la bona, això sí. Com tants d’altres que han aparegut per aquestes conrades blogueres, i com tants d’altres que no trigaran a fer acte de presència.

Que seria del lector de novel·les policíaques sense aquests autors? Eren únics condimentan les històries que explicaven. Craig no enganya a ningú (potser perquè no pot) i no defrauda tampoc. Narracions ràpides i que mai avorreixen. Tot un professional alhora d'explicar una història de la forma més clara, entenedora i entretinguda. Sense subtileses de cap tipus ni complicacions. No cal demanar-li més. Jo no faig. El conte "Noche fría en lago Lenore" és un bon exponent del que dic. Un conte molt entretetingut. L’oblidaràs ràpidament, però mentre el llegeixes no podràs parar fins arribar al final.

Per animar el cotarro aquí teniu algunes portades de revistes policíaques ianquis. Això sí que és saber vendre una revista!

Noche fría en el lago Lenore - Jonathan Craig

"El inspector Maigret fuma en pipa" de George Simenon

El conte com una novel·la reconcentrada. L’esquelet d’una narració que demana més espai. Molts escriptors policíacs enfoquen els seus contes com anècdotes o trucs de mag que no donen per la llargària d’una novel·la perquè neixen com idees petites i són confinades en espais petits. Menys autors opten per concentrar un argument que podria donar peu a una narració més llarga i la redueixen a l’espai, sempre agraït, del conte. Aquest conte pertany a la rara categoria d’una narració comprimida. Sense espai per la descripció d’ambients populars i humans tan típica de Simenon. Al gra. Sense floritures estilístiques. No està gens malament. Ja direu.

El inspector Maigret fuma en pipa - Georges Simenon

"Un instrumento contundente" de Georgette Heyer

Fa uns tres anys aproximadament vaig descobrir a Georgette Heyer llegint “La hija del faraón”, una novel·la romàntica (un gènere que no m’entusiasma) ambientada, com quasi totes les seves obres, en l’època de la Regència anglesa. Així vaig descobrir el seu gust per l’ambientació detallada, els personatges ben dibuixats, els diàlegs enginyosos, les situacions típiques i tòpiques d’aquest tipus d’obres tractats a l’estil Jane Austen, és a dir, amb elegància i intel·ligència, i vaig convertir-me en un fan amb ganes d’empassar-me més llibres seus.

Amb temps, ajut i el mercat de Sant Antoni vaig anar localitzant algunes de les seves obres, “Arabella”, “Aquellas viejas sombras”, etc. Posteriorment, vaig descobrir que era una reputada escriptora de novel·les policíaques. Vaig comprar per internet “Un instrumento contundente” (1938). Una novel·la policíaca clàssica anglesa amb un tractament de comèdia lleugera molt agradable. La sorpresa que em provocà la seva lectura és directament proporcional a l’enginy de la solució del misteri plantejat.

Es comet l’assassinat de rigor en una casa amb jardí. Una colla de sospitosos que rondaven pels matolls la nit del crim, la reconstrucció minuciosa dels horaris i les coartades,....fins arribar a la conclusió que ningú no l’ha pogut cometre perquè la unió de coartades i hores no quadra, amb l’afegitó que no se sap amb quin objecte han mort la víctima.

La solució final és molt enginyosa. A l’estil de la Christie. De tant evident, no ho veus. Durant tota la novel·la ho tens davant i només quan res no quadra comences a entreveure la veritat. I aleshores, com a lector, et passa el mateix que amb la lectura de les seves novel·les romàntiques. Sospites com acaba, però el plaer que et dona la lectura fa que no abandonis el llibre fins el final.

No comprenc com l’Editorial Salamandra quan va començar a publicar algunes novel·les policíaques de l’autora (no en té tantes) no reedites aquesta joia i sí ho fes amb d’altres no tan brillants. Si algun dia cau a les vostres mans no la deixeu escapar.

El millor: L’estil, la construcció, els diàlegs i la solució final.

El pitjor: Si ets un aficionat a aquest tipus de novel·les, és a dir, un lector moooolt desconfiat, pots descobrir la veritat abans que l’inspector Hannasyde. Però és igual, creu-me.

Molt recomanable.







Georgette amb el seu gos